No feu cas dels experts

És més barat fer tertúlia que fer informació. Ja està, ja ho he dit. Això vol dir que les tertúlies són dolentes? No necessàriament, i a mi m’agraden: escoltar-les, força; i participar-hi, encara més. Però són un gènere com un altre i, per tant, el maridatge amb l’actualitat i el seu tractament pot ser millor o pitjor. Un altre element del periodisme recent és cosir i recosir informacions amb opinions d’experts. De fet, hi ha universitats que publiquen els seus llibres d’experts, amb índex per temes. Per nutrició, demani opinió a tal, i per relacions internacions a tal. Tenim de tot. El periodista recull opinions sobre la qüestió que s’inquireix i després va posant aquestes opinions una rere l’altra. De fet, hi ha al text aquella frase de “la majoria dels experts consultats asseguren” que fa que la tesi plantejada, amb sort, al titular tingui una base. Es pot fer d’una altra manera? Doncs sí.

Lluny de voler fer classes de periodisme a ningú, valga’m Déu, només vull fer notar que ens hem encomanat d’una febre dels experts. Perquè ja tenen “llustre”, ja tenim estrelles. Diu el diccionari que un expert és algú “versat en la coneixença d’una cosa per la pràctica”. Fa un temps era moda parlar de com havíem de fer dormir les criatures. Hi havia dos experts irreconciliables: el doctor Estivill i el doctor González. Veritables legions de seguidors d’un i d’altre mètode. Res a dir. L’expertesa és tenir fills. I aquests doctors, especialistes en la matèria, doncs ofereixen opinions, benvingudes. Ara bé, no són paraula de Déu.

Avui, amb la bogeria del coronavirus, hi ha seguidors dels epidemiòlegs. Que si el doctor Trilla, que si el doctor Mitjà, o si la tercera via és el doctor Padrós. He llegit enquestes amb aquests tres protagonistes: quin és el metge que t’agrada més? En això el periodista ha de ser curós. No es pot evitar que un o altre sigui popular. I és interessant saber què en pensen els doctors, investigadors i especialistes científics. Ara bé, en comunicació de crisi és convenient fer cas de la informació oficial. És avorrit, però és com funciona. Per què amb els atemptats del 17 d’agost de 2017 ho vam tenir clar i ara no? Per què fins i tot els periodistes fem cas de cadenes de Whatsapp? Això sí que és malaltís.

De vegades, o tot sovint, fer informació, construir notícies és molt avorrit. I també és arriscat perquè has d’extreure conclusions dels fets, de les dades, de les opinions, dels testimonis, és clar. Però el que no es pot permetre és aquesta deixadesa que suposa que el valor informatiu sigui l’opinió de tal expert o de tal altre. Però ells són els que en saben, no? Sí, però tu ets el periodista. Filtra, contrasta, espigola, fes la teva feina.

No crec en això del periodista lent, ni tranquil. És com la nova i la vella política, n’hi ha de bona i de dolenta. El periodisme té els seus ritmes de producció. Però val més no ser el primer en dir una estupidesa i poder ser l’últim quan tens raó. Les notícies no es fan soles, volen temps, volen equivocacions, volen recomençar, com tot el que val la pena a la vida. No feu cas als experts, feu cas de la vostra experiència. I tornem-hi.

Article publicat a Mediacat

La debilitat

Les males (pitjors) notícies normalment te les donen en la sala d’un hospital. Algú mor, alguna malaltia ferotge, alguna cosa no va bé. Una altra cosa és si estàs en una maternitat, tot són flors i abraçades. Però tornem a les sales dels hospitals. Tot blanc i asèptic. És on avui, i des de fa dies, va circulant la por i l’ofec real i literari que provoca el virus. Casa estant tot sembla innocu, incòmode i avorrit, però innocu. Salvats. Però les sales dels hospitals són plenes, farcides d’exasperació i sobrades d’ansietat. La debilitat no és estar malalts, sinó pensar que no ho estem o que mai ho estarem.

La debilitat és pensar que sempre serem forts, que a nosaltres mai ens passarà, que som de sucre, que ens han escollit perquè tot ens vagi bé. La debilitat, per tant, és la inconsciència. La por no ho és de debilitat. La por és la consciència, el saber, la prudència i el neguit que sempre van junts. Deia Woody Allen que les paraules més maques que hi ha no són “t’estimo” sinó que són “és benigne”. I el geni de Nova York té raó, i sent en una sala d’hospital, davant d’un metge que et mira als ulls com perforant-te el cap l’única cosa que vols sentir és que no és tan greu, que te’n pots sortir. I és que després de la por, un cop tu també t’has mirat als ulls, és quan pots basar-te en l’esperança. No viure de l’esperança, només arrepenjar-t’hi una mica, i per poc temps. La fortalesa te la fas tu.

A la ràdio sento la veu ferma i preocupada de Marc Castells, alcalde d’Igualada: “hi ha 4.000 mascaretes aturades a Madrid en espera d’algun tràmit o que algun inspector n’autoritzi l’enviament”. Com? Òbviament el batlle igualadí diu que exigeix responsabilitat perquè aquestes mascaretes s’enviïn immediatament. L’hospital demana una cosa i quan li envien hi ha un mitjancer, un control, ho puc entendre. Ara bé, no entendria el segrest d’aquest material. No sóc dels que crec en les conxorxes, però la política no pot ser politiqueria, i ara més que mai, ha de ser una fàbrica de solucions. Prenc aquest exemple, n’hi ha més, a Catalunya, a Espanya, a Europa… Perquè demostra la debilitat, creure que a tu no t’afecta. En aquest cas, del govern espanyol. Voler controlar-ho tot és el primer pas per no controlar absolutament res. La voluntat i la realitat. Es tracta de saber gestionar les expectatives i sobretot saber-se acompanyar de qui et pot fer la vida més senzilla.

La debilitat no és un símptoma de res, és una situació, és prendre’s o no seriosament. I pot canviar, de fet no, només pot restar igual o millorar. Admet la teva debilitat. Busca en la por, entén la resposta perquè és ara quan vindran les preguntes. I tornem a l’esperança i a les paraules de Woody Allen. En aquesta sala d’hospital d’Igualada a ningú l’importa d’on venen les mascaretes, o els guants, o el cognom de la metgessa o infermera. Només es vol poder tenir esperança.

L’esperança ve de la mà de la bona gestió, de l’ànima que estan posant tots els professionals sanitaris, de la responsabilitat de la gran majoria de la població, i sobretot de la voluntat de sortir-se’n. Diuen que amb aquesta pandèmia del coronavirus hi haurà un abans i un després, que tornarem a tenir uns valors humans més purs. Jo puc tenir esperança, una mica, però no sóc optimista. Tot seguirà igual, i l’egoisme ens tornarà a fer moure. I llavors tornarem a estar subsumits per la por, però sense cap opció per l’esperança. No som dèbils, només estem espantats. A espavilar.

Article publicat a Nació Digital