Ara, amb dos pebrots o res

No és que els catalans un dia ho tindrem tot pagat, és que ja ha arribat el moment en què estem encantats de nosaltres mateixos, el món és nostre. I si a més de ser català tens la sort de ser independentista, la cosa no pot anar millor. Tot va collonut. Hem guanyat a tot arreu, som més que mai i a més estem en el costat correcte de la Història.

Francament, costa llevar-se de més bon humor que sent independentista català. Quan et rentes les dents i et mires al mirall només pots fer que somriure, tot són unicorns i piruletes, que guapo soc. Sona música disco i la purpurina t’ofega quan llisques entre optimistes mentre vas pel carrer. Crec que la caricatura ja s’entén a aquestes alçades de l’article. Estem vivint un període adolescent, de negació i enfrontament. I cal pensar en allò que reciten Els Amics de les Arts: “no fem apologia de la ingenuïtat, a veure si amb tantes ganes de viure prendrem tots mal quan descobrim la gran veritat”.

Hem de seguir amb ganes de viure. L’independentisme és un projecte polític, no pas una ideologia, i això el fa realment poderós. Però estem pervertint els conceptes, buidant les paraules com si fossin una llimona gelada d’aquelles que feies de postres a l’estiu, quan l’estiu encara era estiu i encara rèiem de la nostra bona fortuna. La independència és una estació de la construcció nacional, o de la realitat ciutadana del futur, com li vulgueu dir. I la transversalitat és un autobús on tothom hi pot pujar i prendre seient, no pas una piconadora on tot acabi sent el mateix, la mateixa sorra i cap diamant. Per què no podem debatre això? Per què ets un traïdor o un covard o un tebi? O directament no ets prou independentista.

El 51,7% dels vots de les darreres eleccions catalanes -preocupant participació del 53%- pertanyien a formacions independentistes, però des d’ERC, Junts, CUP o PDeCAT fins al Front Nacional o Primàries. Està clar que no hi ha només un independentisme, tal com que “no hi ha una sola manera de saber que plou o no hi ha una sola manera d’estar sol”, com diu el poeta.

Un cop buidant el sentit -i sobretot el contrasentit- de cada paraula, de cada concepte de la política és quan comença el tot s’hi val. I llavors entrem que l’entreteniment és el que preval. No cal anar a episodis de ciència-ficció, només repassem Donald Trump, Silvio Berlusconi, Alexis Tsipras o demés demagogs. I molt a prop de casa també. El populisme és mainstream. El corrent majoritari, la majoria silenciosa, el relat, la cosmovisió. Catalunya corre veloçment i ferotge cap al pensament únic, però dividit només pel vector de l’independentisme. I això és nou, no és la Catalunya olímpica de CiU rural contra el PSC urbà. De nou es torna a deixar de parlar de política per no molestar. La política no divideix famílies per Nadal com deia el ministre que aparcava amb l’assistència d’un àngel, però pot produir el silenci, la pitjor condemna per a una societat.

Ara, només val tenir dos pebrots, testiculina, lideratge, empoderament. No volem idees, siguin més o menys velles i romàntiques, sinó que volem tenir la sensació que ens lideren, que tenim capitans que porten el vaixell, que els canvis venen ara mateix, que estem guanyant. Tenim pressa per tenir pressa. La set de victòria ens pot asfixiar. Volem executors, no volem polítics. Volem dirigents, no volem caps. Volem guanyadors, no volem responsables. Aquesta manera de viure perillosament esberla i esbudella una manera de fer que permetia veure possible que aquest país tingués unitat en qüestions vitals. Ara costa veure-ho. Ara només volem cops al pit, córrer en ramat i no permetre la dissidència perquè “som així” i estàs amb nosaltres o en contra. Despertarem quan xoquem.

Article publicat a Nació Digital

Els fatxes no passen de moda

Han tornat els fatxes? No, perquè no han marxat mai. La ultradreta no és com els pantalons amb pota d’elefant o les espatlleres de les americanes. Sempre hi ha hagut (i haurà) persones que no creuen en la democràcia, que no suporten la diferència, ni d’arguments ni de cares, i que ni tan sols poden tolerar la presència d’altres formes de viure la vida. A Catalunya en diem fatxes. La gent que s’imposa. Els feixistes ho feien i ho fan amb autoritarisme i violència, ara ho fan enverinant l’agenda política. Ara fem escarafalls perquè VOX, el partit feixista i no pas el diccionari, ha sortit amb força darrerament. Un recent acte amb deu mil persones, diuen, a Vistalegre ha posat els pèls de punta als benestants i mediocres. Penseu que VOX proposa recuperar Gibraltar per al regne d’Espanya. Sí.

