Per ICV hi ha banderes de segona?

Segons la votació del recent plenari municipal d’aquest 26 de març l‘estelada no onejarà al balcó de l’Ajuntament. Convergència i Unió va presentar una moció en la que demanava que es pengés l’estelada al famós balcó en dates assenyalades (11 de septembre, Sant Joan, 14 d’abril,..). Dita moció comptava amb el recolzament d’Esquerra Republicana, de Solidaritat per la Independència i de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). L’aritmètica de regidors al consistori és la que és, no cal donar-hi massa voltes. No cal ser un gran analista per anar al plenari saben que el PP hi votaria en contra i que els representants del PSC a Sant Feliu no són pas del sector dit catalanista i que també estarien en contra. Els conservadors espanyols no reconeixien l’estelada com a símbol de res, i els socialistes consideraven  que la bandera quatribarrada, la de la Generalitat, ja és prou reconeixement simbòlic.

Potser tenen raó. Jo crec que no. Però la moció recordava que que al balcó de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, en determinades ocasions, ja s’hi ha penjat altres banderes sense estatus oficial, com a mostra de suport a col·lectius socials (bandera de l’Arc de Sant Martí el dia de l’orgull gai), de rebuig a la violència de gènere (bandera lila), la bandera de la República Espanyola com a mostra d’homenatge a totes les persones que van creure i van defensar l’Estat Republicà o fins i tot la bandera del Futbol Club Barcelona en algunes ocasions. Això darrer amb aquest alcalde potser costarà una mica. Però fora bromes, totes són causes molt respectables i totes mereixen que l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat hi doni suport.

Hem parlat de CiU que votava a favor òbviament, de PP, del PSC… Però i ICV-EUiA? Ai las, just ara decideixen donar llibertat de vot en aquest tema. Res a dir, cada partit s’organitza com vol i gràcies a internet sabem què vota cadascú. Dos regidors d’ICV es van abstenir en la votació (Mireia Aldana i Manel Martínez). I els altres cinc regidors  del grup (Jordi San José, Lídia Muñoz, Cinta Daudé, Manuel Leiva que és d’EUiA i Concepción Fernández) vàren votar en contra. En essència res a dir. Només faltaria, cadascú vota el que vol. Altra cosa és l’estil i els comentaris de l’alcalde San José, poc amables i poc afortunats sobre què és la “democràcia real”. Curiós. Potser és una anècdota o potser l’alcalde hauria de ser més sensible, per no dir educat o polit. Les formes importen. Però com es diu en castellà: “carta en la mesa, pesa”. Cadascú és responsable del seu vot, i del seu twitter.

 

El passat 26 de març un cop acabat el plenari la regidora d’ICV Lídia Muñoz retuiteja aquest comentari. Ni banderes ni fronteres? Ai, la cosa aquesta de l’internacionalisme. Res a dir tampoc. I a més, fer un retuit no vol dir donar-hi suport. Conec twitter. Però això em va fer pensar. No volem banderes? Bandera de l’orgull gai, sí. Bandera lila, sí. Bandera de la República espanyola, sí. Bandera del Barça, sí. Bandera Estelada, no. Ai! Per què es barreja símbols i política? Ai! Per què no representa a tothom? Ai! Més enllà del rebombori intern que pugui tenir ICV a nivell nacional (al Parlament no hi ha aquesta hostilitat al moviment independentista i alguns diputats ja recomanen votar sí en la futura consulta) a Sant Feliu, Iniciativa -hereva del PSUC- cap on va? Ara, ens ha deixat entendre que hi ha banderes de segona. I curiosament aquesta bandera de segona és una bandera que simbolitza la voluntat d’alliberament nacional. Potser a ICV, vells i nous, haurien de revisar els seus fonaments i anar fins a Joan Comorera, un autèntic federalista (res de Pere Navarro) , i llegir què volien llavors els comunistes catalans, perquè van lluitar tants anys: una República Catalana. Potser no fa tan de mal posar l’estelada al balcó de l’Ajuntament sis dies l’any.

