Assassinat a l’Orient Express

No parlaré de l’enèssim remake de Hollywood, sobre la novel·la homònima d’Agatha Christie: Assassinat a l’Orient Express (recomano la versió d’edicions La Magrana, ja que ho dic tot). Només dir que demostra que gairebé tot està inventat i que això del progrés és una cosa molt del segle XIX, quan es podia somiar pel broc gros. De la novel·la cal recordar l’inefable Hèrcules Poirot (que per cert és belga), un brillant detectiu amb una deducció menys irritant que la de Sherlock Holmes i, per tant, menys espectacular.

Les novel·les de detectius són la part romàntica del gènere més negre que avui impregna les nostres llibreries. Una mica com l’”Equipo A”, que moria molta gent, però els nens dels vuitanta mai hi vam veure cap cadàver. Poirot s’enfronta a un assassinat sobre rails i té dotze sospitosos. La resta, doncs a llegir, que sempre ajuda.

Ara que estem de canícula i és època de renéixer també és moment de congressos de partits i organitzacions. Fa pocs dies va passar a Esquerra Republicana, en pocs dies al Partit Demòcrata, i a Espanya al Partido Popular. I després de fer durant diversos anys informació política no deixa de sorprendre’m el cainisme que s’hi dona. “Adversaris, enemics, enemics mortals i companys de partit”, diuen que va dir el gran Giulio Andreotti. Com en quasi tot, tenia raó. L’aforisme bé podria ser del genial Joan Capri (l’altre dia va fer 101 anys del seu naixement i no hi va haver cap homenatge nacional, per què?). Vull dir que la condició humana és estúpida, però en això ja em sembla absurd.

Està molt bé debatre, discutir, votar, transaccionar, convéncer, rebatre, emprenyar, cridar, i fins i tot, si es dona el cas, posar-se d’acord. Ara, això d’anar matant. I després fer com al tren, tot passant per Belgrad (tot succeeix a Belgrad, oi?), hi ha un assassinat i ningú sap res. I efectivament, als partits polítics hi ha molts sospitosos. Això és el més bèstia. Perquè com diuen els policies de les novel·les el més important és tenir un mòbil, un perquè. I Mare de Déu si hi ha motius.

I llavors què feu en el mateix partit que el que voleu assassinar? Als grans clàssics de la política com són La República de Plató o Joc de Trons s’entén que hi ha espai per tothom. Els romans van entendre allò del ‘divide et impera’ i els castellans van abraçar allò de la nova planta “sin que se note el cuidado”. Tot són estils, tot és política. Però ara quan pugeu al tren dels congressos pregunteu-vos: cal que mati a algú o el que importa és arribar a la propera estació?

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 magazín 180713

 

Anuncis

La puresa convergent

Ara, d’aquí res, entre el 20 i el 22 de juliol hi ha l’assemblea del Partit Demòcrata. Per molts és un altre congrés de Convergència, per d’altres és una reunió dels que estan en contra de Puigdemont perquè li tenen gelos i també pot ser un conclave de dissolució perquè tothom entri en fila en això que es diu Junts per Catalunya (JxC). És fascinant, oi? Vull dir que el partit més important de Catalunya, responsable de la reconstrucció nacional que ens ha portat fins aquí (amb d’altres esclar), té una facilitat impressionant per criticar-se, no per fer autocrítica, que és diferent.

La setmana passada Esquerra Republicana va fer un congrés en que la militància va fer capgirar com un mitjó la ponència política a la direcció i no vaig llegir ni escoltar cap escarafall ni analisi crítica. Per què? ERC fa la seva feina. Res a dir. I també va amb el tarannà. El debat és obert i viu entre les bases demòcrates, i als quadres mitjans i a la direcció, i als crítics que s’organitzen en guerrilles i grups de miquelets. Serà que el partit no està tan malament com diuen? Serà que el PDCat té vida pròpia, o fins i tot serà que tot això que en diuen soroll és en realitat democràcia interna. La puresa convergent és exactament això: que no hi ha puresa, que sempre ha sabut (per necessitat o per virtut) establir mecanismes de permeabilitat amb sectors socials que estaven fora del mateix partit. Es deia que Convergència era un moviment. I segurament el PDCat també. I? Però potser no és prou modern per alguns. Teniu algun exemple més modern? Així seriós, jo crec que no. I calen partits.

