Junts, o com (quasi) carregar-se el millor invent

Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va ser el partit més important i rellevant de finals del segle XX i principis del XXI a Catalunya, i amb continuïtat. Sense treure cap mèrit a d’altres que, com el PSUC o el PSC, són pilars de la construcció democràtica d’aquest país durant les darreres dècades. La Convergència de Jordi Pujol i Miquel Roca, de Max Cahner i Ramon Trias Fargas, de Joan Guitart i Josep Laporte, d’Artur Mas i tants d’altres va modelar una gran part de la política institucional catalana, així com va bastir l’Estat del benestar que avui encara gaudim i critiquem. Ara bé, l’ombra de la corrupció (poc demostrada) i la confessió del president Pujol sobre la deixa rebuda i el delicte fiscal comès van obligar una part de la direcció convergent a mutar “l’invent”.

Per molts, fins llavors, Convergència era com el Reial Madrid de la política catalana: podia jugar malament, no tenir estrelles, però sempre guanyava. Un alcalde veterà de la zona del Penedès sempre diu que una part de la seva campanya es basa en “no apostis mai contra un convergent”. Convergència s’amaga i desapareix lentament mentre es crea el Partit Demòcrata Europeu Català o PDECat, que neix coix i mancat de lideratge clar. Són Marta Pascal i David Bonvehí qui prenen el timó del nou partit, que, malgrat la seva voluntat d’obertura, s’alimenta amb antics convergents (sempre seran convergents, com els gaullistes, ideologies que de vegades no tenen partit). De fet, es posa de manifest que ser convergent és una manera de fer i no una forma de militància de partit com tenen altres formacions rellevants del país. CDC era un moviment capitanejat per un líder omnívor com fou Jordi Pujol i després per Artur Mas, un home de partit sobretot, malgrat que molts només en tinguin una visió de president del país o de cap de l’oposició.

Els fets d’octubre de 2017, les conseqüències del referèndum i de la proclamació de la independència van provocar que el Govern de la Generalitat —i les principals forces independentistes— quedés dividit. I no només entre polítics a l’exili i polítics a la presó. També en maneres de dibuixar horitzons. Catalunya havia estat sacsejada, i la política nacional havia vist el miratge de Junts pel Sí (2015) i el naixement de Junts per Catalunya (2017) primer com a plataforma i després com a partit. Junts per Catalunya fou pensada com un instrument per poder presentar una candidatura liderada pel president Puigdemont a les eleccions del 21 de desembre de 2017. El món convergent i el món d’Esquerra ja estaven, com sempre, confrontats pel lideratge electoral. La candidatura era formada per molts noms del PDECat, però ja recollia persones de fora de la política que o bé venien del món associatiu o bé del recent activisme independentista com Laura Borràs, Aurora Madaula, Quim Torra o sobretot Jordi Sànchez, número 2 de la llista.

L’estratègia frontista i trencadora de Junts va perdent gas en lloc de desgastar ERC

I es pronuncia el distanciament entre la via més unilateral i la via més moderada. Per una banda, serien el president Puigdemont i Laura Borràs, per entendre’ns, i per l’altra, el món del PDECat, que es va resistir a entrar a la Crida i que creia que Junts tan sols havia de ser una plataforma electoral. En cap cas o es va discutir el lideratge de Puigdemont, instal·lat a Brussel·les. A mesura que hi va haver convocatòries electorals, la tensió entre el planeta Junts i l’univers PDECat es va fer molt evident. Junts va decidir formar-se com a partit polític perquè considerava que el PDECat era inflexible i un instrument caduc per a la confrontació que calia. Tot plegat acaba en divisió, es trenca el grup parlamentari a Catalunya —quedant la majoria de diputats a la banda de Junts— a mitjan 2020, i poc després a Madrid. La majoria de quadres governamentals i institucionals marxen al nou partit Junts —amb un litigi encara obert per la propietat de la marca del partit— perquè consideren més nítid el lideratge del president Puigdemont sense la cotilla del PDECat. També hi ha una multitud d’independents que s’introdueixen en la nova organització de Junts, provinents de l’Assemblea, d’Òmnium o simplement atrets per Puigdemont i nous lideratges com el de Laura Borràs. Qui es manté al PDECat és perquè no entén els moviments de Junts i els considera oportunistes o bé perquè no comparteix la cultura política dels independents.

