Què fa el Govern?

Després d’alguns dies de drama i tragèdia al Parlament cal confiar que Déu Nostre Senyor és català i que no ens abandonarà del tot, malgrat que tingui altra feina. Els catalans, i els independentistes especialment, som molt de tirar-nos trets al peu. Fem-nos la vida complicada. Amb tot, però, destaquen les paraules de la portaveu del Govern, Elsa Artadi, quan diu que les “turbulències” del Parlament no afecten ni afectaran l’executiu català. Hi confiem.

Hi ha una pregunta legítima entre tant de focs d’artifici, què fa el Govern? Si algú es pensava que això anava de proclamar la República i que després aparegués un castell Disney doncs haig de dir-li que anava errat. Jo era dels que tenia pressa i m’he adonat que és millor trepitjar amb grampons de senderi que relliscar amb sabatilles de somia-truites. El president Torra ja va presentar el seu pla detallat. Però poca gent en va fer cas. Doncs perquè no interessa. Es vol una Generalitat bovina i paradeta, una cosa que des de Madrid es vagi controlant.

Catalunya va créixer el 2017 per sobre del conjunt de l’Estat i de la zona euro. Això és cosa del Govern? Espero que sigui per l’esforç dels catalans, però efectivament la Generalitat ajuda. El famós Pla de Govern, que entenc pactat per Junts X Catalunya i ERC, fixa 22 àmbits d’actuació amb més de 1.000 mesures, 93 objectius i més de 300 indicadors de seguiment. No sembla poca cosa.

Entre altres coses en l’eix de prosperitat econòmica el Govern impulsarà el Pacte Nacional per la Societat del Coneixement, el desplegament del Pacte Nacional per la Indústria, el suport a la competitivitat de les empreses, i polítiques d’ocupació actives i integrals. Ah, i restituir el Govern escapçat pel 155 i la intolerància de l’Estat espanyol, no està malament.

Article publicat al setmanari Ripollès

Anuncis

Sense caretes, a mullar-se el cul

Tots tenim en diferents nivells la irracional confiança de que ho sabem tot. La confianza es madre del descuido” deia el super citat Baltasar Gracián. I sí, la situació a Catalunya és agredolça, tal com va ser l’1 d’octubre de 2017. Una de les grans victòries de la democràcia de base a Europa des de la caiguda del comunisme. Atonyinats, marcats, empresonats, humiliats, exiliats, menystinguts i atemorits. Molts conciutadans, també independentistes, consideren que estàvem millor fa un any que ara. Sobretot els presos i exiliats, sí.

Critiquem el Govern -que és la continuació del que va posar les urnes- i carreguem contra els polítics que fan el que votem. I els critiquem i tornem a criticar a veure si els trenquem per la meitat, sigui el PDECat o sigui Esquerra o, fins i tot, la CUP. Nois, és un joc de confiança. Una relació desigual entre representats i representants. Jo demano i tu has de fer el que et mano. Desobeir és un verb molt de moda però, com els règims de després de Nadal que sempre comencen un dilluns, poc practicat.

Diuen els que saben, d’això del lideratge, que el camí més còmode sempre condueix a la mediocritat. És més, les inèrcies ens esgoten la inspiració i corrompen l’autenticitat. Sense esma, tot va rodat. Com una parella que es mira però no es veu.

Quan algú et dóna la seva confiança, deia Truman Capote, quedes en deute amb aquesta persona per sempre més. Això ha passat entre independentistes de base i els seus dirigents. Però en ambdós sentits de la marxa. La millor manera de saber si pots confiar en algú és bàsicament fent-ho, confiant-hi. I això el votant independentista, també el del “tenim pressa”, ho ha d’entomar. I sí, hi ha un mentrestant. No us agrada dir-li “govern efectiu”? El nom no fa la cosa. Però sent radicalment moderat es pot anar fent via, i estar realment preparat per quan arribi el dia D. I també és bon moment per saber qui i quants som, a cara descoberta. Sabent què podem demanar a l’altre i que podem exigir-nos a nosaltres mateixos.

