Romàntic sí, idiota no

Dissabte a l’hora de dinar més de cent mil persones (segurament el doble) érem a Perpinyà escoltant al president Puigdemont, als eurodiputats Ponsatí i Comín, i també -per persona interposada- les paraules dels presos i exiliats. Va ser un acte de contingut moral. De reafirmació política, però sobretot de constatació moral: l’independentisme té dret a existir, i perviurà. Potser no va ser tan lluït com alguns voldrien i molt més vigorós del que d’altres desitjarien. No crec en la contraposició de l’independentisme d’acció davant l’anomenat independentisme pragmàtic. Són maneres d’arribar al mateix objectiu, combinables, la suma del tu i jo. Romàntics i clàssics, modernistes i noucentistes, rock i pop, dualitats que són la mateixa cosa, com pensar i sentir si aconsegueixes fer-ho bé.

El gran romàntic, en el millor dels sentits, fou Goethe que deixà escrit allò de: “Saber no és suficient; hem d’aplicar. Voler no és suficient; hem de fer”. Tenim la idea que ens hem de preparar. Benvinguda la idea. Quan es parla d’horitzons es vol ridiculitzar l’independentisme i se’l titlla de màgic. La millor manera de desfer aquest tel de dubte és precisament el de l’acció. I de moment és al Govern on es pot fer de manera concreta.

Molt interessant el concepte (no sé com aplicar-lo) que proposa el president Mas quant a bifurcar l’acció independentista més lligada a drets civils i denúncia internacional per una banda i per l’altra l’acció de govern. Per què és important? Doncs perquè si el projecte independentista vol créixer, primer ha de seguir guanyant eleccions. I els ciutadans, la majoria dels quals no estava a Perpinyà ni ho va veure per la tele, han de poder copsar la utilitat del seu vot. I sobretot els que avui estan fora del taulell de joc “indepe”. Persones que avui no comparteixen el projecte. No sé si arribarem a la Catalunya del 80 per cent, però on ens podem conformar (perquè no som així) amb un país a meitats.

Hi ha un professor i diputat que parla de sobiranisme laic com a base per construir els temps que ens cal viure. Ser asèptic en les formes però gens escèptic en el fons. El fer república és el fer país. No faci por mantenir marcs mentals. El catalanisme és la font de l’independentisme, no se’n pot renegar. I aquest sobiranisme laic ha de fugir dels apriorismes i sobretot dels dogmes, i encara més dels que hem demostrat que han fracassat. Volem ser república, actuem com a país: hem de créixer en el debat, sigui del model d’escola, sigui del paper de pimes i autònoms o abordant què fer amb el medi ambient o el drama migratori del Mediterrani. Ja ho deia Goethe, “hem de fer”.

“Sit and talk no pot ser Wait and see“, va dir el president Puigdemont després de l’acte. I té tota la raó. Però alerta: l’exigència no pot ser intransigència. Segur que qualsevol independentista entén que el diàleg amb l’Estat és la via més poderosa per la reivindicació nacional real. I havent estat un seguidor del “tenim pressa” ja fa temps que admeto que no ho podem vetllar d’aquesta manera. Tranquil·litat sí, apriorismes cap. Estic fart de llegir enquestes. Pot ser que comencem pel començament, no des de zero. I s’equivoca Gabriel Rufián quan assegura que “està molt bé que t’aplaudeixin a Perpinyà, però el repte és que t’aplaudeixin a Cornellà” perquè oblida que és una mateixa cosa. A banda, Baix Llobregat estant no sé molt bé què vol dir. En qualsevol cas ell és esclau de les seves paraules, i sobretot dels seus fets, com a mínim dels darrers 155.

Goethe va triomfar amb el seu best-seller Els sofriments del jove Werther, però també va tenir com a efecte més de dos mil suïcidis de joves enamorats a la seva època. Ser un romàntic, somiar llarg és una gran cosa, és necessari. Voler viure intensament és una obligació. Voler sentir tots els moments com si fossin el darrer és absurd i et porta a la frustració més terrible, una espècie de mort en vida. A poc a poc, i de moment Sit and talk (si pot ser nivell prèmium) i el que convingui. Un projecte clar i creure en nosaltres mateixos. Amb romanticisme, si es vol, però sense fer massa l’idiota.

Article publicat a Nació Digital

«Indepes» enamorats dels «indepes»

Estem cansats de dir i sentir allò de que no pot ser que el que és urgent passi per davant d’allò que és important. Vida només en tenim una (ja parlarem de com afrontem l’altra en un altre article), i el que és segur és que només tenim una fitxa per aprofitar-la. Així doncs, compte. I volem una vida plena d’emocions, d’anades i vingudes, de sabor a fel i de regust a victòria. Per això ens enamorem (i patim). Hi ha qui no ho pot evitar, hi ha a qui li costa i hi ha qui senzillament se li passa ben ràpid. I els independentistes estem enamorats. De qui? Doncs dels independentistes.

