Quan Iceta volia un unicorni

Els catalans som de la pitjor raça que hi ha a la terra. Parlem el que parlem i votem el que votem. De l’alegria de la commemoració de la gran derrota a l’Onze de Setembre a la malenconia de la victòria democràtica de l’1 d’octubre. Qui ens entengui que ens compri. El 2017 desenes o centenars de milers ens manifestàvem a tort i a dret demanant que es pogués complir el que volíem: votar i que se sabés què volem i poder-ho aconseguir. Enguany 300 paios encaputxats i amb la cara tapada demanen la dimissió del govern a un pam de la seva cara i amb un bat de beisbol a l’esquena per si de cas. Coi de Catalunya.

És que s’ha enganyat la gent. És que si surts del carril te la fots, dirien els socialistes catalans. Miquel Iceta és un gran. Un mestre de la retòrica. De debò, sense sarcasme. És un autèntic crac. Iceta sempre al meu equip. S’expressa perfectament i comunica com pocs catalans a l’actualitat. El Ronaldinho de la roda de premsa, ras i curt.

Però tot era diferent el novembre de 2012, just abans de les eleccions catalanes en què Artur Mas va passar de 62 a 50 diputats. Fixa’t, en Pere Navarro era el primer secretari dels socialistes catalans. El Partit dels Socialistes (PSC) portava escrit al seu programa electoral la reclamació del “dret a decidir a través d’un referèndum acordat en el marc de la legalitat”, una proposta impensable per al socialisme català abans de la massiva manifestació de la Diada d’aquell any. I impensable avui, sis any després. Curiositats federalistes.

Eren altres èpoques. El president Montilla ja advertia del perill de la desafecció de Catalunya amb Espanya. I era aquell moment en què el Regne Unit proposava per 2014 un acord entre els governs de Londres i Edimburg per fer una consulta. Llavors, nens i nenes, aquest escenari britànic afavorit per un primer ministre conservador semblava inviable a Espanya, però no tan impossible com ara.

El mateix programa del PSC –que ara costa de trobar, quines coses– deia que el canvi de relacions entre l’Estat i la Generalitat hauria de ser acordat entre les institucions de tots dos, espanyoles i catalanes, a través d’un referèndum en el qual es plantegi “una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte” sotmès a consulta.

Aquella proposta de referèndum s’inscrivia, evidentment, en el marc d’una profunda reforma de la Constitució –ara apareixen els unicorns i sona una arpa celestial, sí– per aconseguir una Espanya federal i buscar un nou encaix de Catalunya i de les altres “nacions federades”, en al·lusió al País Basc i Galícia. El PSC es comprometia a “promoure les reformes necessàries” perquè pugui celebrar-se el referèndum pactat, ja que la Constitució vigent reserva al govern la facultat de convocar-lo. Pobre Pere Navarro i el seu follet federalista.

Article publicat a El 9 Magazín

Els polítics sí que paguen

Els polítics no ens representen, no desobeeixen i no se la juguen. Recordeu el 9-N? Jo també. I també l’expresident Artur Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega i els exconsellers Irene Rigau i Francesc Homs, que hauran de declarar al judici al Tribunal de Comptes per l’organització del 9-N. La vista està fixada el dimecres vinent. No en sé gaire però sembla que no és habitual que els investigats hagin de declarar en aquests judicis administratius, normalment hi van els seus advocats. Però les dues entitats que van denunciar el suposat ús de diners públic (Societat Civil Catalana i l’Associació d’advocats catalans: a qui representen?) ho han sol·licitat i mira.

Cal recordar que el Tribunal de Comptes els reclama 5,2 milions d’euros i ja han dipositat aquesta quantitat com a fiança. Tant en els judicis al Suprem com al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) es va acabar retirant l’acusació per malversació contra tots quatre. Tots ells ja han estat jutjats tant al Suprem -en el cas d’Homs que era diputat al Congrés- com al TSJC i l’acusació per malversació va decaure abans d’arribar al judici. A més, també se’ls va absoldre de prevaricació. El març de 2017, TSJC va condemnar Mas, Ortega i Rigau per un delicte de desobediència a 2 anys d’inhabilitació en el cas de Mas, 1 any i 9 mesos a Ortega i 1 any i 6 mesos a Rigau. I les conseqüents multes. En el cas d’Homs, el Suprem el va condemnar -ja de manera ferma- a 1 any i 1 mes d’inhabilitació i a pagar una multa de 30.000 euros.

