Cal ser-ne més, i més sexis

De la mateixa manera que no és el mateix la censura que no et publiquin un article en un diari, no és el mateix ser independentista que ser un miop intolerant. Fa pocs dies el president Puigdemont, en el dia del seu aniversari, va escriure que la celebració del proper seria a casa. Torna Puigdemont? Només d’aparèixer la idea ja es va crear la nuvolosa habitual de descrèdit, dubte i por. De moment estem com estem i el Govern ha de seguir fent del mentrestant un projecte de creixement. Que la república no ens faci perdre la nació, ja m’enteneu. L’independentisme del dia a dia s’ha d’espolsar els tabús i la vigilància creuada: si el país funciona, la resta anirà venint.


Comptem que no som prou. El president de la Generalitat que va liderar l’1 d’octubre és a Waterloo perquè a Espanya seria detingut i ja sabem com seria jutjat. La presidència de la Generalitat no mereix aquest tracte. A partir d’aquí facin política. Tots, també des de Madrid. I llençar-se pel cap la figura de Puigdemont, s’hi estigui en contra o a favor, és irresponsable i ridícul. I lesiu per l’independentisme. Cal ser conscients que l’empat etern de la societat catalana, i el mateix empat del sobiranisme, només es pot superar de manera lateral. No es pot fer saltant la paret, potser es pot mirar de fer petits trossets el mur amb un martell com a cadena perpètua o bé de donar-hi la volta. En tot cas cal ser-ne més, i més sexis. Presidir la Generalitat no és ser voluntari de l’Assemblea, ens hem de posar seriosos. Que et diguin autonomista mentre fas que el país s’acosti a la sobirania real és un preu molt petit a pagar. I si així, en el mentrestant, es millora la vida de tota la ciutadania, et voti o no, millor, molt millor.
 
Cada vegada que algú li diu a l’altre que no és prou pur la política s’enfonsa una mica més, i ja fa temps. No admetre la diferència com element de creixement és terrible, és preferir l’hemorroide. Perquè ara sembla que la política no interessa tant com quan teníem el Carrusel Deportivo dels indepes contra els espanyolistes i amb els de la tercera via intentant entrar a la UEFA. D’acord que el 2016 i el 2017 estàvem encigalats, la bromera ens cavalcava a nosaltres. I ara? Les idees no són bones o dolentes depenent si estan més o menys de moda.

El món canvia, la teva mirada també, però no pots trair el que has estimat. Sovint no s’entén que estimis algú que t’ha fet mal o que t’ha abandonat, tanmateix les persones i les idees som molt similars. Cal treballar-les, cal cuidar-les, cal creure en elles. Res ve donat, res està assegurat, res s’ho val tot, però quan reps doncs tot et multiplica.

Som hereus de la nostra melangia i de l’eufòria que vam gaudir. Sabíem que hi havia una factura a pagar. Vam viure de crèdit durant molt de temps i toca refer-se. No vol dir aturar-se, més aviat anar amb una altra marxa perquè fa pujada. I no ens podem permetre estar parats ni estimbar-nos. Tot suma. Cal estar pendents de si torna el president Puigdemont a Catalunya i tot el que això permetria, cal seguir de prop el gradualisme d’Esquerra i de la taula de diàleg i cal també creure que una oferta que sumi com pot ser el nou partit Centrem i tot el que significa el PDECat són ingredients d’un mateix còctel.

Amb whisky, vermut vermell i angostura es fa el Manhattan. Separadament, tenen vida per si mateixos, però un cop mesclats amb mestratge provoquen un nou gust, una nova textura, una nova vivència. I hem vingut aquí a viure, a apostar, i a perdre tot sovint perquè així cada cop som més a prop de guanyar. Malgrat que sigui poc, tot i que no és mai el que vam preveure.

Publicat a Nació Digital.

I per què manen els (462) cupaires?

No sé com funcionen les assemblees de la CUP. Recordo les assemblees d’estudiants, a l’educació secundària -a l’institut li vam muntar una sentada de protesta al president Pujol- i a l’universitat, on diferents sindicats pretenien captar l’atenció. Imagino que hi ha ordres del dia, ponències, debats i votacions. Una mica com a tot arreu. En això tampoc deuen ser gaire especials. És d’interès nacional ara saber d’aquestes trobades perquè resulta que la CUP és la tercera pota dels pressupostos de la Generalitat, la llei més important de l’any com diuen els cànons i els analistes amb menys imaginació.

