Màster no, crema sí

La cançó ja ho deia: el vídeo ha matat l’estrella de la ràdio. En aquest cas a la presidenta de la Comunidad de Madrid, la farsant Cristina Cifuentes. El vídeo de les imatges de Cifuentes robant unes cremes antiedat de la popular marca Olay en un supermercat de Vallecas -en un Eroski concretament-, l’any 2011, han estat devastadores per a la dirigent política fins al punt que s’ha vist obligada a dimitir. Ni per mentir, ni per falsificar documents oficials, ni per fer-nos passar bou per bèstia grossa. Per endur-se unes cremetes quan era vicepresidenta de l’Assemblea de Madrid, la del ‘tamayazo’ i la de Francisco Granados i Ignacio González.

I els voltors sempre estan disposats a endur-se la seva part abans que el cadàver sàpiga que és cadàver. Moments abans que abandonés el seu càrrec com a presidenta de la Comunidad de Madrid, la periodista de capçalera de l’Espanya espanyola, Ana Rosa Quintana, comentava al seu programa el problema que tenia per aquella època la senyora Cifuentes: “Diuen fonts properes a Cristina Cifuentes que és veritat que ella té una malaltia, cleptomania”. Patapam! Això sí, segons Quintana, “es va posar en tractament i ja està guarida”.

És impossible defensar Cifuentes. Com és inversemblant la seva història i com el seu partit l’ha aguantat fins a arribar a la mort civil amb un vídeo que feia set anys que estava en un calaix. Conxorxa? Mireu sempre a prop, molt a prop.

Article publicat al setmanari Ripollès

Presidenta Cifuentes, gràcies!

A aquesta hora del matí la presidenta de la Comunidad de Madrid, senyora Cristina Cifuentes, no ha dimitit. I molt em penso, i ja fa dies, que aquesta senyora no només no dimitirà si no que es tornarà a presentar a les eleccions autonòmiques de l’any que ve (només queda un any, aguanta) i les guanyarà. Una de les darreres bretolades de la presidenta Cifuentes és aquesta: renuncia al seu màster en Dret sobre comunitats autònomes que va obtenir a la Universitat Rei Juan Carlos. I ho fa en una carta al rector, Javier Ramos, on demana disculpes i el tuteja. Tot molt normal, oi? I com pot renunciar a un màster que no té! És sideral. I no dimitirà. I el president Rajoy tampoc la farà dimitir, o cessar-la. Mai, i menys ara.

Tant de bo l’erri. Tant de bo aquesta senyora dimiteixi i el PP de Madrid es regeneri. A l’altra banda tenim Ciutadans que, amb alegria, espera que el cadàver del rival passi per davant. Però comença a fer pudor aquesta estratègia de no mullar-se mai de mai. Ja li va passar a Podemos i la seva aparent hiperactivitat reformista. Ciutadans no vol ser el dolent de la pel·lícula, vol que el PP s’estavelli i recollir els fruits a les properes eleccions. Però no fa res. Sí que ha alertat de que li donava un mes a Cifuentes per dimitir o si no executaria una moció de censura. En realitat no ho vol fer, hauria de votar de la mà amb Podemos, una foto que no vol i que a més és el seu primer reclam electoral: som tan purs que mai pactaríem amb Pablemos i Errejón, que són la pesta soviètica i diuen que volen crear una Espanya plurinacional.

Amb tot això la presidenta farsant pren aire uns dies. S’han demostrat falses totes les seves explicacions, ha conspirat per falsificar i fer falsificar documents oficials, ha prestat testimonis falsos en seu parlamentària. Una joieta. Però ara, mentre la màquina mediàtica del PP engega el ventilador per emmerdar els altres, ella s’agafa fort. Més val passar uns dies de vergonya i després continuar que no fer-se la digna.

Paco Camps, Jaume Matas, Luis Bárcenas, Carlos Fabra, Ricardo Costa, Francisco Granados, Ignacio González, entre d’altres són els èxits del Partido Popular de José María Aznar, Rodrigo Rato i M. Rajoy. I ara Cifuentes és una cirereta del pastís. Però ens demostra que sí, que hi ha una classe de polítics que són dolents i que el sistema els acaba escupint. Aquí, de nou, cal agrair el paper de la premsa, sempre denostada pels polítics i també poc valorada pels ciutadans.

O sigui que gràcies a persones com la presidenta Cifuentes el periodisme recupera el seu sentit i provoca que vostè, amable lector o lectora, sigui un ciutadà encara més exigent amb el món que ens envolta i que permet que dos activistes pacifistes portin més de sis mesos en presó preventiva acusats d’un delicte inexistent, així com diversos representants del poble de Catalunya.

Article publicat a El 9 Magazín

Nacionalisme madrileny i gesticulacions

Molt curtet. Em fa molta gràcia el ‘plante’ d’alguns barons del Partido Popular respecte a qualsevol negociació del Govern espanyol amb la Generalitat. M’agrada a més el ‘xantatge nacionalista’ que fa el president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, demanant un finançament ja per a la seva comunitat. Em diverteix veure com encara funciona allò de “lo que tenga Cataluña yo también quiero”. És allò dels privilegis. Fa molta gràcia.

Però és encara més impactant comprovar que no han entès res de que va la pel·lícula. O és que no hi ha més cec que aquell que no vol veure. No sé si la tàctica del nacionalisme espanyol és obviar el problema català, però crec que potser n’estan fent un gra massa. Una cosa és fugir d’estudi i una altra desaparéixer del mapa. I això és el que està fent Mariano Rajoy. Ell diu que no està per “canviar cromos”. Però és que de debò creu que això de va de duros? Imagino que no, que ja l’han informat. I Rajoy pot ser moltes coses però no és estúpid. La gesticulació de Sánchez-Camacho ens ha de fer pensar a més que quelcom es mou. La presidenta del PP a Catalunya està aprenent dinàmiques de la gent de Better Together, organització que tracta de convéncer als escocesos que és millors seguir a Regne Unit i no fer cas de la independència d’Escòcia. Tot plegat ben democràtic i ben audaç. Però aquí seguim tenint el que tenim.

Potser només és comèdia tot plegat i el Partido Popular sap de que va la cosa i està esperant el 2014 per anar deixant-nos caure llenya. Entre l’ofec econòmic premeditat i l’ús partidista de la Justícia només cal una mica més d’apretada per sentenciar-nos. Ara bé, tenim encara la carta de la unitat catalana. Com fer-ho? Doncs anant plegats. Em sorprèn veure segons quines analisis sobre les darreres enquestes que donarien un empat tècnic entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana (amb certa ventatge d’ERC). Mai com ara necesitem gestos com les candidatures unitàries, però si no es pot arribar a això, per poca estratègia i massa tàctica, com a mínim caminem plegats. I això va més enllà dels partits. Catalans, prou de posar-nos nerviosos. Ja sembla que ens tremolin les cames. Una mica més de cap fred. De moment, a Madrid segueixen sense voler entendre què passa aquí. I menstrestant nosaltres hem de seguir caminant, poc a poc si cal, però caminant.