Espanya, “la Manada”

No podem parar d’indignar-nos. No ens ho permeten. Espanya, com dirien al sud del nostre país, és ofenedora. Aquest dimecres 11, l’endemà que el jutge suspengués com a diputats a Oriol Junqueras, Jordi Sánchez, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva i al president Puigdemont, el Govern de la monarquia aixeca la suspensió a un militar amb condemna ferma. I olé!

El butlletí oficial de Defensa va publicar dimarts que el militar Alfonso Jesús Cabezuelo, membre de ‘la Manada’ i condemnat a nou anys de presó per abús sexual d’una dona jove en els Sanfermines de 2016, passa al servei actiu pendent d’assignació de destinació a Sevilla, deixant així la situació de suspensió de funcions. “Està disponible pel director general del mando de personal de l’exèrcit i adscrit a efectes administratius a la Subdelegació de Defensa al Sevilla”, recull aquesta publicació. Recordeu que el guàrdia civil Antonio Manuel Guerrero, membre d’aquest ramat de criminals fastigosos, tampoc serà suspès.

Què més ha de passar? Per què la Justícia espanyola es pot permetre aquests ‘desajustaments’? Com pot una Administració Pública estar en contra de la meitat dels seus administrats, les dones? Lamentablement ‘la Manada’ no és quelcom que avergonyeixi prou.

És clar que Pedro Sánchez és molt més amable que el PP corrupte de la caspa. Però Espanya segueix sent Espanya i no té pinta de canviar. Sobretot, i això és definitiu, perquè no vol canviar. Tots aquests escàndols de violència masclista (també tenim un cas recent a Molins de Rei) demanen una solució urgent. I anar perdonant als violadors segur que no és cap solució. Vergonya ens/us hauria de donar!

Article publicat al setmanari Ripollès

Anuncis

Nacionalisme madrileny

Oh, un 2 de mayo sense Cristina Cifuentes. La diada de la Comunitat de Madrid, que molts voldrien que fos l’espanyola, però passar per sobre del día de la Raza ja és dir molt, commemora l’aixecament del 2 de maig de 1808, revolta popular a Madrid, acabat en derrota a favor dels francesos, sorgit per la protesta davant de la situació d’incertesa política generada després del motí d’Aranjuez, una baralla entre Borbons. La protesta fou reprimida per les forces napoleòniques que manaven a la ciutat. D’això va venir una gran indignació i crides públiques a la insurrecció armada. I mira, els madrilenys celebren una derrota. Però ara és una efemèride que permet construir un mite, un element romàntic, la base del nacionalisme carrincló del segle XIX.

En aquest dia tan cerimoniós la majoria dels mortals hem pogut conèixer el president en funcions de la Comunidad, Ángel Garrido, que va retre homenatge als herois del 2 de maig, “amb els quals va néixer el sentiment d’Espanya com a nació”. Pobra Espanya. El número dos de l’expresidenta farsant va voler reivindicar “aquesta nació que la Constitució del 1978, la Constitució del consens, la Constitució de tots, defineix com ‘la pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols'”. Li va faltar parlar dels “cuarenta años de paz”. La mística espanyola, que és madrilenya i fagocitadora de castellans, gallecs, andalusos… és bastant fluixeta.

Del 2 de maig de 1808 es coneix poc la figura de Manuela Malasaña, costurera, i una espècie de Catalina d’Aragó madrilenya. Una dona del poble baix que defensà la seva ciutat mentre els nobles es posaven bé amb els francesos que odiaven tantíssim. I és que una revolta a la “villa y corte“, a una ciutat que va créixer per donar sostre a funcionaris i aristòcrates. És un Versalles sense Versalles, la còpia de mala qualitat espanyola: Alfredo Landa contra Alain Delon, Albert Rivera pentinant-se com Macron.

És curiós, i recaragolat, relacionar el 2 de mayo amb el nostre 1714. Perquè sempre serà millor el seu, de relat. Només per una qüestió: el manteniment (tot sovint per la força) de les tecles del poder real. Que sí, que hem tingut Cambó, el peix al cove, i dos presidents de la República, però que ha suposat el catalanisme per Catalunya? Doncs la supervivència, i gràcies a Jordi Pujol, en essència, i no pas de cap revolució. En canvi, el madrilenyisme, l’espanyolisme en definitiva, sí que ha esdevingut l’esquelet del relat del poder. Com l’Estat s’ha justificat, nosaltres ja tenim el relat i la raó, només ens queda empoderar-nos d’una vegada de les eines que ens pertoquen.

Però el que val és el Santiago Bernabéu i les banderes “rojigualdas” gegantines, com a plaça Colón. A més, aquest nacionalisme madrileny, que tot s’ho menja, és ja part de l’ADN de qualsevol espanyol. Insisteixo en què s’han carregat l’essència del noble poble castellà, i de les diferències entre els pobles d’Espanya, més enllà dels accents que subtitulen als programes de Telecinco.

I mentre a Madrid juguen a les pintures de Goya, el PIB de Catalunya ha anat guanyant pes sobre el conjunt de l’economia espanyola, passant de representar el 18,77% el 2012 al 19,18% el 2017. Mentre que una altra de les grans economies d’Espanya, la Comunitat de Madrid, no ha evolucionat amb la mateixa intensitat, ha passat de representar el 18,82% al 18,9%. Maleït independentisme, que malament li va a Madrid.

