I l’Alícia no té el seu cas?

En un país democràtic normalet, de gamma mitjana, Alícia Sánchez-Camacho hauria dimitit dels seus càrrecs electes i hi hauria un pollastre monumental a la Fiscalia Anticorrupció per no fer honor al seu nom. Però no, Sánchez-Camacho segueix sent presidenta del grup popular al Parlament de Catalunya i senadora. Què segueix tenint càrrecs al PP? Això és cosa seva. Però el coneixement que hem tingut aquests dies de la famosa conversa entre flors del restaurant La Camarga el 7 de juliol de 2010 amb l’excompanya de Jordi Pujol Ferrussola ens porta a una situació sagnant, absurda i molt preocupant. Sí, ens hem assabentat per una filtració interessada de tres minuts d’una conversa de dues hores (que promet més titulars), però els fets són greus i l’hora severa. I als mitjans: explosió d’un dia, silenci espès després. Curiós tractament d’un escàndol majúscul.

La líder del PP a Catalunya (molt ben valorada per Rajoy i companyia) surt retratada en la conversa i instiga un capítol important de guerra bruta contra un partit polític català, en aquest cas contra Convergència, i finalment CiU. Demana a la seva interlocutora, suposada font d’informació, que no vagi a la policia, no fos cas, i que tot plegat ja ho trametrà a un “fiscal de confiança”. Es refereix a Emilio Sánchez Ulled, fiscal anticorrupció, qui té certa fal·lera pels afers convergents, però que a més és un dels dos fiscals destinats a investigar les escoltes de l’agència detectivesca Método 3 a Sánchez-Camacho. No hi havia més fiscals? No, millor algú de confiança.

I a sobre ens renyen. L’Alícia està rebotada perquè la filtració no ha estat una casualitat, diu, i recorda que hi ha mesures cautelars vigents que prohibeixen la publicació d’aquesta conversa privada i que emprendrà accions legals per defensar “els drets constitucionals de cadascú”. Es pot ser més cínic? En petita escala l’afer Camarga és una suma del cas Clearstream i de cas Watergate. És a dir, ús d’estructures de l’estat per destruir un rival ben salpebrat d’escoltes il·legals. Però el que se’ns vol fer veure és que abans de tot cal respectar el sumari i que en cap cas, i mai de la vida, es pot dubtar d’un organisme com la fiscalia.

Els mateixos mitjans que menystenen aquest tema avui ho van fer durant la darrera campanya electoral catalana? Ai, potser no. De nou, més cinisme, i ara no és cap polític, si no que en algunes redaccions de Barcelona ja es té la conversa sencera i no se sap què fer. Hi ha qui diu que retuitar una piulada amb l’arxiu de so famós pot portar conseqüències judicials. Tots tenim por. Tots? Bé, no tots. De moment, Sánchez-Camacho és qui ha ha avisat a tots aquells que la vulguin assenyalar. Ho diu qui té connexió directa amb les clavegueres de l’Estat. Però al final amb tantes visites al subsòl a l’Alícia li ha acabat quedant aquella fortor tan poc agradable i tan antiga, tan poc democràtica. I tot perquè al final el cas sigui conegut per La Camarga i no per la diva del carrer Urgell.

(Publicat a Nació Digital)
Anuncis

Ser transparents i matar el missatger

El president Artur Mas va encapçalar la segona cimera contra la corrupció (també dita de regeneració democràtica) la setmana passada. En van sortir 51 mesures que haurien de fer més transparent tot allò que té a veure amb la cosa pública, i amb els seus servidors. “A títol propi” el president proposa regular la transparència i l’accés a la informació i ha proposat una institució independent que ho coordini. Ai! Com es regula la transparència? Hi ha graus d’opacitat? Mas proposa també un web que reti compte de totes les accions del Govern així com que es facin públiques les retribucions dels càrrecs electes, alts càrrecs i assimilats. Això ja sembla més factible.  Suggereix assignar un “auditor permanent” a cada partit per analitzar els seus comptes. A més, el president planteja que quan algú deixi un càrrec, faci pública la variació que ha tingut el seu patrimoni durant l’època que ha ocupat el càrrec i ho pugui justificar. També reclama publicitar tots aquells consells d’administracions i aquelles empreses que rebin diners públics. Bé.