Ara bé, ben barallats, com una família nombrosa amb una herència sucosa. Això som els catalans independentistes. Bé, els no independentistes també, però de moment viuen la mar de bé a la contra. Aquest enamorament fa que siguem selectius. No podem estimar tot el moviment, només un/una pot despertar el nostre amor incondicional. Tot ens fa gràcia, i creiem que cada gest, cada missatge, cada alè va dedicat a nosaltres d’una manera o una altra. Puigdemont, Junqueras, Rovira, Gabriel, Mas, Turull, Rull, Forcadell o Cuixart, no són només cognoms si no que són icones. Són imants. I si t’agrada un no et pot agradar l’altre. Som així de collonuts.

Hi ha casos recents que demostren la meva teoria a l’estil Doctor Soler. Crec que Clara Ponsatí està enamorada, o ho estava. D’algun d’aquests líders i quan va veure que tot allò promès no va arribar com i quan ella (legítimament) volia, doncs va posar un canal pel mig i ara toca carregar contra el mort i qui el vetlla. Sona a desenamorament de grau 4. Però de veritat. Altra història és la de Santi Vila, el Salieri del Procés, que va mantenir un afer amb Puigdemont, però més sexual que romàntic, ja m’enteneu. L’infern és ple de bones intencions sí, i de més coses.

A Ponsatí, com a d’altres corferits, li passa com a la llegendària cançó de Sinatra, Fly me to the moon, quan diu allò de “please be true”. Esclar, tots volem que allò què perseguim, qui volem, el perquè ens movem no només sigui de veritat si no que a més ho tinguem a tocar dels dits. Però no, la vida és dura, la vida és una putada rere una altra. I toca tirar endavant. Sigui com sigui: partits, govern, institucions, ANC, Òmnium o el club de futbol del poble. Tothom a remar. Perquè això és l’amor. L’amor és patir. L’amor és renunciar. L’amor és voler mirar amb algú -en aquest cas els teus conciutadans, encara que t’insultin- un mateix horitzó. Lamento tants clixés, però ara no ens podem perdre en cites de Habermas o Baumann.

Estem enamorats dels indepes. Ens al·lucina el relat, l’èpica, però sobretot el relat. I és cardinal, importantíssim, d’acord. Però en comptes de mirar d’eixamplar la base potser que mirem a casa, a la nostra parella i cuidem d’aquest amor que de vegades és cactus i de vegades és bonsai. Com deia Nacha Pop “en un mundo descomunal siento mi fragilidad” i també allò de “me da miedo la enormidad donde nadie oye mi voz”. L’amor és bo però també és un abisme i mentre fem proves d’amor i actes de fe hem de recordar tota la feina feta: tot allò que està preparat malgrat tothom digui que no hi ha res o les accions socials del Govern. Perquè això és aquell vessant de l’amor que t’ancora a terra, i que per tant et permet volar. Resumint: cal endreça a la teva vida per poder estimar i ser estimat. Va, a córrer.

Article publicat a Nació Digital

Lopetegui, Huerta i el «farol indepe»

La història de la Humanitat, la part que val la pena de saber, és la que es basa en les relacions de confiança. La que tenien la reina Victòria amb el princep Albert. La que tenien Jaume I i Roger de Llúria. O la que tenien Simon i Garfunkel. Però de vegades es trenca. Com la Federació Espanyola de Futbol amb Julen Lopetegi i el Real Madrid o Pedro Sánchez amb Màxim Huerta i les seves cosetes amb Hacienda. I les relacions humanes, també, són la base de la política, o era a l’inrevés?

El tal Shakespeare deia allò de “estima a tothom, confia en uns quants i no facis mal a ningú”. La confiança és una les matèries més estranyes de la Creació. Costa molt de construir i es pot esberlar per qualsevol petit incident que pateixi. Com una final de Champions. Com una primera cita. No seria acer reforçat precisament això de la confiança. S’ha de regar, i abonar, i espurgar, i… Passa entre amics, i passa entre companys. Ara que venen diversos congressos de partits polítics recordo també un aforisme (atribuit a Giulio Andreotti, i també a Konrad Adenauer) que diu allò de que “hi ha amics, coneguts, enemics, enemics mortals,… i companys de partit”. Aquesta seria un dels companys de viatge inevitables de l’independentisme des de que s’ha convertit en un moviment polític amb vocació majoritària. Quan ets gran et passen coses de gran.

