Arxiu d'etiquetes: Esquerra Republicana

Complexos (errors) convergents

El primer partit de Catalunya és el Partit Demòcrata. I punt. Aquest és l’eslògan que els responsables del nou partit nacionalista centrat i centrista hauria de tenir cara endins. Convergència està congelada, però no pas el seu llegat, ni tampoc la seva manera de fer país. De cara enfora el PD es pot posar el vestit que toqui, coses del màrqueting. Ara hi ha un concurs de dibuix pel logo i per la imatge del Partit Demòcrata. Fantàstic! Vinga a enviar dibuixos. Però sempre que quedi clar a dins quin és el paper d’aquest partit. Necessitem partits forts a Catalunya. Els complexos que té el que anomenem antiga Convergència en relació al món d’Esquerra Republicana o de l’Assemblea Nacional (perdoneu la redundància) són infantils, lesius pel país i incomprensibles.

Cada vegada que Gabriel Rufián llegeix un tuit al Congreso (ara en diuen fer un discurs), molts i molts associats del Partit Demòcrata s’envien urgents whattsapps entre ells: “Què bo en Rufián, sí que parla clar” o bé “En Rufián comunica molt bé”. Ai las. No li trec mèrit ni raó a Rufián. Però els convergents perden el món de vista, el seu món. Un partit, com diu el nom, representa a una part. Convergència, i ara el PD, sempre ha tingut voluntat majoritària, de majoria i no del tot, i això es fa des del discurs propi. Ni Pujol, ni Mas, ni ara Puigdemont (espero) van copiar a ningú: van fer la seva. El complex d’inferioritat mediàtic que tenen els convergents (o demòcrates, que no se m’enfadin Toni Castellà ni Hillary Clinton) és absurd. I és fruit d’un error; creure que fer política de comunicació i fer comunicació amb la política són la mateixa cosa.

Molts han oblidat que el Partit Demòcrata lidera el Govern del país. Un Govern de la Generalitat compromès amb la independència de Catalunya fins a les últimes conseqüències. Sí, Junts pel Sí és la casa mare, però ho lidera qui ho lidera (tot els que els complexes li permeten). Però militants i simpatitzants del PD només fan que mirar de reüll què fa ERC. Fins i tot envegen el coratge del PSC de Miquel Iceta enfront del PSOE de la gestora! Inversemblant que una opció que ha englobat carlins, liberals i socialdemòcrates ara es preocupi de què s’ha de brodar al pit de la camisa. El nom no fa la cosa. Fets i no paraules, com digué el president Montilla.

Als manuals d’emergència política sempre apareix com a primera excusa per un fracàs la política de comunicació. Abans en deien matar al missatger. Durant anys he hagut de sentir que el pujolisme, David Madí o Quico Homs (per posar noms a la perfídia convergent) marcaven les agendes mediàtiques. Molt inexacte. Les agendes mediàtiques tot sovint estan en venda, o com a mínim per llogar. El poder té moltes maneres d’influir, però mai res és millor que els que vols influir ja siguin de la teva corda.

Això és vella política i vell periodisme. Però encara queden restes. Els diaris digitals, Twitter, l’obertura de formats a ràdio i televisió són el que fa que la informació avui sigui més lliure, i per tant més creïble. Ara bé, tothom és de son pare i de sa mare. I això al Partit Demòcrata, que és el primer partit del país, s’hauria d’entendre. L’error del Partit Demòcrata és tenir complexos. I normalment això passa per mirar-se massa al mirall i per no veure ni entendre el que passa a la vida real.