És VOX, partit que va presidir Vidal-Quadras, una força antisistema. Al discurs de l’odi que practiquen Ciutadans i el PP de Pablo Casado contra l’independentisme, aquesta ‘fuerza nueva’ hi afegeix càrregues de profunditat contra la immigració, el feminisme i tot el que no sigui una Espanya unida com la d’abans. La de Franco, concretament. Els seus simpatitzants i el seu missatge no han marxat mai.  

És humà ser un fatxa? Totalment, i universal. Donald Trump ho està a punt d’aconseguir als Estats Units. No podrà. Però, i el Brasil? Perquè el resultat a la primera volta de les eleccions presidencials del passat diumenge marca un abans i un després a la quarta democràcia més gran del món, on l’esquerra ha guanyat la presidència en tots els comicis des del 2002. El militar a la reserva Jair Bolsonaro, candidat de l’extrema dreta, va aconseguir el 46,09% dels vots, malgrat el seu llarg historial de comentaris ofensius sobre les dones, la població negra i els homosexuals. A més, és un nostàlgic de la dictadura militar del Brasil. Això aquí no passaria mai. A més, els inversors brasilers van rebre amb eufòria el triomf de Bolsonaro. El principal índex del mercat financer, l’Ibovespa, va pujar un 3,85%. Un altre punt comú de la cosa fatxa: no té el suport de cap partit important i va fer la seva campanya amb un pressupost limitat. Nova política en diran.

I no cal anar tan lluny. A Europa s’està forjant el que diuen un front comú ultradretà per salvar Europa, tot retornant als estats la seva sobirania. Aquesta és la proposta del líder de la Lliga, Matteo Salvini, i la dirigent de l’Agrupació Nacional francesa, Marine Le Pen, amb la qual aspiren a “revolucionar” la UE en les eleccions del 2019. Juntament amb el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, i l’austríac, Sebastian Kurz aspiren a formar una aliança amb la qual pretenen lluitar contra la “globalització”, la pobresa i la immigració irregular des dels seus respectius països, creant una “comunitat” -i no pas una “unió” europea- amb objectius comuns, però atorgant més independència als diferents estats.

3d8 181011

Article publicat a El 3 de vuit

Qui mor ens molesta

Som ben idiotes. Pensem en Santa Bàrbara quan trona. Mor Josep Fontana i tots darrere, a recuperar entrevistes i article, i a treure la pols a ‘L’ofici d’historiador’. Mor John McCain i tots a recordar el carisma i el compromís del polític republicà més anti-Trump, potser hagués estat millor que fos president i no pas Obama. Mor Aretha Franklin i les ràdios vinga a posar ‘Respect’ i ‘Think’, però sense entendre ni explicar perquè era un diva popular i el paper principal per entendre l’evolució de les dones negres als Estats Units. Una notícia ràpida i demà serà un altre dia. Total, on es moren de veritat és al Iemen i no en diem ni en direm res.

La gent que mor ens molesta. Sap greu i tot plegat, però passem-ho ràpid, que avui tinc pàdel. No parlo del dol amb els propis, que cadascú fa el que pot, però sí d’aquesta idea moderna -i per tant absurda- de que tot s’ha de superar. Cal sobreposar-se. Però caminar sense solta no ho fan ni les ovelles. Va, a correr però sense saber on. No podem pretendre obviar la memòria de qui mor, siguin figures cèlebres o no.

Als diaris d’abans -al món anglosaxó encara passa- hi havia una secció de necrològiques i era una autèntica font de sabiduria. Sovint al mort ja se l’espera diguéssim, i el text ja està preparat. A la nevera s’en diu, ben preparadet. Que si on va néixer, que si va començar aquí, que si es va famós allà, que si tothom l’estimava i que serà recordat per tal. Un gènere donat a fer la pilota, al panegíric, ja que a ningú se li acut parlar malament d’un mort. Si el critiquessis et farien pell. Els catalans som sensats i el nostre mal no vol soroll, i tira.

No podem amb la idea del llegat que ens ve donat,  i a la vegada en volem deixar un. Tanta inconsistència ens fa absurds i estèrils. No podem admetre que nosaltres no inventarem res, que la vida és la que és, i que qui ens ha precedit ja ens ho va advertir. Però això suposaria una humilitat que no gastem. No, no, nosaltres hem de tenir el nostre moment. La nostra generació ha de ser la conya marinera perquè… Per què què?

