De diàleg en diàleg fins que res tingui sentit

Semblava bona idea reunir quatre polítics catalans a la Biblioteca Francesca Bonnemaison per tractar la relació entre diàleg i reforma en política, elements que semblen més gastats que dir “bon dia” quan entres en una botiga. Amb l’acord del català a l’escola de frontispici, Marta Vilalta (ERC), Josep Rius (Junts), Alícia Romero (PSC) i Jéssica Albiach (En Comú) han mantingut un diàleg respectuós –quasi carinyós– i no massa pesat, per fer palès que s’han difuminat les trinxeres del procés sobiranista. Amb el president Montilla de cos present a l’auditori semblava important mantenir el bon humor després d’haver signat un acord sobre la llengua entre quatre, haver-lo desfet al cap de poques hores i haver-lo refet dedicant dos mesos a buscar sinònims (vehicular/curricular). Potser, però, no s’han difuminat tant les trinxeres si tenim en compte que l’acord es va acabar presentant sense foto i amb cada part explicant que el pacte era tal o qual. És molt difícil ser català…

L’associació Portes Obertes del Catalanisme, que va néixer la tardor del 2016 perquè el moment era el que era, havia convocat l’acte per tractar el tema del mentrestant amb el suggerent títol I ara què? Diàleg sí, reformes també, com si entre dialogar i reformar hi hagués un abisme difícil de superar. Els quatre ponents han defensat amb solvència les previsibles línies dels seus respectius partits: la taula de diàleg d’ERC (encara que sempre estigui buida), la confrontació total de Junts (sense sortir del Govern), el diàleg i les reformes del PSC (amb el 35% d’execució de les inversions) i el compte que el PP és pitjor que els comuns.

Un debat fraternal

La portaveu Albiach, que té “molt de carinyo” per Rius, ha exposat que la recepta per un món millor passa per “la federalització i democratització de l’Estat i té com a eina la taula del diàleg”. Però, malgrat tot, la recepta no acaba de tenir els ingredients adequats perquè “hi ha tres elefants a l’habitació: el cas Pegasus, els greuges històrics en inversions i la judicialització de la política”. Vaja, ara que ja gairebé ho teníem. Del seu discurs en podríem arribar a pensar que Podem no és al govern espanyol i que tot és culpa del PP. Però no tot està perdut perquè Alícia Romero ha dibuixat tot seguit una Espanya “on hi ha molts federalistes i reformistes, com Ximo Puig i Francina Armengol”, obviant que prediquen en el desert progressista.

Per si les estructures de l’Estat no són suficients, encara queden les persones. “L’acord pel català semblava impossible i ho va ser per la voluntat de les persones que estàvem negociant”, ha ressaltat Vilalta. El diàleg és com l’amor, ho pot tot. O gairebé tot, perquè segons la mateixa portaveu d’Esquerra “no sabem si Espanya es vol reformar”. El típic cas d’amor no correspost. Com el que de vegades sembla que hi hagi entre ERC i Junts, que segueix blasfemant de la taula de diàleg, tot i que el diputat Rius s’hagi apuntat la paternitat “de la taula genuïna de diàleg”. El dirigent de Junts i home de Puigdemont ha recordat que “abans de l’1 d’octubre es va demanar diàleg fins a 18 vegades perquè volíem consultar el poble de Catalunya”.

“Perdoneu, que us estimo molt, però demostrem ara que podem fer les coses abans de ser independents, no siguem infantils”, ha acabat dient Romero als seus companys de diàleg. S’ha evidenciat que tots quatre sortien d’un acord molt recent. Tot plegat ha estat molt fraternal, i potser alguna cosa més, però com en una aplicació de cites: molta aparença i poca concreció.

Article publicat al diari Ara

I si la immersió (també) era mentida?

Fa temps que sospito que la República ens ha fet perdre la nació, o gairebé. La república catalana no l’hem vist i la consciència nacional està vidriosa, més víctima de la hipermetropia que de la miopia, comencem a no veure-hi de prop. Malgrat que la velocitat de la política catalana és supersònica a l’hora de trobar i sobrepassar conflictes creats per ella mateixa cal parar atenció en l’acord interruptus sobre política lingüística de fa uns dies.

No fa ni dues setmanes ensopegàvem amb un acord entre ERC, Junts, PSC i comuns per pactar un nou marc normatiu que “blindés el català a l’escola”. El motiu d’aquesta germanor era la sentència del TSJC per la que s’obliga al fet que un 25% de les classes es facin en castellà. En el seu moment el conseller Cambray va subratllar que la Generalitat no podia fer res per contravenir aquest mandat. En temps de descompte es va registrar una iniciativa per modificar la llei de política lingüística –que va néixer amb gran consens– amb l’objectiu de fer compatibles la llengua catalana i castellana sense percentatges. I després d’una polèmica de Twitter provocada per qui no veia clar aquesta mesura Junts se’n va desdir. Olé.

