Taula del Ter, sí!

Tot arriba. El Govern ja ha constituït la Taula del Ter. I de què parlem? Què ha fet el riu ara? Aquesta Taula és l’òrgan que haurà de fer el seguiment dels compromisos assolits el 2017 per reduir a la meitat les derivacions d’aigua del riu cap a Barcelona. Perquè fer promeses està molt bé, el que cal és complir-les. Això avui en dia se’n diu avaluació. És una nova fal·lera en la direcció pública, i és una manera intel·ligent de fer política, però sobretot de fer país.

Així doncs, es farà el seguiment dels compromisos assolits en els acords subscrits l’agost de 2017 pel president Puigdemont i el conseller Rull amb les administracions, les entitats i les associacions representatives dels usos de l’aigua de la conca. Aquests acords persegueixen l’objectiu i el compromís de reduir gairebé a la meitat les derivacions d’aigua del riu cap a Barcelona, passant dels 166 hm³/any que es derivaven en el 2017 als 90 hm³/any previstos per al 2027. Un bon acord per tothom, però sobretot per la llera del riu Ter.

Però, això no va una mica tard? Doncs sí, per culpa de la dissolució del Govern de la Generalitat i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, que van provocar durant diversos mesos una situació de paràlisi de tota mena, i de mala llet molt continuada.

I reitero, és un tema de país. Paral·lelament a aquestes mesures de gestió, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), que tan bé s’ha portat amb els darrers aiguats, ha seguit treballant en diverses mesures vinculades amb l’acord. Es vol ampliar la dessalinitzadora de la Tordera, s’ha finalitzat la redacció de l’avantprojecte per rehabilitar la potabilitzadora del Ter i també ha conclòs l’estudi per ampliar la potabilitzadora d’Abrera (s’estan programant les obres). D’altra banda, a la potabilitzadora de Sant Joan Despí s’estan duent a terme les obres de separació de les dues línies de tractament. Tots guanyem, sobretot si Espanya ens deixa fer.

Article publicat al setmanari Ripollès

Anuncis

Bravo Planeta!

Després diran que el Govern Torra no és coherent, i no fa coses, i que és de filfa. De moment el grup Planeta, construit a Catalunya i desplaçat de fa poc a Madrid, ja ho ha patit en el propi estòmac. Aquesta setmana l’escriptor valencià super-ventes Santiago Posteguillo va guanyar el 67è Premi Planeta amb l’obra ‘Yo, Júlia’, enduent-se el guardó més ben premiat de la literatura en castellà. Visca Posteguillo i els ‘best-sellers’!

Hi era tothom? Doncs no, i menys mal. La cerimònia va quedar marcada per l’absència de càrrecs de la Generalitat de Catalunya, tot i la presència d’altres personalitats del país. L’any passat, després que Planeta anunciés que traslladava la seu social a Madrid, el president Carles Puigdemont va declinar la invitació, però sí que hi va assistir el conseller d’Empresa en aquell moment, Santi Vila. En aquesta ocasió, però, no hi ha assistit ni Torra ni cap dels seus consellers, com és natural. Planeta és una empresa immensa i molt respectable, molt. Ara bé, no pots respectar a qui no et respecta. L’actitud perdonavides de l’editorial fundada per José Manuel Lara Hernández no és de rebut.

El Govern, la Generalitat, les institucions en definitiva, han de representar al conjunt dels ciutadans. Totalment. Ara bé, hi ha límits. I no pots fer el joc a qui t’amenaça, amb qui creu que Catalunya no és prou bona per al seu negoci ni per la seva gent. Fet que, venint d’una empresa catalana, provoca mala imatge i agror. El president Torra, que no va poder participar en la recent reunió de la Unió pel Mediterrani, va fer el que calia. L’any que ve? Tant de bo tot siguin abraçades. I que visquin el Premi Planeta i tots aquells que envien les seves obres amb l’esperança de guanyar, malgrat que mai ningú ha guanyat un concurs així sense que li hagin dit abans. Il·lusió.

Article publicat al setmanari Ripollès

Què fa el Govern?

Després d’alguns dies de drama i tragèdia al Parlament cal confiar que Déu Nostre Senyor és català i que no ens abandonarà del tot, malgrat que tingui altra feina. Els catalans, i els independentistes especialment, som molt de tirar-nos trets al peu. Fem-nos la vida complicada. Amb tot, però, destaquen les paraules de la portaveu del Govern, Elsa Artadi, quan diu que les “turbulències” del Parlament no afecten ni afectaran l’executiu català. Hi confiem.

