Massa màgia per ser agost

Diu la dita que a l’agost la dalla no té repòs. No serà pas enguany. Serà per la pandèmia, serà perquè tothom vol fer vacances o serà perquè Déu nostre senyor té un bastó que pica i no fa remor que sembla que no hi ha vida a Catalunya. I menys encara vida intel·ligent. La política catalana ha quedat erma de debat. Uns pel debat intern -que no és tal-, d’altres per mantenir l’equilibri en la ineficàcia, i els de més enllà tot esperant que Madrid solucioni tots els papers de l’auca.

El retorn a l’escola. Segur que fa setmanes i mesos que el departament d’Educació de la Generalitat està estudiant com fer-ho i les millors garanties per tothom. És impossible que sigui d’una altra manera. O el dia a dia contra el virus de la Covid-19 de Sanitat. Esclar que sí. I gràcies. Però això és gestió, no és debat polític. Debat polític és què fem amb les ocupacions de propietats privades (no feu trampa amb els desnonaments), o quin és el futur de l’energia en aquest país o com protegim els nostres ajuntaments del nou atac de l’Estat, ara via romanents.

Deia que hi ha qui espera que Madrid ho solucioni tot, i ja és qüestió de fe francament. Però el catalanisme, entès com a moviment polític que té Catalunya en origen i fi del seu impuls, està igual. Així com l’independentisme, catalanisme, tenallat en debats sobre puresa i extorquit pel sentimentalisme de la injustícia que viu el país. Poca força argumental i moltes ganes que la vareta de Harry Potter funcioni. Massa màgia ens cal.

Com a lectura estival he trobat una petita joia d’en Josep Pla que porta per nom ‘Fer-se totes les il·lusions possibles’ (Destino/La Butxaca), en una notable edició de Francesc Montero. Són anotacions del geni de Palafrugell que van quedar fora de ‘Notes disperses’ sobretot i d’altres obres. Molt recomanable per la cruesa i, per tant, la franquesa. Sempre foteta i àcid carrega contra els dogmes de fe i els que no tenen raons al qui “convé que els arguments trobin en la mateixa naturalesa i en els sentiments la força que en si mateixos no troben”. I crec que ens trobem aquí, basats en sentiments. I considerant-me una persona sentimental -qui no ho és, oi?- considero que un cop escoltats els sentiments, un cop entesos, cal posar-se en marxa. Ja n’hi ha prou de melic. El sentimentalisme constreny, embafa i sobretot no deixa veure més enllà. És impossible avançar.

Si de debò hem d’arribar a Ítaca primer cal recordar que és una illa, que no hi arribarem a peu (no sé si algú cap caminar sobre l’aigua). Si la propera Diada de l’11 de setembre no som el pertinent milió de persones al carrer caldrà pensar què hem fet malament i tornar a escoltar als catalans i catalanes. Perquè l’evolució dels seguidors de l’independentisme no és ni serà exponencial. Per fer aquest cim cal passar per un coll ben farragós encara. I les últimes passes, que sempre es fan eternes, es fan a poc a poc. I amb aquella ràbia i esperança que dona veure la punta de dalt, sabent que cal esforç. I aquí del que estem parlant és de polítiques concretes.

El 2014 Escòcia va fer el seu referèndum amb garanties. L’independentisme va perdre amb el 44,7 per cent dels vots. Ara les enquestes diuen que traurien el 55 per cent. Com han arribat fins aquí? Doncs fent política i polítiques sense perdre de vista el cim i sense presses.

Article publicat a Nació Digital

Quan t’equivoques (tantíssim)

En un d’aquells experiments curiosos que surten als mitjans, produït per la prestigiosa universitat Johns Hopkins i publicat a la revista de Science Express, es demanava a un grup de voluntaris que fessin diverses tasques movent un joystick. Mentre els científics mesuraven la resposta del cervell davant els errors i encerts, es van trobar amb una bona sorpresa. Es va descobrir que tenim (els humans com vostè i jo) dos circuits quan fem coses noves: un que incorpora les noves habilitats i un altre que processa les equivocacions.

Aquest últim equivaldria al que ara en diríem un “coach”, que va criticant l’aprenentatge (que és el que feien els meus pares), detecta els nostres errors entre el “desitjat” i el que realment passa i els memoritza per utilitzar-los en un futur. Curiosament, aquest últim circuit, el dels errors, és el que ens permet aprendre més ràpid. Si millorem és perquè ens equivoquem. La gent no canvia, però pot millorar. És la poca esperança que ens queda després de veure l’èxit de “La Isla de las Tentaciones” i d’escoltar atònit els crits de “delincuente, delincuente” al Parlament de Catalunya.

Hi ha esperança, deia. La portaveu i secretària general adjunta d’Esquerra Republicana fa uns dies considerava que l’anunci d’una convocatòria d’eleccions un cop aprovats els pressupostos del 2020 és, per al seu partit, “una oportunitat per consensuar una estratègia dins l’independentisme que ens porti a afrontar els comicis amb les millors condicions per seguir creixent i a treballar conjuntament després de passar per les urnes per avançar cap a la República catalana”.

És més, i aquí vaig, va demanar que els independentistes (en referència a CUP i Junts per Catalunya, sobretot a aquests últims) no s’acusessin mútuament i assenyalava que “l’adversari” és l’Estat espanyol: “No li fem el joc a l’Estat; a nosaltres no ens trobaran abonant les divisions”. Totalment d’acord amb la portaveu del partit degà. M’hi sumo. Som-hi, però potser això que el president del Parlament li retiri l’escó al president de la Generalitat en seu parlamentària pot entendre’s com una mala passada. Que tenim un context, només vull recordar això. I que tots ens equivoquem.

Però recosir és sempre una bona idea. No sé si és fruit de l’independentisme pragmàtic (ara és un adjectiu que ven, abans era super botifler) o de les primeres enquestes però que es vulgui tornar a centrar la qüestió nacional és bona notícia. El Partit Demòcrata ja ha dit que manté l’aposta estratègica de governar amb Esquerra, és el seu únic aliat possible. Esquerra ha de desmentir públicament que pensa a reeditar un tripartit d’esquerres. No sé si és injust, que una mica sí, però els antecedents sempre marquen. Però confio en les paraules de Vilalta, dirigent empàtica i intel·ligent, i que va més enllà del partidisme.

Ens hem equivocat. Tots. I tantíssim. Posar noms i cognoms és tan simple com absurd. Perquè mirar el passat per entendre el present és un exercici fútil, només porta fel i mal d’estómac. No és una anàlisi naïf i quan aquests dies llegeixo i sento que cal endreça i reendreça en el sobiranisme assenteixo amb el cap però miro cap a fora. “La gent vol això i la gent vol allò altre”. Qui és “la gent”? Val només amb les manifestacions militants de la Diada Nacional? Què demanem els ciutadans als nostres polítics? “President, posi les urnes!”. Val només amb protestar i indignar-se amb la sentència miserable dels presos polítics (ara vindran els dirigents dels Mossos) o cal un pas més?

Per mi un pas més és muscular les nostres institucions, la política que s’entén i que es pot tocar. Tallar carreteres si s’escau, mobilitzar-se i protestar és un dret i comença a ser un deure. Però fem que la política possible ens dugui més enllà, retorcem el marge que tenim. I ara que ja sabem equivocar-nos, per què no comencem a encertar-la i a fer-nos la vida més senzilla?

Article publicat a Nació Digital

Quan Iceta volia un unicorni

Els catalans som de la pitjor raça que hi ha a la terra. Parlem el que parlem i votem el que votem. De l’alegria de la commemoració de la gran derrota a l’Onze de Setembre a la malenconia de la victòria democràtica de l’1 d’octubre. Qui ens entengui que ens compri. El 2017 desenes o centenars de milers ens manifestàvem a tort i a dret demanant que es pogués complir el que volíem: votar i que se sabés què volem i poder-ho aconseguir. Enguany 300 paios encaputxats i amb la cara tapada demanen la dimissió del govern a un pam de la seva cara i amb un bat de beisbol a l’esquena per si de cas. Coi de Catalunya.

És que s’ha enganyat la gent. És que si surts del carril te la fots, dirien els socialistes catalans. Miquel Iceta és un gran. Un mestre de la retòrica. De debò, sense sarcasme. És un autèntic crac. Iceta sempre al meu equip. S’expressa perfectament i comunica com pocs catalans a l’actualitat. El Ronaldinho de la roda de premsa, ras i curt.

Però tot era diferent el novembre de 2012, just abans de les eleccions catalanes en què Artur Mas va passar de 62 a 50 diputats. Fixa’t, en Pere Navarro era el primer secretari dels socialistes catalans. El Partit dels Socialistes (PSC) portava escrit al seu programa electoral la reclamació del “dret a decidir a través d’un referèndum acordat en el marc de la legalitat”, una proposta impensable per al socialisme català abans de la massiva manifestació de la Diada d’aquell any. I impensable avui, sis any després. Curiositats federalistes.

Eren altres èpoques. El president Montilla ja advertia del perill de la desafecció de Catalunya amb Espanya. I era aquell moment en què el Regne Unit proposava per 2014 un acord entre els governs de Londres i Edimburg per fer una consulta. Llavors, nens i nenes, aquest escenari britànic afavorit per un primer ministre conservador semblava inviable a Espanya, però no tan impossible com ara.

El mateix programa del PSC –que ara costa de trobar, quines coses– deia que el canvi de relacions entre l’Estat i la Generalitat hauria de ser acordat entre les institucions de tots dos, espanyoles i catalanes, a través d’un referèndum en el qual es plantegi “una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte” sotmès a consulta.

Aquella proposta de referèndum s’inscrivia, evidentment, en el marc d’una profunda reforma de la Constitució –ara apareixen els unicorns i sona una arpa celestial, sí– per aconseguir una Espanya federal i buscar un nou encaix de Catalunya i de les altres “nacions federades”, en al·lusió al País Basc i Galícia. El PSC es comprometia a “promoure les reformes necessàries” perquè pugui celebrar-se el referèndum pactat, ja que la Constitució vigent reserva al govern la facultat de convocar-lo. Pobre Pere Navarro i el seu follet federalista.