Publicat a Fet a Sant Feliu

Anuncis

Recoder víctima de Mas, i de Recoder

Sovint els periodistes (i les persones mal pensades en general) som proclius a l’exageració i a abonar teories de la conxorxa. Durant força temps, més del que molts volen recordar, en Lluís Recoder ostentava el càrrec institucional més important de Convergència i Unió: alcalde de Sant Cugat del Vallès. Eren els anys del plom tripartit per a la federació nacionalista. Unió va posar tots els trumfos d’en Duran al cistell del Congrés dels Diputats mentre que CDC es va dedicar a l’arena municipal primer per reconstruir-se i a la nacional després gràcies al tarannà patidor d’Artur Mas. I mentrestant, per molts, Recoder podria ser el recanvi homologat de Mas, però el president al final aconseguí arribar a la seva Ítaca particular.

Qui avui és president va guanyar dos cops les eleccions sense poder governar, això forma caràcter. Sí, això diu el tòpic, però a més en el cas de Mas el va obligar a ser líder del partit, a conèixer la seva gent, a fer-se respectar, a manar en definitiva. El 2003 era el candidat prefabricat a cops de geni de David Madí. El 2010 fou el líder indiscutible i contrastat de CiU i a més apareixia com un pare protector enmig de la crisi. Això és el màrqueting, que ens ha venut Mas com el president inevitable. Potser sí, però això tapa les habilitats de política interna que té el president de la Generalitat.  

Les biografies de Jordi Pujol expliquen com l’expresident no va deixar que ningú li fes mai ombra i que va decapitar tot aquell que despuntava (Miquel Roca, Josep Maria Cullell, Joan Maria Pujals,…) i se’l considera un polític hàbil i maquiavèlic. Doncs en Mas potser és millor que en Pujol i “sin que se note el cuidado”. El cent vint-i-novè president va composar un primer gabinet on desactivava les opcions successòries del sempre viu Felip Puig, embolcallava de poder les ambicions de Quico Homs, mantenia entretingut al partit l’Oriol Pujol i finalment oferia a Lluís Recoder una conselleria en la que no podria inaugurar res de res. Jugada mestra.  

A més, Recoder ha jugat fort. No valoraré la vàlua política de l’exconseller de Territori, no és el tema d’ara.  Però va jugar fort i va perdre, i ara deixa la política i es dedicarà a assessorar KPMG. Mas, en aquest nou gabinet, ha preferit envoltar-se del seu nucli més fidel, donant més honors a Homs i situant-se a prop en Germà Gordó. L’aposta Recoder, que fa uns anys semblava que passava per uns matisos moderats i socialdemòcrates, ha perdut recolzament per molt que alguns mitjans s’entestin en negar-ho, perquè només volen posar en Mas a la picota. I potser perquè l’aposta de Recoder al final s’ha basat en Lluís Recoder. I ara és temps d’apostes més fermes, veurem.

 

(Publicat a Nació Digital)

Chacón suma, Catalunya creix

Imatge

Avui era un jorn gloriós per als catalans i per la nostra política. Avui el PSC tenia pensat votar diferent del PSOE al Congreso de los Diputados en una proposta de resolució que defensa el dret a decidir dels catalans. De fet són tres textos, un de CiU i un d’ICV als que dóna suport el PSC, i un altre d’ERC al que no donen suport. Però a l’albada ja s’estenia l’interrogant: què pensa de tot això Carme Chacón, cap de cartell del PSC? Doncs la resposta clara: es desmarca i votarà en contra. Aquesta catalana d’Esplugues de Llobregat diu que no pensa participar en “la ruptura de Catalunya amb Espanya” i que el seu objectiu és “treballar per l’entesa”. I ha insistit que “per coherència” amb el programa amb què es va presentar a les llistes “no donarà suport” a cap de les tres resolucions en discussió. Olé! La que va treure més vots que ningú a Catalunya en unes eleccions espanyoles amb allò del talante de Zapatero ara es presenta com a xarop contra el rupturisme. Chacón juga un altre partit, el del lideratge del PSOE que per poc va estar a punt d’assolir juntament amb l’ex secretari d’organització del PSC, José Zaragoza, ara famós per la seva (pressumpta) relació amb els detectius de Método 3. Aquesta maniobra d’avui a Chacón li suma prestigi a Espanya, i més enfront d’un Rubalcaba gris i enrocat.