Hi ha una pregunta legítima entre tant de focs d’artifici, què fa el Govern? Si algú es pensava que això anava de proclamar la República i que després aparegués un castell Disney doncs haig de dir-li que anava errat. Jo era dels que tenia pressa i m’he adonat que és millor trepitjar amb grampons de senderi que relliscar amb sabatilles de somia-truites. El president Torra ja va presentar el seu pla detallat. Però poca gent en va fer cas. Doncs perquè no interessa. Es vol una Generalitat bovina i paradeta, una cosa que des de Madrid es vagi controlant.

Catalunya va créixer el 2017 per sobre del conjunt de l’Estat i de la zona euro. Això és cosa del Govern? Espero que sigui per l’esforç dels catalans, però efectivament la Generalitat ajuda. El famós Pla de Govern, que entenc pactat per Junts X Catalunya i ERC, fixa 22 àmbits d’actuació amb més de 1.000 mesures, 93 objectius i més de 300 indicadors de seguiment. No sembla poca cosa.

Entre altres coses en l’eix de prosperitat econòmica el Govern impulsarà el Pacte Nacional per la Societat del Coneixement, el desplegament del Pacte Nacional per la Indústria, el suport a la competitivitat de les empreses, i polítiques d’ocupació actives i integrals. Ah, i restituir el Govern escapçat pel 155 i la intolerància de l’Estat espanyol, no està malament.

Article publicat al setmanari Ripollès

Sense caretes, a mullar-se el cul

Tots tenim en diferents nivells la irracional confiança de que ho sabem tot. La confianza es madre del descuido” deia el super citat Baltasar Gracián. I sí, la situació a Catalunya és agredolça, tal com va ser l’1 d’octubre de 2017. Una de les grans victòries de la democràcia de base a Europa des de la caiguda del comunisme. Atonyinats, marcats, empresonats, humiliats, exiliats, menystinguts i atemorits. Molts conciutadans, també independentistes, consideren que estàvem millor fa un any que ara. Sobretot els presos i exiliats, sí.

Critiquem el Govern -que és la continuació del que va posar les urnes- i carreguem contra els polítics que fan el que votem. I els critiquem i tornem a criticar a veure si els trenquem per la meitat, sigui el PDECat o sigui Esquerra o, fins i tot, la CUP. Nois, és un joc de confiança. Una relació desigual entre representats i representants. Jo demano i tu has de fer el que et mano. Desobeir és un verb molt de moda però, com els règims de després de Nadal que sempre comencen un dilluns, poc practicat.

Diuen els que saben, d’això del lideratge, que el camí més còmode sempre condueix a la mediocritat. És més, les inèrcies ens esgoten la inspiració i corrompen l’autenticitat. Sense esma, tot va rodat. Com una parella que es mira però no es veu.

Quan algú et dóna la seva confiança, deia Truman Capote, quedes en deute amb aquesta persona per sempre més. Això ha passat entre independentistes de base i els seus dirigents. Però en ambdós sentits de la marxa. La millor manera de saber si pots confiar en algú és bàsicament fent-ho, confiant-hi. I això el votant independentista, també el del “tenim pressa”, ho ha d’entomar. I sí, hi ha un mentrestant. No us agrada dir-li “govern efectiu”? El nom no fa la cosa. Però sent radicalment moderat es pot anar fent via, i estar realment preparat per quan arribi el dia D. I també és bon moment per saber qui i quants som, a cara descoberta. Sabent què podem demanar a l’altre i que podem exigir-nos a nosaltres mateixos.

I d’això, de confiança, va el drama de la darrera temporada en emissió d’aquesta sèrie anomenada El Procés i que té encara moltes més entregues. I de confiança volia parlar el president Torra, però pocs el van voler entendre. Per què? Doncs perquè molts estan cansats i molts li treuen rèdit personal i personalista, amb operacions de màrqueting de totes les intensitats. Compte amb els profetes. Altra cosa és l’opinió d’Espanya quan parla de xantatge de Torra al govern espanyol quan exigeix alguna solució concreta per tractar l’autodeterminació catalana. Si “ells” ho veuen malament, “nosaltres” ho hauríem de veure bé?

Amb tot, 2019 pot ser l’any que més votarem de la nostra vida. Eleccions espanyoles al febrer amb Sánchez cremant les naus, eleccions municipals al maig amb el ganivet a la boca i eleccions europees on no es podrà entendre que no hi hagi una candidatura única independentista, i al final d’any eleccions catalanes depenent de com hagin anat els tres akelarres anteriors. Pim-pam-pum. I tornarà a haver una prova de confiança. Es parla de ‘governança’, de govern obert, de nova política. Això vol dir: ciutadà, si vols peixos t’has de mullar el cul. Ras i curt.

