Qui mor ens molesta

Som ben idiotes. Pensem en Santa Bàrbara quan trona. Mor Josep Fontana i tots darrere, a recuperar entrevistes i article, i a treure la pols a ‘L’ofici d’historiador’. Mor John McCain i tots a recordar el carisma i el compromís del polític republicà més anti-Trump, potser hagués estat millor que fos president i no pas Obama. Mor Aretha Franklin i les ràdios vinga a posar ‘Respect’ i ‘Think’, però sense entendre ni explicar perquè era un diva popular i el paper principal per entendre l’evolució de les dones negres als Estats Units. Una notícia ràpida i demà serà un altre dia. Total, on es moren de veritat és al Iemen i no en diem ni en direm res.

La gent que mor ens molesta. Sap greu i tot plegat, però passem-ho ràpid, que avui tinc pàdel. No parlo del dol amb els propis, que cadascú fa el que pot, però sí d’aquesta idea moderna -i per tant absurda- de que tot s’ha de superar. Cal sobreposar-se. Però caminar sense solta no ho fan ni les ovelles. Va, a correr però sense saber on. No podem pretendre obviar la memòria de qui mor, siguin figures cèlebres o no.

Als diaris d’abans -al món anglosaxó encara passa- hi havia una secció de necrològiques i era una autèntica font de sabiduria. Sovint al mort ja se l’espera diguéssim, i el text ja està preparat. A la nevera s’en diu, ben preparadet. Que si on va néixer, que si va començar aquí, que si es va famós allà, que si tothom l’estimava i que serà recordat per tal. Un gènere donat a fer la pilota, al panegíric, ja que a ningú se li acut parlar malament d’un mort. Si el critiquessis et farien pell. Els catalans som sensats i el nostre mal no vol soroll, i tira.

No podem amb la idea del llegat que ens ve donat,  i a la vegada en volem deixar un. Tanta inconsistència ens fa absurds i estèrils. No podem admetre que nosaltres no inventarem res, que la vida és la que és, i que qui ens ha precedit ja ens ho va advertir. Però això suposaria una humilitat que no gastem. No, no, nosaltres hem de tenir el nostre moment. La nostra generació ha de ser la conya marinera perquè… Per què què?

Arribar a acceptar que les coses més senzilles són les més importants no pas perquè ajuda a l’equilibri còsmic si no perquè són les úniques és complicat per nosaltres. Volem que facin una pel·lícula, o millor una sèrie, sobre la nostra vida i en canvi no tenim el valor de fer el que toca. Menys Hollywood i més anar a comprar per fer el sopar. Menys Netflix i més anar a veure els pares. Menys Whattsapp i més trucar a l’amic del que fa mesos que no en saps res. Ens molesten els morts perquè ens recorden que no vivim.

2018-09-14 00.20.12

Article publicat a El 3 de Vuit.

Anuncis

Assassinat a l’Orient Express

No parlaré de l’enèssim remake de Hollywood, sobre la novel·la homònima d’Agatha Christie: Assassinat a l’Orient Express (recomano la versió d’edicions La Magrana, ja que ho dic tot). Només dir que demostra que gairebé tot està inventat i que això del progrés és una cosa molt del segle XIX, quan es podia somiar pel broc gros. De la novel·la cal recordar l’inefable Hèrcules Poirot (que per cert és belga), un brillant detectiu amb una deducció menys irritant que la de Sherlock Holmes i, per tant, menys espectacular.

Les novel·les de detectius són la part romàntica del gènere més negre que avui impregna les nostres llibreries. Una mica com l’”Equipo A”, que moria molta gent, però els nens dels vuitanta mai hi vam veure cap cadàver. Poirot s’enfronta a un assassinat sobre rails i té dotze sospitosos. La resta, doncs a llegir, que sempre ajuda.

Ara que estem de canícula i és època de renéixer també és moment de congressos de partits i organitzacions. Fa pocs dies va passar a Esquerra Republicana, en pocs dies al Partit Demòcrata, i a Espanya al Partido Popular. I després de fer durant diversos anys informació política no deixa de sorprendre’m el cainisme que s’hi dona. “Adversaris, enemics, enemics mortals i companys de partit”, diuen que va dir el gran Giulio Andreotti. Com en quasi tot, tenia raó. L’aforisme bé podria ser del genial Joan Capri (l’altre dia va fer 101 anys del seu naixement i no hi va haver cap homenatge nacional, per què?). Vull dir que la condició humana és estúpida, però en això ja em sembla absurd.

Està molt bé debatre, discutir, votar, transaccionar, convéncer, rebatre, emprenyar, cridar, i fins i tot, si es dona el cas, posar-se d’acord. Ara, això d’anar matant. I després fer com al tren, tot passant per Belgrad (tot succeeix a Belgrad, oi?), hi ha un assassinat i ningú sap res. I efectivament, als partits polítics hi ha molts sospitosos. Això és el més bèstia. Perquè com diuen els policies de les novel·les el més important és tenir un mòbil, un perquè. I Mare de Déu si hi ha motius.

I llavors què feu en el mateix partit que el que voleu assassinar? Als grans clàssics de la política com són La República de Plató o Joc de Trons s’entén que hi ha espai per tothom. Els romans van entendre allò del ‘divide et impera’ i els castellans van abraçar allò de la nova planta “sin que se note el cuidado”. Tot són estils, tot és política. Però ara quan pugeu al tren dels congressos pregunteu-vos: cal que mati a algú o el que importa és arribar a la propera estació?

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 magazín 180713