Recorda noms del 9-N

Amb això del ‘Procés’ hi ha diversa historiografia. Quan va començar? Per què? Qui? Bé, crec que en aquesta època que vivim, de presó repressora i d’injustícia continuada després del referèndum de l’1 d’octubre, que sempre ens deien que no es faria, cal posar el dit al 9 de novembre de 2014. També es deia que no hi hauria ni consulta, ni data, ni pregunta. I mira!

Doncs mireu, el Tribunal Suprem ha citat pel pròxim 25 d’abril al president Artur Mas i les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau per justificar els seus recursos de cassació contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya pel cas del 9-N. Els condemnats no estan citats i seran els seus advocats els que plantejaran oralment els arguments dels seus recursos que ja van presentar per escrit fa prop d’un any.

Recordem: El TSJC va condemnar l’expresident Mas a dos anys d’inhabilitació per desobeir el Tribunal Constitucional i celebrar la consulta del famós 9-N. Rigau, Ortega i l’exconseller Francesc Homs també van quedar inhabilitats.

A més, en un cas únic, es va tornar a jutjar la mateixa matèria i El Tribunal de Comptes va ordenar l’embargament provisional de les propietats que l’expresident Mas; d’Homs, Ortega i Rigau, i l’exsecretari de la presidència, Jordi Vilajoana. Van haver d’aportar com aval per cobrir la fiança de 5,2 milions d’euros, la despesa pública que es calcula que es va destinar a l’organització de la consulta del 9-N. La repressió no ve de l’1 d’octubre. I no ens hi podem acostumar.

Article publicat al Ripollès

Anuncis

Mas sempre té raó

Artur Mas: “Jo crec que tots els actors que van votar la declaració el 27 d’octubre sabien que no tenia recorregut real”. Aquest és un dels titulars que ahir va deixar el president Mas en una entrevista radiofònica. Pocs minuts després el president Carles Puigdemont admetia que les negociacions per formar Govern a Catalunya haurien d’haver anat més de pressa, però recordava que “la situació és complexa” i, atenció, demanava no caure en retrets.

Al president Mas sempre se l’ha d’escoltar. I més ara quan calen matisos enmig del maniqueisme adolescent de patriotes i traïdors. Pel president que té la casa embargada la prova que el 27 d’octubre va ser purament una acció parlamentària era que, després, el govern del país no s’havia reunit per prendre cap decisió. I això pica. Ningú ha enganyat a ningú, baixeu les armes, i el Govern va fer tot allò que tocava. Però el context històric era quan menys intens i dramàtic.

Diu Mas, i té raó, que en el món de la política hi ha un component simbòlic i estètic. Moltes vegades “un argument s’exagera o s’infla per quedar ben posicionat” davant l’opinió pública. I després la pregunta que ha indignat a nyerros i cadells: “Això és un engany o una exageració?”. D’aquí es desprèn per alguns que Mas reconeix que s’ha enganyat a la població. Fals! El president explica la pel·lícula per als nens grans.

“No posem tothom en el mateix sac. Mirem qui va dir què i llavors veurem que hi ha gent que va dir el que es pensava i van ser titllats de traïdors”, tota la raó. Dies alegres però amb aroma dels anys trenta. No ha de ser fàcil ser Puigdemont. Ni Junqueras.

Madrid no es va portar bé, de nou. De nou, demostrant que només hi ha independència com a sortida factible. Eleccions imposades, 155, hòsties i catalans agenollats. Perquè no som bascos i perquè ens volen eliminar/assimilar. És la història del nostre país, la dels catalans parlin el que parlin, i que sempre acabem rebent.

Mas parla del passat, del present i del futur. I de nou dic que se l’ha d’escoltar. I a Puigdemont, Junqueras, Homs, Rull, Turull, Carod, Ortega, Rigau, Jové,… Quants més millor. Parlar i compartir.

Jo era dels de “tenim pressa”. I després de córrer veig que potser era un error, no un engany. Artur Mas creu que l’independentisme ha comès l’error de posar-se terminis “per poder dir que ens ho creiem”. Sempre té raó. No és fer marxa enrere, és caminar millor.

Article publicat a Nació Digital

El cas Morenés, i la Fiscalia?

Ahir tothom es va recordar de la família del ministre de Defensa espanyol, Pedro Morenés, quan va vomitar: “L’exèrcit no actuarà a Catalunya si tothom compleix amb el seu deure”. Aquesta era la prèvia a la campanya electoral catalana que ens oferia aquest senyor. Gràcies! El conseller de la Presidència, Francesc Homs, ja va replicar que  aquestes declaracions “no són d’eixe món” mentre que la vicepresidenta espanyola Sáenz de Santamaría tirava de victimisme (no ho fèiem només els independentistes?) i replicava que “sempre” hi ha “algú” que fa servir les declaracions dels representants del govern espanyol “per alimentar el seu discurs”. Ja està, notícia morta en un telenotícies.

Però no es pot deixar passar. No passaran. I menys un home com Morenés. No és un perfil neutre o baix el del titular de Defensa espanyol. Algú que ahir es mostrava també preocupat per si es xiula la bandera espanyola a la parade del 12 d’octubre. Morenés és qui treballava en empreses d’armament (com Instalaza) abans de ser ministre de Defensa. La guineu a vigilar les gallines, o Sandro Rosell a fer de president del Barça.

Morenés és qui admet haver signat 32 contractes amb la seva antiga empresa des de que és ministre (amb dades d’abans de l’estiu d’enguany). Com és d’esperar el Ministeri de Defensa no vol donar detalls, no sabem si els concursos han estat resolts per concurs o bé “digitalment”. Tampoc se sap el cost. Segons alguna informació periodística, tres d’aquests contractes van sortir per una mica més de set milions d’euros.

Morenés és qui al principi del seu mandat va justificar la venda d’armes a països que es passen els drets humans pel clatell, vulnerant la llei espanyola de pas. L’exconseller d’Instalaza (experts en bombes de dispersió, per cert) va dir que “res és perfecte en política” i que per això oferia armes a Egipte, Aràbia Saudita o Bahrain, entre d’altres. Ell creu que Nacions Unides és un mercat i que tot s’hi val. Aquest és el senyor Morenés.

I també és algú que amenaça com sense voler amb treure tancs al carrer per si els catalans votem una opció determinada. Un membre del govern d’Espanya. I curiosament no hi ha “cas Morenés”. Un diari posa en portada un paper amb el nom d’una empresa constructora i ja tenim el cas. Però amb Morenés no. I hi ha motius. Per una banda pel tuf traficant dels contractes de Defensa i Instalaza. I per l’altra per l’amenaça institucional, per la coacció i pel baix to polític d’un senyor a qui només l’importa és que pel 12 d’octubre tots estiguem cofois sota la bandera d’Espanya. Doncs amb mi no hi compti, estic esperant que surti el seu nom als diaris perquè la Fiscalia ha actuat d’ofici.

Article publicat a Nació Digital