Però tot va com ha d’anar. ‘A por ellos’ i et jutgem de nou, però d’una altra manera. I per acabar més garanties: Un cop celebrat el judici, el cas quedarà vist per a sentència i l’encarregada de redactar la sentència és la consellera del departament segon, l’exministra de Justícia del primer govern d’Aznar Margarita Mariscal de Gante. Patapam. Espanya cansa.

Article publicat al setmanari Ripollès

El nou ‘sereno’

Per edat, no vaig viure la figura del ‘sereno’. Un vigilant nocturn, que tenia les claus de les cases del barri o poble, i cada hora deixaven un crit informant en punt i de com estava el temps. Així doncs era habitual sentir “les deu, i sereno”, perquè no plovia ni nevava en aquella ocasió. D’aquí el nom de ‘sereno’. Per mi és un record manllevat de pares i avis, que només vaig veure en els TBO antics o en ‘Zipi y Zape’ que devorava de petit. Però sempre ho he associat a un home gris, a algú que estava per sobre dels altres, com un ‘kapo’ dels camps de concentració.

I en això pensava quan he sabut que el ministre de l’Interior del Regne d’Espanya, Fernando Grande-Marlaska, ha nomenat el comissari principal José Antonio Togores Guisasola nou cap superior de la policia espanyola a Catalunya. Ja tenim qui porti la franquícia dels Piolins. Togores, que fins ara dirigia la Prefectura Superior d’Extremadura, compta amb una acreditada carrera professional i una sòlida experiència en diverses especialitats de la policia espanyola.

També va ser responsable a Andalusia oriental, però costa creure que Togores tindrà un coneixement més o menys adequat de la realitat catalana. La policia és una de les autèntiques estructures d’Estat, de qualsevol Estat. I cal que siguin organitzacions ben girbades però sobretot ben arrelades a la realitat que han de servir. Jo sóc dels que estic a favor de la policia, però no me’n refio de qui no em respecta. I la policia espanyola, dita nacional, a mi –i a més catalans també, em permeto suposar– m’ha deixat de representar. No hi tinc res en contra com a cos, però ens van picar, tot just fa un any. I han volgut humiliar als nostres presos. M’alegra saber que els Mossos d’Esquadra s’incorporaran al CITCO en un termini màxim de 30 dies i de forma permanent per garantir la màxima seguretat a Catalunya. Bona feina, i a qui li toqui, doncs, que faci de ‘sereno’.

Article publicat al setmanari Ripollès

Espanya, “la Manada”

No podem parar d’indignar-nos. No ens ho permeten. Espanya, com dirien al sud del nostre país, és ofenedora. Aquest dimecres 11, l’endemà que el jutge suspengués com a diputats a Oriol Junqueras, Jordi Sánchez, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva i al president Puigdemont, el Govern de la monarquia aixeca la suspensió a un militar amb condemna ferma. I olé!

El butlletí oficial de Defensa va publicar dimarts que el militar Alfonso Jesús Cabezuelo, membre de ‘la Manada’ i condemnat a nou anys de presó per abús sexual d’una dona jove en els Sanfermines de 2016, passa al servei actiu pendent d’assignació de destinació a Sevilla, deixant així la situació de suspensió de funcions. “Està disponible pel director general del mando de personal de l’exèrcit i adscrit a efectes administratius a la Subdelegació de Defensa al Sevilla”, recull aquesta publicació. Recordeu que el guàrdia civil Antonio Manuel Guerrero, membre d’aquest ramat de criminals fastigosos, tampoc serà suspès.

Què més ha de passar? Per què la Justícia espanyola es pot permetre aquests ‘desajustaments’? Com pot una Administració Pública estar en contra de la meitat dels seus administrats, les dones? Lamentablement ‘la Manada’ no és quelcom que avergonyeixi prou.

