Omeprazol per l’esquerra de debò

Inflació econòmica i depressió política. La desconfiança rega el debat públic, a Catalunya, a Espanya i al món sencer. A França fa poc vam veure com la ultradreta es quedava a les portes de l’Elisi, i no desapareix, s’ha instal·lat en la política europea. L’amor se’n va, però ella es queda, que deia el mestre. Però la qüestió de fons no és la desafecció tan sols sinó la falta de relat, o de romanços, o com a mínim de cap història que tingui una mínima credibilitat. Ara ens escandalitzem amb Pegasus, el Catalangate i l’Estat-Estat vigilant el govern espanyol per si de cas. Demanem explicacions i reclamem “responsabilitats polítiques” quan una dimissió no arregla res. El Congrés està encès per flames d’indignació, més o menys dissimulada, i veu com té pinso per setmanes. Els partits catalans demanen que no es confiï en aquesta cortina de fum, que no és tal, i que s’investiguin les clavegueres de l’Estat. I els més purs, sempre les esquerres, fan giragonses, però donen encara aire al govern espanyol, que és del PSOE, per molt que Podem hi tingui ministres.

El grup parlamentari d’Esquerra Republicana va votar en contra del decret de mesures extraordinàries per la guerra a Ucraïna. Una rebequeria. Perquè el que es votava era tan sols oferir una mica d’aire a allò que queda de classe mitjana d’aquest país i va tirar endavant amb els vots de Batasuna. I Podem? Doncs bé, formen part del govern Sánchez. Ara bé, com que sabem que s’ha espiat al president i alguns ministres (tot això anirà sortint i arribarà a nivells insospitats) sembla que els comuns poden estar tranquils. No passa res nois, que ens estan espiant a tots. Doncs no, sí que passa, i molt. Espanya o bé té un govern que no controla l’Estat ni els seus aparells de seguretat, o bé sí que els manega i els han enganxat amb la carn d’olla a mig fer. Espanya no funciona. En essència, qualsevol partit democràtic ha d’estar escandalitzat per tot plegat: vulneració de drets fonamentals, persecució política, descontrol de policia i exèrcit. A la pràctica ningú ho hauria d’estar perquè ja som grandets i sabem el pa que s’hi dona. Però el PSOE haurà de serrar les dents perquè si prova d’anar massa ràpid tancarà en fals aquest escàndol que és d’aquells que es pot endur a qualsevol per davant, per molt que en pugui ser una víctima, més o menys.

Però Esquerra i Podem s’ho poden empassar això? D’aquella manera. Perquè el vot en contra d’ERC al decret de fa uns dies és poca cosa quan mantens la taula de diàleg, que ja la podrien anar desmuntant. I Podem què farà quan surtin noms del seu àmbit? Quan el fang taca als independentistes resulta que no són tan exquisits amb la democràtica i els drets civils fonamentals. Quina casualitat, oi? Cap ni una perquè l’esquerra de debò no només s’ho empassa sinó que ho digereix, de manera lenta, rumiant. I ja pot anar encarregant Omeprazol -marca comercial d’un protector d’estómac- i tones de sal de fruites. Perquè això serà llarg. I seguiran engolint tots plegats. El PSOE és el veritable partit d’Estat, el PP té molts integrants de l’Estat dintre de la seva organització, però els socialistes són l’autèntic partit natural d’Espanya. Qui més pot fer i qui més farà pel projecte espanyol. A banda, a nivell tàctic: a Catalunya és necessari per crear majories (siguin a favor o en contra) i a Espanya, si Feijóo no es torna molt torero, és l’única opció per frenar Vox.

Margarita Robles ha de comparèixer ara pròximament en la comissió de Defensa del Congrés. Poques novetats podrà aportar, tot esperant que també digui la seva hores després la directora del Centre Nacional d’Intel·ligencia (CNI). Robles, servidora de l’Estat de totes totes i un cervell privilegiat, només farà que justificar que hi ha espionatge bo i espionatge dolent. El bo és el que es fa per espiar independentistes que volen trencar Espanya i amb mandat judicial -a Espanya, el país de la separació de poders prèmium-, i el dolent és el que t’espia a tu. Com s’atreveixen. És com si espiessin a James Bond i el mític agent de sa majestat sortís en públic queixant-se que no l’estimen. Doncs seguirem engolint i patint per no fer més el ridícul.