Sobre Junts per Catalunya, hi ha qui és pregunta “Junts per què?”. A qui es qüestioni això tinc una resposta: es tracta de treballar per la llibertat d’aquest país i millorar la vida de tots els seus ciutadans, i sobretot de fer que qualsevol català pugui somiar en un futur que el faci somriure. Suposo que com ERC, Comuns, CUP i d’altres. Però és que es veu que el PDCat, i la direcció actual esclar, són molt sospitosos. És com el Barça, sempre ens hi fotem i no en tenim ni idea. La diferència és que la política no depèn de Messi, només de nosaltres, tu i jo.

Article publicat a El 3 de vuit
3de8 2018-07-05

 

 

Pagar i callar

Un dels grans errors que hem tingut els catalans, ja d’antuvi, és que no sabem gestionar els temps. O tenim massa pressa o se’ns passa l’arròs. La història del catalanisme és un catàleg de coloraines d’això que dic. En canvi, els espanyols, de cultura menys pactista diguem-ne, han sabut construir dics quan tocava i quan era el moment saltaven les parets. Ara vivim un ‘impasse’ d’aquests emprenyadors. Després de guanyar les eleccions catalanes del 21 de desembre, les forces independentistes encara no s’han posat d’acord per investir president. S’han posat d’acord en fer sacrificis, però potser no han sabut encara posar en valor l’horitzó.

S’està negociant bé, Junts per Catalunya (gràcies al PDeCAT també, és clar) i Esquerra Republicana han fet els seus deures. Amb les tensions normals i corrents, només faltaria. I ara estem buscant la tercera pota, que és la CUP fent de CUP. Cap sorpresa. Si diguessin que sí d’entrada, seria preocupant, la veritat.

No sóc una persona optimista però només puc creure que hi haurà un pacte de govern en les properes setmanes. I no ho dic perquè si no hi ha pacte, l’independentisme s’anirà en orris i molts deixarem de votar i la depressió serà horripilant. No només per això ho dic. Crec que hi ha elements ordinaris, quotidians, que permetran al país sortir de l’ensopiment institucional que és l’eutanasia del 155. Sort tenim dels funcionaris, i d’Òmnium i de l’ANC, però sobretot dels que cada dia apreten les dents i segueixen treballant. Viure dintre de la lentitud de la Història és avorrit, però ara és necessari.

Article publicat al setmanari Ripollès.

Complexos (errors) convergents

El primer partit de Catalunya és el Partit Demòcrata. I punt. Aquest és l’eslògan que els responsables del nou partit nacionalista centrat i centrista hauria de tenir cara endins. Convergència està congelada, però no pas el seu llegat, ni tampoc la seva manera de fer país. De cara enfora el PD es pot posar el vestit que toqui, coses del màrqueting. Ara hi ha un concurs de dibuix pel logo i per la imatge del Partit Demòcrata. Fantàstic! Vinga a enviar dibuixos. Però sempre que quedi clar a dins quin és el paper d’aquest partit. Necessitem partits forts a Catalunya. Els complexos que té el que anomenem antiga Convergència en relació al món d’Esquerra Republicana o de l’Assemblea Nacional (perdoneu la redundància) són infantils, lesius pel país i incomprensibles.

Cada vegada que Gabriel Rufián llegeix un tuit al Congreso (ara en diuen fer un discurs), molts i molts associats del Partit Demòcrata s’envien urgents whattsapps entre ells: “Què bo en Rufián, sí que parla clar” o bé “En Rufián comunica molt bé”. Ai las. No li trec mèrit ni raó a Rufián. Però els convergents perden el món de vista, el seu món. Un partit, com diu el nom, representa a una part. Convergència, i ara el PD, sempre ha tingut voluntat majoritària, de majoria i no del tot, i això es fa des del discurs propi. Ni Pujol, ni Mas, ni ara Puigdemont (espero) van copiar a ningú: van fer la seva. El complex d’inferioritat mediàtic que tenen els convergents (o demòcrates, que no se m’enfadin Toni Castellà ni Hillary Clinton) és absurd. I és fruit d’un error; creure que fer política de comunicació i fer comunicació amb la política són la mateixa cosa.

Molts han oblidat que el Partit Demòcrata lidera el Govern del país. Un Govern de la Generalitat compromès amb la independència de Catalunya fins a les últimes conseqüències. Sí, Junts pel Sí és la casa mare, però ho lidera qui ho lidera (tot els que els complexes li permeten). Però militants i simpatitzants del PD només fan que mirar de reüll què fa ERC. Fins i tot envegen el coratge del PSC de Miquel Iceta enfront del PSOE de la gestora! Inversemblant que una opció que ha englobat carlins, liberals i socialdemòcrates ara es preocupi de què s’ha de brodar al pit de la camisa. El nom no fa la cosa. Fets i no paraules, com digué el president Montilla.

