Humiliadors humiliats (va, home, va!)

Vivim temps molt absurds, i per tant molt preocupants. Una època en que la velocitat de les tonteries i de les barrabassades és supersònica. Una rere l’altra. I no ens adonem de com n’estem de pressionats i maltractats. Sí, l’administració de l’Estat espanyol maltracta als ciutadans de Catalunya. No banalitzo la violència domèstica, autèntica plaga social, si no que dic que hi ha una institució -molt important- que no fa el que ha de fer. I si no ho fa bé, és que ho fa malament. Un exemple: La Fiscalia ha denunciat nou professors de l’Institut Palau de Sant Andreu de la Barca per “humiliar”, segons afirma, alumnes que són fills de guàrdies civils. A Sant Andreu hi ha una caserna de la Benemérita.

Recapitulem. Els fets ‘humiliants’ es van produir després de l’episodi de violència policial viscut l’1 d’octubre, quan vam fer el referèndum d’independència, en què diversos punts de Catalunya van patir la repressió del cos armat, que tenia per objectiu impedir la votació, a instàncies del govern espanyol. La novel·la segueix. Els professors van declarar a principis d’any, per haver suposadament violentat alguns fills d’agents, quan es van realitzar “debats a la classe” sobre els fets que acabaven de passar, i que també sortien per Antena 3. Segons van denunciar algunes famílies, als debats es van escoltar comentaris “despectius” contra la policia arran de les càrregues de l’1 d’octubre, motiu pel qual 18 famílies van dirigir-se a l’ajuntament per mostrar el seu malestar. I és que no es pot fer això d’anar parlant de coses a les escoles, home! I l’alcalde, a un any de les eleccions, va fer una tocada de violí tipus Juan Tamariz i va enviar la pilota cap a la Generalitat, que són molt de llacets grocs. Ja veurem com acaba.

Per augmentar la qualitat de la convivència l’altre dia va dir la seva l’inefable portaveu del Partido Popular al Congreso: Rafael Hernando. Va titllar de “covards” els pobres professors de Sant Andreu per “haver humiliat” els fills de guàrdies civils. Segons Hernando, el que seria “lògic” és que els professors denunciats -encara no condemnats, diguem-ne- “reconeguessin el que han fet, els seus errors, que haguessin demanat perdó, i no ho han fet, un símptoma més de la covardia d’aquests fanàtics que quan s’han d’enfrontar a la responsabilitat dels seus actes o acaben mentint, o fugen o s’obliden del que han fet”. Així, amb tot plegat i una mica de sort, potser no se’ls cremaria en aquesta Inquisició del segle XXI espanyol. Després del lamentable episodi de la retirada de samarretes i pancartes de la final de la Copa del Rey de futbol, no serà que el PP i la Guàrdia Civil (quasi la mateixa cosa) creuen que a Sant Andreu les classes les donen vestits de groc?

Article publicat a El 9 Magazín.

Captura de pantalla 2018-05-02 a les 18.55.43

Anuncis

Cas Palau, molt oportú

Ja se sap. Ja la tenim aquí. En aquest moment històric calia una bomba històrica. Després de més de vuit anys que esclatés el pollastre que va arrencar aplaudiments a les redaccions dels diaris, ja hi ha sentència del cas Palau. Encara no és ferma, calen al·legacions i demés. La sentència de l’Audiència condemna l’expresident del Palau de la Música, Fèlix Millet, a 9 anys i 8 mesos de presó i el seu número dos, Jordi Montull, a 7 anys i mig per l’espoli de la institució cultural. El tribunal, que quasi ha comprat fil per randa la tesi de la Fiscalia, curiós, considera també CDC responsable d’haver cobrat 6,6 milions d’euros en comissions il·legals a canvi d’obra pública a través del Palau. Encara ningú ha provat com es feia això. No hi ha cos i no hi ha arma. La licitació d’obra pública a Catalunya és impecable i ha estat mirada i remirada per amics, enemics i auditors. La

sentència també condemna l’extresorer de CDC, Daniel Osàcar, a 4 anys i 5 mesos de presó. Molt exigent.

Apunt curiós. Tot i que considera provat el delicte, el tribunal absol els dos exdirectius de Ferrovial Pedro Buenaventura i Juan Elizaga, perquè els delictes dels quals se’ls acusava han prescrit. Ah, doncs ja està. La banca sempre guanya. I uns polítics queden tacats per l’ombra de la sospita. Genial.