La ruptura és evident en les darreres eleccions catalanes de febrer de 2021 quan el PDECat i Junts s’hi presenten separata, mesos escassos després d’un divorci traumàtic. El PDECat no hi aconsegueix representació parlamentària amb la candidatura d’Àngels Chacón, tot i quedar molt a prop d’obtenir un diputat per Lleida. I Junts, amb Laura Borràs al capdavant, obté el tercer lloc en unes eleccions molt disputades amb menor participació i 32 diputats, darrere dels 33 del PSC i dels 33 d’ERC. Per fi, Esquerra queda al davant de Junts en unes eleccions al Parlament i després de tedioses negociacions aconsegueix un pacte de Govern pel qual obté la presidència i la condició de soci sènior. Amb aquesta nova posició, l’estratègia frontista i trencadora de Junts, en lloc de prendre ales per tal de desgastar Esquerra, perd gas. El sector més moderat de Junts que poden representar el vicepresident Puigneró o el conseller Giró aposta per una governabilitat pragmàtica i no perdre cap oportunitat amb ERC com a partit de Govern i eficaç.

Data clau per al futur de Junts: 4 de juny, a Argelers

Tot això ja se sap, però convé tenir-ho en compte. El pròxim 4 de juny, Junts té el seu congrés a Argelers i Carles Puigdemont no repetirà com a president i l’actual secretari general, Jordi Sànchez, no es presenta a la reelecció. Escenari obert a Junts, doncs. De fet, hi ha diversos horitzons.

Per una banda, tot sembla indicar que el proper líder orgànic de Junts serà Jordi Turull, un convergent de la vella escola, amb una carrera completa al Govern de la Generalitat, que fins i tot va ser candidat a la presidència, però la CUP va evitar que hi accedís, i amb un sentit clar de l’organització. Un dels presos polítics, home de partit, coneixedor de la lampisteria de les institucions, un generador de tropes, vinculat a Oriol Pujol en el passat i líder de facto del sector convergent de Junts. Serà molt difícil discutir el lideratge de Turull: està fet per ser el secretari general del partit, càrrec al qual no va poder arribar ni a Convergència ni al PDECat a causa dels vetos encreuats.

El lideratge de Laura Borràs va coix, malgrat la legió de seguidors irreductibles que té

Un horitzó més nuvolós té Laura Borràs, destinada a ser presidenta del partit, un paper institucional, que va arrasar Damià Calvet en les primàries per ser candidata a la Generalitat. Amb tot de cara no va guanyar. Presidenta del Parlament amb moltíssima presència mediàtica però amb una llosa complicada de treure’s de sobre: el cas de presumpta corrupció pel suposat tracte de favor a un proveïdor en 18 contractes menors quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes, que va dirigir entre el 2013 i el 2018. Està investigada per prevaricació, frau a l’Administració, malversació i falsedat. A banda de la qüestió judicial, cal tenir en compte la qüestió moral i també com entén el Parlament el seu propi Reglament i si el fet que comparegui davant d’un tribunal hauria d’apartar-la de la seva responsabilitat. Borràs assegura que és innocent i que és víctima de la persecució d’independentistes que l’Estat protagonitza des de fa anys. En tot cas, i malgrat la legió de seguidors irreductibles que té, el lideratge de Borràs va coix.

Un cop Sànchez ha baixat dels cavalls abans que el descavalquessin, la resta de presos polítics de l’univers Junts com ara Quim Forn i Josep Rull semblen fora de joc. Forn, sobretot, sembla que no vulgui saber res de la política i no apareix gaire, més enllà d’actes a Barcelona. En canvi, Josep Rull —amb una carrera similar a la de Turull però amb un biaix més intel·lectual i poc habitual en la política catalana dels darrers anys— és a la recambra a la disposició de Turull i amb diverses accions de promoció del seu llibre i de les seccions locals de Junts arreu del país. A l’exili només Lluís Puig s’ha volgut involucrar en actes de Junts des de la distància. 