Arribar a acceptar que les coses més senzilles són les més importants no pas perquè ajuda a l’equilibri còsmic si no perquè són les úniques és complicat per nosaltres. Volem que facin una pel·lícula, o millor una sèrie, sobre la nostra vida i en canvi no tenim el valor de fer el que toca. Menys Hollywood i més anar a comprar per fer el sopar. Menys Netflix i més anar a veure els pares. Menys Whattsapp i més trucar a l’amic del que fa mesos que no en saps res. Ens molesten els morts perquè ens recorden que no vivim.

2018-09-14 00.20.12

Article publicat a El 3 de Vuit.

11 de setembre, 1-O i 4 de juliol

Els Estats Units són un país meravellós. Que sí, que Trump i la bogeria de les armes. D’acord, però no hi ha un altre indret on la llibertat sigui tan ben entesa i tan valorada. I a més, si tens sort i pots viatjar-hi ben acompanyat és un dels millors llocs del nostre planeta. Doncs bé, fa poc que ha passat el 4 de juliol, dia nacional allà. A la primavera de 1775, després de més d’una dècada d’agitació contra les polítiques angleses i les primeres batalles de la Guerra de la Independència, les 13 colònies nord-americanes van enviar representants al primer Congrés Continental celebrat a Filadèlfia. Després de molt debat sobre tallar els vincles amb el Regne Unit, els representants (que molts d’ells surten encara avui als bitllets) van votar unànimement per la independència el 2 de juliol de 1776.

Recordeu que no hi havia Twitter, ni 3/24, ni tan sols Televisió del Ripollès. Doncs dos dies després de la seva important votació, el Congrés va aprovar la Declaració d’Independència (un dels textos més ben escrits a la Història) i va enviar còpies a tot el país. La declaració estava datada el 4 de juliol, que es va adoptar com el Dia de la Independència. A Catalunya, pels volts de l’11 de setembre, Diada Nacional, és recorrent replantejar si està bé o no commemorar un derrota. I cada any tornem-hi. Hi ha qui vol celebrar l’1 d’octubre, que fou una victòria democràtica de primer ordre però que algú avui pot entendre com una derrota.

Som catalans de fa molt, i sempre sumant capes. Deixa l’11 de setembre. I recorda que la nostra bandera és la de les quatre barres. Ara toca l’estelada, però quan siguem un país normal, tocarà fer coses normals.

Article publicat al setmanari Ripollès

Hail to the Chief!

Aquest mapa del New York Times explica com han anat les eleccions presidencials als Estats Units. Ha guanyat en Donald Trump deixant en ridícul la majoria de sondejos nacionals. La diferència ha estat de poc més de 170.000 vots a favor de Clinton, però amb 279 delegats per Trump. En estats tan rellevants com Michigan amb prou feines Trump ha vençut per 20.000 vots a Hillary Clinton. I així s’explica mica en mica la victòria del candidat republicà. Donald Trump és el nou comandant en cap i president de la república dels Estats Units d’América.

mapa-trump-2016-marges

Eren unes eleccions complicades en les que Hillary Clinton era la favorita, però amb una opció real de victòria com Trump. Ahir vaig escriure que no entenem prou els americans i que per això no sabem com tractar el que serà nou president dels USA. La diferència entre ambdós no ha estat gaire gran, però indica que el republicà ha treballat més i millor allà on havia de ser fort i ha tingut el coratge de donar la cara on potser no era tan benvingut. Sempre és millor perdre per 3 a 2 que no per 5 a 0. Clinton ha obtingut més vot popular, però això és una anècdota avui. Guanya qui guanya amb les regles del joc.

Hi ha alguns punts que voldria destacar que crec que poden ser clau per entendre una mica més el perquè de tot plegat.

Enquestes que fallen: És un escàndol. La majoria d’enquestes nacionals donaven avantatge a Clinton. Sí que és cert que un molt estret marge afavoria a la candidata demòcrata, però si hom anava a les enquestes estatals el retrat era més favorable a Trump. Jo també m’he empassat tot el que em deia New York Times o CNN, inclús Politico, però les enquestes fallen i no tot és culpa del famós vot ocult. Els mitjans de comunicació han de repensar com informar de les eleccions en general i per les enquestes en concret.

Prejudicis racials: Els llatins (11% població) voten Demòcrata. Doncs no, no és automàtic. De la mateixa manera que els negres (12% població) van deixar de votar en massa pels Demòcrates abans d’Obama (ara Trump tampoc els ha seduït precisament). Ja res és preestablert. A més, a part de la raça el que ha pesat és el perfil socioeconòmic. L’economia americana encara està refredada i afecta molt directament a un electorat que no vol subvencions sinó que vol feina, una classe mitjana que es veu escanyada, i creu que Trump, l’home de negocis, els ajudarà. De fet, la minoria més important avui és la dels homes blancs sense estudis universitaris, no se’ls pot deixar a banda.

