Esborrar-se de ser independentista, encara no

“Escolta Joan, on haig d’anar per esborrar-me d’independentista?” Aquesta és una frase que em va etzibar una persona molt important el dia abans de la Diada Nacional d’enguany. Que la situació provocada per la negociació de l’ampliació de l’aeroport del Prat ja era l’última gota. Que tot plegat fa una mica de cosa i que no ho critiquem obertament perquè són els ‘nostres’. Que la paciència s’ha acabat. Vindran tots els matisos amb això de l’aeroport, que és una metàfora, perquè encara avui no sabem què ha passat ni com en aquesta qüestió, i encara hi ha qui té esperança en poder-ho reconduir. De fet això és la política. I, potser avui perquè tinc migranya amb l’esperat canvi de temps, sóc optimista amb el Govern de la Generalitat. M’ensumo que el pragmatisme s’imposarà i que donarà un cop a tots aquells que pensen que independentisme i bona política no poden anar junts. No tinc cap element de base per mantenir aquesta idea triomfant, cap. Però sóc home de fe.

Fa uns dies Verónica Fumanal, analista que llegeix bé la política, escrivia a El Periódico una bona definició de què està passant a Catalunya, i cito: “Aquesta nova etapa marcada per un nou eix divideix els partits entre centrípets i centrífugs: els primers, aquells que busquen i arrisquen en un acostament entre posicions diferents per aconseguir un diàleg en el centre de l’escena política; els segons, els que busquen continuar tensant les posicions perquè l’acord no sigui possible i rendibilitzar-ho a les urnes”. Ja he omplert mig article. Seriosament, el que assenyala Fumanal és letal si no es vol entendre. Considero que encara avui l’independentisme té opcions de ser una força centrípeta malgrat portar mesos i anys en la part centrífuga. Hi ha perfils en aquest Govern que permeten mirar endavant.

Sóc poc de la rancúnia i molt poc de la teoria de la conxorxa. Tot és més senzill del que els teòrics de la comunicació política ens volen fer creure, potser no més simple, i una aposta decidida per la gestió de l’autogovern amb objectius ambiciosos és un bon principi per reiniciar. Fa temps ens fixàvem en el mirall escocès, potser caldria mirar-s’hi, i pentinar-se o el que toqui. No caldrà que ningú s’esborri.

L’esperit de sacrifici no està gens de moda, de la mateixa manera que la gent riu per sota el nas quan algú parla de la cultura de l’esforç. No vindré ara amb allò que abans sí que érem una societat cohesionada i cívica i que els catalans de les pedres en fem pans. No. Però sí que ara el bonisme ja se’ns fa bola. Perquè és un somnífer, perquè menysté l’exigència i ens deixa amb aquesta cara de satisfets que fan els seguidors del cànnabis. És preocupant la manca d’actitud propositiva, de cultura emprenedora sí, però això podria tenir un passi si no tinguéssim una societat addicta al no, a la negativitat i al conservadorisme mal entès: l’immobilisme. I la Història, el Progrés; són com un tauró: només saben anar cap endavant.

La portaveu del Govern, Patrícia Plaja, ha avançat aquest dimarts que l’executiu està estudiant la implantació del passaport de la Covid a Catalunya. Sembla que la intenció del Govern és que el passaport s’implanti únicament per aquelles activitats que actualment continuen tancades, com l’oci nocturn, perquè la resta és tot segur. I ja ha sortit el ‘noisme’, el no en el meu nom, la negativa i el ja n’hi ha prou. No vull que em controlin diu aquell.

Una recent enquesta d’aquest mateix diari indicava que més d’un 75% dels participants en la mateixa es mostrava contrària al passaport o carnet Covid. Regales les teves dades a Facebook o a Google i no vols tenir un certificat en el qual el departament de Salut -que és qui t’ha vacunat- diu que estàs vacunat? Si hom no es vacuna se sent discriminat, sí. Té raó, però l’Estat, l’administració pública té una sèrie d’obligacions, i una és vetllar per la salut pública i no pas controlar la vida dels seus ciutadans. Ningú t’obliga que t’injectin anticossos de Covid-19. Ningú et posa una pistola al pit perquè et dutxis, però convé. Segur que no és la millor metàfora, però és que hi ha coses que ja fan pudor.

Article publicat a Nació Digital

Idiotes i infeliços

Quan no estem contents sembla que esperem estar tristos i no pas esperançats a perllongar el nostre somriure. Mirem de reüll, escoltem fort i respirem fins al final. Ens angoixa tenir angoixa. La pressió al pit, aquella desgana, aquella son, aquella ganyota quan entres a la feina. Al tren et refugies al mòbil, al cotxe piques al volant i si vas caminant claves la mirada en un punt de fuga més metafòric que real. I tot perquè estàs acollonit. Una de les coses més absurdes de la vida, tot just després de les criatures que ploren perquè no s’adormen. Bona ximpleria. Vivim amb la por de no estar bé. I això de fet és el que ens pot trasbalsar. Som autoimmunes.

Juguem contra nosaltres. Estem amb allò de saber si estem a l’altura a la feina, de ser prou bo al llit, del què diran al poble o fins i tot la colla de suposats amics. Diuen que si no molesta no és periodisme. Jo diria que si algú parla malament de tu no és el teu amic. Tot plegat és molt més senzill. Però alerta, no és el mateix senzill que simple. Recordo Tolstoi. La simplicitat de la vida d’Ivan Ilitx. Aquell funcionari acomodat del tribunal suprem rus que fa “una vida honesta sancionada per la societat” i que, al llit de mort, sumit en una angoixa i un terror que no l’abandonen, pensa: “Potser no he viscut com hauria hagut de viure”. I d’aquí plora la criatura, ja el 1886. I des de l’inici dels temps. I continua sent absurd perquè tot plegat és senzill.

És igual com s’hi arriba però hem de tenir l’horitzó prou emboirat per saber que la vida és complicada i injusta, però a la vegada cal saber que sempre (després de respirar ben profundament) es fa via tirant endavant. Polzada a polzada. I si és amb un somriure, doncs millor. Però no hi ha dreceres. Perdoneu una altra referència literària. Aquest cop més contemporània. A Pastoral americana (edicions La Magrana), el cínic i directe Jerry Lenov la deixa anar en profunditat: “Les filosofies personals tenen una vida útil de dues setmanes”. Bona frase. Per la galeta al clatell de tots els filosofets i també per a tots aquells que busquen la felicitat a Google. Tot canvia. La improvisació només es pot fer si estàs preparat, molt preparat.

Ben bé som infeliços perquè som idiotes. Que sí, que la dopamina i la fluoxetina, que va bé fer-se infusions de no sé quina nou i també beure aigua de bon matí, però sobretot les ganes de mirar als costats quan has de mirar endavant. I vaja, tothom pot dir ximpleries, el que no es pot fer és dir-les amb èmfasi. És que jo estic malament, doncs mira que jo. I l’altre et dirà que pateix molt, que la feina, que l’home, que el cotxe fa soroll. Tots tenim els nostres problemes, i per nosaltres són immensos. Apel·lo a la responsabilitat: de cap manera passar de tot, el que cal és ser valent. I aquí el problema és la mandra, ja t’he caçat.

Article publicat a El 9 Magazín