​Pensant (seriosament) en les municipals

Ja està tot inventat. L’alcalde té la culpa de tot, però és el nostre home/dona. “Como alcalde vuestro que soy os debo una explicación, y esa explicación que os debo, os la voy a pagar“, deia l’alcalde de Villar del Río a Bienvenido, Mr Marshall, la genial pel·lícula de Luis García Berlanga i amb Pepe Isbert fent de Don Pablo, el batlle del poble metafòric. És un discurs hilarant i repetitiu en què l’alcalde no pot donar cap mena d’explicacions sobre un fet que no en té. En el cas de la pel·lícula és que una comitiva d’americans que havien mostrat interès en el seu poble al final no hi fan parada. Era la manera de parlar a l’Espanya de llavors sobre com el Pla Marshall dels Estats Units, que permetia reconstruir Europa, passava del règim de Franco. Això era llavors, i ara una mica també.

No és qüestió de censura, de presos polítics, de justícia teledirigida, de poder corromput i casta podrida. No és només això. Una de les coses que més debilita és no saber la força que tens. Aquest és el moment català, endormiscat a l’agost, recuperant forces per tornar-hi per la Diada. Sempre és així. Deu ser cosa del seny i la rauxa. En tot cas, la força del sobiranisme no rau en les tertúlies de ràdio, en les notícies interessades dels diaris ni tan sols en els articles d’opinadors espavilats. La segona llei de Newton indica que quan sobre un cos s’aplica una força, aquest adquireix una acceleració el valor del qual és directament proporcional a la força aplicada i inversament proporcional a la massa del cos. Resumint: si els sobiranisme pot arribar a fer por o si té sentit com a sobiranistes, és per la força dels vots. La xifra.

I l’única manera que es coneix de comptar vots es dona a les eleccions. I el sobiranisme haurà de tenir paciència. L’ex-primer ministre escocès, Alex Salmond, cada cop que ve a Catalunya -sobretot darrerament- ho diu ben clar: “Què us penseu, que ho fareu en dos dies això? Nosaltres portem més de cinquanta anys”. Per no parlar del Québec. Esclar que tenim pressa. Molta. L’acció de l’estat espanyol ja és inequívocament contra Catalunya. Després d’anys sense tenir Estat estem amb un Estat en contra: no només pels presos polítics o per tenir el president del país a l’exili. Els catalans, tots, patim el dèficit d’inversions públiques i socials. Tots.

Mentre es parla de primàries amb tota una sèrie de condicions potser caldria ser pragmàtic. Cal tenir en compte forces que aglutinin, com la Crida, i d’altres. Cada cas és un món i l’autonomia local i tot allò que ja sabem. Però el que és important és guanyar i no restar. Al poble A potser val la pena fer llista conjunta, però al poble B potser cal donar suport a l’alcalde o alcaldessa que ja és independentista. A més, cal tenir en compte que caldrà tractar el fanal, la piscina i les escoles bressol en la campanya de les eleccions municipals, que ja veurem que comença molt abans de Nadal. I és que és la primera ocasió que tindrem de votar i de comptar vots. També a les europees. I al sobiranisme només li fa bombejar la sang guanyar a les urnes, vots com globus vermells i alcaldes i alcaldesses com leucòcits. La mala salut de ferro del catalanisme i del nacionalisme català ha de poder ser base per poder guanyar les municipals. Si no és així penseu en Pablo Casado i Albert Rivera ballant una polca de celebració.

Article publicat a Nació Digital

Anuncis

A prop de l’imperi on mai es pon el sol

El 1899, a més de la fundació del FC Barcelona o el naixement de Humprey Bogart i Jorge Luis Borges, va haver algun altre fet digne de recordar. Farcit de deutes, el govern espanyol va signar la venda de centenars d’illes de l’actual Micronèsia a favor de l’imperi alemany, per un total de 25 milions de pessetes de l’època. No obstant això, en detallar les illes incloses en la cessió, quatre minúsculs illots van quedar sense registrar. Trobem la mort en l’oblit. Una cinquantena bona d’anys més tard, un investigador del CSIC, Emilio Pastor, es va adonar d’això i va alertar al generalísimo Franco que, tècnicament, Espanya encara mantenia possessions en el que va ser l’extrem més oriental del seu imperi on mai es ponia el Sol. Això era molt abans de l’illot de Perejil, per entendre’ns, però amb la mateixa filosofia.

M’ho imagino, què temptador. En plena postguerra. Una proposta que revifava els vells somnis de tenir una província que fes que a Espanya no es posés mai el sol. Una proposta que va quedar en res, però que va arribat gairebé intacta fins fa tan poc com 2014, quan el govern de M. Rajoy va haver de contestar sobre aquestes suposades possessions espanyoles en seu parlamentària. I vaja, que res de res.

Però us imagineu? Propietats d’ultramar. Parlem de (petits) llocs de veritat, amb pedres i palmeres: Guedes (atoló anomenat Mapia i que pertany a Indonèsia avui), Coroa (Rogerik, Illes Marshall), Ocea (l’illot Matador, actualment submergit) i Pescadores (és Kapingamarangi). I si Franco, o bé el democràtic Rajoy, haguessin dit que sí, que s’havia d’anar allà a Nova Guinea a mirar ‘qué hay de lo mío’? Un imperi.

De fet, potser seria la cura al tracte colonial que ens dispensa l’Estat espanyol que tots paguem. Sí, perquè al final tot és un tema de servei, de valor i de cost. És com canviar de companyia de telèfon. Que costa molt al principi i després et quedes ben alleujat. Si hi hagués aquestes illes del Pacífic potser tota la cosa madrilenyejadora es fixaria en els cocoters i aquí podríem viure en pau.

Abans els ‘conquistadores’ eren gent de terra endins que anaven pels oceans buscant cristianitzar indis i expoliar les seves mines. A Catalunya ja fa molt que som catòlics. I això de fer l’indi se’ns dóna de cine. Potser que vagin a l’altra punta de món a fer-se els homenots. Aquí tenim feina, si els tribunals ens deixen, i si no també.

Article publicat a El 9 Magazín.

El 9 nou magazín 180323