Etiqueta: corrupció

Corrupció? Normal

Tenim els que ens mereixem. El 81,3% dels catalans consideren que la corrupció és un problema molt o bastant greu, segons l’últim baròmetre de l’Oficina Antifrau. També assegura que els joves d’entre 18 i 29 anys són els més tolerants amb la corrupció. Ho veuen normal. Una crisi de valors? Hi ha qui troba que és un fracàs social terrible. Però cal pensar en la darrera dècada i els escàndols que s’ha sovintejat. Han rebut que això és una manera d’estar ‘normal’ en aquesta societat.

S’ha naturalitzat el mal. Perquè la corrupció fa mal a tothom. Confesso que un cop no vaig demanar factura a un taller. Una cosa petita, però era un mal mes i és clar… això a casa nostra ho trobem normal. Entre les dades que demostren aquesta posició tan ‘comprensiva’ dels joves, més indulgent, destaca que un 9,4 per cent dels enquestats creu bastant o molt acceptable el tracte de favor d’un polític cap a empreses que donen suport al partit polític X. Però hauríem de ser curosos en tractar aquest tema. Però no, tirem de sospita i de demandes i querelles que no ho són finalment: hi ha casos de corrupció que no són tal, però difama que alguna cosa queda. I això, aquests joves tan intel·ligents i connectats, haurien de pensar a qui beneficia. Aquesta imatge de què els polítics són tots igual de lladres. Exacte, el populisme i les grans empreses només els para la política, i els polítics, és clar.

Massa paternalisme és el que s’ha trobat aquesta generació que considera ‘normal’ no pagar al metro quasi un 20%. Tampoc veuen conductes corruptes en l’acceptació de regals d’una empresa per part de càrrecs públics, o que un metge faci un viatge pagat per un laboratori farmacèutic. Al final del túnel de la corrupció hi ha un corruptor, sovint una gran empresa que passava per allí. Però és als polítics que se’ls critica i se’ls destrossa. Potser s’entendrà finalment que la corrupció és massa normal.

Article publicat al setmanari Ripollès

I l’Alícia no té el seu cas?

En un país democràtic normalet, de gamma mitjana, Alícia Sánchez-Camacho hauria dimitit dels seus càrrecs electes i hi hauria un pollastre monumental a la Fiscalia Anticorrupció per no fer honor al seu nom. Però no, Sánchez-Camacho segueix sent presidenta del grup popular al Parlament de Catalunya i senadora. Què segueix tenint càrrecs al PP? Això és cosa seva. Però el coneixement que hem tingut aquests dies de la famosa conversa entre flors del restaurant La Camarga el 7 de juliol de 2010 amb l’excompanya de Jordi Pujol Ferrussola ens porta a una situació sagnant, absurda i molt preocupant. Sí, ens hem assabentat per una filtració interessada de tres minuts d’una conversa de dues hores (que promet més titulars), però els fets són greus i l’hora severa. I als mitjans: explosió d’un dia, silenci espès després. Curiós tractament d’un escàndol majúscul.

La líder del PP a Catalunya (molt ben valorada per Rajoy i companyia) surt retratada en la conversa i instiga un capítol important de guerra bruta contra un partit polític català, en aquest cas contra Convergència, i finalment CiU. Demana a la seva interlocutora, suposada font d’informació, que no vagi a la policia, no fos cas, i que tot plegat ja ho trametrà a un “fiscal de confiança”. Es refereix a Emilio Sánchez Ulled, fiscal anticorrupció, qui té certa fal·lera pels afers convergents, però que a més és un dels dos fiscals destinats a investigar les escoltes de l’agència detectivesca Método 3 a Sánchez-Camacho. No hi havia més fiscals? No, millor algú de confiança.

I a sobre ens renyen. L’Alícia està rebotada perquè la filtració no ha estat una casualitat, diu, i recorda que hi ha mesures cautelars vigents que prohibeixen la publicació d’aquesta conversa privada i que emprendrà accions legals per defensar “els drets constitucionals de cadascú”. Es pot ser més cínic? En petita escala l’afer Camarga és una suma del cas Clearstream i de cas Watergate. És a dir, ús d’estructures de l’estat per destruir un rival ben salpebrat d’escoltes il·legals. Però el que se’ns vol fer veure és que abans de tot cal respectar el sumari i que en cap cas, i mai de la vida, es pot dubtar d’un organisme com la fiscalia.

Els mateixos mitjans que menystenen aquest tema avui ho van fer durant la darrera campanya electoral catalana? Ai, potser no. De nou, més cinisme, i ara no és cap polític, si no que en algunes redaccions de Barcelona ja es té la conversa sencera i no se sap què fer. Hi ha qui diu que retuitar una piulada amb l’arxiu de so famós pot portar conseqüències judicials. Tots tenim por. Tots? Bé, no tots. De moment, Sánchez-Camacho és qui ha ha avisat a tots aquells que la vulguin assenyalar. Ho diu qui té connexió directa amb les clavegueres de l’Estat. Però al final amb tantes visites al subsòl a l’Alícia li ha acabat quedant aquella fortor tan poc agradable i tan antiga, tan poc democràtica. I tot perquè al final el cas sigui conegut per La Camarga i no per la diva del carrer Urgell.