És clar que Pedro Sánchez és molt més amable que el PP corrupte de la caspa. Però Espanya segueix sent Espanya i no té pinta de canviar. Sobretot, i això és definitiu, perquè no vol canviar. Tots aquests escàndols de violència masclista (també tenim un cas recent a Molins de Rei) demanen una solució urgent. I anar perdonant als violadors segur que no és cap solució. Vergonya ens/us hauria de donar!

Article publicat al setmanari Ripollès

Nacionalisme madrileny

Oh, un 2 de mayo sense Cristina Cifuentes. La diada de la Comunitat de Madrid, que molts voldrien que fos l’espanyola, però passar per sobre del día de la Raza ja és dir molt, commemora l’aixecament del 2 de maig de 1808, revolta popular a Madrid, acabat en derrota a favor dels francesos, sorgit per la protesta davant de la situació d’incertesa política generada després del motí d’Aranjuez, una baralla entre Borbons. La protesta fou reprimida per les forces napoleòniques que manaven a la ciutat. D’això va venir una gran indignació i crides públiques a la insurrecció armada. I mira, els madrilenys celebren una derrota. Però ara és una efemèride que permet construir un mite, un element romàntic, la base del nacionalisme carrincló del segle XIX.

En aquest dia tan cerimoniós la majoria dels mortals hem pogut conèixer el president en funcions de la Comunidad, Ángel Garrido, que va retre homenatge als herois del 2 de maig, “amb els quals va néixer el sentiment d’Espanya com a nació”. Pobra Espanya. El número dos de l’expresidenta farsant va voler reivindicar “aquesta nació que la Constitució del 1978, la Constitució del consens, la Constitució de tots, defineix com ‘la pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols'”. Li va faltar parlar dels “cuarenta años de paz”. La mística espanyola, que és madrilenya i fagocitadora de castellans, gallecs, andalusos… és bastant fluixeta.

Del 2 de maig de 1808 es coneix poc la figura de Manuela Malasaña, costurera, i una espècie de Catalina d’Aragó madrilenya. Una dona del poble baix que defensà la seva ciutat mentre els nobles es posaven bé amb els francesos que odiaven tantíssim. I és que una revolta a la “villa y corte“, a una ciutat que va créixer per donar sostre a funcionaris i aristòcrates. És un Versalles sense Versalles, la còpia de mala qualitat espanyola: Alfredo Landa contra Alain Delon, Albert Rivera pentinant-se com Macron.

És curiós, i recaragolat, relacionar el 2 de mayo amb el nostre 1714. Perquè sempre serà millor el seu, de relat. Només per una qüestió: el manteniment (tot sovint per la força) de les tecles del poder real. Que sí, que hem tingut Cambó, el peix al cove, i dos presidents de la República, però que ha suposat el catalanisme per Catalunya? Doncs la supervivència, i gràcies a Jordi Pujol, en essència, i no pas de cap revolució. En canvi, el madrilenyisme, l’espanyolisme en definitiva, sí que ha esdevingut l’esquelet del relat del poder. Com l’Estat s’ha justificat, nosaltres ja tenim el relat i la raó, només ens queda empoderar-nos d’una vegada de les eines que ens pertoquen.

Però el que val és el Santiago Bernabéu i les banderes “rojigualdas” gegantines, com a plaça Colón. A més, aquest nacionalisme madrileny, que tot s’ho menja, és ja part de l’ADN de qualsevol espanyol. Insisteixo en què s’han carregat l’essència del noble poble castellà, i de les diferències entre els pobles d’Espanya, més enllà dels accents que subtitulen als programes de Telecinco.

I mentre a Madrid juguen a les pintures de Goya, el PIB de Catalunya ha anat guanyant pes sobre el conjunt de l’economia espanyola, passant de representar el 18,77% el 2012 al 19,18% el 2017. Mentre que una altra de les grans economies d’Espanya, la Comunitat de Madrid, no ha evolucionat amb la mateixa intensitat, ha passat de representar el 18,82% al 18,9%. Maleït independentisme, que malament li va a Madrid.

Article publicat a Nació Digital