Article publicat a Nació Digital

 

Sobre les ambaixades, les dades

Sobre les ambaixades, les dades

De vegades és millor veure dades que no pas començar a discutir. Les dades són bones. Sé que quan hom veu dades d’un partit doncs tira a posar-les en dubte. Esquerra Republicana té entre les seves files l’actiu diputat maresmenc Pere Aragonès que és autor de l’etiqueta #cosesdelBOE sota la que s’agrupen exemples de la despesa de l’administració espanyola en qüestions que no semblen prioritaries a priori per mantenir l’Estat del Benestar. Aquest infogràfic és força esclaridor.

Espanya es defineix, no passa res

Quines coses, oi? No crec que ni PP, ni PSOE, ni Ciudadanos es manifestin ara en favor de “la España plural”. Això és així, només hi ha una Espanya possible. No passa res, nosaltres no volem estar-hi (sembla ser), doncs bon vent i barca nova, i ja ens veurem pel barri, com a bons veïns que serem.

 

Tan de bo el problema fos Sánchez Camacho, però no

Qui em coneix i/o ha treballat amb mi en això del periodisme sabrà que sóc molt poc amic de la teoria de la conspiració o de la conxorxa. Sóc molt de Guillem d’Ockham i de la seva navalla: si hi ha dues hipòtesis la més senzilla serà la que més s’acosti a la veritat, resumint. I això ve a tomb de la trama d’espies que sembla que ha esberlat el famós oasi català en les darreres setmanes. Bé, i es pot fer a tots els casos de corrupció que ens ocupen darrerament. Fa un dies que dic que estem contaminats. I, alerta, com bé diu en Roger Palà en aquest article a Nació Digital no podem caure en la conspiranoia perquè alguna cosa hi ha. Efectivament, com en tot sistema democràtic, hi ha corrupció i sempre afecta més a qui ha estat més temps en el Govern. D’acord. Altra cosa és que es pot fer per arreglar-ho, i espero notícies ben aviat dels partits catalans. I una altra cosa és que això sigui només un tema català, fet al que des de Madrid s’han apuntat ràpidament. No serà que els oasi estan fora de Catalunya?

Però torno al que deia al principi. No sóc de creure en conxorxes, però sobre la trama d’espies cada cop té més sentit, per senzilla, la hipòtesi de que Alicia Sánchez Camacho, delegada del PP a Catalunya, estava d’acord amb els detectius i sabia que les converses amb l’ex de Jordi Pujol Ferrussola es grabarien. Així ho expliquen alguns dels implicats, i menys mal que es coneixen algunes dades perquè des d’alguns partits ja s’abocava la idea de que eren els de l’agència Método 3 que actuaven pel seu compte i després venien informes. Ara la policia deté responsables i escorcolla la seva seu, i tant, això s’ha de fer. Però cal més.

El PP es defensa i demana el llibre de clients de l’agència de detectius. És una mica com la declaració de la renda de Mariano Rajoy, aquestes coses no s’apunten. I la defensa dels populars m’indigna una mica. Sí, perquè no es basa en els fets si no que ataca amb la tàctica del ventilador, de l'”i tu més”, i sobretot perquè sembla que el PP, amb la que està caient des de fa anys, no tingui res a veure amb la corrupció a Espanya. No acostumo a fer-ho però avui he contestat a un diputat perquè m’ha semblat d’un cinisme extraordinari. No s’ha de fer, ho confesso, però no me n’he pogut estar i he seguit el seu joc. Jo confesso.

Més enllà de la relació del PP amb les escoltes es podria aprofundir en si el moment en que vivim de corrupció express té a veure amb el procés sobiranista. A veure, poc o molt sí que té que veure. No ho relaciono amb CiU, com fan els seus dirigents (i ho entenc) perquè és obvi que afecta als demés partits catalans: PSC, Convergència, Unió i una mica també ERC. El PP ja té la seva cosa esclar. Els serveis d’intel·ligència espanyols (CNI) han d’estar al cas: han de fer la seva feina. Si el gabinet de Mariano Rajoy fa el possible per asfixiar les comunitats autònomes (això sempre vol dir Catalunya) què no farà la intel·ligència? Guerra bruta? Potser sí. I què voleu? És la seva feina i s’ha de comptar amb això.Però cal ser exemplars.

El cas Mercuri s’ha tancat en fals, com el cas Pallerols. El cas ITV es veurà aviat, tot i que tot apunta a un crim que no es va fer. El cas Crespo cal esclarir-lo. I hi ha més casos en la recambra, casos que porten vuit anys oberts, esperant accions, que segur que vindran aviat. La Justícia espanyola no actua per lliure. És així, no me’n refio, està brutalment polititzada. Sánchez Camacho diu, com molts, que és ridícul relacionar l’espionatge amb un atac al procés sobiranista, però potser no ho és tant. Tan de bo el problema fos que Alicia Sánchez Camacho va ajudar a espiar la ex de Jordi Pujol Ferrussola (altra cosa és si aquest senyor ha de ser investigat, segurament sí). No, el problema és que tenim molta feina. Per una banda cal endreçar la casa. I a la vegada cal tornar a l’inèrcia imparable del procés sobiranista. Ens estan confonent. Així ens desanimen. No ens ho podem permetre perquè en política l’estat d’ànim és quasi el més important. Com digué Maurice Maeterlinck: “Cada cop que caiem en el desànim perdem molts dies de la nostra vida”. No ens ho podem permetre, tenim pressa, molta pressa.