Fa por, ara toca il·legalització

Va venint poc a poc, sense que ens adonem de la magnitud de la tragèdia. El passat dimecres el compte de Twitter del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, deia: “Llega el turno del ‘terrorista pacífico’, como vaticinó Agustí Gil Matamala. Nos mantienen en prisión por rebelión sin violencia, en una sinrazón de estado contra los derechos humanos.”. Patapam. Cuixart la clava. Qui és Gil Matamala, per cert? Doncs un veterà advocat i activista. Entre d’altres coses cal recordar que Gil Matamala entre el 1960 i el 1975 va defensar en judici a militants de Comissions Obreres davant el Tribunal d’Ordre Públic i anys després a independentistes catalans de Terra Lliure en l’Operació Garzón. És important saber de qui parlem. Com quan parlem del Partido Popular de Rajoy i Manuel Fraga o del PSOE de Felipe González i Alfredo Pérez Rubalcaba. El diagnòstic que avança Cuixart és tan lamentable com cert. La persecució de l’activisme independentista ha arribat al punt de detenir per terrorisme persones per pertànyer a un CDR, i per parlar de com muntar protestes.

És la demostració de que ens persegueixen, demà pots ser tu, i tant, com diu la campanya. Ens estan perdonant la vida. És la tàctica colonial de detenir aleatoriament als esclaus i exemplifica. Mireu què us passarà. Aquest dimecres l’inefable ministre de Justícia, Rafael Catalá, ho ha deixat molt clar al diputat del PDCat, Carles Campuzano, quan li ha dit: “Usted tiene mucha suerte. Usted puede venir aquí con un lazo ofensivo en la solapa. Porque ese lazo quiere decir que hay presos políticos, y no hay presos políticos en España. En España hay políticos presos. En Cataluña hay quién no puede ir por la calle sin que los amenacen, los escrachen o los pinten”. És duríssim.

De la detenció dels CDR ens diuen que ja havien avisat. L’actitud fatxenda, perdonavides, de l’administració espanyola, on no es veu la divisió entre govern i sistema judicial és perillossísima. I francament, fa por. Espanya em fa por.  La por diuen que ha de canviar de bàndol. No és necessari, només hem de recordar que la por és una emoció i que ara necessitem cap clar i coratge ferm.

Seguirem anant a dinar amb els amics i a comprar al supermercat. Anirem a treballar amb aquella alegria i a buscar els nens a escola. Tot va bé, em diran. Efectivament, però ‘ells’ ens volen desactivats i pensant en les nostres cosetes. Però és que l’altre dia va ser Tamara Carrasco, com ho van ser els Jordis o els consellers. I ens diuen que compte amb portar el llacet groc. Jo en porto diversos, per cert. Demanin a l’editor la meva adreça i vinguin a casa a detenir-me. I després ja tocarà il·legalitzar les organitzacions. I després, ja no hi haurà res il·legal, ni legal.  

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 Magazín 20180414

Anuncis

«Picoletos», Albiol i porno constitucional

Ai les casualitats. Després de muntar (previ avís a les televisions espanyoles) el gran show de la mare de tots els escorcolls a la fundació Catdem i a la seu nacional de Convergència ens ve un nou capítol de Los Hombres de Paco (atado y bien atado). Aquest dilluns el Partido Popular (és aquell partit que té integrants a la presó?) va entrar al parlament espanyol una proposició de llei de reforma del Tribunal Constitucional perquè suspengui funcionaris i governants que incompleixin les seves sentències i resolucions. Traduït: el Constitucional perseguirà el president i els independentistes.

Amb Xavier García Albiol com a ariet els del PP s’han convertit en els Hombres de Harrelson de la Constitución, que ni es mira ni es toca a no ser que ho faci el PP (amb tàcit suport de la denominada esquerra) o algun espanyol de bé. Menció a banda mereix l’aportació de l’expresident Felipe González a la literatura albanesa i a la comparació constant dels sobiranistes i els nazis. Gràcies senyor X, allò vostre sí que era legal i no votar. Ai les casualitats.

Ara ja hi haurà legalitat per passar-se el que queda de democràcia a Espanya pel clatell. Som nosaltres els que hem de respectar la legalitat, diuen, però són ells els que canvien les regles del joc. I de tant canviar-les canvien el joc. L’exalcalde de Badalona va dir que amb aquesta reforma exprés i sectària “s’acaba la broma”. No senyor Albiol, la broma és vostè. La broma de mal gust és que creguin que no cal votar i que per evitar-ho es farà el que calgui. I no és cap casualitat que sigui exalcalde.