I d’això, de confiança, va el drama de la darrera temporada en emissió d’aquesta sèrie anomenada El Procés i que té encara moltes més entregues. I de confiança volia parlar el president Torra, però pocs el van voler entendre. Per què? Doncs perquè molts estan cansats i molts li treuen rèdit personal i personalista, amb operacions de màrqueting de totes les intensitats. Compte amb els profetes. Altra cosa és l’opinió d’Espanya quan parla de xantatge de Torra al govern espanyol quan exigeix alguna solució concreta per tractar l’autodeterminació catalana. Si “ells” ho veuen malament, “nosaltres” ho hauríem de veure bé?

Amb tot, 2019 pot ser l’any que més votarem de la nostra vida. Eleccions espanyoles al febrer amb Sánchez cremant les naus, eleccions municipals al maig amb el ganivet a la boca i eleccions europees on no es podrà entendre que no hi hagi una candidatura única independentista, i al final d’any eleccions catalanes depenent de com hagin anat els tres akelarres anteriors. Pim-pam-pum. I tornarà a haver una prova de confiança. Es parla de ‘governança’, de govern obert, de nova política. Això vol dir: ciutadà, si vols peixos t’has de mullar el cul. Ras i curt.

Article publicat a Nació Digital

Si no escalfem motors…

Als polítics (i als ciutadans també, que tots tenim un Francis Underwood a dintre) ens encanten les eleccions. I sembla que si no hi ha paperetes i programes i eslògans doncs no estem tranquils. Bé, el nou dia D és el 26 de maig de 2019. Nova festa de la democràcia. Eleccions municipals i europees. Més d’una urna a la mesa electoral. I imagino que sense polis atonyinant ciutadans, però a Espanya tot és posar-s’hi.

Si tot va bé és la propera cita que tenim, perquè a la Generalitat li convé estabilitat si es vol dotar l’independentisme de més múscul institucional i, per tant, real. I el que més m’agrada de tot plegat és que ningú sap res de com anirà. Els comicis locals són molt particulars i en cada vila hi ha la seva pròpia literatura, el mateix Joc de Trons que fa que més que mai prevalgui la predicció de proximitat.

Hi ha qui compta amb la previsió que es repeteixin els resultats del 21-D. Agosarat. Desembre de 2017, sembla lluny. Ens acabaven de pegar i empresonaven i perseguien els nostres representants. Anem a velocitat supersònica. És veritat que ara estem en una hora vall de la revolució democràtica i pausada de Catalunya, però el que importa, com gairebé sempre, és com acaba la cosa. Tot va bé si acaba bé, diu la dita. Quanta raó. Sí que hi ha punts ben ancorats malgrat les marees i els màsters:

1. El sobiranisme és la principal idea-força de la política catalana malgrat els petits detalls que podrien acabar amb la paciència de qualsevol. PDECat i ERC han de refer els ponts per baix i entendre que la situació dels presos pot ser benzina política només els dies senars, no sempre.

2. La màquina del temps que ha portat Espanya a èpoques grises en qüestions de drets civils i polítics, amb presos polítics i afilats, fa que ja no valgui un mínim gest provinent de Madrid, estem en una altra temporada. En això la CUP hauran de ser exigents com sempre i realistes com mai.

3. L’unionisme seriós considera que cal trepitjar la pilota i jugar ras. Els exabruptes de Ciutadans en competició amb el PP neoaznarista de Pablo Casado arribaran a un límit, i veurem de nou les terceres vies per tot arreu. Els socialistes tenen i tindran una gran oportunitat d’esponjar des del catalanisme no sobiranista (difícil) fins als unionistes que no volen escarafalls ni banderes amb pollastres (fàcil).

4. Ada Colau és Ada Colau i té molt d’interès en Ada Colau i tot el que representa Ada Colau i el futur del projecte d’Ada Colau, tenint en compte què o qui podria seguir amb el llegat d’Ada Colau.

Deia Konrad Adenauer, canciller de ferro i moltes altres coses, que “en política l’important no és tenir raó sinó que te la donin”. Però ara mateix cal tenir alguna raó de fons, conviccions se’n deia abans.