La veritat és que a Chacón se li pot dir de tot però no que és incoherent. Ella està en contra del dret a decidir i també creu que l’Estatut va anar un pèl més enllà i que el catalanisme és bàsicament un lobby victimista ben organitzat com deia en aquest famós article signat juntament amb l’expresident espanyol Felipe González. Era de preveure doncs que Chacón no vulgués votar a favor d’això, sorprèn però l’actitud dels socialistes. Pere Navarro explica a qui el vol escoltar que els textos presentats per CiU i ICV no són els mateixos que al Parlament i que s’acosten molt al que desitja el PSC.

El PSC ha cremat les naus o no? Si ens basem només en el que ha passat avui sembla que sí. I més si llegim bé el que diu el coordinador del PSC al Congreso, el reusenc Francesc Vallès. Dirigents del PSOE com l’inmortal Alfonso Guerra o de postmoderns com Tomás Gómez o Guillermo Fernández Vara ja avisen de que això no pot seguir tal com està i que ja és hora de partir peres. Bé, ara Navarro i els seus ja tenen el seu moment èpic per iniciar un relat nou que porti el PSC a tornar a néixer. I és més a donar més cos a la reivindicació nacional catalana.

Potser al final tot sigui com diu el bo d’en Maiol Roger en aquest seu tuit:

El nostre Debat és que no tenim Estat sent una Nació

El nostre mal no vol soroll, deia el clàssic. El nostre camí serà feixuc i ple d’obstacles i de bufetades, diu el president Mas. El nostre Debat és que no tenim Estat sent una Nació, i deixem-nos d’orgues. Per part de qualsevol president espanyol sempre hem de sentir la mateixa cantarella: “Cap altre govern com el meu ha fet més per Catalunya”. Això és el que es pot parlar de Catalunya en un debat com el que ha acabat avui. L’entesa entre Catalunya i Espanya ha arribat a la fatiga. Ningú vol saber-ne res de l’altre. Ambient previ al divorci, quan els dos saben que ja res va bé. Anem al xoc, i res serà com abans, això segur.

Source: elpais.com via Aleix on Pinterest

L’altre tema del dia, sense cap mena de dubte, és la publicació del darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat. Per una banda cal destacar que l’independentisme, sembla, es manté i que gairebé un 55% de catalans votarien a favor de la independència de Catalunya. Visca!

A més aquests dies, i més avui, es repeteix la lletania aquesta de que l’aposta electoral de Convergència i Unió, i molt especialment del president Mas, ha sortit malament. Tal i com revela l’enquesta del CEO per primer cop ERC seria l’opció preferida dels catalans en vot directe, per davant de CiU. I què? És un error de Convergència i Unió (o de qualsevol polític) dir el que pensa? Em posa dels nervis. La política té molt de càlcul, de tàctica, de maniobra. Sí, d’acord. Però també té a veure, i molt, amb les conviccions.
Artur Mas  podria haver fet una altra campanya o fins i tot podria no haver convocat eleccions. Sí, però va preferir tirar pel dret. Que segur que pensava que li aniria a favor, o potser algú del seu entorn ho creia. La cosa va anar com a va anar amb una participació altíssima. I probablement, uns dels costos de que Catalunya sigui independent sigui que un partit de la importància i transversalitat profunda com Convergència quedi debilitat pel procés. Seria el més normal, la veritat. Però això ja és un altre tema.

Però a mi el que em preocupa de debò de l’enquesta del CEO és l’augment de la desafecció. Poc o gens satisfet amb la democràcia, 84.9%. Funest i lamentable. S’està creant un caldo de cultiu favorable al populisme de tot signe que pot portar aquest país i aquesta nostra societat al barranc més ferotge de tots. I això no és només cosa dels polítics, som nosaltres. Quin país volem doncs? Apa, a córrer.

Tan de bo el problema fos Sánchez Camacho, però no

Qui em coneix i/o ha treballat amb mi en això del periodisme sabrà que sóc molt poc amic de la teoria de la conspiració o de la conxorxa. Sóc molt de Guillem d’Ockham i de la seva navalla: si hi ha dues hipòtesis la més senzilla serà la que més s’acosti a la veritat, resumint. I això ve a tomb de la trama d’espies que sembla que ha esberlat el famós oasi català en les darreres setmanes. Bé, i es pot fer a tots els casos de corrupció que ens ocupen darrerament. Fa un dies que dic que estem contaminats. I, alerta, com bé diu en Roger Palà en aquest article a Nació Digital no podem caure en la conspiranoia perquè alguna cosa hi ha. Efectivament, com en tot sistema democràtic, hi ha corrupció i sempre afecta més a qui ha estat més temps en el Govern. D’acord. Altra cosa és que es pot fer per arreglar-ho, i espero notícies ben aviat dels partits catalans. I una altra cosa és que això sigui només un tema català, fet al que des de Madrid s’han apuntat ràpidament. No serà que els oasi estan fora de Catalunya?

Però torno al que deia al principi. No sóc de creure en conxorxes, però sobre la trama d’espies cada cop té més sentit, per senzilla, la hipòtesi de que Alicia Sánchez Camacho, delegada del PP a Catalunya, estava d’acord amb els detectius i sabia que les converses amb l’ex de Jordi Pujol Ferrussola es grabarien. Així ho expliquen alguns dels implicats, i menys mal que es coneixen algunes dades perquè des d’alguns partits ja s’abocava la idea de que eren els de l’agència Método 3 que actuaven pel seu compte i després venien informes. Ara la policia deté responsables i escorcolla la seva seu, i tant, això s’ha de fer. Però cal més.

El PP es defensa i demana el llibre de clients de l’agència de detectius. És una mica com la declaració de la renda de Mariano Rajoy, aquestes coses no s’apunten. I la defensa dels populars m’indigna una mica. Sí, perquè no es basa en els fets si no que ataca amb la tàctica del ventilador, de l'”i tu més”, i sobretot perquè sembla que el PP, amb la que està caient des de fa anys, no tingui res a veure amb la corrupció a Espanya. No acostumo a fer-ho però avui he contestat a un diputat perquè m’ha semblat d’un cinisme extraordinari. No s’ha de fer, ho confesso, però no me n’he pogut estar i he seguit el seu joc. Jo confesso.

Més enllà de la relació del PP amb les escoltes es podria aprofundir en si el moment en que vivim de corrupció express té a veure amb el procés sobiranista. A veure, poc o molt sí que té que veure. No ho relaciono amb CiU, com fan els seus dirigents (i ho entenc) perquè és obvi que afecta als demés partits catalans: PSC, Convergència, Unió i una mica també ERC. El PP ja té la seva cosa esclar. Els serveis d’intel·ligència espanyols (CNI) han d’estar al cas: han de fer la seva feina. Si el gabinet de Mariano Rajoy fa el possible per asfixiar les comunitats autònomes (això sempre vol dir Catalunya) què no farà la intel·ligència? Guerra bruta? Potser sí. I què voleu? És la seva feina i s’ha de comptar amb això.Però cal ser exemplars.

