Deixeu-nos ser de dretes

Parlant del llegat del president Artur Mas, que hauria de tenir un bust a cada municipi, em van dir que un dels seus èxits fou el d’unir “la gent d’esquerra i la gent de la corbata”. Em vaig quedar perplex. “Vols dir de la gent de dretes, no?”, vaig respondre. El company no va saber què dir, tothom és d’esquerres. Aquesta falta d’espai al terreny de joc ha deixat de sorpendre’m.

Tant parlar de voler ser un país normal i no podem tenir gent de dretes? No tindrem esquerrans? Som 2018, en principi hem superat el franquisme. Només el Partido Popular representa a la massa social que creu en el liberalisme econòmic i la protecció social de la democràcia cristiana de Churchill i De Gasperi, sembla ser. De debò? Els partits polítics són eines, i molt útils, per vertebrar els desitjos de la ciutadania.
Els catalans som molt de les etiquetes. I sobretot som molt de ser modernets i ‘progres’. Som els de l’esferificació i de les sabates de punta rodona. És quelcom molt barceloní, molt de ser hereu del Cobi, molt de quedar bé i de ser capital del disseny. Som la Dinamarca, l’Holanda i l’Àustria del sud. Sí clar, països governats durant dècades pel centredreta, per la democràcia cristiana, pels conservadors.
Mira què bé, els de dretes són reaccionaris, corruptes, amants del nepotisme i moltes coses més. L’esquerra és cabell d’àngel. Ara que acaben de condemnar a Lula per corrupció i que Ricardo Costa ha cantat La Traviata al jutjat pel cas Gürtel del PP. Prou de tonteries. Les estructures no són dolentes, ho poden ser les accions dels homes i dones.

Els catalans som de dretes. De pujar la persiana, de valorar l’esforç i de no tenir prejudicis, sempre que penquis. I d’esquerres, esclar que sí. Es pot dir exactament el mateix. És una tonteria esclar. I dels grans culpables de la falàcia hi posaria en primer terme als periodistes. Entenc els fills de la Transició, però avui en dia em sembla de curt de vista, reduccionista i el pitjor de tot per la premsa: no aporta tota la visió.

Deixeu-nos ser de dretes, o d’esquerres. Però ja en tenim prou d’engolar, de fer veure que som més alts, de citar a Schopenhauer: encara que no ens deixin farem un país nou, i hi hem de tenir una societat més llesta i més amable. L’amabilitat és invencible.

Article publicat a Nació Digital

Anuncis

PSC, ICV i l’enganyifa de les primàries

En el terreny fangós de les ganivetades dialèctiques entre esquerra i dreta sempre apareix com a element a discutir la suposada “superioritat moral” de les forces d’esquerres, dites fins i tot progressistes. Un d’aquestes pedres de toc és això que se’n diu primàries. Són unes eleccions abans d’unes eleccions, de cara endins per escollir el candidat que escolliran els ciutadans. Ho fan els americans, diuen per tenir patent democràtica. És, en teoria, un exercici d’obertura i de transparència dels partits cap als ciutadans-electors. En essència és així, el problema és que molts dels que presumeixen de democràcia interna i de participació radical són els millors “cuiners” d’aquests processos. Fet i debatut, igual unes primàries a la “progre” que un “dedazo” tipus Aznar.

Qui fa bandera amb més orgull d’això de les primàries és Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) ja que fa més d’una dècada que les organitza a casa seva. I tenen tota la raó en fer-ho perquè a nivell municipal ho han treballat en alguns casos. Ara bé, és com aquella fondue/olla expréss/màquina de fer sucs que tots tenim per casa i que no fem servir mai. Ep, però la tenim! El reglament intern d’Iniciativa estableix que l’elecció dels caps de llista a les eleccions s’escullin a través d’un procés de primàries. En el cas més que probable (pel que diu la història en convocatòries catalanes i estatals) que únicament es presenti un candidat es convoquen igualment perquè serveixen com a “instrument de contacte amb els ciutadans”, més enllà de la relació habitual amb la militància. Una operació de màrqueting postcomunista en tota regla, abans n’haguessin dit propaganda suposo.

Hi van haver primàries la tardor del 2006: Saura necessitava 50 avals per presentar-se, i en va reunir 301. Un èxit, sense cap altre candidat. El juny de 2004 de nou primàries: Saura aconsegueix el 95 per cent del suport a les primàries d´ICV, tampoc hi ha llista alternativa. Cal anar fins la tardor de 2000 quan Saura, llavors vicepresident d’Iniciativa, va disputar el lideratge postcomunista i la candidatura a Rafel Ribó (actual Síndic de Greuges, tots ens sabem posicionar). Curiós, Saura accedeix al lideratge per primàries i durant el seu mandat d’una dècada no n’ha de fer cap més. El seu hereu, Joan Herrera (el de la bicefalia paritària amb Dolors Camats, sense rivals), igualment: el 2010 no va tenir oposició tampoc. Velles i noves tradicions.

Ah, i el PSC, no me n’oblido. Finalment (perquè ha costat) diuen que faran primàries per a les eleccions nacionals. Pagant un euro i fent signar un manifest progressista. Molt bé, però… a doble volta? Ai, no fos cas que amb una tirada no ens agradés què diuen els daus. Que no torni a passar com amb el PSC de Barcelona que es va regirar i va recolzar Jordi Hereu com a candidat en comptes de Montse Tura, llavors protegida de l’apparatchik socialista. Primàries sí, i tant, però ben lligades, no fos cas.

 

(Publicat a Nació Digital)