Superar el trauma és cosa nostra

Cap intenció de posar el país al divan. Poden seguir llegint. He sentit fa poc que quan una persona passa -quan el passem, que l’articulista també és humà- per un trauma, és el pitjor testimoni del mateix fet. T’atropellen i el que recordes de per on venia l’altre i com vas caure sembla que és esbiaixat. Entrem en un túnel de memòria, en diuen, i ens fa perdre lògicament la perspectiva. El trauma per definició és un fet que et sobrepassa, i et remou les emocions i a més, per fer-ho més entretingut, provoca dificultats d’adaptació a la nova situació. Una joieta el trauma, sí. I efectivament he mentit i volia parlar de Catalunya com a subjecte d’un trauma: l’octubre de 2017.

És la millor manera d’entendre-ho, sobretot ara que els presos polítics han estat indultats. Sobretot ara que l’atzucac de l’independentisme és suprem. I sobretot ara que tenim el país com si fos un burro donant voltes a una sínia. El primer pas és admetre-ho. No passa res. Ja sé que hi ha esquadres grogues que et titllen de traïdor a la primera de canvi. Però jo ja soc grandet i només m’ofèn qui jo permeto que m’ofengui, no sé si se m’interpreta. Vull insistir en el fet que si tots plegats, o com a mínim una majoria, acceptem que el moment va passar, que no vam calibrar bé la situació i que, mira escolti, cal tornar a posar-se en forma per poder tornar-hi. Renúncia? Cap. Ningú ha deixat de ser independentista, oi? Ara bé, paciència. Menys enamorament i més pau, ciència i tranquil·litat. Que ja som grandets i no és la primera aventura on ens posem. Reconeguem-nos, sense mentides, sense inflar, només la veritat, ni que sigui la punteta

Tot plegat demana voluntat. Tot plegat reclama responsabilitat. Tot plegat vol que deixem de parlar amb la boca petita. I la política catalana ha de poder tenir un espai de no confrontació. No dic de suma ni d’això que ara en diuen transversalitat, només trobar un indret feliç on no hi hagi agressió ni es visqui de la bogeria de la rèplica i contrarèplica. Que la societat catalana ara mateix té d’altres prioritats i l’independentisme ha de tornar a ser percebut com una solució sí, però sobretot ho hauria de ser. I per això és important que tingui accents, en la moderació i la radicalitat, per la dreta i per l’esquerra, per amunt i per avall. Som un país d’emprenyats, nyerros i cadells, un país que cansa.

Faria bé l’administració actual de la Generalitat de bastir un projecte més nacional que republicà. Per una banda tot el que té a veure amb la urgència de la pandèmia, i per altra el reconeixement de la Catalunya d’avui, amb els seus deures i deutes. Perquè si no és així no podrem superar el trauma. Podem caure en l’infantilisme i, pitjor encara, en la somnolència que provoca donar-se la raó entre uns mateixos, endogàmia perillosa. Correm cap al passat quan no ens agrada el futur i no entenem el present.

I no hi ha ajuda farmacològica per la, diguem-ne, moral d’un país. Potser a algú li va anar bé això dels pegats de nicotina per deixar de fumar: jo ho vaig fer d’un dia per un altre. Només patint s’aconsegueixen certes coses, sobretot les importants. No cal el calvari de Jesucrist, però una miqueta de penitència no ens anirà malament. La falta de tremp de Catalunya ve per la son i no pas per la falta d’idees. Superem el trauma, i tornem a fer, llavors podrem fer i refer. Ja hem desfet prou. 

Article publicat a Nació Digital

Govern amb cartell de «no funciona»

Per fi, s’ha acabat. El DOGC ha publicat aquest dimarts la dissolució efectiva del Parlament que va néixer del 21D. Eleccions el 14-F, de moment, que som catalans. El Parlament ha quedat “automàticament dissolt” i ja comença el rellotge a córrer. Dic per fi perquè serà per la pandèmia, serà perquè no hi ha confiança entre socis de Govern -en funcions deien- que es pot certificar que la política catalana està enquistada, de fa dies. Més enllà d’estudis i enquestes hi ha un nou eix d’elecció, més enllà del nacional i de l’ideològic: l’eix que va del “no vull fer” fins al “no sé fer”, que ha establert el Govern en funcions actual. L’eix del manta, diríem. Ara serà notícia que hi hagi qui vulgui actuar, sense tenir en compte el què diran, i que si potser tingui alguna idea de què va això de governar i gestionar la cosa pública. Si pot ser.