Article publicat a Nació Digital

Entre Romeva i el Barça

Els diaris de Barcelona (alguns) semblen fets per marcians. Aquesta setmana, un d’aquests va titular Una llista per a Mas per il·lustrar l’acord entre CDC, ERC i les entitats sobiranistes per fer una llista transversal per al 27S. Entenc la metàfora, però és tan pèrfida i malintencionada que està lluny del periodisme, o del que jo entenc que ha de ser. A favor dels comentaris editorials amb intenció i ironia. En contra de dir coses que no són. Hores després, en l’edició digital del diari, llegia que el president Mas s’havia deixat la corbata llarga i això era símbol d’alegria fàl·lica. Coi!
Romeva, Forcadell, Casals, Mas i Junqueras. Sóna a Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. Cinc noms importants i significatius (molt d’esquerres?), però, finalment, són això: cinc persones. La llista del 27S és més que això. La pel·lícula va de votar sobre la independència del nostre país! De la mateixa manera que el Barça és més que un club, aquesta candidatura és un punt d’inflexió en la història política del país. I això implica tothom. Catalunya va a velocitat supersònica i els nostres néts tindran molt difícil estudiar la història de l’emancipació nacional. Haurem anat molt ràpid! No fa tant que ens agafàvem de les mans des d’Alcanar (i més) fins al Pertús. I ja hi som: tenim l’opció de votar.
Em podran dir que ha sigut un sainet tot plegat. Que si Convergència, que si Unió surt per darrere, que si Esquerra sí però no però sí, que sí la CUP i els matisos o que si ICV i els seus estigmes. Sí, però això són detalls, detallets. No havíem de fer el 9N i mirin que maco que ens quedarà el 27S. Dos mesos i mig i ja ho tenim. Els catalans som endreçats i ara vénen vacances estivals, però per la Diada (un altre any més) començarà la brega. Es tracta que aquest estiu vostès la facen petar i vagen posant en evidència si els motiva més una opció encapçalada per un polític apartidista i treballador i el que ve darrere (Germà Bel?) o bé si prefereixen estirabots pensats per a platós de televisió espanyols. Romeva sí, però Mas i Junqueras també. I Ferran Bel o el cerverí Ramon Royes. Tots els alcaldes, els polítics que tenim tots més a mà: ells també són la independència.
I sobre independència i eleccions, no me’n puc estar de fer un breu comentari sobre les eleccions a la presidència del FC Barcelona d’aquest 18 de juliol. Sóc soci d’aquesta entitat, com ho són mon pare i mon germà i ho foren els meus avantpassats. És un club privat del que tothom opina. És més que un club, però és un club. I votem els socis. Sobre la independència de Catalunya votem els catalans i sobre el Barça…, oi que m’entenen? Clar que el FC Barcelona és un referent nacional. I considero que ha de tindre posicionament polític. M’és igual que tinga molts aficionats a Zamora o a Singapur.
El Barça, com Catalunya, ara té l’ocasió de dir què vol. Qatar o Unicef? Núñez o Cruyff? Asfíxia fiscal o solidaritat? Nou país o trencadissa? Hem fet el primer pas per començar a caminar perquè el 27S no decidim quin país volem tindre. Es tracta de si volem que el nostre país siga adult i prenga les seues pròpies decisions. Potser a algú li va bé continuar sent tractat com una colònia bananera i podrà dir-ho el 27S. Una vegada guanyem la independència, ja serà el moment de decidir com volem que siga Catalunya. Igual que el Barça: Laporta o Bartomeu?
Article publicat al setmanari L’Ebre

Farem la consulta, i tant

Ni que sigui per anar a contracorrent ho dic: farem la consulta. Avui és 24 d’octubre, i no fa ni 50 dies de la Via Catalana, de la darrera Diada Nacional. I estem ja enfonsats, deprimits, desconfiats. Avui ho deia el fenomenal diputat socialista Miquel Iceta aseegurant que creu que hi ha convenciment generalitzat que la consulta no es farà. En una entrevista a Catalunya Ràdio, Iceta s’ha preguntat sobre això “per què no hi ha cap dirigent polític català que em digui (en privat) que vol fer la consulta el 2014”, el que atribueix a la consciència generalitzada de la dificultat que aquesta es pugui fer. Potser té raó, a nivell públic i de discurs sembla que ens haguem arronsat (i Iceta juga en contra de la consulta, no ens confonguessim massa). Jo no ho crec, però sí entenc que mantenir la tensió costa, sobretot després d’efemèrides tan potents. Però la realitat és la que és i les coses s’estan fent, estem posant fil a l’agulla per a fer la consulta.

Però sempre plana el dubte a la política catalana. I per això l’habil Iceta ha recordat que el propi “president Mas va dir que volia fer la consulta el 2014 però que si no celebraria unes eleccions plebiscitàries el 2016”, al final de la legislatura, el que atribueix també a aquesta impossibilitat assumida de no poder celebrar el referèndum. i aquí ja no puc estar gens d’acord. El president Mas, amb aquesta famosa proclama, el que va fer va ser assegurar que no hi ha volta enrere en el camí del dret a decidir. Cal recuperar què va dir, tot sencer, el president ha posat tota la carn a la graella per fer la consulta. Però no és un foll i sap que hi ha dificultats, sap que ens poden tapar la boca, però hi ha una cosa que no poden evitar que serien unes eleccions catalanes, de caràcter plebiscitari. És la darrera solució, el pla Z, perquè el pla A és i seguirà sent la consulta. Bé, això és el que veig i detecto, malgrat que certs mitjans de comunicació estiguin entestats en portar-nos al penya-segat.