Des de l’independentisme creiem que l’unionisme és un adversari polític, no pensem que és un enemic a batre. Potser som una mica sòmines, però som sobretot demòcrates i no per casualitat. Som els que diem que si perdem unes eleccions, entomem els resultats. Som els que si caiem, ens tornem a llevar. “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”, deia el poeta nacional. Som així. Però ho som tots els catalans, pensem el que pensem. El senyor Albiol diu representar als unionistes però no és veritat. No, vostè representa a un partit polític que té la força que té a Catalunya, i això és molt respectable però hi ha gent unionista i demòcrata, i molta! Ara, no vingui a muntar guerres.

Però cal dir les coses pel seu nom i denunciar que hi ha guerra bruta. No hi ha casualitats. La Guardia Civil (l’aparell més aparell de l’Estat més Estat) ha entrat en campanya de nou. La Fiscalia de nou irromp. Sobre la Catdem i Convergència què més es pot mirar? Compareix el president Mas i de nou se li preguntarà per corrupció i de nou respondrà. No és qüestió de “i tu més”, però vaja ja queda poca cosa per cercar (a banda de la base de dades de militants d’un partit polític com es pretenia). I el que trobin ho posaran de la manera que vagi bé i amb la manipulació adequada. Preferiblement El Mundo, aquell de la UDEF, aquell dels comptes de Xavier Trias o de les evasions d’Artur Mas. Tot fals oi? Doncs aquí seguim. I ara li toca Convergència perquè és la peça més grossa. I demà? Anar fent i nosaltres amb el lliri a la mà esperant una altra casualitat.

Article publicat a Nació Digital

Chacón suma, Catalunya creix

Imatge

Avui era un jorn gloriós per als catalans i per la nostra política. Avui el PSC tenia pensat votar diferent del PSOE al Congreso de los Diputados en una proposta de resolució que defensa el dret a decidir dels catalans. De fet són tres textos, un de CiU i un d’ICV als que dóna suport el PSC, i un altre d’ERC al que no donen suport. Però a l’albada ja s’estenia l’interrogant: què pensa de tot això Carme Chacón, cap de cartell del PSC? Doncs la resposta clara: es desmarca i votarà en contra. Aquesta catalana d’Esplugues de Llobregat diu que no pensa participar en “la ruptura de Catalunya amb Espanya” i que el seu objectiu és “treballar per l’entesa”. I ha insistit que “per coherència” amb el programa amb què es va presentar a les llistes “no donarà suport” a cap de les tres resolucions en discussió. Olé! La que va treure més vots que ningú a Catalunya en unes eleccions espanyoles amb allò del talante de Zapatero ara es presenta com a xarop contra el rupturisme. Chacón juga un altre partit, el del lideratge del PSOE que per poc va estar a punt d’assolir juntament amb l’ex secretari d’organització del PSC, José Zaragoza, ara famós per la seva (pressumpta) relació amb els detectius de Método 3. Aquesta maniobra d’avui a Chacón li suma prestigi a Espanya, i més enfront d’un Rubalcaba gris i enrocat.

La veritat és que a Chacón se li pot dir de tot però no que és incoherent. Ella està en contra del dret a decidir i també creu que l’Estatut va anar un pèl més enllà i que el catalanisme és bàsicament un lobby victimista ben organitzat com deia en aquest famós article signat juntament amb l’expresident espanyol Felipe González. Era de preveure doncs que Chacón no vulgués votar a favor d’això, sorprèn però l’actitud dels socialistes. Pere Navarro explica a qui el vol escoltar que els textos presentats per CiU i ICV no són els mateixos que al Parlament i que s’acosten molt al que desitja el PSC.

El PSC ha cremat les naus o no? Si ens basem només en el que ha passat avui sembla que sí. I més si llegim bé el que diu el coordinador del PSC al Congreso, el reusenc Francesc Vallès. Dirigents del PSOE com l’inmortal Alfonso Guerra o de postmoderns com Tomás Gómez o Guillermo Fernández Vara ja avisen de que això no pot seguir tal com està i que ja és hora de partir peres. Bé, ara Navarro i els seus ja tenen el seu moment èpic per iniciar un relat nou que porti el PSC a tornar a néixer. I és més a donar més cos a la reivindicació nacional catalana.

Potser al final tot sigui com diu el bo d’en Maiol Roger en aquest seu tuit: