“…y no pido perdón”

Espanya és una cosa extraordinària. No només com deia Manuel Fraga: “Spain is different”, sinó perquè és un indret del món on tot és possible. Tot allò cutre, no allò del somni americà. Espanya no és la meca dels emprenedors, però té altres coses. Fa uns dies Marta Sánchez va revolucionar les xarxes socials amb la versió que havia fet de l’himne espanyol. Estem parlant de la Marcha Real o Marcha de Granaderos. Tot va comencar dissabte, quan la cantant gallega, per sorpresa, va cantar l’himne espanyol amb lletra durant el concert per celebrar els seus 30 anys de carrera al Teatre de la Zarzuela de Madrid. “Marco incomparable”, en diuen.

Van faltats d’amor a Madrit, no n’hi ha prou amb la bandera més gran del món a la plaça Colón. Els hem provocat, diuen els espanyols de Barcelona. Però, alerta, quina lletra, això ja no és culpa nostra: “Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón y no pido perdón. Grande España, a Dios le doy las gracias por nacer aquí, honrarte hasta el fin”. Personalment, el que més em sorprèn és “y no pido perdón”. Hi ha motius? En principi ser espanyol no és dolent. Altra cosa és revisar la història, però només tinc dos mil caràcters i escaig.

 

Segons el president de tots els espanyols, Mariano Rajoy, “la inmensa mayoría de los españoles nos sentimos representados” amb l’himne de Sánchez. Gran alegria nacional, fins i tot la Guàrdia Civil va felicitar la cantant per una iniciativa que, diuen, “vol unir i sumar, i no restar ni dividir”. Cosa diferent és atonyinar ciutadans que voten, suposo. La inefable dirigent del PP Andrea Levy parla de “sano nacionalismo” en referència a la versió de Sánchez. Amb tant de cinisme em cauen llàgrimes com a punys.

Marta Sánchez ha atès televisions i ràdios madrilenyes des de Miami, Florida, els Estats Units d’Amèrica. És allà on viu i tributa. Patriota tennista, diguem-ne. Però això no és cap penyora, ha posat lletra al chunda, chunda! I a més, això de posar lletra a la Marcha de Granaderos ve de lluny. Ja ho van provar un tal Eduardo Marquina el 1927 i un any després el poeta andalús José María Pemán (per encàrrec de Miguel Primo de Rivera) ho va aconseguir amb èxit, pregunteu als grans de casa.

Marta Sánchez canta de por, cançons inanes, però canta molt bé. Fins i tot va estar apadrinada per Alfredo Krauss, poca conya. Però ara serà una icona del guerracivilisme més caspós espanyol. De la polsera amb l’estanquera i del cabell a lo Luis de Guindos. Res és modern. Per cert, l’any 2012 es va presentar una proposta per part del partit polític Ciudadanos – Partido de la Ciudadanía amb una versió de l’himne escrita el 2007 per, ai las, Joaquín Sabina. Res canvia.

Article publicat a El 9 NOU Magazín

La bona educació

Quan jo era petit a l’escola religiosa on vaig aprendre tot el que vaig haver de desaprendre m’ensenyaven ‘Urbanidad’. Hi havia uns quadernets finets i groguencs que el professor ens recitava. Francament, a mi em semblava d’allò més normal, no deia res que no em diguessin els meus pares o avis. Dir ‘bon dia’, deixar passar a l’altre, dir perdó, mirar per la gent gran, l’amabilitat invencible. Amb l’edat, i gràcies també a l’escoltisme, vaig aprendre molt i bé a valorar les opinions diferents de la meva. Com tothom, gent educada.

Per això quan el passat dimecres al Parlament vaig veure detalls de mala educació em vaig sublevar. Era el dia en el qual s’establia el plenari d’aquesta legislatura. El president de la mesa d’edat era Ernest Maragall. Va fer un discurs sòlid i emotiu, tot subratllant l’absència de polítics per exercir les seves idees, tot subratllant el món absurd on ens porta l’estat democràtic espanyol.

Mentre parlava, l’exconseller Maragall va dir allò “ja vaig acabant” i des del grup de Ciudadanos es va aplaudir amb to foteta. La manera de dir que ja era hora. Que el discurs d’un representant polític no els hi agradava, i pitjor encara: se’n cardaven.

He vist de tot tant al Parlament com al Congreso de los Diputados. I l’actitud de Ciudadanos és ben madrilenya (des del punt de vist parlamentari). Escarafalls, intimidacions i brometes. Falta de respecte. És com dir que els 2 milions de vots independentistes no han guanyat les eleccions. Sort i encerts president Torrent!