He tingut la sort i l’honor de conèixer com treballa la Generalitat, diferents departaments, i sempre hi he trobat grandíssims professionals i gent d’aquella que, diríem, sap què es fa. Per això em costa molt d’entendre, no em cap al cap, el desgavell de mesures, contramesures, filtracions, globus sonda i demés. Quan hi ha problemes de comunicació sempre s’apunta al missatger però és només la darrera baula de l’acció política. I és indignant que es posi en dubte la institució de la Generalitat per la inacció -pel motiu que sigui- dels seus dirigents polítics. Tot és molt complicat, d’acord, però menys voler saltar la paret i més mirar d’arreglar el forat que hi has fet mentre anaves fent saltirons de mec.

Més enllà del simbolisme màgic, trobem consellers que diuen que per si fos per ells haguessin donat més gas a les restriccions i d’altres que potser caldria fer-ho d’una altra manera. De què parlen els dimarts a les reunions de Govern? Sembla com aquelles parelles que només tenen ganes que s’adormi l’altre per poder posar el que volen a la tele. Aquells que miren d’amagatotis pisos en webs per calcular la fugida. Aquelles que esborren missatges inconvenients de les xarxes socials. No només no hi ha passió, és que ni se’n recorden de què fan compartint sofà. L’atomització de la política catalana porta a pensar que les coalicions seran el pa nostre de cada dia, però potser no totes les coalicions funcionen. Els resultats sempre empenyen, l’aritmètica és el combustible del pacte. Ara bé, coaliga’t però sense amor. Potser cal veure exemples europeus, parlaments més madurs, com el belga on la presidència no l’exerceix la primera ni segona ni tercera força de les eleccions.

Ens estem desbordant per sobre de les nostres possibilitats. L’oferta electoral és avorrida, excepte alguns vells rockers que no fallen mai i alguna nova oferta que recuperar els valors i les polítiques que sí que funcionaven i funcionen. Menys desbordar i més centrar el país, la política i les persones. Com va dir en Jordi Amat, reconegut biògraf entre altres menesters, el Govern no té els diners per donar suport als sectors als quals s’està condemnant a la ruïna per evitar el contagi i tampoc té el coratge per demanar a la gent que eviti la interacció social. Té raó i és terrible.

L’expresident Torra ha acusat l’executiu “d’atabalar” la ciutadania amb tantes veus, i els ha recordat que necessita “missatges clars”. Ens estem desbordant de coherència. Aquest Govern fa temps que no va, i va néixer coix tres cops, de tres investidures fallides. I amb tot hauria d’haver portat un cartell de “no funciona” des de fa mesos. Potser podríem haver pujat per les escales. Però no vivim en un còmic del ‘13 Rúe del Percebe’: Catalunya és massa important per abandonar-la a la seva inèrcia. I quan dic Catalunya dic 7,5 milions de persones que només els hi falta ara que no només no vegin llum en el seu Govern, sinó que els hi està apagant l’esperança. I això sí que no.

Article publicat a Nació Digital

Frustrat, confinat i sense restaurant

La desescalada que ens mereixem no la tindrem. I no és cosa del Procicat, tampoc del doctor Argimón ni tan sols de Fernando Simón, ni dels honorables Chakir El Homrani o  Ramon Tremosa. I és que estem molt emprenyats. La frustració és una pedra a la sabata que es fa gran i gran, immensa i enorme. No pretenc posar la societat catalana al divan, prou feines tinc en no comprendre’m a mi mateix. Però sí l’economia demana confiança, la vida real demana paciència. I s’acaba. Fa poques hores s’ha tornat a filtrar un pla del Govern. En aquest cas l’esborrany del pla de desescalada que preveu en una primera fase obrir la restauració al 30% -entre les sis del matí i les cinc de la tarda- i la reobertura de les instal·lacions esportives a l’aire lliure a mig gas. Per si de cas ja he reservat pista de pàdel.

Això de les filtracions intencionades ja és una tradició de la gestió de la pandèmia, com ho han estat les ordres legislatives de Pedro Sánchez els diumenges a mitjanit o les finestres d’ajudes per autònoms pel primer que arribi. Criticar el Govern és sempre convenient però darrerament s’ha convertit en una necessitat. No sé si aquest executiu pot fer-ho millor, però sí que considero que la frustració ciutadana és benzina sobre aquest foc. I no és una cosa del Twitter. Penso en la restauració i se’m fa difícil no entendre l’empipada. Obrir al 30% fins a les cinc de la tarda i ja veurem com t’ho fas. Primer els engabies i després els hi talles les ales.