Però es digui el que es digui estem anant endavant. Potser no hi ha gaires escarafalls ni tamborinades, però s’està avançant. Prova d’això és que l’entrada d’Esquerra Republicana al Govern pot ser un fet a final d’any quan hi hagi data i pregunta per la consulta. Això no és cap conya.

Ara ERC sembla que no #tenimpressa

Avui llegia la notícia. Esquerra respon a Duran per les seves afirmacions d’ahir. El cap de files d’ERC a Madrid, Alfred Bosch, deia: “No busquem declaracions d’independència unilaterals”. Que la prudència no ens faci traïdors, oi? Ara sembla que no #tenimpressa. Ara tot vol el seu temps. Doncs benvinguts. Avui ja ho he dit a Twitter i he tingut una animada conversa amb la coneguda professora de Teoria Econòmica de la Facultat d’Economia de la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie.

— Joan Foguet Tram 34 (@joanfoguet) October 17, 2013

I és que quan manca memòria va bé l’hemeroteca. I recordo que Oriol Junqueras, president d’ERC, pressionava amb la DUI si el Govern de Convergència i Unió no complia els seus compromisos, que sí ha complert per cert. Doncs ara estem al cap del carrer. És el moment de la gestió dels nervis, i això encara portarà uns mesos. Ni la independència es guanya el dia de la consulta ni la consulta es guanya el dia que es posa data. Cal sumar, construir, pensar, endegar… fer política. I això vol dir no mirar enquestes i no pensar en tàctiques. Esclar que tenim pressa, però també hem de saber arribar a port sense estabellar-nos. La missió s’ho val.

Nacionalisme madrileny i gesticulacions

Molt curtet. Em fa molta gràcia el ‘plante’ d’alguns barons del Partido Popular respecte a qualsevol negociació del Govern espanyol amb la Generalitat. M’agrada a més el ‘xantatge nacionalista’ que fa el president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, demanant un finançament ja per a la seva comunitat. Em diverteix veure com encara funciona allò de “lo que tenga Cataluña yo también quiero”. És allò dels privilegis. Fa molta gràcia.

Però és encara més impactant comprovar que no han entès res de que va la pel·lícula. O és que no hi ha més cec que aquell que no vol veure. No sé si la tàctica del nacionalisme espanyol és obviar el problema català, però crec que potser n’estan fent un gra massa. Una cosa és fugir d’estudi i una altra desaparéixer del mapa. I això és el que està fent Mariano Rajoy. Ell diu que no està per “canviar cromos”. Però és que de debò creu que això de va de duros? Imagino que no, que ja l’han informat. I Rajoy pot ser moltes coses però no és estúpid. La gesticulació de Sánchez-Camacho ens ha de fer pensar a més que quelcom es mou. La presidenta del PP a Catalunya està aprenent dinàmiques de la gent de Better Together, organització que tracta de convéncer als escocesos que és millors seguir a Regne Unit i no fer cas de la independència d’Escòcia. Tot plegat ben democràtic i ben audaç. Però aquí seguim tenint el que tenim.

Potser només és comèdia tot plegat i el Partido Popular sap de que va la cosa i està esperant el 2014 per anar deixant-nos caure llenya. Entre l’ofec econòmic premeditat i l’ús partidista de la Justícia només cal una mica més d’apretada per sentenciar-nos. Ara bé, tenim encara la carta de la unitat catalana. Com fer-ho? Doncs anant plegats. Em sorprèn veure segons quines analisis sobre les darreres enquestes que donarien un empat tècnic entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana (amb certa ventatge d’ERC). Mai com ara necesitem gestos com les candidatures unitàries, però si no es pot arribar a això, per poca estratègia i massa tàctica, com a mínim caminem plegats. I això va més enllà dels partits. Catalans, prou de posar-nos nerviosos. Ja sembla que ens tremolin les cames. Una mica més de cap fred. De moment, a Madrid segueixen sense voler entendre què passa aquí. I menstrestant nosaltres hem de seguir caminant, poc a poc si cal, però caminant.