Un dels grans interrogants serà el rol de futur de Jaume Giró, que té el suport del sector pragmàtic de Junts

I, si es busca una generació per sota, apareixen per força noms com Elsa Artadi o Josep Rius amb molt de pes específic a l’organització. Artadi sembla compromesa amb la seva tasca a l’Ajuntament de Barcelona, on apareix a molta distància d’Ada Colau, de Jaume Collboni o d’Ernest Maragall. Rius, home de confiança de tots els líders de Junts, és l’actual portaveu de la formació. El president del grup parlamentari, Albert Batet, procura que el seu paper en quasi totes les àrees del partit el promogui a més quotes de lideratge. És molt interessant seguir quin rol vol prendre el vicepresident Jordi Puigneró, que no va voler enfrontar-se a Borràs en el passat. I el gran interrogant és el paper de Jaume Giró. L’actual conseller d’Economia, sembla que compti amb el beneplàcit del sector de la corbata de Junts i també amb la complicitat de diversos quadres territorials del partit que combreguen amb la idea de fer una acció de Govern pragmàtica i que permeti espolsar-se ERC de sobre fent el que feia Convergència: governant.

El futur de Junts: pragmàtic o unilateralista

En el nou sanedrí de Junts ben segur que hi haurà molts integrants del món dels independents, ja integrats a la formació, i de la corda de Borràs i del president Quim Torra, més abonats a l’unilateralisme i incòmodes amb la política clàssica i el possibilisme que porta a pactes com el de la Diputació de Barcelona amb el PSC. Aquí trobem Míriam Nogueras, portaveu a Madrid; Aurora Madaula, vicepresidenta del Parlament; Joan Canadell, diputat; i no es descarta que hi hagi algun tapat, algun altre independent que pugui o vulgui jugar fort.

El momentum polític que viu el país, malgrat el Catalangate, i la proximitat de les eleccions municipals (un any i escaig per a les urnes), no convida a molta èpica. Els alcaldes i les alcaldesses de Junts, que són molts i importants, prefereixen que el partit adopti un vessant més pragmàtic i que compatibilitzi amb enginy la reivindicació nacional amb la fiabilitat d’un bon gestor. A banda, la intenció de pescar entre alcaldes del PDECat també demana una estratègia suau i amb molta autonomia local. De fet, veurem més marques pròpies que mai la primavera vinent. Després ja caldrà veure com estan assignats els vots per consells comarcals i diputacions, però la idea és primer les marques locals. Aquesta prioritat pot fer que noms rellevants com Marta Madrenas o Anna Erra prefereixin un paper menys compromès i exigent.

Junts vol recuperar llençols perduts: en clau municipal, en espais com Centrem i amb el nou talent convergent

Junts vol recuperar llençols que ha perdut en les darreres bugades. Per això està molt interessat en com perviurà el PDECat (que compta amb dotzenes d’alcaldes i dirigents institucionals arreu, a banda de quatre diputats al Congrés) i de si Centrem se’n surt. Hi ha molt de talent convergent que pot quedar orfe malgrat que ja s’està organitzant. En tot cas, la crisi de lideratges que viu la societat catalana no és aliena a Junts i costarà veure moltes sorpreses en el proper congrés.

Es tracta d’un conclave d’assentament, de consolidació d’una estructura que també ha estat un moviment i en alguns moments ha funcionat com un club de fans. El context polític del país ha colpejat el món juntaire de manera exagerada. Cal pau i ciència portes endins, no hi ha gaire marge de dubte per creure que la ponència política que surti d’aquest congrés sigui radical i rupturista, però això ja és de portes enfora, molt convergent.

Esquerra Republicana és un partit molt més consolidat i molt vertical; no ha patit tant. La mateixa naturalesa de Junts provoca aquesta indecisió, que la mà de ferro de Jordi Sànchez no va poder anul·lar, i aquesta multitud de veus que fabrica un soroll que impedeix tot sovint tirar endavant. Si hi ha ordre i s’imposa l’ànima més convergent, Junts té molts punts per esdevenir un partit referencial més enllà dels resultats electorals d’ara i bastir-se com un pilar del país. I així segur que no torna a passar el sí, però no de Junts al Parlament sobre la proposició de llei a la cambra catalana per modificar la Llei de política lingüística, que ha estat la gran metàfora del moment que viu avui el partit.