Article publicat al setmanari El Ripollès

El taronja no suma

A Catalunya, Cs (37 diputats), JxCAT (34), ERC (32), PSC (17), CCP (8), CUP (4) i PP (3). Al Vallès Oriental, Cs (26% dels vots), ERC (22%), JxCAT (21%), PSC (14%), CCP (7%), CUP (4%) i PP (3%). Les eleccions han quedat com han quedat. A l’àrea de Barcelona, el combat entre unionistes i sobiranistes ha estat porta per porta. L’única divisió social que hi ha, per molt que diguin, és la de les xifres de les urnes. I una participació alta, en una societat avan- çada, és un símptoma d’implicació. En un país on les xifres d’afiliació a partits i sindicats és molt menor que a l’Europa seriosa sorprèn la implicació de l’anomenada societat civil.

Als mitjans de comunicació sovint es categoritza la societat civil com a “persones i entitats independentistes”. Però això no és pas així. I sí que tenen visibilitat, esclar. Però se les ignora deliberadament. És com l’actitud del Barça respecte de l’Espanyol, que ningú se m’enfadi, ho dic amb tot el respecte. I això no m’acaba de fer el pes. I em refereixo a la Política. Als muni-cipis, aquesta frontera és molt menor i els regidors sobiranistes visiten entitats –diguem-ne– unionistes encara que siguin culturals, esportives o de lleure. I a l’inrevés no ho conec tant. Serà perquè no passa?

Abans es parlava del “cinturó vermell”. Una entelèquia desarmada. Ara es parla de “marea naranja”. Socialistes i comunistes durant anys van bastir complicitats sòlides en la societat civil de cada poble. No veig el mateix amb Cs. És tot com de pladur. Crec que el taronja no suma. M’adono que és una part de la població, de la meva societat, amb la qual m’és difícil relacionar-me. Aquesta mateixa gent, abans del taronja, havien estat blaus, vermells o violetes i sempre hi havia un camí, una manera d’acabar posant-se d’acord. Ara no ho veig.

Tan de bo m’equivoqui perquè l’hora és greu. I jo no vull –perquè no n’hi ha cap necessitat– reconciliar-me amb ningú. No estic enfadat amb ningú. No he deixat de parlar amb ningú. Perquè són els que parlen de divisió i tensió els que l’han volgut crear. Amb uns arguments colonialistes mai vistos a Catalunya, excepte ara que el PP es descompon anant rere Rivera i Arrimadas. Em preocupa que, més enllà de les altes esferes el color taronja sigui impermeable, que sigui difícil de barrejar, que no lligui amb la resta del ventall cromàtic. Perquè els guetos s’autoimposen i jo no en vull cap al meu país, i menys d’aquells que pensen el contrari que jo. Els vull a prop.

Publicat a EL 9 NOU VOR 171222

Duran i Lleida, el nou Albert Rivera

Ve de zero i ve amb gana. Es tracta d’un polític català que vol fer carrera a Espanya. Algú que ha vist un forat en el camí del mig. Algú que creu que les fórmules que hi ha ara mateix a Catalunya i a Espanya no són representatives d’una gran majoria que, silent, encara no li ha donat la raó. Parlo d’Albert Rivera? No pas, em refereixo a Josep Antoni Duran i Lleida.

Albert Rivera és ja un polític consolidat, amb un projecte volgudament ambigu i espanyolista. No hi ha incògnites darrere seu, hi ha foscor però també lluentons per aquells que s’hi vulguin enlluernar. El magnífic líder i timoner de Ciudadanos ha convertit una idea de després de sopar d’un grup d’intel·lectuals ressentits en un partit de moda. Ell va venent el peix, a veure qui li compra.

Tornem-hi. Duran i Lleida, que ha fet quasi tots els papers de l’auca, vol ser Albert Rivera. I li segueix l’estela. De fet ahir es va reunir amb el president del govern del regne d’Espanya, senyor Mariano Rajoy, qui diu que el va escoltar “atentament”. Duran, que fa temps que ha abandonat la fantasia de ser ministre d’Exteriors d’Espanya, es va trobar amb Rajoy just després de Pedro Sánchez, del mateix Rivera, de Pablo Iglesias, i després fins i tot d’Alberto Garzón (que es veu que és el líder d’allò que es diu Izquierda Unida). Sembla que Rajoy es reuneix amb qualsevol. Això a Aznar no li passava.