I aquesta formació de formacions pren decisions basant-se en els designis de les seves reunions o assemblees. Ha quedat per la memòria popular quan el desembre de 2015 es va empatar 1515 sís contra 1515 nos a donar suport a la investidura del president Mas. Molt creïble. Una igualada que va ser un no a Mas i que va provocar la sortida del 129è president i tot allò de la “paperera de la història”, i el que per molts és l’inici del camí del pedregar. Doncs ja hi tornem a ser. I ara la CUP -les bases que se’n diu- ha decidit presentar una esmena a la totalitat del pressupost proposat pel Govern, però seguir negociant. Bufetada i després seguim parlant, curiós.about:blank

Sembla una tàctica negociadora, la de la CUP, que no permet tenir massa confiança en l’acord ni en la voluntat d’entesa. Però el que realment és gros és que, tenint en compte que estem analitzant la formació de la democràcia directa i real, quantes persones han decidit posar l’ai al cor de la política catalana? 462 persones. El 2015 van arribar a la igualada còsmica un total de 3.030 persones. Potser ja no està de moda ser de la CUP, o com a mínim participar de les assemblees. Molt de poder, i molta responsabilitat, per aquests militants cupaires. Com és que s’ha reduït per sis el debat polític intern a la formació més radicalment democràtica (presumptament) de l’hemisferi nord?

about:blank

Molt s’ha parlat i escrit de les 400 famílies que dominen, han dominat i dominaran Catalunya. Famílies burgeses i, per tant, el Mal esclar. En aquest país que vivim s’odia els rics i es fa befa dels emprenedors, tinguin una fàbrica o portin un camió. Ara no són 400 famílies, ara hem arribat a que qui decideix el futur pràctic del país siguin 462 cupaires. No comparteixo la majoria de plantejaments polítics de la CUP, òbviament fan servir el seu pes polític. Res a dir.

about:blank

Ara bé, com pot ser que a Catalunya, de nou, sigui una força minoritària qui decideix per on han d’anar els pressupostos -sense Jocs d’Hivern i sense Hard Rock- i gairebé sempre s’hagi de fer tot a l’últim moment? Francament, estic segur de que Esquerra i Junts poden trobar un soci molt més fiable i corresponsable en el PSC, un cop els comuns han decidit seguir amb el nyi, ni si ni no. De fet, també el 2015, abans de les eleccions el cap de llista de la cosa comuna, Catalunya sí que es pot llavors, Lluís Rabell, digué “Nosaltres volem acabar amb el regne de les 400 families que manen a Catalunya: volem que governi la ciutadana”. Doncs amb la seva actitud enlloc de 400 famílies seran 462 persones qui tinguin el poder.
 about:blank
Els països, com les persones, han de saber crear-se oportunitats. Hem de saber fer-ho. Apretar les dents quan tot sembla arnat i impossible. Quan ens envaeix el buit i la tristor és la nostra benzina. Tenim necessitat de mirar-nos i està bé, d’entendre’ns i està bé, fins i tot de prendre un respir i està bé. Els partits del Govern haurien de creure més en sí mateixos. Haurien de considerar que són la majoria -no la del 52% famós perquè no ho són- i que això els hi comporta una responsabilitat. Els comptes públics, si és que són la cosa més important, han de tirar endavant. Prou de donar als altres el poder que tenim nosaltres, i ara no ho dic pel Govern o els partits, ho dic per tu i per mi.

Publicat a Nació Digital

Per què no trempa la política catalana

Durant llargs mesos i anys pirotècnics a Catalunya un dels esports nacionals ha estat l’entrevista política. Hi ha hagut una sobredosi de programes de tota mena que amb la benzina del procés independentista han consumit la nostra esperança i la nostra paciència. Autèntic mirall de la societat i de les seves ganes de viure, de què l’interessava, de quines eren les seves aspiracions. Visc un moment en què tinc l’ocasió de retrobar-me amb diversos professionals de la comunicació d’aquest país, obrint ventall i remenant l’aigua com diu aquell, i m’he trobat un comentari generalitzat: abans els polítics es donaven de bufetades per tenir micro, ara s’amaguen. I ja ho tenim.

El president Pujol va fer famós allò de dir “ara no toca” quan no li convenia respondre a la pregunta que li feien, ara en una còpia dolenta la majoria de la classe política del país ha decidit baixar de marxa i no contestar mai, de fet ja quasi no es pot preguntar.