Article publicat a Crític

​Sou uns desagraïts

A casa t’ho deien: “dóna les gràcies”, cal ser agraït, saluda, digues adéu. És igual que pensis, d’esquerres, de més esquerres (que és el que diuen la majoria de catalans quan els pregunten) o de dretes: creiem que si fem les coses bé doncs tot anirà bé. Diga-li karma, diga-li equilibri de la força, diga-li Déu Nostre Senyor. Sense posar-se transcendental. Si mires al teu voltant es poden donar les gràcies per tantes coses. Per ser agraït cal ser humil, i aquí la cosa comença a anar pel pedregar. I en política s’ha de ser agraït, no ja per noblesa ni per l’efecte papallona, perquè sí, per imperatiu categòric.

Fa unes setmanes que he estat engolit per un revival. Es tracta dels companys (i sobretot companyes) de l’institut que, per culpa de les xarxes socials, han muntat un sopar… pel setembre! Bona previsió, res de la República per demà. Ja s’ha muntat una prèvia per abril, una altra per final de mes i ja fa setmanes que hem recuperat el contacte i com si fóssim nanos de disset anys anem prenent cafès i cervesetes. I francament, des que he reconnectat amb aquesta gent tinc una sensació diàfana d’agraïment i de franquesa total.

Som tots iguals, humilitat i no prendre’s massa seriosament la part regular de la vida. Tots sobre la quarantena, parlem de tot i de res, de nens i de gintònics i de com de mals estudiants érem. I som d’una generació on podem parlar de política sense enfadar-nos, estiguem un a l’Antàrtida i l’altre al Pol Nord. I de les converses noto que no hi ha l’odi als polítics i a la política que en principi els mitjans i els “experts” ens diuen que ens ofega. Això sí, el que noto és que volen professionals, lideratges i solucions.

“Crec en la professionalitat, però tocar no és una feina. Has d’estar agraït per tenir l’oportunitat de tocar”, va dir en una ocasió el virtuós trompetista Wynton Marsalis. La política, la vocació de servei públic, o com li vulgueu dir, és quelcom que enganxa i que té un punt d’artístic. És un sacerdoci, com ho és la cuina, el periodisme o qualsevol feina sense horaris i sense horitzó a llarg termini. Ja m’enteneu. I els polítics han de ser professionals. Perdó, han d’acabar sent professionals. Des de la societat civil a la política? Perfecte, això només fa que sumar.

Ara bé, després organització i organització, perquè parafrasejant Gramsci, sense organització no hi ha idees. I ara anem justets d’idees, com a mínim per fer-les públiques. L’independentisme vol un país millor, autogovernat, toca anar explicant i certificant el com. Sí que hi va haver qui va treballar per la República des del Govern de la Generalitat. Sí que hi ha coses dissenyades i preparades. Cal seguir. No es tindrà demà, ni demà passat. Però el camí ja s’ha començat.

Som tots uns desagraïts. Potser tu una mica més. Qui ha fet qui i per què en els darrers anys? El 9 de novembre de 2014: Convergència i Artur Mas. L’1 d’octubre de 2017: Junts pel Sí (CDC-Partit Demòcrata i Esquerra) i Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Era la unitat. El gran moment de l’independentisme. Era una solució de continuïtat. I sí, l’injust maç de la justícia espanyola va esguerrar aquest projecte polític. Escapçat i desanimat. Som també presos de les contradiccions i de les desconfiances. Però com en qualsevol relació, de parella o laboral o d’associació de veïns, cal sacrifici. Ara estimem sense estar enamorats. Pot millorar, segur. Però cal dir la veritat, donar les gràcies. També demanem generositat, i tothom diu que és generós, però el que toca és cedir per poder creure, per poder avançar. Canviar no canviarem, però millorar, per què no?

Com fer-ho, la pregunta. Doncs fa temps que els catalans, quan voten, van decidir que els diferents accents del país havien de presentar-se per separat i debatre projectes diferents. I per acabar de quadrar, els catalans volen que aquests accents després s’uneixin i formin un acord esdrúixol i complex. Coi de catalans. Per això sorprèn que hi hagi qui demani o defensi un partit únic, ni de dretes ni d’esquerres. No s’entén quan tenim grans lideratges i quan es vol que la força sigui “de la gent”. Veig poc agraïment.

Article publicat a Nació Digital

Bou per bèstia grossa

Els catalans som els del seny i la rauxa. A Madrid sempre ens demanen que fem ús del ‘seni’, què diuen ells, perquè creuen que el nostre enteniment és pacífic. Aquesta és la seva manera de veure el món, de conquesta, de testiculina i bravata. Nosaltres no som així i sabem que el seny és la responsabilitat i el que això comporta. El seny no té perquè ser un sinònim d’inacció o de conservadorisme mal entès. No pas. El seny és comptar amb totes les variables, entendre que la tàctica dura un dia i l’estratègia val per anys, és en definitiva viure la vida amb sentit i que valgui la pena.