Tot té molt bona pinta. Però com es fa això de regular la transparència? És quelcom que té a veure amb l’ètica. És transparent fer pública la declaració de la renda? Doncs sí, però no sé si serveix de gaire. Les malifetes normalment no queden recollides en una llibreta (a no ser que siguis Luis Bárcenas). Segurament el plantejament del president és tan ambiciós com ple de bona fe. Però neix en un moment dubtós, amb la possible imputació d’Oriol Pujol a l’aire, i amb un context contaminat i farcit de ràbia ciutadana que no quedarà satisfeta amb res. Però el president fa bé tot i que al carrer hi ha ganes de guillotina. La gent està cansada i impotent, té la sensació d’haver estat enganyada. I això és profundament injust perquè la immensa majoria de polítics i de servidors públics no només són honrats sinó que són exemplars. Ho han de fer millor, això sí, molt millor. La dona del César no només ha de ser-ho si no que ha de semblar-ho. Sóc naïf? No, això és així. Que guillotinin els altres.

El risc de Mas no és ser ambiciós sinó que pot ser estèril. Anem a pams. Tres de les seves propostes en l’àmbit judicial requereixen modificacions legislatives a nivell estatal, mala peça al teler. És el cas revisar a l’alça el termini de prescripció dels delictes de corrupció, tipificar com a delicte l’enriquiment patrimonial injustificat i modernitzar la Llei d’enjudiciament criminal, que data del segle XIX.

Aquest darrer punt és crític. La nova Llei d’enjudiciament criminal hauria de regular les escoltes telefòniques, la durada màxima de la instrucció, la vulneració del secret de sumari o la figura de l’imputat. Quan el president ho va explicar a Palau volia donar un missatge als mitjans de comunicació, no pas a la justícia. Per Mas és la premsa qui condemna imputats o qui publicita les males arts d’alguns o qui esberla el secret de sumari. Potser té raó. Però la premsa té els seus límits, i d’això també se n’encarrega la justícia. En qualsevol cas president, no es pot matar el missatger.

(Article publicat a Nació Digital)

Eva Piquer, un exemple de què?

La periodista i escriptora Eva Piquer, escollida diputada el passat novembre per la llista Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya Sí, com a independent, ha decidit plegar. Amb dos mesos ben minsos de legislatura, Piquer va anunciar ahir que deixava el seu escó en aquest article. “El que no podia imaginar ningú és que l’angoixa de saber-me en el lloc equivocat m’arribaria a superar del tot”, diu Piquer per raonar la seva decisió.

La decisió de l’autora de La feina o la vida és molt respectable, i comprensible. Però també és significativa. No ho centro en el cas d’Eva Piquer, esclar. Però això de la política no és tan senzill. En l’entorn de Piquer podia haver trobat algun referent que li podia haver explicat els problemes de tot plegat. Piquer també és mare de quatre fills. Periodista cultural i escriptora s’ha sentit estranya dintre d’un palau, diu.

I és que la política és un afer complicat. Reitero el que dic sempre quan em trobo algú que denosta la professió de polític/diputat. Sempre responc: “Posa-t’hi tu!”. Potser sóc vehement, però és que m’indigna el reduccionisme. Aquesta renúncia ens recorda que a més de vocació cal sacrifici. Que sí, que hi ha corruptes. Ja ho sé, i que llepin els culpables. Ara bé, la immensa majoria són gent noble que gestiona els nostres interessos públics. La substituta  de Piquer serà Agnès Russiñol, expresidenta del Consell Nacional de la Joventut (CNJC), que per cert té dos fills, bessons.

 

El resum de tot plegat podria ser això

Pot ser simplista perquè és un tuit. Però bàsicament crec que l’estat de la qüestió és el que ha piulat el portaveu d’ERC al Congreso de los Diputados, Alfred Bosch:

 

I després ja cal valorar què han de fer els partits per refundar-se (però sense perdre’ls), què han de fer els Governs per garantir la legalitat, què ha de fer la Justícia per poder ser justa i què hem de fer els ciutadans per poder actuar a més de xiular i emprenyar-nos.

Del Watergate a la bala al peu

Imatge 

La portada d’avui divendres 15 de febrer al diari ‘El Mundo’ és ja el tancament del cercle de la novel·la d’espies de John Le Carré en que s’ha convertit la política catalana. El titular, a tota plana, és: “El PSC encargó investigar la conexión entre ‘la trama del Palau’ y los Pujol”. Així tenim que hi havia una xarxa que va espiar fins a 500 polítics i d’altres personalitats segons La Vanguardia. Li posem unes gotetes roses amb l’ex parella de Jordi Pujol Ferrussola. Ho salpebrem amb la renúncia de l’innocent alcalde Manuel Bustos. I afegim un sou escandalós com assessor de l’ex ministre Ángel Acebes. Amb aquest còctel ja podem tancar la paradeta avui mateix. Tenim corrupció, polítics amb morro, espionatge, mala fe, enganys,… què és això? Realment és casualitat aquesta acumulació de disbarats? Estem enfront d’un Watergate català?