He fet l’exercici i numèricament el nombre de programes i d’aparicions de polítics no ha caigut en picat, és veritat. A les televisions, ràdios i premsa escrita encara trobem entrevistes. És clar que sí. Ara bé, el perfil és molt més institucional. Jo ja soc una mica veterà malgrat que el meu cutis sempre ho vulgui desmentir i recordo bé l’època de l’Estatut de 2005. Va ser un aperitiu del suflé del procés. Però Déu n’hi do.

Recordo que a les redaccions de premsa on jo remenava la cua era habitual tenir entrevistes amb polítics de tots nivells, no només per omplir les pàgines del cap de setmana quan cau l’interès informatiu sinó perquè necessitàvem saber-ho tot. Perquè es volien dir coses. Ara no i qui dia passa any empeny. Potser és que tothom té la cua de palla. Costa refiar-se d’un polític que s’amaga, i que a més es justifica assegurant que no té res a dir.

La política no va d’uns minions que segueixen un o una líder fins al precipici. Tenim una classe política que viu i treballa en xarxa. Alcaldesses, regidors, diputades i consellers que treballen pel país dia a dia. Han de ser propositius. No només aparèixer en campanya o quan creguin que no hi ha res a perdre. En això s’equivoquen perquè sempre hi ha alguna cosa a perdre, no explicar-te és una derrota. A la política i a la vida.

Publicat a Nació Digital

El tren que no arrenca

Just a mig mandat l’equip de govern de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat ha pogut donar una de les grans notícies que es podia donar: el soterrament de la via de tren per fi, la gran transformació de la ciutat. Encara extenuats pels efectes terribles de la Covid-19, que encara és viva, una bona notícia feia falta. Perquè les ciutats, com les persones, també tenen ànima i sovint permetem que quedi endormiscada. I aquest és un dels problemes que encara arrossega Sant Feliu. Molt de potencial però amb un punt de complex respecte als seus veïns. Per no parlar del nul paper de capital de comarca que pot fer. Més ciutat dormida que ciutat dormitori. Això és culpa de l’Ajuntament? Una mica. De l’equip de govern? Encara no.

Aquests dos anys de govern amb pacte Comuns-ERC no han suposat massa canvi. Lídia Muñoz és una bona alcaldessa. Punt. I compta amb alguns escuders veterans que aporten solucions, però potser pocs projectes. Els esforços d’Esquerra per guanyar musculatura política a la societat civil santfeliuenca són rellevants i crec que exitosos. Ara bé, en la seva gestió hi ha apostes arriscades: com la qüestió del dret a l’habitatge. Són mesures que, de moment, no passen de ser voluntaristes, com la llei del Govern català que és més que discutible. L’accés a l’habitatge segueix sent un problema molt gros a Sant Feliu. El manteniment de serveis és notable, com hem vist aquest any pandèmic, tot i les polèmiques habituals sobre els CAP.

El perfil tècnic que vol aportar Esquerra a l’equip de govern li pot quedar curt per les properes eleccions, la musculatura política que dèiem que està exercint sí que l’ajudarà. A més, l’endormiscament (o eutanàsia) de l’antic espai convergent només fa que facilitar la seva pujada. Ara bé, quan hi hagi el canvi d’alcalde veurem com el darrer any serà una competència salvatge i cainita entre Comuns i Esquerra. Serà el moment del PSC que, entre el bon moment del socialisme espanyol i una oposició endreçada fins ara, té opcions de ser alternativa real a Lídia Muñoz i Oriol Bossa. Posant-se també amb la bola de vidre ja ens podem anar preparant per veure representants de l’ultradreta en el nostre plenari municipal.

La convivència entre els dos socis de govern municipal sembla bona però encara no tenim Pla d’Acció Municipal (PAM) desenvolupat. I entenc que és per d’aquí un temps, però no hi ha massa moviment que convidi a l’optimisme. A la majoria de la ciutadania això pot no semblar-li important, però a mig mandat només es van enllaçant pedaços. A més, si hom llegeix el PAM se n’adona que, com acostuma a passar amb les esquerres, és un llistat de bons desitjos i amb poques concrecions. Desitjos molt nobles i elevats. Però sense massa solucions. Sí que tenim un augment d’un 12% de la tasa de residus i de més d’un 6% de la zona blava. Però ni ha millorat el sistema de recollida ni l’acessibilitat. A més, mereix capítol a banda la persecució del vehicle privat que només amb el biaix ideològic tronat castiga autònoms i pimes.