El cas Mercuri s’ha tancat en fals, com el cas Pallerols. El cas ITV es veurà aviat, tot i que tot apunta a un crim que no es va fer. El cas Crespo cal esclarir-lo. I hi ha més casos en la recambra, casos que porten vuit anys oberts, esperant accions, que segur que vindran aviat. La Justícia espanyola no actua per lliure. És així, no me’n refio, està brutalment polititzada. Sánchez Camacho diu, com molts, que és ridícul relacionar l’espionatge amb un atac al procés sobiranista, però potser no ho és tant. Tan de bo el problema fos que Alicia Sánchez Camacho va ajudar a espiar la ex de Jordi Pujol Ferrussola (altra cosa és si aquest senyor ha de ser investigat, segurament sí). No, el problema és que tenim molta feina. Per una banda cal endreçar la casa. I a la vegada cal tornar a l’inèrcia imparable del procés sobiranista. Ens estan confonent. Així ens desanimen. No ens ho podem permetre perquè en política l’estat d’ànim és quasi el més important. Com digué Maurice Maeterlinck: “Cada cop que caiem en el desànim perdem molts dies de la nostra vida”. No ens ho podem permetre, tenim pressa, molta pressa.

Del Watergate a la bala al peu

Imatge 

La portada d’avui divendres 15 de febrer al diari ‘El Mundo’ és ja el tancament del cercle de la novel·la d’espies de John Le Carré en que s’ha convertit la política catalana. El titular, a tota plana, és: “El PSC encargó investigar la conexión entre ‘la trama del Palau’ y los Pujol”. Així tenim que hi havia una xarxa que va espiar fins a 500 polítics i d’altres personalitats segons La Vanguardia. Li posem unes gotetes roses amb l’ex parella de Jordi Pujol Ferrussola. Ho salpebrem amb la renúncia de l’innocent alcalde Manuel Bustos. I afegim un sou escandalós com assessor de l’ex ministre Ángel Acebes. Amb aquest còctel ja podem tancar la paradeta avui mateix. Tenim corrupció, polítics amb morro, espionatge, mala fe, enganys,… què és això? Realment és casualitat aquesta acumulació de disbarats? Estem enfront d’un Watergate català?

Anem a pams. Sobre el Watergate català: no m’ho puc creure. Llegeixo el que publiquen els diaris i bé, sí. Tot apunta a que un partit, o un responsable d’un partit, es dedicava a treure informació dels rivals. I com la usaven? El cas Palau el va girbar el PSC? I la Justicia? Les respostes que em venen al cap em fan pujar la tensió.

Però és que això ho feien també d’altres? No és només el PSC sembla ser. Ai! I el pitjor de tot és pensar en el perquè. La informació és poder d’acord, però altra cosa és arribar a aquest grau de paranoia i d’obsessió. Així no val la pena fer política. Sí, encara crec que és un ofici noble i el 99% dels qui s’hi dediquen ho fan honestament. Sembla que no hi hagi empresaris corruptes, periodistes corruptes,… a la vostra empresa o lloc de treball tots són del Pequeño Pony o hi ha molt d’animal sense lligar? Doncs això. Sempre dic als que critiquen els polítics per barruts, per poc preparats, per endogàmics: “per què no t’hi poses tu?”. Ah, la cosa canvia. Per culpa d’aquesta actitud es colen persones no desitjables en la política, i alguns poden arribar a llocs de decisió, amb resultats funestos. El sistema ha de canviar, totalment d’acord, però també la implicació de la ciutadania en els afers públics.