El problema no és la manca de densitat dels acords a Catalunya, ni tan sols que un grup parlamentari s’ho repensi hores després de sumar-s’hi, o que si un altre fa trampa. El que corprèn és que amb tot estem veient que de nou a Catalunya el rei va nu. I en aquest cas la immersió lingüística -que sempre diem que és un model d’èxit avalat pel Consell d’Europa- està en crisi. Perquè ara, dècades després, i també gràcies a una tensió dramàtica amb el col·lectiu de mestres i professors, ens adonem que la panacea de la immersió no és tal, que en el fons tant de bo es pogués aplicar la sentència del TSJC i que les classes fossin un 75% en català. Ja que aquest sil·logisme seria fàcil de fer. Per què el president Aragonès -i totes les forces catalanistes- no han sortit a la càrrega amb aquest argument? Reclamant que tres quartes parts de les hores lectives siguin en català per llei? Doncs perquè la immersió és un unicorn intocable. I som el país dels símbols que sovint en comptes d’inspirar-nos són tan sols una nosa pesadíssima.

Un recent estudi del Síndic de Greuges sobre els usos lingüístics a les escoles de tot el país subratlla que si s’apliqués la sentència del TSJC “s’agreujarien les disfuncions” del sistema educatiu i el castellà tindria en realitat una presència a l’aula del 35%, perquè ara ja hi ha un fort component bilingüe a les classes que els tribunals no estan tenint en compte i caldria afegir-hi, a més, una matèria més íntegrament en castellà. I la immersió? Doncs l’unicorn va nu. Ens hem volgut creure que tenim un país que no existeix. Un món en què tothom declama Víctor Català o Gabriel Ferrater al pati en comptes de recitar cançons de reggaeton i brometes del Rubius. I el més greu és el que hem trigat a despertar del son dels justos. Molts han preferit creure que a les escoles catalanes tot era com una comèdia costumista de TV-3, com si els professors sortissin de les Teresines i els alumnes fossin els de l’extinta família del Super 3. De nou, els símbols i l’immobilisme feliç.

Soc fill de la immersió lingüística, que vaig mamar en escola concertada i en escola pública. Als que venim de la dècada del “Naranjito” no només ens va recuperar amb oficialitat i vigor la llengua del país, se’ns va posar en comunicació directa amb una altra part del país que pensava, sentia i estimava en una altra llengua. Un sol poble, sí. La immersió llavors va acoblar dues realitats sociolingüístiques que no només van aprendre a conviure, van sumar-se sense trepitjar-se. I segurament això ha estat un èxit per dues generacions. Però la Catalunya multilingüística d’avui -més de 300 llengües parlen els alumnes catalans- té molts i diversos reptes que cal repensar. I no em refereixo a les actuals queixes laborals dels docents ni a les teoritzacions dogmàtiques d’alguns filòsofs de pa sucat amb oli.

El problema del català no és el castellà, o no només. Òbviament, el castellà és una llengua potentíssima, amb tot l’aparell de l’Estat darrere, amb un ecosistema mediàtic sensacional i amb una cultura universal que fa que sigui un dels grans idiomes del món. I jo vull que a l’escola catalana s’aprengui tot d’aquesta llengua i cultura, no només perquè més de la meitat dels ciutadans ho tingui com a materna, és que suma. I això no hauria de fer tremolar el català, ni els catalanoparlants. Cal continuar promovent la llengua i la cultura catalanes, mereixen i necessiten protecció, però també intel·ligència i amb voluntat de seducció i una mica de filldeputisme. Tenim un nou Pacte Nacional per la Llengua. Tant de bo sigui un nou impuls. Tanmateix, crec que fa temps que hem perdut de vista que la lluita per la llengua no està a les aules, està al pati, a les tauletes i xarxes socials. Perquè el nostre melic avorreix molt.

Article publicat a Nació Digital

El tren que no arrenca

Just a mig mandat l’equip de govern de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat ha pogut donar una de les grans notícies que es podia donar: el soterrament de la via de tren per fi, la gran transformació de la ciutat. Encara extenuats pels efectes terribles de la Covid-19, que encara és viva, una bona notícia feia falta. Perquè les ciutats, com les persones, també tenen ànima i sovint permetem que quedi endormiscada. I aquest és un dels problemes que encara arrossega Sant Feliu. Molt de potencial però amb un punt de complex respecte als seus veïns. Per no parlar del nul paper de capital de comarca que pot fer. Més ciutat dormida que ciutat dormitori. Això és culpa de l’Ajuntament? Una mica. De l’equip de govern? Encara no.