En Duran no va aconseguir que en Ramon Espadaler i el sector oficialista d’Unió Democràtica entrés al Parlament. Diuen que va tenir mala sort, que tenen 100.000 catalans van donar suport a les seves tesis. Cert, i no es pot menystenir. Ara bé, ell sí que considera que gran part dels 1.600.000 votants de Junts pel Sí no volien la independència sinó que es negociés un nou encaix a Espanya i si fes falta doncs una consulta depèn de com. Ai, quin futuròleg. No sé si més Rappel o Mag Fèlix, però en tot cas poc encertat.

Duran té un gran problema: ara juga al purisme quan ha sigut el gran camaleó. Ara no s’hi val. No. No pots reivindicar la quintaessencia quan has estat el gran supervivent, sobretot perquè no t’has mullat. No ho critico, ho constato. Venir ara a fer l’estadista quan has estat el millor malabarista de l’immobilisme grinyola, i no pas poc. Jugar a fer de Rivera quan de Rivera ja n’hi ha un fa una mica de coseta. I diria una mica més, fa una mica de vergonyeta. I ara, per si no hi havia prou eleccions espanyoles amb Duran de candidat, i amb Rivera.

Article publicat a Nació Digital

El suïcidi del PSC i l’opció Herrera

Sembla que al final el Partit dels Socialistes deixa de banda l’art de “la puta i la Ramoneta”, o no? Però no, però sí. Segueix despistant, o sigui que segueixen fent la viu-viu sense despentinar-se, molt millor que en Jordi Pujol, ara amb la reforma federal de la Constitució. Potser seria més fàcil aconseguir que Falete es tiri de cap des d’un trampolí, o que en Duran Lleida no torpedinés CDC per vici. Tot són utopies, com diuen els polítics quan critiquen, ben legítimes. El PSC s’està suïcidant, poc a poc, però creu que navegant entre dues aigües es mantindrà. Cal recordar que els socialistes són la tercera força parlamentària i tenen 20 diputats, i poques esperances de remuntar. Ho destaco perquè per al PSC –i el que representa- això és misèria. Tractant de tapar vies d’aigua espanyolista cap a Ciudadanos i PP potser estan obrint forats més grossos a la barca catalana.

Gerro d’aigua freda, sí. Si fa unes setmanes (el passat 13 de març) van encoratjar el catalanisme afegint-se a la declaració de sobirania del Parlament, havent-se encarat al PSOE i a Carme Chacón, ara tornem pel camí de la indefinició. L’habitual, em diran alguns. Amb la LOAPA ja vam veure de quin peu calcen, diran d’altres més veterans. Potser sí, però això no treu que el PSC representi a molts i molts catalans que necessiten d’una eina política, d’un partit, que els ajudi a aconseguir els seus anhels. Milers de persones que no podem obviar, no. Deixo la poesia per dir que la reforma federal que propugna l’equip de Jaume Collboni (es veu que mana molt) no fa el fet. Als votants tipus PSOE els hi semblarà una martingala i als anomenats catalanistes els hi semblarà un coitus interruptus. Això sí, tindrem uns dies amb titulars.

Amb aquesta sagnia i també per mèrits propis en Joan Herrera, ara dit copresident d’Iniciativa per Catalunya Verds, és el cap de l’oposició. Que sí, que ja és que és l’Oriol Junqueras. Em refereixo a que el paper de fuet del Govern se l’ha quedat ell tot solet, sobretot en el camp de l’esquerra clàssica, devorant el PSC. Altra cosa és el problema que té amb les CUP. Figues d’un altre paner. Herrera té ara l’opció de menjar múscul socialista a Barcelona i rodalia. I haurà de tenir gana.

Ha passat de ser el hippy de la bici a ser una barreja de Gandhi i Michael Collins. Ara reclama al Govern que incompleixi la llei i aprovi uns pressupostos sense acatar les exigències de Madrid i Brussel·les. Saltar la paret. L’estocada a l’argumentari de Mas és bona: si val amb el dret a decidir hauria de valer per als pressupostos. L’opció Herrera pren cos. I en Pere Navarro pot acabar tan enfonsat com el mateix federalisme. Fins i tot el CIS, l’òrgan estadístic espanyol, assegura que l’independentisme és la idea majoritària entre els catalans. Federalisme? No, gràcies.

 

(Publicat a Nació Digital)