L’altre tema és la renúncia de Bustos i el paper dels imputats en general. Entenc que per algú innocent si l’imputen el fet de plegar és donar la victòria al que l’acusa. S’està pervertint tant el sistema que al final els polítics estaran desprotegits. Qualsevol, amb mala llet, pot acabar amb la carrer política de qualsevol només amb mig indici. Què són intocables? No és veritat. Què estan aforats i protegits? En cap cas, només es fa més llarg el procés. Ho deia l’altre dia el president Mas al Parlament i tenia raó: que per ser totalment transparents i democràtics havia de tenir especial cura en la reparació d’aquelles persones que deixen l’acció pública per la pressió d’algunes acusacions i que quan es demostra que són innocents queden en l’oblit. Té raó. Ara, cal fer feina en transparència, en millora de finançament dels partits i en remodelació de competències dels ajuntaments, per exemple.

Ah, i la qüestió dels sous dels polítics. Jo sóc dels que crec que els polítics podrien estar més ben pagats. Una mica més. A veure, si tu cobres 50 i et subornen, per molts que cobris 80 segur que et podran subornar igual. Té a veure amb els valors i l’ètica de cadascú. I la porta giratòria? Deixo el Govern o l’Administració i em monto una consultoria que, ai las, contracta l’Administració i així vaig fent dinerets. I el cas d’Acebes, assessorant a Iberdrola l’ex ministre d’Interior? Ai!

En tot cas estic decidit a exposar-me a semblar naïf o imbècil. No estem tan malament. És bo que apareguin aquests casos de corrupció i que es mirin i remirin. Vol dir que el sistema funciona, però per a uns quants sembla ser. Només cal perseguir els polítics? Amb tant de Watergate, tant de tremendisme i de manca de confiança estem portant el país a un penya-segat. Comparen la situació actual tan de Catalunya com d’Espanya amb la de la d’Itàlia a meitat de la dècada de 1990. Doncs cal mirar com va acabar allò: Silvio Berlusconi. Mans netes i transparència al màxim, rigor tot el del món, exigència màxima, però no vulguem ser els més llestos perquè potser ens acabarem disparant una bala al peu. I això costa curar-ho. 

Publicant a Colòmbia

El passat 7 de febrer em van publicar un article sobre l’independentisme català a l’important diari colombià El Tiempo. És aquest:

A propósito de la reciente declaración de soberanía del Parlament de Cataluña.

“Desde hace 500 años los catalanes hemos sido unos imbéciles. ¿Se trata entonces de dejar de ser catalanes? No, se trata de dejar de ser imbéciles.” Esta sentencia del editor y escritor Joan Sales en plena postguerra civil española es algo más que un chiste. Es el telón de fondo mental de gran parte de la sociedad catalana de hoy.

Cataluña es un país, o una región, según se mire, del noreste de España, que limita al norte con Francia. Un pueblo con historia -documentada desde el siglo IX- y con futuro. Según el Centro de Estudios de Opinión de la Generalitat de Cataluña (el gobierno catalán), el porcentaje de ciudadanos que votaría ‘sí’ en un referéndum por la independencia ha subido 14 puntos en dos años, situándose en un 57 por ciento.

Este dato es sorprendente para los soberanistas y preocupante para los partidarios de mantener el statu quo, que prefieren no ser llamados “unionistas”, aunque lo sean. Así las cosas, parece que la independencia de Cataluña se pudiera proclamar mañana. No es tan sencillo ni tan cercano. Pero es un debate real.

Que la conciencia soberanista aumente como la espuma obedece a factores económicos y sociales, por lo que existe el temor de que, de la misma manera que crece, se hunda. Cataluña ha querido reformar (modernizar) a España durante décadas; ha sido el motor industrial y cultural.

Pero algo se rompió; ser catalán es incómodo, como me dijo hace unos años un antiguo director de diario nada sospechoso de ser independentista:“¡Qué cansón es ser catalán! ¡Qué condena! Todo el tiempo tienes que dar explicaciones”.

Los catalanes no somos una etnia ni queremos serlo, ni un pueblo elegido ni mucho menos una raza: somos una sociedad abierta.
Es conocido el lema catalán posfranquista ‘Catalunya, un sol poble’ (Cataluña, un solo pueblo), que escenificaba la integración de las personas que vinieron a Cataluña en la década de los 60 desde otros puntos de España, buscando una oportunidad, escapando del hambre que dejó la Guerra Civil y el franquismo.