Article publicat a Nació Digital

Ningú vol la unitat, i està bé

No per no ser novetat deixa de ser una terrible notícia. En aquest cas per saber que no és una rateta qui ve a portar-te una propina quan et cau una dent. Espanya -no el govern- espia als seus ciutadans. I sobretot si són d’una determinada manera. De fet, si pensen d’una forma específica. Doncs més de 60 dirigents del procés independentista han estat espiats -molt important usar el verb espiar– amb el programa Pegasus, que també tenen altres països. Els presidents Pere Aragonès, Quim Torra, Carles Puigdemont i Artur Mas, entre les víctimes. Cito els presidents per evidenciar que la cosa anava de debò.

Des de quan? Doncs des que això de l’independentisme va estripar la tranquil·litat de l’statu quo espanyol, en el que els catalans ens hi sentíem més o menys còmodes fins que se’ns va omplir la pipa de tant menysteniment. I ara els optimistes diuen i diran que hi ha una oportunitat per refer la unitat sobiranista (seria lògic pensar-ho), l’única veritable arma que ha fet una mica de por a Madrid. A un dels episodis de les pel·lícules de Pirates del Carib la intrèpida Elizabeth Swann li diu a Jack Sparrow: “Arribarà el moment en què tindràs l’oportunitat de fer allò correcte” i el famós pirata respon: “M’encanten aquests moments, els saludo amb la mà mentre passen de llarg”. Això som.

No ens en sortirem. Aquesta voluntat tan catalana de la transversalitat, que tothom surti a la foto ni que sigui al racó, del sí, però no, d’espera una mica que ara vinc… mata qualsevol intenció real d’avançar. No hi ha lideratge de país. Ni a la política ni a la societat civil hi ha referents potents. Avui a Catalunya surfegem sobre debats improrrogables, però que no són tan sexy com l’emancipació nacional, esclar. Però la pervivència de l’estat del benestar com el coneixem, la mobilitat no dogmàtica, la covardia amb el fet metropolità des de les administracions i la convivència amb la resta del país són tan sols alguns dels deures que tenim i que no fem. Ara mateix dels pocs pols que vol exercir influència podem assenyalar Foment del Treball, i es troben a faltar d’altres elements que sovintegen els mitjans però que potser han oblidat les idees. Som com l’adolescent lletraferit que no fa la feina del batxillerat perquè busca la inspiració per escriure la propera gran novel·la americana.

Deia que no ens en sortirem, de moment, a no ser que comencem a entendre que hem canviat -sí, nosaltres- les normes del joc. El món, també el nostre, ha canviat, i no d’una manera escumosa o naïf. Vivim temps més durs, i seran més insensibles. I no em vingueu amb el capitalisme, va d’autoengany. Manllevo un paràgraf de ¿Cómo sobrevivir al mundo que viene? (Deusto) d’Antonio Sola i Fernando Carrera: “Els processos electorals dels darrers cinc anys en el món marquen una tendència irreversible en comportament del vot: és més important l’aprovació o el càstig que no pas la ideologia, compta més la dinàmica de canvi o de continuïtat que no pas la ideologia, la capacitat de persuasió amb idees que la ideologia, la solució dels teus problemes que la ideologia…”. Durant massa temps hem volgut establir un pensament fort, i quasi totèmic, en el que no volíem massa debat perquè la causa estava per sobre de tot. Potser era el que calia, potser ens vam equivocar.

