Vox a ‘First Dates’

Sóc un omnívor televisiu. Tot m’ho menjo, tot m’ho gasto. No ho dic per justificar-me sinó per avisar-vos que la meva dieta com a espectador va del Big Mac a la tòfona i del Donette Nevado fins a la coca de Llavaneres. Miro de tot, en qualsevol format, de qualsevol manera, a qualsevol hora, de qualsevol gènere i idioma que us pugueu imaginar. Però mai he estat prou home/dona per ser crític de televisió. Però sí que tinc la meva opinió, sempre canviant, sobre què cal fer o no cal fer als mitjans de comunicació. I començo a veure alguna cosa estranyota.

Sóc usuari esporàdic de diversos programes d’encefalograma pla com és el cas de ‘First Dates’. La versió espanyola que presenta Carlos Sobera és senzilla i simple i acull una sèrie d’individus que busquen parella amb un menú de 10 euros. Un format que porta centenars de capítols i que sembla no cansar els espectadors (a Catalunya té més audiència que a Espanya). Em va frapar un capítol determinat en què Marta i Vicente es van conèixer al famós restaurant-plató-aparcament i van començar a parlar. Dues persones altament tatuades –en escreix, pel meu gust carca i xaró. Van anar fent-se preguntetes. Miradetes. Que si la roba, que si li miro el pentinat. Ens fem una mica els simpàtics. Fins aquí cap novetat.

Segueixo escarxofat al sofà pensant en qualsevol altra cosa, amb la tele en segon pla. Però esclata la bomba: a tots dos els agrada “molt la política”. Ostres, això és una notícia. Mai a la vida havia conegut la tàctica de parlar de l’estat de la nació per lligar. De fet, m’incorporo al sofà, obro els ulls nivell Doctor Slump, i em disposo a seguir escoltant aquest relat digne de Tolstoi. Estan tots dos excitadíssims. Perquè han trobat una ànima bessona. Pels tatuatges? No. Per les aficions estranyes i/o estúpides? No, ni tan sols perquè ambdós són aficionats al rock. No. Tots dos són de Vox.

“Em fa molta ràbia que quan dic que sóc de dretes o de Vox em diguin que sóc una fatxa, una feixista o una franquista”, confessa la Marta, separada amb dos fills. No li agrada. Tornem-hi. Tots dos parlen de política durant el sopar, de fet, es pregunten l’un a l’altre si els agrada el tema, si són de dretes o d’esquerres. I coincideixen. El Cupido més estrany. I l’home, Vicente, amb pinta de gran solter, insisteix que li agrada el tema: “M’agrada molt aquest partit nou, Vox”. Ella, encantada i alleugerida, sospira i diu: “Jo en sóc afiliada”. Es piquen els punys.

I que bé tot, oi? Obvio la part en què defensa Franco. Considero que tothom pot pensar i dir el que cregui. Absolutament. I més en un programa de televisió fet per una entitat privada, i que hi ha llibertat del tot. Ara bé, ens adonem que estem blanquejant l’ultradreta? Els programes d’humor ara tenen un problema amb l’aparició dels ultres masclistes. Qualsevol conyeta centra automàticament el PP més dur des d’Aznar i Fraga i Ciutadans, que estan en un màxim nivell de centralisme i d’anticatalanisme. Estem normalitzant els fatxes, només és això. Però si permetem que juguin al nostre joc haurem de jugar fort, al límit del reglament, i no permetent que guanyin cap partit. No ens deixem provocar, aquest no és el nostre partit.

Article publicat a Mediacat

La gota malaia

La gota xinesa i la bota malaia són dos tipus de tortura salvatge ben diferenciades que s’han barrejat en el nostre llenguatge per donar a llum a una criatura estranya: la gota malaia. I la culpa (com de moltes altres coses molt més greus) fou de Felipe González, expresident del govern espanyol. Feia referència a l’època de Pasqual Maragall com alcalde preolímpic, que no parava de demanar i reclamar energies i inversions per Barcelona.

Avui la gota malaia dels nostres temps és el tema dels llacets grocs. I sobretot de com l’espanyolisme no només no ho tolera, sinó que li ha posat la creu. Una regidora de Ciutadans a Còrdova va venir a Catalunya a fer-se fotos traient llaços grocs del carrer. Ara s’ha descobert un grup organitzat -amb agent de la Guàrdia Civil i tot- que es dedicava a tal ofici i estava radicat a la Ribera d’Ebre. De debò no hi ha res més a aportar des de l’espanyolisme? Ho dic preocupat perquè enyoro l’autèntica discussió.

El llaç groc és un símbol de solidaritat amb els presos polítics castigats per l’Estat per promoure el referèndum de l’Estatut d’octubre. Els símbols els carrega el Diable d’acord, però no és una esvàstica precisament. No puc entendre perquè pot incitar a l’odi. I em fa somriure la historieta de la perversió de l’espai públic. I són constants, piquen pedra, la gota malaia.

La qüestió és si molts dels nostres conciutadans quan s’informen a Antena 3 o Cuatro i veuen aquestes milongues poden acabar creient que un llaç groc els pot ofendre. De bona fe no es pot entendre un símbol solidari amb una causa, encara que no es comparteixi, en un element provocador.

No és comparable, però les banderes en si mateixes no molesten, sí el significat que tinguin. La bandera espanyola preconstitucional defensa el franquisme, com la bandera del falç i el martell (encara que molts joves semblen no voler saber-ho) que encara avui segueix sumant mort i por. Un llaç groc defensa la llibertat d’uns polítics que estan presos per defensar i aplicar les idees dels qui els va votar.

Cal estar alerta amb la temptació d’ignorar allò que ens avorreix. Mantenir la visibilitat dels llaços grocs és un deure cívic d’aquells qui defensem la llibertat dels presos polítics catalans en concret, i en general dels qui volem una democràcia millor. Si deixem passar qüestions com aquesta potser d’aquí res ja ens hauran pres els número, i llavors ja no caldrà caminar si no aprendre a volar per deixar-ho tot de nou. Però som els qui obrim la botiga després de perdre Barcelona el 1714 o el 1939. I així seguirem per molta gota malaia que se’ns faci.

Article publicat a Nació Digital