Ara ve la rauxa esclar. I la primera cosa que ens ve al cap és la festa, la bogeria, el Pullasso de Torelló i la festa major perpètua. Una mica sí. És això però també és la nostra versió de la ‘fúria’ espanyola, l’energia de les revoltes dels remences, de Pau Claris, del 1714, de les carlinades, de la Guerra Civil, de les bufetades polítiques durant dècades. Això és la rauxa. La nostra part imbècil i, per tant, necessària.

I és coneixent-nos que podrem decidir per on tirar. Jo sóc dels que tinc pressa, però sobretot sóc dels que vull fer les coses bé. La vida m’ha anat ensenyant (i sóc massa jove per parlar així) que gairebé sempre no cal anar ràpid si vols fer un bon camí. De vegades t’animes, la rauxa et pren el cor i corres per arribar a una meta que de cop es troba més lluny o, encara pitjor, es fon i desapareix. Pressa com a esperit d’acord, però no és bona companya ni estratègicament ni tàctica. Així doncs una mica de respiració i de tranquil·litat. No cal posar-se a fer ioga de cop, ni sobretot cal llegir cap llibre de Paulo Coelho.

Ve l’estiu i tothom s’esvalota. Parelles i partits polítics, que més o menys són la mateixa cosa. Les empreses de l’IBEX-35 són una altra cosa, que curiós oi? Només la gent normal patim. I això des de l’inici del temps. Nosaltres, va: per què no podem mirar a llarg termini? Ara no ens portem del tot bé, volem coses diferents, si és que sabem què volem. I sovint la confusió porta a la ràbia, i estàs fotut perquè no entens res i no pas l’inrevés. Espavila!

El PDeCAT i Junts per Catalunya poden ser una nova Convergència i Unió, i no dic qui seria qui, valga’m Déu. El capital polític és difícil de mesurar. Tu tens vint i jo en tinc deu. Segur? És un intangible. Algú pot dir avui que preveia molt de capital polític a Pedro Sánchez abans de la moció de censura? I a Soraya Sáenz de Santamaría què? La idea de la Crida Nacional és bona en si mateixa. Hi ha qui us dirà que per això ja hi ha l’Assemblea, o fins i tot els CDR. Hi ha qui us dirà que és un rentat de cara del PDeCAT i de Convergència. Segurament no és res d’això i tot a la vegada. El que cal tenir en compte és que en cap cas, en aquest tampoc, podem fer passar bou per bèstia grossa. Tot és massa important.

Article publicat a El 9 Magazín

 

La puresa convergent

Ara, d’aquí res, entre el 20 i el 22 de juliol hi ha l’assemblea del Partit Demòcrata. Per molts és un altre congrés de Convergència, per d’altres és una reunió dels que estan en contra de Puigdemont perquè li tenen gelos i també pot ser un conclave de dissolució perquè tothom entri en fila en això que es diu Junts per Catalunya (JxC). És fascinant, oi? Vull dir que el partit més important de Catalunya, responsable de la reconstrucció nacional que ens ha portat fins aquí (amb d’altres esclar), té una facilitat impressionant per criticar-se, no per fer autocrítica, que és diferent.

La setmana passada Esquerra Republicana va fer un congrés en que la militància va fer capgirar com un mitjó la ponència política a la direcció i no vaig llegir ni escoltar cap escarafall ni analisi crítica. Per què? ERC fa la seva feina. Res a dir. I també va amb el tarannà. El debat és obert i viu entre les bases demòcrates, i als quadres mitjans i a la direcció, i als crítics que s’organitzen en guerrilles i grups de miquelets. Serà que el partit no està tan malament com diuen? Serà que el PDCat té vida pròpia, o fins i tot serà que tot això que en diuen soroll és en realitat democràcia interna. La puresa convergent és exactament això: que no hi ha puresa, que sempre ha sabut (per necessitat o per virtut) establir mecanismes de permeabilitat amb sectors socials que estaven fora del mateix partit. Es deia que Convergència era un moviment. I segurament el PDCat també. I? Però potser no és prou modern per alguns. Teniu algun exemple més modern? Així seriós, jo crec que no. I calen partits.

