El tren que no arrenca

Just a mig mandat l’equip de govern de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat ha pogut donar una de les grans notícies que es podia donar: el soterrament de la via de tren per fi, la gran transformació de la ciutat. Encara extenuats pels efectes terribles de la Covid-19, que encara és viva, una bona notícia feia falta. Perquè les ciutats, com les persones, també tenen ànima i sovint permetem que quedi endormiscada. I aquest és un dels problemes que encara arrossega Sant Feliu. Molt de potencial però amb un punt de complex respecte als seus veïns. Per no parlar del nul paper de capital de comarca que pot fer. Més ciutat dormida que ciutat dormitori. Això és culpa de l’Ajuntament? Una mica. De l’equip de govern? Encara no.

Aquests dos anys de govern amb pacte Comuns-ERC no han suposat massa canvi. Lídia Muñoz és una bona alcaldessa. Punt. I compta amb alguns escuders veterans que aporten solucions, però potser pocs projectes. Els esforços d’Esquerra per guanyar musculatura política a la societat civil santfeliuenca són rellevants i crec que exitosos. Ara bé, en la seva gestió hi ha apostes arriscades: com la qüestió del dret a l’habitatge. Són mesures que, de moment, no passen de ser voluntaristes, com la llei del Govern català que és més que discutible. L’accés a l’habitatge segueix sent un problema molt gros a Sant Feliu. El manteniment de serveis és notable, com hem vist aquest any pandèmic, tot i les polèmiques habituals sobre els CAP.

El perfil tècnic que vol aportar Esquerra a l’equip de govern li pot quedar curt per les properes eleccions, la musculatura política que dèiem que està exercint sí que l’ajudarà. A més, l’endormiscament (o eutanàsia) de l’antic espai convergent només fa que facilitar la seva pujada. Ara bé, quan hi hagi el canvi d’alcalde veurem com el darrer any serà una competència salvatge i cainita entre Comuns i Esquerra. Serà el moment del PSC que, entre el bon moment del socialisme espanyol i una oposició endreçada fins ara, té opcions de ser alternativa real a Lídia Muñoz i Oriol Bossa. Posant-se també amb la bola de vidre ja ens podem anar preparant per veure representants de l’ultradreta en el nostre plenari municipal.

La convivència entre els dos socis de govern municipal sembla bona però encara no tenim Pla d’Acció Municipal (PAM) desenvolupat. I entenc que és per d’aquí un temps, però no hi ha massa moviment que convidi a l’optimisme. A la majoria de la ciutadania això pot no semblar-li important, però a mig mandat només es van enllaçant pedaços. A més, si hom llegeix el PAM se n’adona que, com acostuma a passar amb les esquerres, és un llistat de bons desitjos i amb poques concrecions. Desitjos molt nobles i elevats. Però sense massa solucions. Sí que tenim un augment d’un 12% de la tasa de residus i de més d’un 6% de la zona blava. Però ni ha millorat el sistema de recollida ni l’acessibilitat. A més, mereix capítol a banda la persecució del vehicle privat que només amb el biaix ideològic tronat castiga autònoms i pimes.

El balanç d’aquests dos anys de mandat municipal no és dolent, però no pot ser bo. Entenent el context salvatge de la pandèmia i la bona resposta de l’Ajuntament amb el que és urgent val a dir que l’equip de govern, ara per ara, no ha projectat el que és important. Sant Feliu podrà tenir una via soterrada d’aquí quatre anys i es cosirà la gran ferida però el tren de la política santfeliuenca no arrenca. Potser val més quedar-se amb un somrís als llavis i pensar que la ciutat només pot anar a millor. L’ànima de Sant Feliu depèn dels seus ciutadans i això fa tenir confiança, només es pot demanar que des de l’ajuntament no només no molestin, sinó que aportin una mica de llum, de tant en tant, al final del túnel.

Article publicat Fet a Sant Feliu

Som insuportables

N’estic tip, no pas de la mona, ni de la decadència flagrant de Barcelona ni tan sols de les vacunes que no arriben. Ja en tinc prou. Tanta agror és indigesta, atipa l’angoixa per la revenja i la sobredosi de mala llet floreix la indiferència. Quina paraula pot descriure aquest nou episodi galdós de la política catalana? Segur que les mirades van pels independentistes, però els que no ho són deixa’ls córrer. El sentit d’Estat no existeix, però tampoc tenim ni farina ni llevat per poder-ho imaginar.


És molt cansat estar pendent dels altres, anar olorant com un porc que busca trufes, i alegrar-se dels entrebancs o les desgràcies del veí. En els darrers dies assistim, alguns amb crispetes a les mans, al festival de guspires de la negociació entre ERC, Junts i la CUP, amb Comuns i socialistes de convidats de pedra. Si Cuevillas és depurat uns riuen, si Esquerra no sap ni on té el programa electoral els altres se’n carden, i si la CUP ara resulta que sembla liderada per Miquel Roca se’n foten els de més enllà. És molt senzill: objectiu comú, pacte de mínims, i començar a començar.