Ara bé, no entenc les deslleialtats o les contradiccions. L’exconsellera d’Educació de la Generalitat Clara Ponsatí, que va marxar a Escòcia (com d’altres companys va triar l’exili enlloc de la presó), va dir que el Govern Puigdemont “jugava a pòquer” contra el Govern espanyol i anava “de farol”. Gran alegria a la Brunette i la tercera via colauer. Ponsatí em mereix molt de respecte intel·lectual i també polític, sobretot des del moment que va fer una passa endavant i va accedir a l’oferta del president Puigdemont. Però, és possible que no sabés com estaven repartides totes les cartes? Creu que hi ha nou persones a la presó (sis d’elles companyes i companys seus del Govern) només per un error de càlcul? Sap ella si el Govern (tot l’executiu) tenia o no tenia preparat el Dia D+1? Creu que Carles Viver i Pi-Suñer es passava els matins pentinant un gat?

Vaig ser dels que tenia pressa. Encara en tinc. Però també sé que de vegades convé parar. Va bé respirar. Prendre distància. Renovar-se. Entendre les crítiques. Mirar als ulls, primers als teus, i després buscar la mirada de l’altre. Ponsatí és cèlebre per les seves posicions radicals (en el sentit positiu, de pedra picada se’n diu ara) i potser sí que no es va trobar el que es volia. Tampoc s’ha trobat el que s’esperava Màxim Huerta. Quan ets al timó tothom et mira, tothom espera, la dona del Cèsar i la camisa neta. Tothom vol que facis de consellera o de ministre, per davant i per darrere. I sovint oblidem aquell sintagma que es diu “acció política”, que sóna molt a sindicat dels setanta, però que és important. I si fas et pots equivocar. No és moment de postureig ni de deixar l’equip en el moment de començar la competició. Lopetegi serà sempre considerat un deslleial. Perquè el futbol és molt més cruel que la política. Però la política és molt més cruel que el futbol, perquè és la vida. Tranquils, tenim una segona oportunitat.

Article publicat a Nació Digital

El nostre Cristiano Ronaldo

No sé com s’ho fa però Cristiano Ronaldo, el CR7 del Madrid, és el millor jugador de futbol del món. Una altra cosa és Leo Messi, que està per sobre dels mortals i que es dedica a l’art en format gespa. Però Cristiano sempre hi és en les grans ocasions. És un tipus que potser no cau gaire simpàtic als no-madridistes. Normal. Però és un líder per als madridistes o, si més no, confien en ell. Això és el que ens cal.

Amb consellers i activistes a la presó i el president Puigdemont als llimbs alemanys, no és tant un moment de buscar noms sinó de confiar. De confiar en alguna cosa. En el cas de Cristiano Ronaldo ell té fe en què sempre acabarà guanyant. Això és el madridisme, i el barcelonisme d’ençà que Joan Laporta va arribar a les nostres vides, tot seguint aquell boig anomenat Cruyff. Doncs això. Canvieu els noms, però ja hem tingut Artur Mas, Carles Puigdemont, Jordi Turull, Josep Rull, Marta Rovira, Oriol Junqueras, Joan Puigcercós, Clara Ponsatí i tots els que vulgueu. Ja tenim base, per no parlar dels dos milions i escaig de votants independentistes, i pujant. Som 2018 i hi ha qui diu que el procés va començar el 2012.

Doncs no, com el madridisme, venim de molt lluny. I tenim molts referents. Que si Juanito, que si Gento, que si Di Stéfano. Nosaltres venim de Pallach, Pujol, Benet, Barrera, Campmany, Maragall, Cullell, Carod,… Tenim planter. Crec que el president que cal investir és el president Carles Puigdemont, vagi per endavant. Però tenim planter, insisteixo i no parlo de qui ha de ser president o presidenta. Parlo de lideratge, dels polítics que es mouen. El fet de perdre els consellers Rull i Turull, o la marxa de Rovira han estat cops durs a la màquina de negociar. Ara bé, i perdoneu la ingenuïtat, però si no sabem res és que potser qui ara negocia és que ho està fent bé i discretament. Però crec en els lideratges, en les persones. Hi ha un algú? Hi ha un qui?

Però alerta, ha de ser algú de club. Estic en contra del Govern de tècnics, de persones de reconegut prestigi i tal i qual. És un moment de tensió política i calen polítics, de partit i no de partit si es vol. Però gent compromesa i amb trajectòria, amb compromís. Això és Cristiano Ronaldo, ben passats els trenta, ha deixat de ser un extrem o mitja punta per convertir-se en un “nou” clàssic. Què té menys velocitat? Doncs ho ha guanyat en col·locació. Aquí podem fer el mateix, Catalunya necessita aquest sacrifici. I sobretot necessita moltes opinions, però no necessita mentides (kale borroka? violència?) ni de falses veritat (el Govern Puigdemont estava preparant la República o no?), cal execució.

Govern? Sí, ràpid perquè el país ho necessita, no fem brometes. I començar a caminar i moviment, i fer fora el 155. Hem de jugar directe, poques passades, però bones. Si a la Lliga no ens ha anat bé doncs ens ho juguem tot a la Champions. Ara és el moment del nostre Cristiano Ronaldo.

Siuuuuu!

Article publicat a Nació Digital