Sobre Junts per Catalunya, hi ha qui és pregunta “Junts per què?”. A qui es qüestioni això tinc una resposta: es tracta de treballar per la llibertat d’aquest país i millorar la vida de tots els seus ciutadans, i sobretot de fer que qualsevol català pugui somiar en un futur que el faci somriure. Suposo que com ERC, Comuns, CUP i d’altres. Però és que es veu que el PDCat, i la direcció actual esclar, són molt sospitosos. És com el Barça, sempre ens hi fotem i no en tenim ni idea. La diferència és que la política no depèn de Messi, només de nosaltres, tu i jo.

Article publicat a El 3 de vuit

 

 

Complexos (errors) convergents

El primer partit de Catalunya és el Partit Demòcrata. I punt. Aquest és l’eslògan que els responsables del nou partit nacionalista centrat i centrista hauria de tenir cara endins. Convergència està congelada, però no pas el seu llegat, ni tampoc la seva manera de fer país. De cara enfora el PD es pot posar el vestit que toqui, coses del màrqueting. Ara hi ha un concurs de dibuix pel logo i per la imatge del Partit Demòcrata. Fantàstic! Vinga a enviar dibuixos. Però sempre que quedi clar a dins quin és el paper d’aquest partit. Necessitem partits forts a Catalunya. Els complexos que té el que anomenem antiga Convergència en relació al món d’Esquerra Republicana o de l’Assemblea Nacional (perdoneu la redundància) són infantils, lesius pel país i incomprensibles.

Cada vegada que Gabriel Rufián llegeix un tuit al Congreso (ara en diuen fer un discurs), molts i molts associats del Partit Demòcrata s’envien urgents whattsapps entre ells: “Què bo en Rufián, sí que parla clar” o bé “En Rufián comunica molt bé”. Ai las. No li trec mèrit ni raó a Rufián. Però els convergents perden el món de vista, el seu món. Un partit, com diu el nom, representa a una part. Convergència, i ara el PD, sempre ha tingut voluntat majoritària, de majoria i no del tot, i això es fa des del discurs propi. Ni Pujol, ni Mas, ni ara Puigdemont (espero) van copiar a ningú: van fer la seva. El complex d’inferioritat mediàtic que tenen els convergents (o demòcrates, que no se m’enfadin Toni Castellà ni Hillary Clinton) és absurd. I és fruit d’un error; creure que fer política de comunicació i fer comunicació amb la política són la mateixa cosa.

Molts han oblidat que el Partit Demòcrata lidera el Govern del país. Un Govern de la Generalitat compromès amb la independència de Catalunya fins a les últimes conseqüències. Sí, Junts pel Sí és la casa mare, però ho lidera qui ho lidera (tot els que els complexes li permeten). Però militants i simpatitzants del PD només fan que mirar de reüll què fa ERC. Fins i tot envegen el coratge del PSC de Miquel Iceta enfront del PSOE de la gestora! Inversemblant que una opció que ha englobat carlins, liberals i socialdemòcrates ara es preocupi de què s’ha de brodar al pit de la camisa. El nom no fa la cosa. Fets i no paraules, com digué el president Montilla.

Als manuals d’emergència política sempre apareix com a primera excusa per un fracàs la política de comunicació. Abans en deien matar al missatger. Durant anys he hagut de sentir que el pujolisme, David Madí o Quico Homs (per posar noms a la perfídia convergent) marcaven les agendes mediàtiques. Molt inexacte. Les agendes mediàtiques tot sovint estan en venda, o com a mínim per llogar. El poder té moltes maneres d’influir, però mai res és millor que els que vols influir ja siguin de la teva corda.

Això és vella política i vell periodisme. Però encara queden restes. Els diaris digitals, Twitter, l’obertura de formats a ràdio i televisió són el que fa que la informació avui sigui més lliure, i per tant més creïble. Ara bé, tothom és de son pare i de sa mare. I això al Partit Demòcrata, que és el primer partit del país, s’hauria d’entendre. L’error del Partit Demòcrata és tenir complexos. I normalment això passa per mirar-se massa al mirall i per no veure ni entendre el que passa a la vida real.

Article publicat a Nació Digital