Esas personas echaron raíces en Cataluña y ellos, como sus hijos y nietos, son tan catalanes como los que llevan aquí cien generaciones. A lo que íbamos, Cataluña es un país integrador, tierra de paso y de frontera. El anterior presidente de la Generalitat fue José Montilla, socialista, nació en Córdoba (Andalucía), y llegó a Cataluña de preadolescente, y ha sido presidente.

En Cataluña vivimos 7,5 millones de habitantes en pie de igualdad, somos -por lo menos- bilingües y tenemos una paz social envidiada con un 16 por ciento de población inmigrante. Cataluña, como el resto de la Unión Europea, vive sacudida por una crisis económica que está provocando estragos en la sociedad: casi un 24 por ciento de desempleo y la laminación constante de servicios sociales han llevado a muchos a radicalizarse.

Gran parte de los catalanes, con el origen que tengamos, no nos sentimos cómodos en España. Pero es un problema institucional, no a nivel de calle. En los balcones de las ciudades catalanas ondean sin problemas banderas españolas (sobre todo cuando hay victorias de la selección de fútbol) y banderas estelades -la enseña catalana a la que suma una estrella a la manera de Cuba o Puerto Rico-, siendo un auténtico mosaico colorido de debate político. Y con respeto mutuo.

Pero esto del independentismo no empezó ayer: hace más de un siglo se ha ido vertebrando, con altibajos. Otra cosa es por qué ahora. Hay causas antiguas, de subtexto cultural e histórico, y otras contemporáneas, que han creado un fajo de razones científicas. El coctel de todo esto permitió que el pasado 11 de septiembre del 2012, en la conmemoración del Día nacional de Cataluña, más de un millón de personas colapsara el centro de Barcelona, la capital del país, con una manifestación reivindicativa y pacífica, de público familiar.

Esta marcha fue convocada por la Assemblea Nacional Catalana, plataforma no política que agrupa a personas de muchas sensibilidades y que quiso montar una gran reivindicación un día tan señalado.

Y el catalán de a pie, de forma anónima, sin líder visionario, salió a la calle a pedir la independencia. Cataluña jamás ha tenido rey, siempre tuvo príncipes o condes, jamás rey. Quizás por eso no le gusten los liderazgos fuertes y quizás por eso su historia esté repleta de episodios cainitas y desgraciados. El 11 de septiembre del 2012 cambió el cuento.

Esa manifestación obligó al presidente catalán, Artur Mas (de CiU, partido transversal de centroderecha), a adelantar elecciones con el resultado de un Parlamento catalán fragmentado.

CiU ganó pero cayó en apoyos, pero el independentismo en su conjunto subió, merced a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), histórico partido de izquierdas e independentista. CiU y ERC han dibujado un plan para que el proceso soberanista culmine con un referéndum en el 2014. La intención es hacerlo con diálogo con el Estado español, pero nadie cree que sea posible.

El artículo 1.2 de la Constitución española de 1978 reza: “La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado”. Según los unionistas, el pueblo de Cataluña no tiene derecho a ser consultado porque no es soberano. Muchos catalanes pensamos que sí, que lo somos si es que decidimos serlo, que cualquier colectivo que se reconozca como tal tiene derecho a la autodeterminación.

El Parlament catalán aprobó el pasado 23 de enero una declaración de soberanía. En Madrid se agarran la cabeza, pero esperan. La estrategia del gobierno central -ahora controlado por los conservadores del discutido Mariano Rajoy, del Partido Popular- es avasallar a la Generalitat, mediante el ahogo financiero sistemático, y cuestionar por la vía judicial todas las competencias y leyes catalanas que se les ocurran.