Article publicat a Nació Digital

Opinió i mentida, camí curt

Sempre cal llegir i escoltar als que són més grans que tu, no per edat si no per experiència, que és més que un grau, i ser humil, sobretot quan no s’hi està d’acord. Diuen que de jovenet vols matar al pare i que quan t’adones que ton pare tenia tota la raó del món vol dir que has madurat. L’experiència és valorable però no és un element que atorgui infal·libilitat. Per això podem llegir com un dels més ínclits periodistes catalans, senyor Lluís Foix, assegura que “les divisions dintre de l’independentisme són una causa principal de la inoperativitat del Govern”. Em sembla una mica curt de vista o, com a mínim amb molt de prejudici. Perquè calen dades, ni que sigui per comparar o per confrontar les nostres propes idees.

El Govern és inoperatiu? No m’ho sembla pas. En el nou curs escolar hi haurà 5.465 centres docents, onze dels quals són de nova creació, i es comptarà amb 71.865 places de docents, 690 de noves. Aquest any hi ha 4.000 alumnes nous en FP i s’ofereixen 53 cicles de grau nous. Això quant a Educació ara que tothom torna a escola, i que és una de les polítiques socials irrenunciables de qualsevol Govern.

Si sou més de la cosa tecnològica recordar que el sector TIC creix cada any un 17% i genera més llocs de treball que el sector automobilístic o bé que Catalunya és la regió líder a Europa amb 1.200 startups i centres TIC i de recerca de referència. Potser hi ha qui, suposo que com el senyor Foix, necessiten de dades macroeconòmiques més dures. Aquí van: El valor de les exportacions ha pujat un 71% des del 2009, que va ser ja un gran any. I també pot interessar que la indústria ja és el 19,7% del PIB, segons l’Informe anual de l’economia catalana 2017, i símptoma de que la nostra salut es recupera.

Tot depèn de com es miri. I sobre aquest particular és senzill perquè les dades ajuden a posar llum. Però i en les valoracions més polítiques o ideològiques? I sí, haig de dir que els periodistes, que sempre estem per sobre del Bé i del Mal, també aportem opinió política o ideològica quan valorem un fet. Res és pur, i és bo que així sigui.

Llavors quan un director d’un diari no vol acceptar un fet, en aquest cas que la Diada d’enguany ha estat un altre èxit, doncs ha d’esgarrapar: “La funció dels polítics no és escalfar el carrer, sinó fer política. Entendre el diàleg no com imposició, sinó com a transacció”. Tot això després d’aplaudir a la presidenta de l’ANC, senyora Elisenda Paluzie, quan demanava al Govern que no deixés tota l’empresa independentista a la societat civil. Ai, que se’ns nota una miqueta. Posats a destacar frases de la Diada em quedo amb una del president d’Òmnium Cultural, senyor Marcel Mauri quan va subratllar que “cal sentit d’estat i unitat, no uniformitat”.

No citaré ningú més però cal estar atent al que es diu. Tothom pot fer la seva, però no podem tolerar la mentida, no per més temps.

el 9 magazin 180914

Article publicat a El 9 Magazín

Visca el processisme

La negociació no és una política. És una tècnica. És una cosa que utilitzes quan et va bé i una cosa que no fas servir quan no t’és avantatjós”. No són paraules d’un guru dels negocis, si no de John Bolton, actual conseller de Seguretat Nacional dels Estats Units, i home fort de diverses administracions republicanes de les darreres dècades. El que se’n diu un falcó. S’ha de ser molt espavilat per no perdre’s amb el nostre procés. El procés, com la negociació, no és una política en si mateixa si no una eina. I el processisme només és estar despert quan ens volen adormits i dormits. Avui tenim de premissa un referèndum pactat d’autodeterminació com a objectiu de mínims de la negociació pel diàleg que sembla ser que el president Sánchez promet. Tot plegat molt condicionat als unicorns i a la bona voluntat dels pobles.

A punt per la Diada i amb l’1 d’octubre a l’horitzó, el moment demana paciència i abandonar el “tenim pressa” com a benzina, però mai com a idea. Ara tornem a estar en un temporada d’assenyalar traïdors i venuts, i fins i tot hi ha qui titlla el gabinet del president Torra com ‘govern de Vichy’. Serà de l’aigua amb gas. Al president del país se li retreu poca concreció. Torra no és un efectista i, com es diu encertadament, no és un cínic. El Govern català i l’independentisme (que haurien d’entendre’s una mica millor) tenen en els judicis als presos polítics el gran moment de la veritat. Un dels politòlegs de referència merescuda com és en Jordi Muñoz alertava darrerament: “Amb 7 grups al Parlament i una fragmentació tant elevada, també als ajuntaments, a Catalunya només es pot governar i plantejar projectes de futur a partir del diàleg i l’acord entre gent que pensa diferent”. És l’independentisme qui pot negociar perquè té el punt favorable, si us plau, que no ho oblidi ningú (i recordeu els municipis!). El president Mas, a qui no l’importa ser la veu incòmode quan ens convé, adverteix que al sobiranisme “li sobren raons però li falten algunes forces”. Doncs més processisme, si us plau, posi-me’n tres, perquè vull arribar a bon port.