El balanç d’aquests dos anys de mandat municipal no és dolent, però no pot ser bo. Entenent el context salvatge de la pandèmia i la bona resposta de l’Ajuntament amb el que és urgent val a dir que l’equip de govern, ara per ara, no ha projectat el que és important. Sant Feliu podrà tenir una via soterrada d’aquí quatre anys i es cosirà la gran ferida però el tren de la política santfeliuenca no arrenca. Potser val més quedar-se amb un somrís als llavis i pensar que la ciutat només pot anar a millor. L’ànima de Sant Feliu depèn dels seus ciutadans i això fa tenir confiança, només es pot demanar que des de l’ajuntament no només no molestin, sinó que aportin una mica de llum, de tant en tant, al final del túnel.

Article publicat Fet a Sant Feliu

La pau la fan els falcons?

Hi ha 9 persones innocents que ja no han de tornar a la presó. No és que hagin sortit -que ja ho havien fet amb els pertinents permisos- sinó que no han de fer la maleta de nou, ni mirar el calendari, ni empassar fel quan s’acomiaden de fills i amics per enfilar cap a la presó de nou. S’ha acabat. Gràcies a Déu, visca. Ara bé, el procés independentista català segueix. Amb un altre capítol. Si bé la repressió de l’Estat continua, com veiem ara amb el càstig del Tribunal de Cuentas, és cert que la partida s’està movent. I segurament l’únic jugador que ha fet una jugada -no mestra- arriscada és Pedro Sánchez. No li reconec cap mèrit, es mou per necessitat, entre Europa i la paret. A diferència de les obres literàries, les biografies dels fets polítics són un batibull de protagonistes, noms que hi són d’inici i que després cauen, persones noves que es fan lloc i fins i tot alguns arriben al final. Ara som en un moment de nous protagonistes.

Els presos polítics, els nou, són referents polítics i cívics d’aquest país. Pels independentistes i pels que no. Ara bé, no som a l’octubre de 2017. El taulell és un altre. Les reivindicacions són legítimes. Les conviccions, més fermes que mai. Els presos i les preses són un exemple, res a dir. Però tots hem de tenir cura amb el seu paper. Seran i faran els que ells vulguin. Crec que com a societat hem de saber donar-los marge. Ni collar-los ni oblidar-los, ni mites ni anònims. Són un actiu de país, tots i cadascun d’ells. I més quan encara tenim exiliats i represaliats.

La vida ha continuat durant els seus 1.300 dies de captiveri. L’independentisme passa per un moment de calma tensa després d’un final de legislatura passada que podem qualificar de zombi. I després una negociació extenuant per al nou Govern que no fa preveure la major de la confiança. Però ja camina el gabinet del president Aragonès i del vicepresident Puigneró. I més enllà d’allò que fa tothom d'”ara sí que aquesta conselleria farà coses” i de “fins ara no es feia bé”, si el Govern és capaç de recompondre la confiança del país en el país, potser es pot crear l’esperança que cal a la Catalunya del final de la pandèmia (com la coneixem ara). I cal parlar amb el govern espanyol, i tant, i no cansar-se’n.
 
Els socialistes tenen raó en una cosa: cal diàleg intern a Catalunya. No només entre l’independentisme i el famós 52% de vot (que té més matisos que una esquela de família nombrosa), sinó també amb la resta en les qüestions cardinals: que van des de la urgència habitacional, la política sanitària o el model d’escola catalana o l’economia productiva. El mentrestant hauria de ser el gran objectiu de l’independentisme polític, social i econòmic.

Deia que calen nous protagonistes. En els processos de pau (i si us plau que s’entengui aquesta comparació en la seva mesura) es diu habitualment que l’acord l’han de fer els falcons, i no els coloms. Que els més guerrers o bel·licistes són qui han de tenir la responsabilitat i la cruesa per poder negociar les renúncies que comporten tots els pactes, mentre que els coloms són els qui han d’ajudar a cicatritzar ferides. En aquesta etapa del procés català la pau no l’han de fer els falcons. Els nous i noves protagonistes d’aquest moment han de ser contemporitzadors i ferms, ambiciosos i realistes, i sobretot pacients i tossuts. Defenso el radicalisme en les conviccions però sempre, i ara més encara, el pragmatisme en les decisions. El que passa a Catalunya és massa important per a deixar-ho al pit i collons o a la revenja i cal ser pacients per poder ser resolutius i definitius. Ara que no cal mascareta al carrer potser toca dir la veritat que no agrada sense amagar-se’n.

Article publicat a Nació Digital