La política catalana, i penso sobretot en l’exemple de Barcelona, sembla un d’aquells nois que fa malabarismes als semàfors tot esperant un propina. Que si l’alcaldessa, que si l’exprimer ministre francès rebutjat per dos partits francesos, que si les primàries independentistes, que si l’Alberto Fernández ataca de nou, que si algú sap on és el PSC de Sarrià que tot ho sabia,…

Després d’un estiu protagonitzat per manters, rates i delinqüents de novel·la de sèrie B, la ciutat sembla sense oxigen. I molt lluny d’allò que ara se’n diu tenir relat. També és veritat que si no pots millorar el silenci, millor no dir res.

Totes les viles de Catalunya, però, tenen deures: mirar-se al mirall. Sí nois, fa mandra. Ser exigent i ser just: tenim un municipi que respira? Tenim un municipi que pugui ajudar al país a ser el que vulgui ser? Els americans sempre diuen que tota la política és local, com el periodisme afegeixo jo. A Catalunya qui ha entès això sempre ha sortit guanyant, i així seguirà sent. Això sí, guanyarà qui sàpiga identificar què hi veu al mirall.

Article publicat a Nació Digital

 

Partit ‘premium’ o forever

Si mai poseu la tele a la matinada us trobareu aquells espais publicitaris que venen paelles indestructibles o netejadors de cotxe miraculosos. És això de trobar la recepta màgica al problema. Vostè digui que jo li endevino la carta. Mai és així. La vida demana esforç i exigeix humilitat. La política també.

Darrerament hem pogut ser testimonis de diversos congressos de partits polítics: ERC, PP i PDECat. Tots han patit canvis. I sempre la militància ha estat protagonista. A alguns els hi canviat la línia estratègica perquè la trobaven tàctica, d’altres han recuperat un lideratge antic amb diferent cara, i els de més enllà doncs entre si estimo més al pare o la mare i sacrifici familiar.

En qualsevol cas hi ha una dicotomia comuna: fer un partit premium o bé un partit forever. I ara què és cada cosa. O bé fer una formació més innovadora ideològicament. O bé una formació més fidel al que ha estat sempre. Hi ha hagut de tot i força. Però el denominador comú és que ser radical és normal. Ser radical vol dir anar a l’arrel, demostrar que hi ha una essència. I això no és dolent com molts creuen, ser genuí és ser honest.

La denominada política centrista és en si mateixa una bicoca. El centre és com la veritat, no existeix. Altra cosa és que cal tendir-hi. El millor de la dreta i de l’esquerra és que fixen posició i d’aquí pots començar a jugar. Però cal reconèixer-nos. L’eix nacional o independentista és avui el principal, però si perdem l’eix ideològic no serem ni premium ni forever.

Article publicat a Nació Digital

El taronja no suma

A Catalunya, Cs (37 diputats), JxCAT (34), ERC (32), PSC (17), CCP (8), CUP (4) i PP (3). Al Vallès Oriental, Cs (26% dels vots), ERC (22%), JxCAT (21%), PSC (14%), CCP (7%), CUP (4%) i PP (3%). Les eleccions han quedat com han quedat. A l’àrea de Barcelona, el combat entre unionistes i sobiranistes ha estat porta per porta. L’única divisió social que hi ha, per molt que diguin, és la de les xifres de les urnes. I una participació alta, en una societat avan- çada, és un símptoma d’implicació. En un país on les xifres d’afiliació a partits i sindicats és molt menor que a l’Europa seriosa sorprèn la implicació de l’anomenada societat civil.

Als mitjans de comunicació sovint es categoritza la societat civil com a “persones i entitats independentistes”. Però això no és pas així. I sí que tenen visibilitat, esclar. Però se les ignora deliberadament. És com l’actitud del Barça respecte de l’Espanyol, que ningú se m’enfadi, ho dic amb tot el respecte. I això no m’acaba de fer el pes. I em refereixo a la Política. Als muni-cipis, aquesta frontera és molt menor i els regidors sobiranistes visiten entitats –diguem-ne– unionistes encara que siguin culturals, esportives o de lleure. I a l’inrevés no ho conec tant. Serà perquè no passa?