Però som on som i ja podem proclamar que els camins que hem fet ens han portat on estem i que no cal ni demonitzar ni pujar als altars a ningú. Els catalans som humans, ens desfem i refem amb el fang de l’esperança i de la por, com la resta. Però d’unitat independentista no hi haurà, no a mitjà termini, i paradoxalment amb un govern sobiranista sembla tot més complicat. Ningú vol la unitat, i està bé poder dir-ho i no passa res per dibuixar diferents horitzons i descobrir eixos nous. Mentrestant el país aturat per fora i per dins, content per poder recuperar el somriure sense mascareta, ara el que caldrà és trobar motius per fer-ho.

Article publicat a Nació Digital

L’«envegeta»

Un dels esports nacional és criticar, malparlar de l’altre, de fet com més propera és la víctima més agrada clavar-li ganivetada. El perquè és l’enveja. I a Catalunya, com que som una mica miserables, som molt de l’envegeta. Has vist aquest, i aquella va amb l’altre, si ha trobat feina aquí serà perquè tu ja saps o mira aquest que bé li va la cosa, quina sort que té i quina rabieta. Ho trobem a la feina, a l’escola, al grup d’amics. Existeix a la política catalana: només cal veure les mirades de reüll entre els dos socis del Govern de la Generalitat, i entre ERC i els Comuns, i entre els Comuns i el PSC, i entre aquell i l’altre.

Aquesta espècie de guerra freda que mantenim constantment és insofrible, és un desgast terrible que fa que la societat estigui permanentment enfadada i cansada. En les darreres dues setmanes hem estat testimonis de com el món occidental, tal com el coneixíem, està canviant a causa de la invasió russa d’Ucraïna. La Unió Europea s’està movent com un pare jove que sent a la seva filla plorar. Mai el club dels estats havia reaccionat amb celeritat, només quan té l’horror esgarrapant la porta: la guerra.

Una guerra crua perquè la veiem en directe, perquè la tenim a prop i perquè -i potser és el pitjor de tot- la vivim com a pròpia per fi. Amb internet, calefacció (al preu que sigui) i menjar a la nevera, però tenim la guerra a prop. Deia algú que en sap que els europeus (ara som europeus, no em vingueu amb ximpleries) estem sent testimonis directes d’aquesta guerra, no pas de la de Síria de fa uns anys i que encara crema o de la del Iemen que no sabem on és, perquè som veïns del foc i la destrucció. Centenars de milers de refugiats que quan arriben a Polònia o Romania sembla que diguin “salvens” i ja hagin acabat de fugir i és quan tot torna a començar. Aquesta empatia exprés és una gran cosa, però només és fruit de la necessitat.

En el país de l’envegeta deia, el de la guerra freda i el que diran som autodestructius. Ja pendents de com fer-nos mal amb els refugiats. Ja no som els de #volemacollir, però hem dit ja que a Barcelona tindrem espais. Alacant i Madrid saben on, nosaltres encara no. Però els primers a dir-ho, no fos cas que algú digui que no hem estat a l’altura. Perquè empatia sí, però una estona, que hem de tornar a fer-nos valer. Passa amb la política, però també la societat, en les nostres relacions laborals, socials… no som pitjors que en el passat. El que ens apreta la sisa és que ara tenim la necessitat de fer evidents que som molt bones persones. Abans criticàvem que, a causa de la pressió religiosa sobre la societat, érem uns fariseus de la caritat i de què diran. Sí. I som llatins i som socials. Però mai com fins ara ens hem obligat a ser tan bones persones i, sobretot, que ho sàpiga el màxim de gent possible.

Perquè sí, perquè som l’Instagram, literalment i figuradament. Fem veure que vivim vides perfectes i, el més important, millors que la de l’altre, que la teva. Perquè tenim enveja de tothom, i volem que tothom ens envegi. La humanitat evoluciona i no pas a millor. Aquesta presumptuositat ens corca per dins. Ens provoca la dissociació última. Entre l’ànima (sí, en tenim) i la voluntat, entre la necessitat i la voluntat. No podem ser autèntics. Vivim una ficció patètica. I volem seguir amb la guerra freda. Fem veure que tot va millor que mai, que somriurem fins que ens sagnin les galtes perquè el que importa de debò és que l’altre no sàpiga què ens viu per dins i que així es mori d’enveja. Perquè d’enveja se’n viu, i nosaltres ens n’estem morint. 