Anem a pams. Sobre el Watergate català: no m’ho puc creure. Llegeixo el que publiquen els diaris i bé, sí. Tot apunta a que un partit, o un responsable d’un partit, es dedicava a treure informació dels rivals. I com la usaven? El cas Palau el va girbar el PSC? I la Justicia? Les respostes que em venen al cap em fan pujar la tensió.

Però és que això ho feien també d’altres? No és només el PSC sembla ser. Ai! I el pitjor de tot és pensar en el perquè. La informació és poder d’acord, però altra cosa és arribar a aquest grau de paranoia i d’obsessió. Així no val la pena fer política. Sí, encara crec que és un ofici noble i el 99% dels qui s’hi dediquen ho fan honestament. Sembla que no hi hagi empresaris corruptes, periodistes corruptes,… a la vostra empresa o lloc de treball tots són del Pequeño Pony o hi ha molt d’animal sense lligar? Doncs això. Sempre dic als que critiquen els polítics per barruts, per poc preparats, per endogàmics: “per què no t’hi poses tu?”. Ah, la cosa canvia. Per culpa d’aquesta actitud es colen persones no desitjables en la política, i alguns poden arribar a llocs de decisió, amb resultats funestos. El sistema ha de canviar, totalment d’acord, però també la implicació de la ciutadania en els afers públics.

L’altre tema és la renúncia de Bustos i el paper dels imputats en general. Entenc que per algú innocent si l’imputen el fet de plegar és donar la victòria al que l’acusa. S’està pervertint tant el sistema que al final els polítics estaran desprotegits. Qualsevol, amb mala llet, pot acabar amb la carrer política de qualsevol només amb mig indici. Què són intocables? No és veritat. Què estan aforats i protegits? En cap cas, només es fa més llarg el procés. Ho deia l’altre dia el president Mas al Parlament i tenia raó: que per ser totalment transparents i democràtics havia de tenir especial cura en la reparació d’aquelles persones que deixen l’acció pública per la pressió d’algunes acusacions i que quan es demostra que són innocents queden en l’oblit. Té raó. Ara, cal fer feina en transparència, en millora de finançament dels partits i en remodelació de competències dels ajuntaments, per exemple.

Ah, i la qüestió dels sous dels polítics. Jo sóc dels que crec que els polítics podrien estar més ben pagats. Una mica més. A veure, si tu cobres 50 i et subornen, per molts que cobris 80 segur que et podran subornar igual. Té a veure amb els valors i l’ètica de cadascú. I la porta giratòria? Deixo el Govern o l’Administració i em monto una consultoria que, ai las, contracta l’Administració i així vaig fent dinerets. I el cas d’Acebes, assessorant a Iberdrola l’ex ministre d’Interior? Ai!

En tot cas estic decidit a exposar-me a semblar naïf o imbècil. No estem tan malament. És bo que apareguin aquests casos de corrupció i que es mirin i remirin. Vol dir que el sistema funciona, però per a uns quants sembla ser. Només cal perseguir els polítics? Amb tant de Watergate, tant de tremendisme i de manca de confiança estem portant el país a un penya-segat. Comparen la situació actual tan de Catalunya com d’Espanya amb la de la d’Itàlia a meitat de la dècada de 1990. Doncs cal mirar com va acabar allò: Silvio Berlusconi. Mans netes i transparència al màxim, rigor tot el del món, exigència màxima, però no vulguem ser els més llestos perquè potser ens acabarem disparant una bala al peu. I això costa curar-ho. 

Foment del Treball plega veles: eludeix el sobiranisme i el pacte fiscal

“No sé què es pensaven que anavem a fer avui. Ni que anéssim a proclamar la república independent de no sé què!”, deia entre riures el president de la patronal Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà, abans d’iniciar-se l’acte ‘Anem per feina’. Aquesta cita havia despertat gran expectació ja que s’esperava una crítica de Foment a l’aposta sobiranista del president Artur Mas. S’esperava que Gay de Montellà exigís el pacte fiscal com a far de la reivindicació catalana. Doncs res, ni una cosa ni l’altre. Ni renyar Mas ni treure pit amb la conciliació amb Espanya.