Als manuals d’emergència política sempre apareix com a primera excusa per un fracàs la política de comunicació. Abans en deien matar al missatger. Durant anys he hagut de sentir que el pujolisme, David Madí o Quico Homs (per posar noms a la perfídia convergent) marcaven les agendes mediàtiques. Molt inexacte. Les agendes mediàtiques tot sovint estan en venda, o com a mínim per llogar. El poder té moltes maneres d’influir, però mai res és millor que els que vols influir ja siguin de la teva corda.

Això és vella política i vell periodisme. Però encara queden restes. Els diaris digitals, Twitter, l’obertura de formats a ràdio i televisió són el que fa que la informació avui sigui més lliure, i per tant més creïble. Ara bé, tothom és de son pare i de sa mare. I això al Partit Demòcrata, que és el primer partit del país, s’hauria d’entendre. L’error del Partit Demòcrata és tenir complexos. I normalment això passa per mirar-se massa al mirall i per no veure ni entendre el que passa a la vida real.

Article publicat a Nació Digital

Entre Romeva i el Barça

Els diaris de Barcelona (alguns) semblen fets per marcians. Aquesta setmana, un d’aquests va titular Una llista per a Mas per il·lustrar l’acord entre CDC, ERC i les entitats sobiranistes per fer una llista transversal per al 27S. Entenc la metàfora, però és tan pèrfida i malintencionada que està lluny del periodisme, o del que jo entenc que ha de ser. A favor dels comentaris editorials amb intenció i ironia. En contra de dir coses que no són. Hores després, en l’edició digital del diari, llegia que el president Mas s’havia deixat la corbata llarga i això era símbol d’alegria fàl·lica. Coi!
Romeva, Forcadell, Casals, Mas i Junqueras. Sóna a Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. Cinc noms importants i significatius (molt d’esquerres?), però, finalment, són això: cinc persones. La llista del 27S és més que això. La pel·lícula va de votar sobre la independència del nostre país! De la mateixa manera que el Barça és més que un club, aquesta candidatura és un punt d’inflexió en la història política del país. I això implica tothom. Catalunya va a velocitat supersònica i els nostres néts tindran molt difícil estudiar la història de l’emancipació nacional. Haurem anat molt ràpid! No fa tant que ens agafàvem de les mans des d’Alcanar (i més) fins al Pertús. I ja hi som: tenim l’opció de votar.
Em podran dir que ha sigut un sainet tot plegat. Que si Convergència, que si Unió surt per darrere, que si Esquerra sí però no però sí, que sí la CUP i els matisos o que si ICV i els seus estigmes. Sí, però això són detalls, detallets. No havíem de fer el 9N i mirin que maco que ens quedarà el 27S. Dos mesos i mig i ja ho tenim. Els catalans som endreçats i ara vénen vacances estivals, però per la Diada (un altre any més) començarà la brega. Es tracta que aquest estiu vostès la facen petar i vagen posant en evidència si els motiva més una opció encapçalada per un polític apartidista i treballador i el que ve darrere (Germà Bel?) o bé si prefereixen estirabots pensats per a platós de televisió espanyols. Romeva sí, però Mas i Junqueras també. I Ferran Bel o el cerverí Ramon Royes. Tots els alcaldes, els polítics que tenim tots més a mà: ells també són la independència.
I sobre independència i eleccions, no me’n puc estar de fer un breu comentari sobre les eleccions a la presidència del FC Barcelona d’aquest 18 de juliol. Sóc soci d’aquesta entitat, com ho són mon pare i mon germà i ho foren els meus avantpassats. És un club privat del que tothom opina. És més que un club, però és un club. I votem els socis. Sobre la independència de Catalunya votem els catalans i sobre el Barça…, oi que m’entenen? Clar que el FC Barcelona és un referent nacional. I considero que ha de tindre posicionament polític. M’és igual que tinga molts aficionats a Zamora o a Singapur.
El Barça, com Catalunya, ara té l’ocasió de dir què vol. Qatar o Unicef? Núñez o Cruyff? Asfíxia fiscal o solidaritat? Nou país o trencadissa? Hem fet el primer pas per començar a caminar perquè el 27S no decidim quin país volem tindre. Es tracta de si volem que el nostre país siga adult i prenga les seues pròpies decisions. Potser a algú li va bé continuar sent tractat com una colònia bananera i podrà dir-ho el 27S. Una vegada guanyem la independència, ja serà el moment de decidir com volem que siga Catalunya. Igual que el Barça: Laporta o Bartomeu?
Article publicat al setmanari L’Ebre