Aquests dos anys de govern amb pacte Comuns-ERC no han suposat massa canvi. Lídia Muñoz és una bona alcaldessa. Punt. I compta amb alguns escuders veterans que aporten solucions, però potser pocs projectes. Els esforços d’Esquerra per guanyar musculatura política a la societat civil santfeliuenca són rellevants i crec que exitosos. Ara bé, en la seva gestió hi ha apostes arriscades: com la qüestió del dret a l’habitatge. Són mesures que, de moment, no passen de ser voluntaristes, com la llei del Govern català que és més que discutible. L’accés a l’habitatge segueix sent un problema molt gros a Sant Feliu. El manteniment de serveis és notable, com hem vist aquest any pandèmic, tot i les polèmiques habituals sobre els CAP.

El perfil tècnic que vol aportar Esquerra a l’equip de govern li pot quedar curt per les properes eleccions, la musculatura política que dèiem que està exercint sí que l’ajudarà. A més, l’endormiscament (o eutanàsia) de l’antic espai convergent només fa que facilitar la seva pujada. Ara bé, quan hi hagi el canvi d’alcalde veurem com el darrer any serà una competència salvatge i cainita entre Comuns i Esquerra. Serà el moment del PSC que, entre el bon moment del socialisme espanyol i una oposició endreçada fins ara, té opcions de ser alternativa real a Lídia Muñoz i Oriol Bossa. Posant-se també amb la bola de vidre ja ens podem anar preparant per veure representants de l’ultradreta en el nostre plenari municipal.

La convivència entre els dos socis de govern municipal sembla bona però encara no tenim Pla d’Acció Municipal (PAM) desenvolupat. I entenc que és per d’aquí un temps, però no hi ha massa moviment que convidi a l’optimisme. A la majoria de la ciutadania això pot no semblar-li important, però a mig mandat només es van enllaçant pedaços. A més, si hom llegeix el PAM se n’adona que, com acostuma a passar amb les esquerres, és un llistat de bons desitjos i amb poques concrecions. Desitjos molt nobles i elevats. Però sense massa solucions. Sí que tenim un augment d’un 12% de la tasa de residus i de més d’un 6% de la zona blava. Però ni ha millorat el sistema de recollida ni l’acessibilitat. A més, mereix capítol a banda la persecució del vehicle privat que només amb el biaix ideològic tronat castiga autònoms i pimes.

El balanç d’aquests dos anys de mandat municipal no és dolent, però no pot ser bo. Entenent el context salvatge de la pandèmia i la bona resposta de l’Ajuntament amb el que és urgent val a dir que l’equip de govern, ara per ara, no ha projectat el que és important. Sant Feliu podrà tenir una via soterrada d’aquí quatre anys i es cosirà la gran ferida però el tren de la política santfeliuenca no arrenca. Potser val més quedar-se amb un somrís als llavis i pensar que la ciutat només pot anar a millor. L’ànima de Sant Feliu depèn dels seus ciutadans i això fa tenir confiança, només es pot demanar que des de l’ajuntament no només no molestin, sinó que aportin una mica de llum, de tant en tant, al final del túnel.

Article publicat Fet a Sant Feliu

Som insuportables

N’estic tip, no pas de la mona, ni de la decadència flagrant de Barcelona ni tan sols de les vacunes que no arriben. Ja en tinc prou. Tanta agror és indigesta, atipa l’angoixa per la revenja i la sobredosi de mala llet floreix la indiferència. Quina paraula pot descriure aquest nou episodi galdós de la política catalana? Segur que les mirades van pels independentistes, però els que no ho són deixa’ls córrer. El sentit d’Estat no existeix, però tampoc tenim ni farina ni llevat per poder-ho imaginar.

És molt cansat estar pendent dels altres, anar olorant com un porc que busca trufes, i alegrar-se dels entrebancs o les desgràcies del veí. En els darrers dies assistim, alguns amb crispetes a les mans, al festival de guspires de la negociació entre ERC, Junts i la CUP, amb Comuns i socialistes de convidats de pedra. Si Cuevillas és depurat uns riuen, si Esquerra no sap ni on té el programa electoral els altres se’n carden, i si la CUP ara resulta que sembla liderada per Miquel Roca se’n foten els de més enllà. És molt senzill: objectiu comú, pacte de mínims, i començar a començar.