Abans es parlava del “cinturó vermell”. Una entelèquia desarmada. Ara es parla de “marea naranja”. Socialistes i comunistes durant anys van bastir complicitats sòlides en la societat civil de cada poble. No veig el mateix amb Cs. És tot com de pladur. Crec que el taronja no suma. M’adono que és una part de la població, de la meva societat, amb la qual m’és difícil relacionar-me. Aquesta mateixa gent, abans del taronja, havien estat blaus, vermells o violetes i sempre hi havia un camí, una manera d’acabar posant-se d’acord. Ara no ho veig.

Tan de bo m’equivoqui perquè l’hora és greu. I jo no vull –perquè no n’hi ha cap necessitat– reconciliar-me amb ningú. No estic enfadat amb ningú. No he deixat de parlar amb ningú. Perquè són els que parlen de divisió i tensió els que l’han volgut crear. Amb uns arguments colonialistes mai vistos a Catalunya, excepte ara que el PP es descompon anant rere Rivera i Arrimadas. Em preocupa que, més enllà de les altes esferes el color taronja sigui impermeable, que sigui difícil de barrejar, que no lligui amb la resta del ventall cromàtic. Perquè els guetos s’autoimposen i jo no en vull cap al meu país, i menys d’aquells que pensen el contrari que jo. Els vull a prop.

Publicat a EL 9 NOU VOR 171222

Reconciliació? Vota normal

Campanya electoral de la vergonya. Aroma de 155, piolins i trasllats a Sixena. Entenent la normalitat com allò que fem cada dia, no com quelcom natural o adient. Enmig de tot plegat apareix Pablo Iglesias el complidor amb una proposta: “Un govern de reconciliació on hi hagi gent que pensi diferent, alguns independentistes i altres no, que puguin aconseguir una sortida diferent”. Reconciliació. No ha passat res. Ni presó ni exili ni hòsties. El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, sempre assegurant que ell és molt de pactar, també ha ofert un govern que tingui per objectiu “la reconciliació” entre Catalunya i Espanya.

Reconcilació? Hi ha hagut una guerra? Sembla que alguns sí que tenen aquesta consciència. Sí que pot semblar que alguns han tirat de manual militar. De guerra psicològica que en diuen alguns. Qui s’ha de reconciliar? Primer vam estar uns dies exigint autocrítica i després es reclamava que demanéssim perdó. I qui ho demana? Doncs la metròpoli. Els homes i dones del cap dret, els del 155. La barra és còsmica. El cinisme és brutal. Els arguments són pobres, nefastos, però efectius. Tornar a la normalitat. Que tots ens portem bé. Feu-vos un petonet i seguiu jugant. Molta gent d’aquest país, de bona fe, compra aquesta mortadel·la.

El vot és secret però sobretot és sobirà. Senyores i senyors, facin el que creguin. Sembla ser que el dijous 21 farem cua per votar, que hi serem molts i que tothom vol votar Ciutadans o el PSC. Al PP ja ni els diaris espanyols el veuen amb opcions.

L’expressió “tripartit del 155” ha fet fortuna. Però jo ho veig més com un trident. Més de Posidó, el déu del mar, de la marea i del naufragi. Només recordo unes onades. Iceta, hàbil i elegant, ha disparat al president Puigdemont subratllant que “quan un president crida a encarar-se a alcaldes obre la porta a violència verbal” i “qui sap si de l’altra”. A més, el candidat socialista ha promès un pla de xoc social de 3.000 milions per lluitar contra les desigualtats. Lloable, serà amb l’agència tributària i la hisenda pròpia que pregona i que el 155 (programa Espriu) s’ha endut per davant.

Una altra onada. El candidat de la franquícia del PP a Catalunya, senyor Xavier García Albiol insta Iceta a decidir-se: “O estàs amb Déu o estàs amb el diable”. Per si no esteu acostumats a la retòrica clàssica la traducció és: Iceta has de dir si estàs amb els partits independentistes o amb els espanyolistes. En tot cas, crec que el PSC no està per gaire pactes amb ERC, i menys amb el PDECat-Junts per Catalunya.