La restauració és un paradigma de l’emprenedoria, del somni català. Dos joves cuiners. Monten un restaurant. S’endeuten i creuen en ells mateixos, ofereixen més qualitat de la que cal i ho rebenten, com es diu ara. Èxit. Són dels primers en valoracions a Barcelona. El preu és tirat en relació amb el que fan perquè el seu model de negoci és així, però amb la mà a l’esquena no poden competir. Obriran ara? Faran menús per emportar només? I els 4 treballadors que tenen? Fan hores? Les microempreses són les que més estan patint la crisi. La xifra d’empreses actives es manté un 7% per sota dels nivells del 2019 i ja n’hi ha 18.380 menys. Això és Catalunya avui. Així es gesta la frustració.

I amb la frustració s’ofega l’esperança i arriba d’una revolada el populisme. I s’hi posa bé, i arriba tot arreu. A les portes d’una campanya electoral això em fa por. Perquè quan això comença ja anem tard. El ventilador de la femta ja gira i anem tots ben tacats i amb ànim de revenja. Just ara que el que toca és posar la pilota a terra i no errar amb la passada. Millor joc de toc que passada llarga diguéssim.  

Aquest Govern representa una majoria de vot independentista fruit de les eleccions excepcionals de 2017. Veníem plens de morats, amb exiliats que encara sentien l’olor de Catalunya i amb els presos que van sortir just per poder fer campanya i tornar a la presó. I avui tenim només filtracions salvatges a la premsa, atacs amb destral, i cops de colze. I la ciutadania està emprenyada. Només una baixa participació pot salvar l’independentisme. Que curiosament està més tendre que mai. És com una neula a punt de ser mossegada, en res seran molles per tot arreu. I el càstig vindrà perquè els catalans estan fins als nassos de la Covid.

I amb una mica de sort per Nadal no caldrà fer equilibris per saber si es dina a casa de la sogra o a casa de ta mare: ben confinats. I és una llàstima perquè el que em vindria de gust és fer l’àpat a un hotel o a un restaurant.

Article publicat a Nació Digital

Política de Harley-Davidson

Algun dia i en alguna hora heu sentit aquell brogit tan característic farcint l’espai del carrer o de la carretera. El brum brum brum característic i patentat de l’empresa més famosa de Milwaukee, Wisconsin: Harley-Davidson. Són unes motos molt xules, estètica trencadora i voluptuosa, símbol per la generació beat i per als rockers americans. Però tot i que tenen molta potència i alguns models arriben als 180 quilòmetres per hora és una motocicleta que no corre, que tot i ser còmoda és difícil de portar. A Catalunya, també en l’època de la gestió de la pandèmia, estem igual.

Com és possible que avui tinguem pitjor imatge del nostre govern o dels nostres ajuntaments? És clar: si prohibim les reunions, obliguem a portar morrió i no deixem que els nanos beguin a les platges és quan tothom és antipàtic. Ja des del confinament de Lleida que hauríem d’estar posant llençols amb la cara de l’alcalde o alcaldessa. Sembla que només funcionen amb por.


Però, i la política? Govern i ajuntaments han gestionat i estan gestionant situacions molt dures. Alcarràs i Aitona, per posar un parell d’exemples, han hagut d’enginyar-se com poder tenir rastrejadors, com poder ajudar als seus vilatans. Així sí, la gestió pública és això però i el més enllà no sembla que ens preocupi. El més enllà de les vacances vull dir. Perquè només estem pendents de si ens quedarem sense poder anar a l’apartament de la costa o al càmping de muntanya. Sort que no es pot anar a l’estranger en principi, estaríem molt més neguitosos.

Volem vacances? No, necessitem vacances. Perquè abans del virus teníem el país bloquejat políticament. I ara seguim amb el brum brum brum pel carrer Major. I la moto és maquíssima però no hi ha manera de saber on va. No sóc un gran conductor, però quan no saps com és el camí o quan saps que la carretera és complicada potser no és bona idea donar gas i prou, sino que cal prendre fort el volant o el manillar i gestionar bé les corbes.

I no és cosa de la Harley-Davidson, ni de com és de sexy, o de si corre molt o poc, és qüestió de fixar-se en la carretera. I, en el millor dels casos, saber on vols anar.