Article publicat a Nació Digital

Cal ser-ne més, i més sexis

De la mateixa manera que no és el mateix la censura que no et publiquin un article en un diari, no és el mateix ser independentista que ser un miop intolerant. Fa pocs dies el president Puigdemont, en el dia del seu aniversari, va escriure que la celebració del proper seria a casa. Torna Puigdemont? Només d’aparèixer la idea ja es va crear la nuvolosa habitual de descrèdit, dubte i por. De moment estem com estem i el Govern ha de seguir fent del mentrestant un projecte de creixement. Que la república no ens faci perdre la nació, ja m’enteneu. L’independentisme del dia a dia s’ha d’espolsar els tabús i la vigilància creuada: si el país funciona, la resta anirà venint.

Comptem que no som prou. El president de la Generalitat que va liderar l’1 d’octubre és a Waterloo perquè a Espanya seria detingut i ja sabem com seria jutjat. La presidència de la Generalitat no mereix aquest tracte. A partir d’aquí facin política. Tots, també des de Madrid. I llençar-se pel cap la figura de Puigdemont, s’hi estigui en contra o a favor, és irresponsable i ridícul. I lesiu per l’independentisme. Cal ser conscients que l’empat etern de la societat catalana, i el mateix empat del sobiranisme, només es pot superar de manera lateral. No es pot fer saltant la paret, potser es pot mirar de fer petits trossets el mur amb un martell com a cadena perpètua o bé de donar-hi la volta. En tot cas cal ser-ne més, i més sexis. Presidir la Generalitat no és ser voluntari de l’Assemblea, ens hem de posar seriosos. Que et diguin autonomista mentre fas que el país s’acosti a la sobirania real és un preu molt petit a pagar. I si així, en el mentrestant, es millora la vida de tota la ciutadania, et voti o no, millor, molt millor.
 
Cada vegada que algú li diu a l’altre que no és prou pur la política s’enfonsa una mica més, i ja fa temps. No admetre la diferència com element de creixement és terrible, és preferir l’hemorroide. Perquè ara sembla que la política no interessa tant com quan teníem el Carrusel Deportivo dels indepes contra els espanyolistes i amb els de la tercera via intentant entrar a la UEFA. D’acord que el 2016 i el 2017 estàvem encigalats, la bromera ens cavalcava a nosaltres. I ara? Les idees no són bones o dolentes depenent si estan més o menys de moda.

El món canvia, la teva mirada també, però no pots trair el que has estimat. Sovint no s’entén que estimis algú que t’ha fet mal o que t’ha abandonat, tanmateix les persones i les idees som molt similars. Cal treballar-les, cal cuidar-les, cal creure en elles. Res ve donat, res està assegurat, res s’ho val tot, però quan reps doncs tot et multiplica.

Som hereus de la nostra melangia i de l’eufòria que vam gaudir. Sabíem que hi havia una factura a pagar. Vam viure de crèdit durant molt de temps i toca refer-se. No vol dir aturar-se, més aviat anar amb una altra marxa perquè fa pujada. I no ens podem permetre estar parats ni estimbar-nos. Tot suma. Cal estar pendents de si torna el president Puigdemont a Catalunya i tot el que això permetria, cal seguir de prop el gradualisme d’Esquerra i de la taula de diàleg i cal també creure que una oferta que sumi com pot ser el nou partit Centrem i tot el que significa el PDECat són ingredients d’un mateix còctel.

Amb whisky, vermut vermell i angostura es fa el Manhattan. Separadament, tenen vida per si mateixos, però un cop mesclats amb mestratge provoquen un nou gust, una nova textura, una nova vivència. I hem vingut aquí a viure, a apostar, i a perdre tot sovint perquè així cada cop som més a prop de guanyar. Malgrat que sigui poc, tot i que no és mai el que vam preveure.

Publicat a Nació Digital.

I per què manen els (462) cupaires?