Cataluña es una de las comunidades autónomas de España y tiene cierto poder legislativo que cada vez se ve más reducido. Es una batalla por agotamiento la que plantea España. Mientras que los independentistas ya han marcado una hoja de ruta quizás un poco precipitada porque no quieren enquistar el proceso.

Obviamente, hay un problema económico de fondo; este quizás es el elemento más poderoso del coctel independentista actual. El déficit fiscal estructural catalán es de entre el 8 y el 9 por ciento del PIB, según el estudio que uno tome de referencia.

Concretamente, la Generalitat estima el déficit fiscal de Cataluña en el 8,5 por ciento del producto interior bruto (PIB). Los contrarios al soberanismo niegan la cifra mayor, consideran que si los catalanes pagan más es porque su renta es superior a la media española y por eso aportan más, que no pagan las comunidades, sino los contribuyentes.

“Claro que los impuestos los pagan los ciudadanos y no los territorios. Lo que algunos parecen olvidar es que en los países federales los ciudadanos pagan impuestos tanto al gobierno federal como al territorial”, replica el exconsejero socialista de Economía Antoni Castells.

El gobierno español no da ni dará nunca la razón a la Generalitat porque necesita de la aportación catalana. Ángel de la Fuente, miembro del Instituto de Análisis Económico (CSIC), sí reconoce el problema del déficit fiscal catalán, que cifra también en un 8,5 por ciento, pero considera que no es un mayor problema, ya que en Estados Unidos varios estados miembros tienen tasas de retorno menores que las de Cataluña respecto al poder central.

Pero no todo es dinero. ¿Y el cariño? Valga la opinión del catedrático de Economía de la Universitat de Barcelona Germà Bel: “En las relaciones carentes de respeto y basadas en el interés material, todo lo recibido es poco y todo lo dado es demasiado. En tales casos, lo único claro es que la relación no funciona. Y, llegados a este punto, es momento de tomar decisiones”. Bel, además de ser un reputado académico, fue diputado socialista en el Congreso de los Diputados español. Un hombre que creía en el federalismo, que ha caído del caballo y, con números, defiende que el modelo actual no vale, que hace falta más libertad para los catalanes.

Hay que recordar a Séneca: “Ninguno ama a su patria porque es grande, sino porque es suya”. Y muchos catalanes, sin importar el origen o el apellido, incluso la lengua, nos sentimos solamente catalanes, sin perjuicio de España. Queremos que sea nuestra vecina y amiga.

Los motivos del ‘no’ son muchos, pero básicamente son estomacales, o sentimentales si se prefiere. Se giraron las tornas: hace 20 años, el independentismo apenas tenía argumentos románticos o identitarios porque los económicos no se conocían.

El Estado del Bienestar en Cataluña está en peligro por el ahogo financiero de Madrid. Los partidarios del ‘no’ cambian el objetivo de las críticas, consideran que es la mala gestión de la Generalitat la que provoca tantos desmanes.

Muchos temen una ruptura social y cultural en la sociedad catalana. Tal amenaza no es real. No se persigue a nadie por hablar en castellano ni se impone el catalán. Lo que muchos nacionalistas españoles, disfrazados de ‘ciudadanos del mundo’, no aceptan es que aquí exista un telón de fondo distinto al suyo: el español. Barcelona es una de las ciudades más cosmopolitas y atractivas del mundo, y es nuestra capital.

Simón Bolívar dijo que “el arte de vencer se aprende en las derrotas”. Los catalanes conmemoramos cada año la derrota del 11 de septiembre de 1714 en la Guerra de Sucesión Española, nuestro día nacional: quizás ahora haya llegado el momento de vencer. Y en eso estamos.

Acerca del autor

Joan Foguet nació en Barcelona (1980). Reportero de temas políticos y culturales. Ha trabajado en diarios como ‘El País’, ‘Expansión’, ‘El Punt’ y ‘La Razón’.

JOAN FOGUET
ESPECIAL PARA EL TIEMPO