Article publicat a Nació Digital

Romàntic sí, idiota no

Dissabte a l’hora de dinar més de cent mil persones (segurament el doble) érem a Perpinyà escoltant al president Puigdemont, als eurodiputats Ponsatí i Comín, i també -per persona interposada- les paraules dels presos i exiliats. Va ser un acte de contingut moral. De reafirmació política, però sobretot de constatació moral: l’independentisme té dret a existir, i perviurà. Potser no va ser tan lluït com alguns voldrien i molt més vigorós del que d’altres desitjarien. No crec en la contraposició de l’independentisme d’acció davant l’anomenat independentisme pragmàtic. Són maneres d’arribar al mateix objectiu, combinables, la suma del tu i jo. Romàntics i clàssics, modernistes i noucentistes, rock i pop, dualitats que són la mateixa cosa, com pensar i sentir si aconsegueixes fer-ho bé.

El gran romàntic, en el millor dels sentits, fou Goethe que deixà escrit allò de: “Saber no és suficient; hem d’aplicar. Voler no és suficient; hem de fer”. Tenim la idea que ens hem de preparar. Benvinguda la idea. Quan es parla d’horitzons es vol ridiculitzar l’independentisme i se’l titlla de màgic. La millor manera de desfer aquest tel de dubte és precisament el de l’acció. I de moment és al Govern on es pot fer de manera concreta.

Molt interessant el concepte (no sé com aplicar-lo) que proposa el president Mas quant a bifurcar l’acció independentista més lligada a drets civils i denúncia internacional per una banda i per l’altra l’acció de govern. Per què és important? Doncs perquè si el projecte independentista vol créixer, primer ha de seguir guanyant eleccions. I els ciutadans, la majoria dels quals no estava a Perpinyà ni ho va veure per la tele, han de poder copsar la utilitat del seu vot. I sobretot els que avui estan fora del taulell de joc “indepe”. Persones que avui no comparteixen el projecte. No sé si arribarem a la Catalunya del 80 per cent, però on ens podem conformar (perquè no som així) amb un país a meitats.

Hi ha un professor i diputat que parla de sobiranisme laic com a base per construir els temps que ens cal viure. Ser asèptic en les formes però gens escèptic en el fons. El fer república és el fer país. No faci por mantenir marcs mentals. El catalanisme és la font de l’independentisme, no se’n pot renegar. I aquest sobiranisme laic ha de fugir dels apriorismes i sobretot dels dogmes, i encara més dels que hem demostrat que han fracassat. Volem ser república, actuem com a país: hem de créixer en el debat, sigui del model d’escola, sigui del paper de pimes i autònoms o abordant què fer amb el medi ambient o el drama migratori del Mediterrani. Ja ho deia Goethe, “hem de fer”.

Sit and talk no pot ser Wait and see“, va dir el president Puigdemont després de l’acte. I té tota la raó. Però alerta: l’exigència no pot ser intransigència. Segur que qualsevol independentista entén que el diàleg amb l’Estat és la via més poderosa per la reivindicació nacional real. I havent estat un seguidor del “tenim pressa” ja fa temps que admeto que no ho podem vetllar d’aquesta manera. Tranquil·litat sí, apriorismes cap. Estic fart de llegir enquestes. Pot ser que comencem pel començament, no des de zero. I s’equivoca Gabriel Rufián quan assegura que “està molt bé que t’aplaudeixin a Perpinyà, però el repte és que t’aplaudeixin a Cornellà” perquè oblida que és una mateixa cosa. A banda, Baix Llobregat estant no sé molt bé què vol dir. En qualsevol cas ell és esclau de les seves paraules, i sobretot dels seus fets, com a mínim dels darrers 155.

Goethe va triomfar amb el seu best-seller Els sofriments del jove Werther, però també va tenir com a efecte més de dos mil suïcidis de joves enamorats a la seva època. Ser un romàntic, somiar llarg és una gran cosa, és necessari. Voler viure intensament és una obligació. Voler sentir tots els moments com si fossin el darrer és absurd i et porta a la frustració més terrible, una espècie de mort en vida. A poc a poc, i de moment Sit and talk (si pot ser nivell prèmium) i el que convingui. Un projecte clar i creure en nosaltres mateixos. Amb romanticisme, si es vol, però sense fer massa l’idiota.

Article publicat a Nació Digital