La por i el gènere. Les dones han votat Trump? Sí, però poc. En qualsevol cas molt menys que els homes que sí han cregut en el milionari de la gorra vermella. Però són les dones qui han mostrat ‘por’ i ‘estar espantades’ en el cas de que Trump guanyés. Ara és temps per al president electe per rebaixar aquesta situació que ell mateix ha provocat en campanya. Un cop passada la campanya Trump prendrà un altre to, com ha fet en el discurs de victòria.

President de tots. El senyor Trump ha d’entendre que no pot seguir com en la campanya. Ha de veure què volen dir els resultats de California, l’estat més gran de la Unió, per la seva política de president. El seu discurs de la victòria (vídeo)semblava que anava en aquesta direcció tot i que era més amable que concret.

Herència Obama: Malgrat deixar la presidència amb un 54% d’aprovació popular, el llegat de Barack Obama és fluix a nivell d’atur (a pesar de la millora) i de poca qualitat dels llocs de treball. Després d’un primer mandat on va ser valent rescatant grans companyies, avui en dia no lidera el món lliure en aquest sentit. Trump promet rebaixar impostos, després de 8 anys d’Obama i de demòcrates aquest punt és un punt important. Pel que fa a política internacional Obama ha estat somrient de cara a la galeria mentre els drons feien la guerra neta a Afganistán, Iraq, etcètera. Premi Nobel de la Pau sí, com Kissinger o Yasser Arafat.

Swing states per Trump: El multimilionari de Nova York és sobretot un competidor. I ha anat a guanyar on calia. Fins i tot ha obligat Clinton a cobrir els espais que se li consideraven propis. I això no només ha fet que la candidata demòcrata no avancés en gaires estats en no poder dedicar-hi prou esforços sinó que hagut de defensar els seus bastions. I alguns els ha perdut, tot i que per poc. Hi ha 4 estats on la diferència és menor a l’1,4%.

pennsylvania-results

Qüestió d’actitud: Si deia que Trump és un competidor, no es pot dir que Clinton no ho sigui però sí que el seu posat repipí la fa mala perdedora. I no és una candidata gloriosa, com si era Obama, un gran venedor de fum i d’il·lusió. A més, per presentar la batalla moral a Trump els Clinton tenen la cua de palla. L’actitud dels candidats ha estat clau perquè en els últims moments s’hagi decidit la cursa. Trump no projectava tenir-ho guanyat, mentre que Hillary sí.

Congrés de color vermell: Tot el poder legislatiu de la mà dels republicans. Bona notícia. Podran marcar Trump sense la cotilla del bipartidisme. Qui millor que el propi partit (tot i que amb Trump això és un dir) per rebaixar o inflar l’agenda política del 45è president. El Senat ha estat un objectiu massa potent pels Demòcrates que creien que l’onada de Hillary els portaria a la victòria. Ni una cosa ni l’altra. En canvi a la Casa de Representants, Paul Ryan seguirà sent el tercer home i si vol anar més enllà (que sí que vol) haurà de jugar fort i liderar una agenda que ell ja ha marcat en campanya, però sobretot donar sentit al Partit Republicà.

Gary Johnson com Perot o Nader: L’ex governador de Nou Mexicà, líder del Partit Llibertari, ha obtingut uns 4 milions de vots. Ha navegat entre el 3 i el 5% del vot en diversos estats. De fet, diversos Demòcrates es queixen de que Johnson els ‘hi ha près’ Florida. Però qui vota Johnson vota renovació i, sobretot, no vol saber res de Hillary Clinton. El bipartidisme no és total als USA.

Marihuana: California, Nevada i Massachussets han aprovat l’ús recreatiu de la marihuana. Arizona ha dit que no, i Maine encara no se sap. Aquesta herba és una de les protagonistes de la nit. Cal recordar que en cada estat hi havia diverses eleccions a més de la de president. Podrien votar-se esmenes constitucionals, càrrecs com fiscal o recaptador d’impostos o referèndums locals.

marihuana

D’altres estats (Florida, North Dakota, Arkansas i Montana ) han preguntat per l’ús mèdic de la marihuana i ha sortit el sí. Potser és un detall només, però ajuda a entendre la forma de pensar actual del país. Sí, als estats més progres es podrà fumar herba, però l’ús mèdic als USA és una petita revolució, un país on en alguns llocs encara s’ensenya el creacionisme a les escoles.

Finalment, ha obert la borsa de Nova York i no ha passat res greu. El món segueix girant, a veure cap on va.