Tot està per fer, però no tot és possible, ens diuen els poetes, i anar de conxorxa en conxorxa i de conspiració en conspiració potser és emocionant pels que han après la política a les sèries de la tele per cable. Un avís: no és xulo fer-se el dolent, un dolent és un imbècil. Això de va de Catalunya, d’una societat que espera com a mínim una mica d’esperança i de llum.

Es pot fer política social sent independentista? Sí, és clar, se n’ha de fer. I econòmica? També, perquè és el mateix. Per això és important sospitar de qui diu que dretes i esquerres ja no existeixen. No només per no insultar el llegat de Norberto Bobbio, sinó per tornar a posar en valor les idees, les polítiques i no els polítics -no és una broma de gènere- i actuar. Dels 27.512 milions d’euros del pressupost cal treure’n suc. I cal trobar-ne més. De les pedres em fen pans, però potser el forn no dona per fer màgia.

El 6 d’abril de 1914 es constitueix la Mancomunitat de Catalunya i s’escull Enric Prat de la Riba com el seu president. Una cosa que tenim els catalans és que ens mantenim per la voluntat de ser, d’acord, però sobretot perquè som molt pesats amb la nostra història. Si alguna cosa vaig aprendre a la facultat era que tot està inventat i que has de ser prou viu per treure profit a cada moment. Davant del dubte, Prat. I això ha de fer el nostre Govern sí, però sobretot de voler liderar el país, i inspirar la societat catalana. Gent que escolta Rosalía, mira La Isla de las Tentaciones, creu que Ayuso és bona presidenta i que no va votar a les darreres eleccions. Aquest és també el meu país i no mereix, tampoc, aquest pim-pam-pum que cada dia provoca l’enfonsament de la catalanitat i del catalanisme com una esperança per una vida digne. I és una part que està desconnectant de tot el que som i no tornaran i no sabrem on buscar.

Entenc totes les cerimònies d’aparellament possibles per als pactes i les negociacions. Comprenc les pors i les malfiances. Accepto la gasiveria i la tàctica. Lamento la traidorïa i els cops de colze. Però agraeixo, i agrairé, que hi hagi qui accepti el reflux de les contradiccions i, per fi, es posi al capdavant sense mirar si qui el segueix li dona la raó.

Article publicat a Nació Digital

La puresa convergent

Ara, d’aquí res, entre el 20 i el 22 de juliol hi ha l’assemblea del Partit Demòcrata. Per molts és un altre congrés de Convergència, per d’altres és una reunió dels que estan en contra de Puigdemont perquè li tenen gelos i també pot ser un conclave de dissolució perquè tothom entri en fila en això que es diu Junts per Catalunya (JxC). És fascinant, oi? Vull dir que el partit més important de Catalunya, responsable de la reconstrucció nacional que ens ha portat fins aquí (amb d’altres esclar), té una facilitat impressionant per criticar-se, no per fer autocrítica, que és diferent.

La setmana passada Esquerra Republicana va fer un congrés en que la militància va fer capgirar com un mitjó la ponència política a la direcció i no vaig llegir ni escoltar cap escarafall ni analisi crítica. Per què? ERC fa la seva feina. Res a dir. I també va amb el tarannà. El debat és obert i viu entre les bases demòcrates, i als quadres mitjans i a la direcció, i als crítics que s’organitzen en guerrilles i grups de miquelets. Serà que el partit no està tan malament com diuen? Serà que el PDCat té vida pròpia, o fins i tot serà que tot això que en diuen soroll és en realitat democràcia interna. La puresa convergent és exactament això: que no hi ha puresa, que sempre ha sabut (per necessitat o per virtut) establir mecanismes de permeabilitat amb sectors socials que estaven fora del mateix partit. Es deia que Convergència era un moviment. I segurament el PDCat també. I? Però potser no és prou modern per alguns. Teniu algun exemple més modern? Així seriós, jo crec que no. I calen partits.

Sobre Junts per Catalunya, hi ha qui és pregunta “Junts per què?”. A qui es qüestioni això tinc una resposta: es tracta de treballar per la llibertat d’aquest país i millorar la vida de tots els seus ciutadans, i sobretot de fer que qualsevol català pugui somiar en un futur que el faci somriure. Suposo que com ERC, Comuns, CUP i d’altres. Però és que es veu que el PDCat, i la direcció actual esclar, són molt sospitosos. És com el Barça, sempre ens hi fotem i no en tenim ni idea. La diferència és que la política no depèn de Messi, només de nosaltres, tu i jo.

Article publicat a El 3 de vuit