(Publicat a Nació Digital)

Ser transparents i matar el missatger

El president Artur Mas va encapçalar la segona cimera contra la corrupció (també dita de regeneració democràtica) la setmana passada. En van sortir 51 mesures que haurien de fer més transparent tot allò que té a veure amb la cosa pública, i amb els seus servidors. “A títol propi” el president proposa regular la transparència i l’accés a la informació i ha proposat una institució independent que ho coordini. Ai! Com es regula la transparència? Hi ha graus d’opacitat? Mas proposa també un web que reti compte de totes les accions del Govern així com que es facin públiques les retribucions dels càrrecs electes, alts càrrecs i assimilats. Això ja sembla més factible.  Suggereix assignar un “auditor permanent” a cada partit per analitzar els seus comptes. A més, el president planteja que quan algú deixi un càrrec, faci pública la variació que ha tingut el seu patrimoni durant l’època que ha ocupat el càrrec i ho pugui justificar. També reclama publicitar tots aquells consells d’administracions i aquelles empreses que rebin diners públics. Bé.

Tot té molt bona pinta. Però com es fa això de regular la transparència? És quelcom que té a veure amb l’ètica. És transparent fer pública la declaració de la renda? Doncs sí, però no sé si serveix de gaire. Les malifetes normalment no queden recollides en una llibreta (a no ser que siguis Luis Bárcenas). Segurament el plantejament del president és tan ambiciós com ple de bona fe. Però neix en un moment dubtós, amb la possible imputació d’Oriol Pujol a l’aire, i amb un context contaminat i farcit de ràbia ciutadana que no quedarà satisfeta amb res. Però el president fa bé tot i que al carrer hi ha ganes de guillotina. La gent està cansada i impotent, té la sensació d’haver estat enganyada. I això és profundament injust perquè la immensa majoria de polítics i de servidors públics no només són honrats sinó que són exemplars. Ho han de fer millor, això sí, molt millor. La dona del César no només ha de ser-ho si no que ha de semblar-ho. Sóc naïf? No, això és així. Que guillotinin els altres.

El risc de Mas no és ser ambiciós sinó que pot ser estèril. Anem a pams. Tres de les seves propostes en l’àmbit judicial requereixen modificacions legislatives a nivell estatal, mala peça al teler. És el cas revisar a l’alça el termini de prescripció dels delictes de corrupció, tipificar com a delicte l’enriquiment patrimonial injustificat i modernitzar la Llei d’enjudiciament criminal, que data del segle XIX.

Aquest darrer punt és crític. La nova Llei d’enjudiciament criminal hauria de regular les escoltes telefòniques, la durada màxima de la instrucció, la vulneració del secret de sumari o la figura de l’imputat. Quan el president ho va explicar a Palau volia donar un missatge als mitjans de comunicació, no pas a la justícia. Per Mas és la premsa qui condemna imputats o qui publicita les males arts d’alguns o qui esberla el secret de sumari. Potser té raó. Però la premsa té els seus límits, i d’això també se n’encarrega la justícia. En qualsevol cas president, no es pot matar el missatger.

(Article publicat a Nació Digital)

Eva Piquer, un exemple de què?

La periodista i escriptora Eva Piquer, escollida diputada el passat novembre per la llista Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya Sí, com a independent, ha decidit plegar. Amb dos mesos ben minsos de legislatura, Piquer va anunciar ahir que deixava el seu escó en aquest article. “El que no podia imaginar ningú és que l’angoixa de saber-me en el lloc equivocat m’arribaria a superar del tot”, diu Piquer per raonar la seva decisió.

La decisió de l’autora de La feina o la vida és molt respectable, i comprensible. Però també és significativa. No ho centro en el cas d’Eva Piquer, esclar. Però això de la política no és tan senzill. En l’entorn de Piquer podia haver trobat algun referent que li podia haver explicat els problemes de tot plegat. Piquer també és mare de quatre fills. Periodista cultural i escriptora s’ha sentit estranya dintre d’un palau, diu.

I és que la política és un afer complicat. Reitero el que dic sempre quan em trobo algú que denosta la professió de polític/diputat. Sempre responc: “Posa-t’hi tu!”. Potser sóc vehement, però és que m’indigna el reduccionisme. Aquesta renúncia ens recorda que a més de vocació cal sacrifici. Que sí, que hi ha corruptes. Ja ho sé, i que llepin els culpables. Ara bé, la immensa majoria són gent noble que gestiona els nostres interessos públics. La substituta  de Piquer serà Agnès Russiñol, expresidenta del Consell Nacional de la Joventut (CNJC), que per cert té dos fills, bessons.

 

El resum de tot plegat podria ser això

Pot ser simplista perquè és un tuit. Però bàsicament crec que l’estat de la qüestió és el que ha piulat el portaveu d’ERC al Congreso de los Diputados, Alfred Bosch:

 

I després ja cal valorar què han de fer els partits per refundar-se (però sense perdre’ls), què han de fer els Governs per garantir la legalitat, què ha de fer la Justícia per poder ser justa i què hem de fer els ciutadans per poder actuar a més de xiular i emprenyar-nos.