‘Ferdinand’

Hi ha un moment en la vida de tot home en què només va al cinema per veure pel·lícules infantils. Fa temps que em passa. I no tinc cap queixa. La moralina adreçada als nens és la sociologia del futur. Avui les nenes no són princeses, i en el cas que el film tingui personatges així sempre són dones independents i amb marcat individualisme. La solidaritat, la superació i la competitivitat són valors comuns en aquestes produccions. Després d’aquesta anàlisi digna de Truffaut, ja puc confessar que he vist, acompanyat de parella i de fills, la peli Ferdinand. És la plasmació en HD d’un conte molt popular als EUA on un bou predestinat al toreig es manifesta contra la violència i no vol fer curses de braus.

La pel·lícula repeteix l’argument. Un petit vedellet és criat per lluitar a l’albero, però ell és més aviat contemplatiu, més d’olorar floretes i segurament amant del biodièsel i del vi biodinàmic, i del tofu. El pobre Ferdinand, a més, rep bullying a l’acadèmia toril i l’obli- guen a donar cops de banya. El vedell aprofita un foradet i escapa. No hi ha ningú d’Antena 3 ni de Telecinco per seguir la fuga. I amb aquesta discreció Ferdinand troba el paradís en una finca on es dediquen a plantar i vendre flors. L’adopten. L’estimen. Com el PP amb Enric Millo, vaja. Però el karma és dur i tot torna. Ja ho deia Nietzsche. Ferdinand és capturat per accident i torna a ser a la plantilla dels braus que han d’anar a la plaça. De fet, supera un càsting de toros i el seu talent natural per perseguir draps rojos només pot fer que convertir-se en el protagonista de la plaça de Madrid.

No explicaré el final. Però sí que diré que la pel·li està ambientada a Espanya, amb matrícules de cotxe espanyoles, banderes espanyoles (constitucionals) i amb aquell caràcter tan espanyol que fa que tothom toqui la guitarra com Tomatito. És la Marca España del “relaxing cup of café con leche”. Aquella propaganda de l’espanyolitat diversa, que fluctua entre el flamenco i la Plaza de las Ventas. L’única novetat és que no apareixen barrets mexicans. Però vaja, és l’Espanya dels toros. Espanya conti- nua venent caspa. Però són francs. És el que hi ha. És el que volen ser. Dret a decidir, és clar. Som diferents. No passa res. Quan es va acabar la pel·lícula, els meus fills estaven contrariats. No entenien que es fes mal a un animal. Els vaig dir que a Catalunya aquesta tradició fa anys que està prohibida. Em van estrènyer la mà que portaven agafada cadascú i van respirar tranquils. Ser català té aquestes cosetes.

Article publicat a EL 9 VOR 171206

Anuncis

El diàleg el poso jo

Soraya Sáenz de Santa María s’assembla a Peppa Pig, però en realitat és el general Douglas MacArthur. En l’edat de la “post-veritat” ara resulta que de cop el govern del Reino de España ha decidit regalar-nos diàleg. Ah, gràcies. Novembre de 2016, no cal posar-nos en context, però bé: la majoria dels catalans volem una república catalana per organitzar millor i més justament la nostra societat. Diuen, diuen, diuen a Madrid que ara amb una millora de finançament i escriure en algun lloc que Catalunya és una “nació cultural” s’ha acabat el bròquil.

A Madrid es miren massa el melic i s’han quedat amb Felipe i Aznar. Perquè el Partit Demòcrata no vol tornar a ser la vella CiU, com voldrien allà i alguns d’aquí. No han entès res. Al Partit Demòcrata els cants de sirena ja no arriben ni arribaran, no els volen sentir, i menys aquests tan passats de moda, tant del PSC del tripartit. I a ERC tres quarts del mateix, òbviament. I Junts Pel Sí encara avui representa la majoria d’aquest país. No és la CUP. No ho oblidem.

Així doncs, Soraya, el diàleg no es compra, el diàleg es fa, i com el sexe de certa qualitat és cosa de dos. Anant fent proclames no s’arriba enlloc. Hem llegit en diaris de Barcelona que la vicepresidenta espanyola més poderosa de la Història ja va parlant amb el vicepresident Junqueras -perquè el president Puigdemont és un cafre, es veu- i que amb l’aterratge d’Enric Millo com a virrei el diàleg ja està al caure. Soraya posa el diàleg. Ei, cap problema, la casa és gran i hi ha camí per córrer. Llàstima, no podrem jugar al basar com si fóssim el PNB: aquí ja fa temps que hem fet les maletes i només ens interessa l’hora a la que surt el tren.

A MacCarthur se li atribueix la dita: “A la guerra no hi ha substitut per la victòria”. I en això Sáenz de Santamaría és igual. Ella només pot guanyar. Aquest mandat, després de l’any vergonyant de la política espanyola, serà el de ‘solucionar’ la qüestió catalana. Que tot quedi com està. Després de Pepe Gotera de ministre de l’Interior, ara la responsable del CNI ens posarà en solfa. Vol passar per sobre nostre, i vol que aplaudim. El Partido Popular ha decidit fer el mateix que ha fet fins ara, laminar-nos, però amb un somriure. Una versió amb corbata casposa del socialisme plural que tan bé encarnen Ibarra, Leguina, Chacón, Bono, Batet o Díaz.

El diàleg va molt bé, cregui’m. Ahir mateix, el portaveu del grup del PP al Congrés, Rafael Hernando (un home molt dialogant conegut per les seves injúries i intents d’agressió), va titllar de “molt desafortunada” la decisió de reservar en el pressupost de la Generalitat una partida de 5,8 milions d’euros per a l’organització d’un referèndum al setembre del 2017. Té raó el serrell franquista d’Hernando: així no es pot dialogar. Què vol dir això de tenir idees pròpies? Catalunya vol crear un impost de begudes amb sucre, doncs Montoro crea abans la taxa per evitar-ho. Molt dialogat tot.

Espanya, ja s’ha passat l’arròs, i per si de cas poseu alguna cosa millor que l’arxiduquessa d’Olivares i advocada de l’Estat. Diàleg sí, però per anar posant data per estrenar la nostra república.

Article publicat a Nació Digital