I un cop treus la mel doncs apareixen les mosques. Per exemple, l’alcaldessa de Barcelona. Ada Colau, ha demanat als “màxims dirigents” de CDC que assumeixin totes les “responsabilitats polítiques” que pertoquen i demanin “disculpes a la ciutadania i els donin explicacions”. Colau ha apuntat directament al president Artur Mas, com un dels màxim dirigents del partit quan van ocórrer els fets, però també al president de la Generalitat, Carles Puigdemont. És estrany que no demani que els convergents no es presentin a les properes eleccions municipals o bé que s’hagin de tirar al mar.

La justícia ha parlat. Queda que la sentència sigui ferma però ja s’ha venut el peix. La condemna pública a Convergència es va establir ja fa anys. I avui s’ha posat per escrit el que sabíem, que Fèlix Millet comandava una banda de lladres amb els Montull i que sembla que algú a CDC no va fer bé les coses, però poc més. De Ferrovial ens n’hem d’oblidar, és clar. Molt oportú que en aquest moment, a punt de bastir el nou govern independentista, caigui aquesta bomba contra l’espai polític que avui representa el PDeCAT i el president Puigdemont. I el que ja fa tenir la pipa plena és que la justícia, i els seus ritmes, fan més d’arma política que de valedors de la llei.

Article publicat al magazín d’EL 9 NOU 180119_9magazin

El cas Morenés, i la Fiscalia?

Ahir tothom es va recordar de la família del ministre de Defensa espanyol, Pedro Morenés, quan va vomitar: “L’exèrcit no actuarà a Catalunya si tothom compleix amb el seu deure”. Aquesta era la prèvia a la campanya electoral catalana que ens oferia aquest senyor. Gràcies! El conseller de la Presidència, Francesc Homs, ja va replicar que  aquestes declaracions “no són d’eixe món” mentre que la vicepresidenta espanyola Sáenz de Santamaría tirava de victimisme (no ho fèiem només els independentistes?) i replicava que “sempre” hi ha “algú” que fa servir les declaracions dels representants del govern espanyol “per alimentar el seu discurs”. Ja està, notícia morta en un telenotícies.

Però no es pot deixar passar. No passaran. I menys un home com Morenés. No és un perfil neutre o baix el del titular de Defensa espanyol. Algú que ahir es mostrava també preocupat per si es xiula la bandera espanyola a la parade del 12 d’octubre. Morenés és qui treballava en empreses d’armament (com Instalaza) abans de ser ministre de Defensa. La guineu a vigilar les gallines, o Sandro Rosell a fer de president del Barça.

Morenés és qui admet haver signat 32 contractes amb la seva antiga empresa des de que és ministre (amb dades d’abans de l’estiu d’enguany). Com és d’esperar el Ministeri de Defensa no vol donar detalls, no sabem si els concursos han estat resolts per concurs o bé “digitalment”. Tampoc se sap el cost. Segons alguna informació periodística, tres d’aquests contractes van sortir per una mica més de set milions d’euros.

Morenés és qui al principi del seu mandat va justificar la venda d’armes a països que es passen els drets humans pel clatell, vulnerant la llei espanyola de pas. L’exconseller d’Instalaza (experts en bombes de dispersió, per cert) va dir que “res és perfecte en política” i que per això oferia armes a Egipte, Aràbia Saudita o Bahrain, entre d’altres. Ell creu que Nacions Unides és un mercat i que tot s’hi val. Aquest és el senyor Morenés.

I també és algú que amenaça com sense voler amb treure tancs al carrer per si els catalans votem una opció determinada. Un membre del govern d’Espanya. I curiosament no hi ha “cas Morenés”. Un diari posa en portada un paper amb el nom d’una empresa constructora i ja tenim el cas. Però amb Morenés no. I hi ha motius. Per una banda pel tuf traficant dels contractes de Defensa i Instalaza. I per l’altra per l’amenaça institucional, per la coacció i pel baix to polític d’un senyor a qui només l’importa és que pel 12 d’octubre tots estiguem cofois sota la bandera d’Espanya. Doncs amb mi no hi compti, estic esperant que surti el seu nom als diaris perquè la Fiscalia ha actuat d’ofici.

Article publicat a Nació Digital