Article publicat a El 9 Magazín

Menys Instagram i més Diada

Sóc agre i antipàtic. Deu ser la maduració de l’arribada imparable a la mitjana edat. I me n’adono perquè sóc aquell que enmig de la conversa sempre fa el comentari que no toca, per incòmode i per ‘trenca rotllos’. En una d’aquestes sobretaules d’estiu que tantíssim ens agraden als llatins, entre amics, tot parlant d’això i d’allò altre vaig espetegar: “tot això de que parleu està molt bé, però menys Instagram i més Diada”. I aquella mirada de la resta de la taula. Doncs sí, no em puc reprimir i sóc de dir coses incòmodes i de trencar el moment. És que a menys d’un mes de la Diada Nacional estem comptant-nos els ‘m’agrada’ a les nostre fotos. Jo també, tot i que sense massa èxit d’audiència cal dir.

Des de 2010 (o 2012 com vulgueu) que els catalans venim d’estius esbravats que prometen tardors calentes. L’episodi de 2017 no ens va sortir gens malament la veritat. Però enguany, malgrat els esforços del president Torra, no detecto ni entusiasme ni ganes. I després del setembre passat i de l’1 d’octubre crec que hauríem d’estar fent cua ja a les avingudes de Barcelona, amb les samarretes de color sindria i amb les cadiretes de càmping. La Diada és ‘només’ una mobilització que durant anys és l’exercici de comptar més important que tenim els catalans a banda de les eleccions (venen municipals i europees, compte!). La Diada ha esdevingut una jornada festiva, familiar i plena de complicitats, però sobretot avui és un data obligatòria. Cal sortir a que et comptin, i no et posis sota d’un arbre, que no val, segons la Guàrdia Urbana del Cap i Casal.

No tinc problema en dir que em puc reconèixer en el que titllaríem de nacionalista català, i crec que la Diada Nacional té un significat especial, i que a mi m’emociona i em corprèn. Però la Diada ja ha agafat una altra volada: és realment un jorn de reivindicació ciutadana, i sí de tots. També dels no independentistes i dels no nacionalistes. És un dia de catalanitat, d’expressar-se i de dir la seva. Només expressions no democràtiques ‘a la tabarnesa’ poden desentendre’s d’això.

L’ofrena floral a Rafael Casanova és per mi un termòmetre. I m’agrada que s’hi vagi, i que s’hi xiuli a tothom. I que tothom hi vagi a mostrar respecte per un símbol de tots, fins i tot el PP més normal de la Història hi acudia. Sindicats, esportistes, esbarts dansaires, partits polítics, particulars, tothom allí al carrer Girona de l’Eixample barceloní. I a la tarda manifestació. Però la grossa, la de tothom, que sí que és independentista, però que és sobretot de la gent. I estarà ple de gent fent fotos a Instagram. I és fantàstic, però per arribar a fer aquelles fotos primer hem de dibuixar els nostres paisatges.

Ep, marxo de viatget i no pararé de fer fotos a Instagram, que jo també sóc un català mitjà.

Article publicat a El 9 Magazín

el 9 magazin 180824

11 de setembre, 1-O i 4 de juliol

Els Estats Units són un país meravellós. Que sí, que Trump i la bogeria de les armes. D’acord, però no hi ha un altre indret on la llibertat sigui tan ben entesa i tan valorada. I a més, si tens sort i pots viatjar-hi ben acompanyat és un dels millors llocs del nostre planeta. Doncs bé, fa poc que ha passat el 4 de juliol, dia nacional allà. A la primavera de 1775, després de més d’una dècada d’agitació contra les polítiques angleses i les primeres batalles de la Guerra de la Independència, les 13 colònies nord-americanes van enviar representants al primer Congrés Continental celebrat a Filadèlfia. Després de molt debat sobre tallar els vincles amb el Regne Unit, els representants (que molts d’ells surten encara avui als bitllets) van votar unànimement per la independència el 2 de juliol de 1776.

Recordeu que no hi havia Twitter, ni 3/24, ni tan sols Televisió del Ripollès. Doncs dos dies després de la seva important votació, el Congrés va aprovar la Declaració d’Independència (un dels textos més ben escrits a la Història) i va enviar còpies a tot el país. La declaració estava datada el 4 de juliol, que es va adoptar com el Dia de la Independència. A Catalunya, pels volts de l’11 de setembre, Diada Nacional, és recorrent replantejar si està bé o no commemorar un derrota. I cada any tornem-hi. Hi ha qui vol celebrar l’1 d’octubre, que fou una victòria democràtica de primer ordre però que algú avui pot entendre com una derrota.

Som catalans de fa molt, i sempre sumant capes. Deixa l’11 de setembre. I recorda que la nostra bandera és la de les quatre barres. Ara toca l’estelada, però quan siguem un país normal, tocarà fer coses normals.

Article publicat al setmanari Ripollès