Menys Instagram i més Diada

Sóc agre i antipàtic. Deu ser la maduració de l’arribada imparable a la mitjana edat. I me n’adono perquè sóc aquell que enmig de la conversa sempre fa el comentari que no toca, per incòmode i per ‘trenca rotllos’. En una d’aquestes sobretaules d’estiu que tantíssim ens agraden als llatins, entre amics, tot parlant d’això i d’allò altre vaig espetegar: “tot això de que parleu està molt bé, però menys Instagram i més Diada”. I aquella mirada de la resta de la taula. Doncs sí, no em puc reprimir i sóc de dir coses incòmodes i de trencar el moment. És que a menys d’un mes de la Diada Nacional estem comptant-nos els ‘m’agrada’ a les nostre fotos. Jo també, tot i que sense massa èxit d’audiència cal dir.

Des de 2010 (o 2012 com vulgueu) que els catalans venim d’estius esbravats que prometen tardors calentes. L’episodi de 2017 no ens va sortir gens malament la veritat. Però enguany, malgrat els esforços del president Torra, no detecto ni entusiasme ni ganes. I després del setembre passat i de l’1 d’octubre crec que hauríem d’estar fent cua ja a les avingudes de Barcelona, amb les samarretes de color sindria i amb les cadiretes de càmping. La Diada és ‘només’ una mobilització que durant anys és l’exercici de comptar més important que tenim els catalans a banda de les eleccions (venen municipals i europees, compte!). La Diada ha esdevingut una jornada festiva, familiar i plena de complicitats, però sobretot avui és un data obligatòria. Cal sortir a que et comptin, i no et posis sota d’un arbre, que no val, segons la Guàrdia Urbana del Cap i Casal.

No tinc problema en dir que em puc reconèixer en el que titllaríem de nacionalista català, i crec que la Diada Nacional té un significat especial, i que a mi m’emociona i em corprèn. Però la Diada ja ha agafat una altra volada: és realment un jorn de reivindicació ciutadana, i sí de tots. També dels no independentistes i dels no nacionalistes. És un dia de catalanitat, d’expressar-se i de dir la seva. Només expressions no democràtiques ‘a la tabarnesa’ poden desentendre’s d’això.

L’ofrena floral a Rafael Casanova és per mi un termòmetre. I m’agrada que s’hi vagi, i que s’hi xiuli a tothom. I que tothom hi vagi a mostrar respecte per un símbol de tots, fins i tot el PP més normal de la Història hi acudia. Sindicats, esportistes, esbarts dansaires, partits polítics, particulars, tothom allí al carrer Girona de l’Eixample barceloní. I a la tarda manifestació. Però la grossa, la de tothom, que sí que és independentista, però que és sobretot de la gent. I estarà ple de gent fent fotos a Instagram. I és fantàstic, però per arribar a fer aquelles fotos primer hem de dibuixar els nostres paisatges.

Ep, marxo de viatget i no pararé de fer fotos a Instagram, que jo també sóc un català mitjà.

Article publicat a El 9 Magazín

el 9 magazin 180824

Anuncis

11 de setembre, 1-O i 4 de juliol

Els Estats Units són un país meravellós. Que sí, que Trump i la bogeria de les armes. D’acord, però no hi ha un altre indret on la llibertat sigui tan ben entesa i tan valorada. I a més, si tens sort i pots viatjar-hi ben acompanyat és un dels millors llocs del nostre planeta. Doncs bé, fa poc que ha passat el 4 de juliol, dia nacional allà. A la primavera de 1775, després de més d’una dècada d’agitació contra les polítiques angleses i les primeres batalles de la Guerra de la Independència, les 13 colònies nord-americanes van enviar representants al primer Congrés Continental celebrat a Filadèlfia. Després de molt debat sobre tallar els vincles amb el Regne Unit, els representants (que molts d’ells surten encara avui als bitllets) van votar unànimement per la independència el 2 de juliol de 1776.

Recordeu que no hi havia Twitter, ni 3/24, ni tan sols Televisió del Ripollès. Doncs dos dies després de la seva important votació, el Congrés va aprovar la Declaració d’Independència (un dels textos més ben escrits a la Història) i va enviar còpies a tot el país. La declaració estava datada el 4 de juliol, que es va adoptar com el Dia de la Independència. A Catalunya, pels volts de l’11 de setembre, Diada Nacional, és recorrent replantejar si està bé o no commemorar un derrota. I cada any tornem-hi. Hi ha qui vol celebrar l’1 d’octubre, que fou una victòria democràtica de primer ordre però que algú avui pot entendre com una derrota.

Som catalans de fa molt, i sempre sumant capes. Deixa l’11 de setembre. I recorda que la nostra bandera és la de les quatre barres. Ara toca l’estelada, però quan siguem un país normal, tocarà fer coses normals.

Article publicat al setmanari Ripollès