Al 2018 hi ha presos polítics. La comparació amb qualsevol altre gran judici és nefasta, però sí que estem immersos d’una causa general contra l’independentisme. Hauríem de voler que fos un procés públic, televisat. Estarem immersos en un judici polític. No a unes idees, com ens diuen els espanyolistes, esclar que no. Si no jutjar a aquells que fan o promouen que unes idees tirin endavant. I davant d’això se’ns proposa votar més autogovern? L’autonomia que ens cal és la de Portugal. Va, home, va. Negociar, esclar que sí. Parlar fins arribar a les portes de l’infern si cal. Però nou presos polítics són el recordatori diari de que la situació és extraordinàriament injusta.

És legítim que hi hagi preguntes. Això és el processisme? Sí. No existeix un menú, no hi ha una fórmula màgica, ni una dieta de la carxofa. Amb els errors del dia a dia anem tirant endavant. La tàctica sempre és complicada, però no cal patir si tenim l’estratègia clara: independència. Fa poc una històrica política islandesa recordava que la llibertat del seu país no es va assolir actuant contra Dinamarca si no sumant a dintre de casa. El processisme és fer múscul i és el reflex d’un camí que es va fent. Massa declaracions, massa periodistes preguntant sense temps per alçar la mirada, massa polítics pensant que el dia a dia no és important quan és el més rellevant de tot. Si el concepte ‘fer República’ té algun sentit és el de governar amb prisma de país normal que fa coses normals.

Però gràcies al processisme no hem anat pel pedregar. La pròpia teranyina ens permet tenir confiança i creure que “llibertat o llibertat” és una posició que podem defensar i que, a més, ens dona marge. Ens cal aire, aire fresc, per poder fer de la causa invencible una causa guanyable.

Article publicat a Nació Digital

Lledoners: lliçons i deures

Dimecres, 11 de juliol de 2018. Sant Joan de Vilatorrada, 35 graus sense ombra possible, al costat del Mas Mollet. Són les 12:56 i una ‘càpsula’ del Cos de Mossos d’Esquadra escorta una furgoneta blanca, discreta i simple, plena de dignitat i noblesa. Hi van els tres consellers que faltaven per complementar l’aberrant col·lecció de presos polítics catalans que ara són a la presó de Lledoners (i també una consellera i l’expresidenta del Parlament a Puig de les Basses). Sé que només ha estat veure passar una furgoneta, però encara tinc l’emoció a la gola. Un instant en què no saps què dir, en el que no et poden sentir. Només veure allí les famílies, els seus somriures a mig cas i els seus cors plens d’emoció.

Això és el que tenim ara a Lledoners. La nostra esperança, la nostra vergonya i sobretot la nostra raó moral, l’imperatiu categòric de l’independentisme i de la democràcia. Perquè sí, hi ha bons i dolents. Hi ha qui té raó i qui no la té, i a més la vol treure. Tots els que estan privats de llibertat ens donen diverses lliçons. Una, primera, l’exigència de la unitat en el camp de joc sobiranista. I també en associacions i partits. Gent a la presó, i al carrer mesurant el grau de puresa de l’oli extraverge.

Una altra lliçó: tanta dignitat no cap en una presó. Al mòdul 2 de Lledoners tenim els representants de la Catalunya que vol votar, i que majoritàriament vol un país nou fet amb els ciutadans d’avui i els anhels del demà. El president Herbert Hoover digué: “La llibertat és una finestra oberta per on s’aboca la llum de l’esperit i de la dignitat humana”. Són a presó i la dignitat la romanen intacta, és més, crec que augmenta, entre barrots.

Els deures que ens deixen els de Lledoners (i les de Puig de les Basses) són clars: unitat, manteniment de la lluita cívica i acció política intel·ligent. Des d’una perspectiva periodística costa d’entendre la disensió. I sobretot en l’àmbit polític hispanofrancés que ens envolta, on la prioritat nacional és claríssima i s’uneixen sempre que cal defensar el bé comú. No sé si la cosa és fer república, si toca ara fer república o si la república ens l’estem fent a sobre. Però sí que puc entendre que l’acció del Govern ha de ser ara intel·ligent i sincronitzada, tots els departaments han d’anar a la mateixa velocitat de creuer. I qui no segueixi el ritme, doncs fora, i que en vingui un altre, ja m’enteneu. No ens podem permetre dreceres, no existeixen, ho sabem. I també sabem que si ens quedem quiets els exèrcits de la calúmnia i de la brutalitat vindran a per nosaltres. És fàcil, oi?

Article publicat a Nació Digital