Nacionalisme madrileny

Oh, un 2 de mayo sense Cristina Cifuentes. La diada de la Comunitat de Madrid, que molts voldrien que fos l’espanyola, però passar per sobre del día de la Raza ja és dir molt, commemora l’aixecament del 2 de maig de 1808, revolta popular a Madrid, acabat en derrota a favor dels francesos, sorgit per la protesta davant de la situació d’incertesa política generada després del motí d’Aranjuez, una baralla entre Borbons. La protesta fou reprimida per les forces napoleòniques que manaven a la ciutat. D’això va venir una gran indignació i crides públiques a la insurrecció armada. I mira, els madrilenys celebren una derrota. Però ara és una efemèride que permet construir un mite, un element romàntic, la base del nacionalisme carrincló del segle XIX.

En aquest dia tan cerimoniós la majoria dels mortals hem pogut conèixer el president en funcions de la Comunidad, Ángel Garrido, que va retre homenatge als herois del 2 de maig, “amb els quals va néixer el sentiment d’Espanya com a nació”. Pobra Espanya. El número dos de l’expresidenta farsant va voler reivindicar “aquesta nació que la Constitució del 1978, la Constitució del consens, la Constitució de tots, defineix com ‘la pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols'”. Li va faltar parlar dels “cuarenta años de paz”. La mística espanyola, que és madrilenya i fagocitadora de castellans, gallecs, andalusos… és bastant fluixeta.

Del 2 de maig de 1808 es coneix poc la figura de Manuela Malasaña, costurera, i una espècie de Catalina d’Aragó madrilenya. Una dona del poble baix que defensà la seva ciutat mentre els nobles es posaven bé amb els francesos que odiaven tantíssim. I és que una revolta a la “villa y corte“, a una ciutat que va créixer per donar sostre a funcionaris i aristòcrates. És un Versalles sense Versalles, la còpia de mala qualitat espanyola: Alfredo Landa contra Alain Delon, Albert Rivera pentinant-se com Macron.

És curiós, i recaragolat, relacionar el 2 de mayo amb el nostre 1714. Perquè sempre serà millor el seu, de relat. Només per una qüestió: el manteniment (tot sovint per la força) de les tecles del poder real. Que sí, que hem tingut Cambó, el peix al cove, i dos presidents de la República, però que ha suposat el catalanisme per Catalunya? Doncs la supervivència, i gràcies a Jordi Pujol, en essència, i no pas de cap revolució. En canvi, el madrilenyisme, l’espanyolisme en definitiva, sí que ha esdevingut l’esquelet del relat del poder. Com l’Estat s’ha justificat, nosaltres ja tenim el relat i la raó, només ens queda empoderar-nos d’una vegada de les eines que ens pertoquen.

Però el que val és el Santiago Bernabéu i les banderes “rojigualdas” gegantines, com a plaça Colón. A més, aquest nacionalisme madrileny, que tot s’ho menja, és ja part de l’ADN de qualsevol espanyol. Insisteixo en què s’han carregat l’essència del noble poble castellà, i de les diferències entre els pobles d’Espanya, més enllà dels accents que subtitulen als programes de Telecinco.

I mentre a Madrid juguen a les pintures de Goya, el PIB de Catalunya ha anat guanyant pes sobre el conjunt de l’economia espanyola, passant de representar el 18,77% el 2012 al 19,18% el 2017. Mentre que una altra de les grans economies d’Espanya, la Comunitat de Madrid, no ha evolucionat amb la mateixa intensitat, ha passat de representar el 18,82% al 18,9%. Maleït independentisme, que malament li va a Madrid.

Article publicat a Nació Digital

 

Anuncis

Formación del Espíritu Nacional (FEN)

Cada cop em costa més prendre’m seriosament el govern espanyol. Tot i que a la vegada em fa por, molta. I és complicat perquè són gent que mana, que mana molt i que a més són dels d’imposar. No són això que ara se’n diu soft power, són de donar-te una bona cleca. I ara creuen que ens cal una mica més d’espanyolització. I si no ho assoleixen per la via civil ho faran per la via militar. Atenció, ens cal “Coneixement de la seguretat i la defensa nacional als centres educatius”. Aquest és el nom del nou projecte del Ministeri d’Educació espanyol que pretén que els alumnes de Primària es familiaritzin amb “els símbols nacionals i amb conceptes relacionats amb la defensa d’Espanya” (bandera, escut, himne…). Mare de Déu Senyor. Cal invertir en coneixement matemàtic i en curiositat per la cultura? No, recuperem la Formación del Espíritu Nacional, allò que en deien FEN.

L’ínclit ministre Íñigo Méndez de Vigo –amb un gran currículum i un gran pedigrí– creu que això no fa cap mal, que els nostres nens estaran més ben preparats. La idea és introduir el projecte a través de l’assignatura de Valors Socials i Cívics, l’alternativa a
la classe de Religió. Abans al BUP se’n deia Ètica. El Ministeri va encarregar a tres docents que elaboressin el temari i segons assegura la premsa (que ja és refiar-se’n) ja s’han acabat deu unitats didàctiques. Suposo que es deuen cen- trar en la conquesta de l’illot de Perejil o en d’altres episodis d’hazañas bélicas dignes d’epopeies i cançons de gestes. Sortirà el Cid o José María Aznar y Federico Trillo? S’estudiarà la guerra al Marroc o el Yak-42?Hi ha aquell acudit tan vell que diu que “intel·ligència militar” és un oxímoron, que són paraules que no poden anar plegades perquè són un contrasentit. Però és una cosa molt seriosa, la Defensa. És important tenir un bon exèrcit professional i democràtic. I és bàsic entendre que hom té un deure amb el seu país. Em poso seriós. Ara el president progre i guai de la República de França, Emmanuel Macron, proposa seriosament de recuperar una espècie de servei, una mili civil, que també podria ser amb militars. D’un mes! I ja se li han tirat a sobre. Els liberaloides, per entendre que no es pot obligar a ningú a fer res per aquest Estat al qual tantíssim demanen. I els militars li diuen a Macron que això no és cap broma, que no és jugar a fer el soldadet. Com a mínim és fer treballar el jovent, i no adoctrinar amb la vida de los Reyes Católicos o de generals famosos (Franco y Sanjurjo?).

Artice publicat a El 9 Magazín

El 9 NOU magazin 2018-02-09