En un acte en el qual ha destacat l’absència de la Cambra de Comerç, el Cercle d’Economia i la patronal Pimec per la suposada politització de la cita, l’única demanda concreta ha estat demanar “un pacte pel creixement”. És més, Gay de Montellà ha volgut ser amable amb les administracions: “Reconeixem l’esforç de la Generalitat i del Govern central, però calen reformes”. Més dur ha estat quan ha demanat un canvi d’actitud enfront de la corrupció política: “Hem de pensar que més enllà dels mecanismes de control, l’honradesa i el prestigi social d’una organització va molt lligat a les actituds personals, i molt especialment dels seus directius”. Abans de que comencessin els discursos, Gay de Montellà no ha parat d’encaixar mans i de rebre felicitacions; anava crescut: “Que si aquell imputat, que si el Bustos, jo crec que ara aquests polítics estan molt nerviosos, ja se’ls hi baixaran els fums”, deia el president de Foment a uns empresaris, a la porta de la biblioteca de Foment.

En l’acte, que ha convocat 400 persones en la seu de la patronal a Via Laietana, destacava la presència de l’historiador Francesc Cabana, el professor Ramon Adell, el secretari general de la Confederació de Comerç, Miguel Ángel Fraile, i els empresaris ‘culés’ Joan Gaspart, Joan Castells i Enric Reyna. Per la seva banda, el president de Fepime, Eusebi Cima ha parafrasejat dues vegades Artur Mas: “En un moment excepcional calen decisions excepcionals”.

Manel Fuentes es justifica i ataca

El presentador de la cita ha estat el periodista i conductor d’El Matí de Catalunya Ràdio, Manel Fuentes, que ha justificat la seva participació en un esdeveniment precedit de polèmica. “Si algú proposa alguna cosa per sortir de la crisi cal escoltar i per això he vingut” ha dit. Ha estat força contundent contra les entitats que no han acudit a la cita: “Estic acollonit perquè han de ser molt perillosos aquesta gent (Foment) perque hi ha més baixes aquí avui que en una empresa un dilluns abans que comencés la crisi”. També ha carregat contra la classe política: “En tota la sala no hi ha ni un imputat per corrupció, cosa que no tots poden dir”. També ha ironitzat sobre la renúncia del Papa Benet XVI i sobre el fet que el Vaticà té Estat propi però no eludeix la crisi.

Publicat a El Singular Digital

Mariano, naniano

Com a periodista i com a ciutadà puc dir que estic content amb el moment que vivim. Sí, surt corrupció (pressumpta) per tot arreu. Abans no hi era? I tant! Això vol dir que ara la Justicia i la premsa estan fent bé la seva feina, amb resultats. Dit això, el cas Bárcenas és realment paradigmàtic. Tot apunta, tal i com descobreix avui El País, que dirigents del Partido Popular com María Dolores de Cospedal, Rodrigo Rato, Jaime Mayor Oreja, Javier Arenas, Ángel Acebes i l’exdirigent Francisco Álvarez Cascos van rebre pagaments en negre de part del tresorer del partit. No, no m’oblido de l’actual president del Gobierno, Mariano Rajoy, que també apareix en els papers de Bárcenas. A més, apareixen capítols sobre ‘trajes’ o ‘corbatas’ destinats a Rajoy que no fan més que recuperar l’essència roïna del cas Camps.

Tots els líders implicats han desmentit les acusacions. Rajoy encara no, perquè sobre ell no s’havien posat els focus. Quan el cas Bárcenas esclata, ai las, és el diari El Mundo qui ho explica. I vés tu, sembla que queden nets i lliures Rajoy i Cospedal. Vaja, quina casualitat. És més, Cospedal demana auditories i es treu les puces de sobre. Tot això amb Esperanza Aguirre rient per les cantonades. El president d’un partit, i d’un govern, com és el cas de Rajoy ha de donar explicacions. Estic d’acord, molt d’acord, en que els polítics i els governants no poden estar tot el dia responent articles de premsa -i crec que no han de fer-ho-, perquè no sempre són concrets, per dir-ho d’alguna manera. Ara bé, les proves fetes públiques avui, el llibre de comptes de Bárcenas, provoquen que tot l’embolic prengui relleu d’assumpte d’Estat. Dimitir seria la solució democràtica, republicana i madura. No ho veurem.

Coneixent lleument el personatge diria que no farà res. El famós ‘tententieso’ que és Mariano Rajoy farà com sempre: quedar-se quiet i esperar que passi la tempesta. Així, d’aquesta manera, ha conseguit esdevenir president del Gobierno. Per què hauria de canviar? Si España fos un país civilitzat amb una dreta civilitzada, tothom estaria demanant explicacions. A la ‘villa y corte’ amb la polarització fanàtica d’avui això esdevindrà un partit de futbol anglès dels vuitanta, ple de hooligans cridant i amb cops de peu al mig del camp. No en treurem l’entrallat, però una cosa està clara per al futur: Mariano, naniano.