Ara, hem de córrer o no?

Els poders públics som nosaltres, o l’Estat hauria de ser com nosaltres volem. Hauria de ser així. Per això quan papà Estat ens renya o ens cuida ha de saber fins a on vol arribar, i també des d’on comença. Això em ve al cap per la nova campanya de sensibilització dels accidents de trànsit que ha emprès la Dirección General de Tráfico (DGT) que és considerada molt dura. “En un accident de trànsit, qui prefereixes ser? Qui viu o qui mor?” Amb aquesta pregunta comença la nova campanya de sensibilització i conscienciació per a la prevenció dels accidents de trànsit. Com deia, l’objectiu de la campanya és generar un debat social sobre els accidents de trànsit en un moment en què la taxa de morts ha augmentat per quart any consecutiu. A més, aquesta campanya és el preàmbul dels canvis normatius que s’aniran produint en els propers mesos per intentar reduir la sinistralitat viària. És un pas endavant d’allò de “papà no corris”, dels anys noranta. L’efectisme fa efecte diguéssim.

Però, us heu adonat que els anuncis de televisió ens diuen una altra cosa? M’és igual dir marques i per això les diré. Comencem. Audi, per exemple, presenta el seu nou model com si fos un tanc, forjat per arrasar. Ford ha recuperat el Mustang, que pot arribar als 459 CV, però que li quedava de fàbula a Steve McQueen, això sí. Per la seva banda, Opel Grandland ens parla de la “salvatge sensació” de prendre el cotxe i tirar-se per un camí, o pel mig del sembrat. O el BMW X4, que adverteix que és una peça produïda per especialistes, però tens ganes d’agafar l’auto i anar a fer el Dakar. No s’incita a res, em direu. I òbviament cap casa de cotxes vol ni promou que hi hagi accidents. Es tracta del fons del missatge publicitari més semblant a Fast & Furious (de la 1 a la 8, tot esperant la 9) que no pas al de la conducció responsable.

Val a dir que Seat León o Citroën Berlingo fan publicitat dedicada al moment, a la vida, al dret a decidir. I l’ecològic Toyota C-HR és clar, “condueix com penses”. Però considero que és publicitat també efectista a remolc de la de la velocitat Hamilton en un món de Mad Max. Us heu fixat que la meitat dels espots es roden en deserts o escenaris apocalíptics? I l’altra meitat en ciutats que semblen el Neo Tokyo d’Akira o de Blade Runner.

Tornant a l’anunci de la DGT, la intenció de papà Estat és la de situar-nos davant d’una disjuntiva que ens porta a reflexionar que, independentment de l’opció en què un es posicioni, veure’s implicat en un accident de trànsit té conseqüències fatals. Per la seva banda els que venen cotxes, noble ofici –ho dic de cor–, potser han posat la marxa un pèl més enllà. Hi ha confiança de nou en l’economia. És a dir, en nosaltres, però l’optimisme no és imprudència. Estiguem tranquils, i compte a la carretera.

Article publicat a El 9 Magazín

Anuncis

Amb el cul nevat

Ai, Espanya. Què difícil és ser periodista a Espanya, on no paren d’aparèixer casos de corrupció, negligència o bé d’estupidesa. Molta feina, cregui’m. No em refereixo a la secció de successos. Parlo de l’Administració. La immensa majoria de funcionaris i de dirigents són excel·lents professionals, de debò, i després hi ha gent com el Gregorio. El director de la Direcció General de Trànsit (DGT), Gregorio Serrano, ara està de moda per la gestió que va dur a terme del caos a l’autopista AP-6 al seu pas per Segòvia el 6 de gener. Un Dia de Reis emblanquinat a Castella, quan més de 3.000 vehicles van quedar atrapats a la via durant gairebé 20 hores per la intensa nevada.

El bo d’en Serrano s’ha defensat de les acusacions per haver seguit la incidència des de la seva Sevilla natal i ha obviat les responsabilitats d’una eventual mala gestió, com si fos Homer Simpson, tot apuntant als conductors i a l’empresa concessionària. Molts es mostren indignats perquè l’amic Gregorio hagués seguit les incidències des del seu domicili sevillà. El problema no és Sevilla, que és una maravilla. Ho és la fatxenderia. La idea de que la culpa és dels usuaris i que tu ja pots fer de director de la DGT per WhatsApp, mentre prens guirlache i mantecados.

Parlem del Gregorio perquè així no parlem dels ministres Zoido i De la Serna, responsables reals de la cosa. Qui realment té el cul nevat són aquests dos senyors. I trobo a faltar també la loquaç vicepresidenta totpoderosa, senyora SSS. Al ministre Zoi- do tot aquest embolic el va enxampar a l’estadi Ramón Sánchez Pizjuán, a la capital del Nervión, on al derbi sevillà el Betis va sacsejar Hispalis guanyant a domicili al màxim rival per 3 a 5. D’aquests números sí que se’n recordarà el ministre d’Interior, el hacedor de Piolines, però de l’AP-6 o dels 1.066 ferits de l’1-O segur que no. No va amb ells. El sintagma “responsable polític” és molt clar. S’entén perfectament. Ningú no té la culpa que nevi ni que hi hagi tornados. Ara bé, sí que cal donar la cara i procurar solucions per als teus conciutadans, que no súbdits.

M’agrada l’exemple de la nevada perquè és una situació en la qual un polític, ministre o conseller o alcalde, ha de respondre sense careta. No hi ha tàctica ni estratègia. Hi ha decisió. Com la de Quim Forn el malaurat 17 d’agost. Potser el conseller Forn sí que deu passar fred a Estremera enmig de la neu, mentre que Zoido es lamenta encara de la victòria del Betis, ben calentet tot i tenir el cul nevat.

 

Article publicat a EL 9NOU VOR 180112