No puc entrar a l’església

Entre màrqueting i publicitat online, amarats en anuncis i en marques personals, costa trobar un espai de pau. És allò de: deixeu-me en pau! L’altre dia vaig provar de trobar un moment de recolliment en una església, en una parròquia, passava pel barri de ma mare, al cor de Barcelona, i vaig acostar-me a la parròquia de la Concepció. La parròquia de casa. Volia entrar i prendre oxigen amb aroma de pedra humida, amb les notes nasals de les espelmes velles. No vaig poder. Tancat. Uns horaris en un cartell m’avisaven del servei de misses i de la festa major de la parròquia ara per la Puríssima Concepció i que fins i tot es fa una missa per a universitaris els diumenges al vespre, que no tenia controlades.

Confesso que soc catòlic. Confesso que soc un mal practicant. Confesso que només em recordo de santa Bàrbara quan trona. I tinc un amic amb problemes. Un home jove que ha tingut un ictus. Un home jove, intel·ligentíssim i bo. Un amic. Jove. Ens ha donat un bon esglai. Està estable dins la gravetat, diuen. Ell es preocupa per nosaltres, perquè no patim. I sí, volia fer una pregària per ell. Sé que us sona a ciència-ficció. La gent que em coneix al·lucina amb aquesta meva part. Com m’agradaria tenir fe, em diuen. I sempre responc que no és una cosa que es tria, sinó que existeix, i que quan la trobes te l’has de treballar. Sé que no és científic ni racional. Jo tampoc ho soc. Totes les religions són bones, tots els homes som dolents. Totes les ideologies són bones, tots els ideòlegs són dolents. Així per resumir i per entendre’ns. Jo haig de dir que no veig cap ONG millor que Càritas i que hi ha capellans i monjos entre les persones que més admiro i he admirat. Però no he pogut fer ús d’un servei. El vessant espiritual existeix, i avui l’èxit del mindfulness, del mètode Gestalt, dels coachs i de la mare que ho va parir així ho demostra. Un retrat antropològic em faria dir que si fos japonès seria sintoista; si fos tailandès, budista, i si fos de Wisconsin seria un cristià metodista. Doncs segurament sí. La cultura embolcalla el fet religiós i espiritual. Som més religiosos o espirituals del que volem admetre. Però l’església estava tancada. M’he sentit més idiota que de costum, diguem-ne. Avui en dia, sembla que es pugui parlar amb Déu via Twitter. Sembla obligat explicar la teva vida en fotos a l’Instagram. Són cromos d’allò que pretenem ser, però només són la cara B d’allò que som. No es pot ser autèntic. I si ho ets és que vas massa directe. Ens calen més filtres a les nostres idees que no pas a les nostres fotos, sembla ser. Volia pensar en el meu amic. Enviar energia. Pensar en tot i en res. Reiniciar una miqueta.

Però per què no puc entrar a la parròquia? Asseure’m en un banc, respirar fons, mirar a l’infinit de pedra grisa. No puc, perquè hi ha unes hores convingudes, també per Déu. Potser això de la reforma horària ho estem portant massa lluny.

Article publicat a El 9 Magazín

Sóc molt de Déu, però

Sóc molt de Déu i molt poc de Willy Toledo, l’actor comunista chavista-castrista galifardeu. Willy Toledo serà processat per insultar a Déu i a la Mare de Déu. Així ho ha determinat el jutge del jutjat d’instrucció número 11 de Madrid. El titular del jutjat processa l’actor per un delicte contra els sentiments religiosos. La frase top de l’actor madrileny a Facebook, pels volts de Setmana Santa, fou: “Yo me cago en Dios y me sobra mierda para cagarme en el dogma de la santidad y virginidad de la Virgen María”. Ho poso en castellà perquè la sintaxi manté totes les vitamines d’aquesta manera. Em sembla d’un mal gust total, ofensiu i gratuït. Són declaracions que va fer després d’una polèmica a Sevilla per una processó reivindicativa (vés a saber de què) d’una confraria de la vagina.

Però això és un delicte? Contra qui? És una blasfèmia de primer ordre, però l’any 2018 no hi veig més enllà. No convidaré a cap dinar de germanor a aquest senyor. Però de moment no s’arxiva la causa oberta contra Toledo i es tira endavant el procediment tal com demanava l’Associació Espanyola d’Advocats Cristians (qui són i a qui representen?), que va ser qui denunciar l’actor. Cal recordar que Toledo és un actor i productor de teatre espanyol, membre del prestigiós grup Animalario. És fill del prestigiós doctor José Toledo, un dels pioners de la cirurgia toràcica a l’estat espanyol. Sí, sembla la radiografia del típic ‘progre’.

No és un delinqüent, no pas per això, potser sí per ‘Crimen ferpecto’ (sic). La Justícia ha de fer el que li toca amb qui toca. No només perquè moren dones a mans d’homes que no mereixen aquest nom, o perquè es perdin drets civils com la sorra cau entre els dits. Cagar-se en Déu no és cap delicte, és només una qüestió d’educació. I sobretot, deixeu a Déu en pau, que prou feina té.

Article publicat al setmanari Ripollès