Tot està per fer, però no tot és possible, ens diuen els poetes, i anar de conxorxa en conxorxa i de conspiració en conspiració potser és emocionant pels que han après la política a les sèries de la tele per cable. Un avís: no és xulo fer-se el dolent, un dolent és un imbècil. Això de va de Catalunya, d’una societat que espera com a mínim una mica d’esperança i de llum.

Es pot fer política social sent independentista? Sí, és clar, se n’ha de fer. I econòmica? També, perquè és el mateix. Per això és important sospitar de qui diu que dretes i esquerres ja no existeixen. No només per no insultar el llegat de Norberto Bobbio, sinó per tornar a posar en valor les idees, les polítiques i no els polítics -no és una broma de gènere- i actuar. Dels 27.512 milions d’euros del pressupost cal treure’n suc. I cal trobar-ne més. De les pedres em fen pans, però potser el forn no dona per fer màgia.

El 6 d’abril de 1914 es constitueix la Mancomunitat de Catalunya i s’escull Enric Prat de la Riba com el seu president. Una cosa que tenim els catalans és que ens mantenim per la voluntat de ser, d’acord, però sobretot perquè som molt pesats amb la nostra història. Si alguna cosa vaig aprendre a la facultat era que tot està inventat i que has de ser prou viu per treure profit a cada moment. Davant del dubte, Prat. I això ha de fer el nostre Govern sí, però sobretot de voler liderar el país, i inspirar la societat catalana. Gent que escolta Rosalía, mira La Isla de las Tentaciones, creu que Ayuso és bona presidenta i que no va votar a les darreres eleccions. Aquest és també el meu país i no mereix, tampoc, aquest pim-pam-pum que cada dia provoca l’enfonsament de la catalanitat i del catalanisme com una esperança per una vida digne. I és una part que està desconnectant de tot el que som i no tornaran i no sabrem on buscar.

Entenc totes les cerimònies d’aparellament possibles per als pactes i les negociacions. Comprenc les pors i les malfiances. Accepto la gasiveria i la tàctica. Lamento la traidorïa i els cops de colze. Però agraeixo, i agrairé, que hi hagi qui accepti el reflux de les contradiccions i, per fi, es posi al capdavant sense mirar si qui el segueix li dona la raó.

Article publicat a Nació Digital

La puresa convergent

Ara, d’aquí res, entre el 20 i el 22 de juliol hi ha l’assemblea del Partit Demòcrata. Per molts és un altre congrés de Convergència, per d’altres és una reunió dels que estan en contra de Puigdemont perquè li tenen gelos i també pot ser un conclave de dissolució perquè tothom entri en fila en això que es diu Junts per Catalunya (JxC). És fascinant, oi? Vull dir que el partit més important de Catalunya, responsable de la reconstrucció nacional que ens ha portat fins aquí (amb d’altres esclar), té una facilitat impressionant per criticar-se, no per fer autocrítica, que és diferent.

La setmana passada Esquerra Republicana va fer un congrés en que la militància va fer capgirar com un mitjó la ponència política a la direcció i no vaig llegir ni escoltar cap escarafall ni analisi crítica. Per què? ERC fa la seva feina. Res a dir. I també va amb el tarannà. El debat és obert i viu entre les bases demòcrates, i als quadres mitjans i a la direcció, i als crítics que s’organitzen en guerrilles i grups de miquelets. Serà que el partit no està tan malament com diuen? Serà que el PDCat té vida pròpia, o fins i tot serà que tot això que en diuen soroll és en realitat democràcia interna. La puresa convergent és exactament això: que no hi ha puresa, que sempre ha sabut (per necessitat o per virtut) establir mecanismes de permeabilitat amb sectors socials que estaven fora del mateix partit. Es deia que Convergència era un moviment. I segurament el PDCat també. I? Però potser no és prou modern per alguns. Teniu algun exemple més modern? Així seriós, jo crec que no. I calen partits.

Sobre Junts per Catalunya, hi ha qui és pregunta “Junts per què?”. A qui es qüestioni això tinc una resposta: es tracta de treballar per la llibertat d’aquest país i millorar la vida de tots els seus ciutadans, i sobretot de fer que qualsevol català pugui somiar en un futur que el faci somriure. Suposo que com ERC, Comuns, CUP i d’altres. Però és que es veu que el PDCat, i la direcció actual esclar, són molt sospitosos. És com el Barça, sempre ens hi fotem i no en tenim ni idea. La diferència és que la política no depèn de Messi, només de nosaltres, tu i jo.

Article publicat a El 3 de vuit
3de8 2018-07-05