No sé com funcionen les assemblees de la CUP. Recordo les assemblees d’estudiants, a l’educació secundària -a l’institut li vam muntar una sentada de protesta al president Pujol- i a l’universitat, on diferents sindicats pretenien captar l’atenció. Imagino que hi ha ordres del dia, ponències, debats i votacions. Una mica com a tot arreu. En això tampoc deuen ser gaire especials. És d’interès nacional ara saber d’aquestes trobades perquè resulta que la CUP és la tercera pota dels pressupostos de la Generalitat, la llei més important de l’any com diuen els cànons i els analistes amb menys imaginació.

I aquesta formació de formacions pren decisions basant-se en els designis de les seves reunions o assemblees. Ha quedat per la memòria popular quan el desembre de 2015 es va empatar 1515 sís contra 1515 nos a donar suport a la investidura del president Mas. Molt creïble. Una igualada que va ser un no a Mas i que va provocar la sortida del 129è president i tot allò de la “paperera de la història”, i el que per molts és l’inici del camí del pedregar. Doncs ja hi tornem a ser. I ara la CUP -les bases que se’n diu- ha decidit presentar una esmena a la totalitat del pressupost proposat pel Govern, però seguir negociant. Bufetada i després seguim parlant, curiós.about:blank

Sembla una tàctica negociadora, la de la CUP, que no permet tenir massa confiança en l’acord ni en la voluntat d’entesa. Però el que realment és gros és que, tenint en compte que estem analitzant la formació de la democràcia directa i real, quantes persones han decidit posar l’ai al cor de la política catalana? 462 persones. El 2015 van arribar a la igualada còsmica un total de 3.030 persones. Potser ja no està de moda ser de la CUP, o com a mínim participar de les assemblees. Molt de poder, i molta responsabilitat, per aquests militants cupaires. Com és que s’ha reduït per sis el debat polític intern a la formació més radicalment democràtica (presumptament) de l’hemisferi nord?

about:blank

Molt s’ha parlat i escrit de les 400 famílies que dominen, han dominat i dominaran Catalunya. Famílies burgeses i, per tant, el Mal esclar. En aquest país que vivim s’odia els rics i es fa befa dels emprenedors, tinguin una fàbrica o portin un camió. Ara no són 400 famílies, ara hem arribat a que qui decideix el futur pràctic del país siguin 462 cupaires. No comparteixo la majoria de plantejaments polítics de la CUP, òbviament fan servir el seu pes polític. Res a dir.

about:blank

Ara bé, com pot ser que a Catalunya, de nou, sigui una força minoritària qui decideix per on han d’anar els pressupostos -sense Jocs d’Hivern i sense Hard Rock- i gairebé sempre s’hagi de fer tot a l’últim moment? Francament, estic segur de que Esquerra i Junts poden trobar un soci molt més fiable i corresponsable en el PSC, un cop els comuns han decidit seguir amb el nyi, ni si ni no. De fet, també el 2015, abans de les eleccions el cap de llista de la cosa comuna, Catalunya sí que es pot llavors, Lluís Rabell, digué “Nosaltres volem acabar amb el regne de les 400 families que manen a Catalunya: volem que governi la ciutadana”. Doncs amb la seva actitud enlloc de 400 famílies seran 462 persones qui tinguin el poder.
 about:blank
Els països, com les persones, han de saber crear-se oportunitats. Hem de saber fer-ho. Apretar les dents quan tot sembla arnat i impossible. Quan ens envaeix el buit i la tristor és la nostra benzina. Tenim necessitat de mirar-nos i està bé, d’entendre’ns i està bé, fins i tot de prendre un respir i està bé. Els partits del Govern haurien de creure més en sí mateixos. Haurien de considerar que són la majoria -no la del 52% famós perquè no ho són- i que això els hi comporta una responsabilitat. Els comptes públics, si és que són la cosa més important, han de tirar endavant. Prou de donar als altres el poder que tenim nosaltres, i ara no ho dic pel Govern o els partits, ho dic per tu i per mi.

Publicat a Nació Digital