Onada final. La de la barra prèmium. La cap de l’oposició al Parlament, senyora Inés Arrimadas, que a un grup d’empresaris els hi va dir: “Les empreses voldran tornar si Cs guanya les eleccions”. I el messiànic és Puigdemont! Francament, no crec que com a societat tinguem necessitat de reconciliar-nos. És vergonyant l’anunci electoral del PP on assegura (un any més) que les famílies estan trencades i no es parlen per Nadal per l’independentisme. Tot plegat són petits exemples. Però no oblidem els Jordis i els membres del govern encara en presó preventiva. No és normal. I no ens hem de reconciliar ni amb el tripartit del 155 ni amb els comuns que es posen de perfil. Al carrer, a casa, tot va bé. M’abraçaré amb qui calgui. Seguim. I el dia 21 a votar normal, sense escarafalls ni pensant coses rares. Cal tornar a la normalitat per poder fer efectiu el somni.

Publicat a Nació Digital

El diàleg el poso jo

Soraya Sáenz de Santa María s’assembla a Peppa Pig, però en realitat és el general Douglas MacArthur. En l’edat de la “post-veritat” ara resulta que de cop el govern del Reino de España ha decidit regalar-nos diàleg. Ah, gràcies. Novembre de 2016, no cal posar-nos en context, però bé: la majoria dels catalans volem una república catalana per organitzar millor i més justament la nostra societat. Diuen, diuen, diuen a Madrid que ara amb una millora de finançament i escriure en algun lloc que Catalunya és una “nació cultural” s’ha acabat el bròquil.

A Madrid es miren massa el melic i s’han quedat amb Felipe i Aznar. Perquè el Partit Demòcrata no vol tornar a ser la vella CiU, com voldrien allà i alguns d’aquí. No han entès res. Al Partit Demòcrata els cants de sirena ja no arriben ni arribaran, no els volen sentir, i menys aquests tan passats de moda, tant del PSC del tripartit. I a ERC tres quarts del mateix, òbviament. I Junts Pel Sí encara avui representa la majoria d’aquest país. No és la CUP. No ho oblidem.

Així doncs, Soraya, el diàleg no es compra, el diàleg es fa, i com el sexe de certa qualitat és cosa de dos. Anant fent proclames no s’arriba enlloc. Hem llegit en diaris de Barcelona que la vicepresidenta espanyola més poderosa de la Història ja va parlant amb el vicepresident Junqueras -perquè el president Puigdemont és un cafre, es veu- i que amb l’aterratge d’Enric Millo com a virrei el diàleg ja està al caure. Soraya posa el diàleg. Ei, cap problema, la casa és gran i hi ha camí per córrer. Llàstima, no podrem jugar al basar com si fóssim el PNB: aquí ja fa temps que hem fet les maletes i només ens interessa l’hora a la que surt el tren.

A MacCarthur se li atribueix la dita: “A la guerra no hi ha substitut per la victòria”. I en això Sáenz de Santamaría és igual. Ella només pot guanyar. Aquest mandat, després de l’any vergonyant de la política espanyola, serà el de ‘solucionar’ la qüestió catalana. Que tot quedi com està. Després de Pepe Gotera de ministre de l’Interior, ara la responsable del CNI ens posarà en solfa. Vol passar per sobre nostre, i vol que aplaudim. El Partido Popular ha decidit fer el mateix que ha fet fins ara, laminar-nos, però amb un somriure. Una versió amb corbata casposa del socialisme plural que tan bé encarnen Ibarra, Leguina, Chacón, Bono, Batet o Díaz.

El diàleg va molt bé, cregui’m. Ahir mateix, el portaveu del grup del PP al Congrés, Rafael Hernando (un home molt dialogant conegut per les seves injúries i intents d’agressió), va titllar de “molt desafortunada” la decisió de reservar en el pressupost de la Generalitat una partida de 5,8 milions d’euros per a l’organització d’un referèndum al setembre del 2017. Té raó el serrell franquista d’Hernando: així no es pot dialogar. Què vol dir això de tenir idees pròpies? Catalunya vol crear un impost de begudes amb sucre, doncs Montoro crea abans la taxa per evitar-ho. Molt dialogat tot.

Espanya, ja s’ha passat l’arròs, i per si de cas poseu alguna cosa millor que l’arxiduquessa d’Olivares i advocada de l’Estat. Diàleg sí, però per anar posant data per estrenar la nostra república.

Article publicat a Nació Digital