No és un calbot més a la CUP

“No fallarem mai a la llibertat política d’aquest poble”. Aquesta és una de les encomiables frases que David Fernàndez, líder, i no sé si dirigent, de la CUP va declamar el passat diumenge a Manresa en la reunió deliberativa que va fer l’organització ultra (o antisistema). Crec que els propòsits i objectius de la CUP són totalment lloables i defensables, i estic en contra del seu model de societat perquè estic profundament en contra del seu model econòmic.

Ara que està tot clar només vull remarcar una cosa: amics de la CUP no sou el poble. Ni la gent. No ho són els 1,7 milions de vots a Junts pel Sí ni ho són els 300.000 vots que vàreu obtenir. No, no ho sou. No parleu en el meu nom. No. Curiós que els messiànics sempre siguin els altres.

Entre totes, tot, diuen. “Pel camí no podem perdre els de Convergència ni els de la CUP” assegurava Quim Arrufat amb tota la raó del món. La unitat i la igualtat, però la meva. No, no s’hi val. Jo sí que cedeixo i tu no. No negociem la formació d’un Govern o la cessió d’una o altra partida pressupostària. No. Estem jugant a fer un país. I ja n’hi ha prou d’això de revolució per sobre de la solució, que és la independència, i no vull que em vingui al cap Incerta glòria. No ens ho fem això.

Com m’agradaria ser un país normal i poder tirar-me els trastos pel cap amb el que representa la CUP. Debatre fins a l’extenuació sobre el model social, sobre ecologia, sobre sistema de transport… Però ara no podem. Ara cal treballar pel que cal treballar. No val pensar en el color del casc quan encara no tenim la moto. I que no ens venguin la moto: són intransigents. I són hàbils.

Però tant que es queixen del #pressingCUP , jo he vist, sentit i llegit els plantejaments de la CUP arreu. I a més, compten amb la simpatia de la canallesca. Els periodistes d’aquest país (que primer eren majoritàriament “progres” entre PSC i Iniciativa, després d’Esquerra, i ara de la CUP) els hi encanta com està bullint l’olla. I de pas els hi encanta que Mas, per fi, sembla que no se’n surti. Però se’n sortirà.

Només vull dir que no cola, de bon rotllo. Que fa temps que ens afaitem i que la CUP ha fet grans coses per aquest país, sobretot a barris i ciutats. Bona part de la política que hem de fer ara (no pas nova) beu de pràctiques que ells fan. Però ara no faran passar bou per bèstia grossa. La formació anticapitalista farà una assemblea nacional el 27 de desembre per a decidir si dóna suport a un pacte amb Junts pel Sí per tirar endavant la investidura i la formació d’un Govern.

Però són purs i són esclaus dels seus esquemes fixats. Coherència direu. Visca! Però no és aquesta ara la partida que estem jugant. El punt número 1 de la CUP és la independència i no pas foragitar Artur Mas. Mantinguem la calma però no ens fem (més) trampes.

Article publicat a Nació Digital

De trens i presidents que no poden passar

Diuen els diaris que hi ha un nou tren que circula entre Tortosa i Barcelona i a l’inrevés. No és cap novetat, fa dècades que funciona –per dir alguna cosa– aquesta línia ferroviària. Es tracta d’un nou tipus de tren: nous vagons. Diuen que ja s’estan començant a substituir els trens actuals, de la sèrie 470, per trens remodelats, de la sèrie 447. Tot plegat tan il·lusionant com pertorbador. Tot canvia, però millora?

Diuen que els nous trens tenen l’interior totalment renovat, seients ergonòmics, accessos per a persones amb mobilitat reduïda i espai per a bicicletes i maletes grans. Diuen els observadors ben ensinistrats en el món ferroviari que aquests nous trens només podran circular a 120 quilòmetres per hora, mentre que els antics arribaven a 160. Aquesta nova manera de fer té pinta de fer-nos anar més lents.

Són canvis que costa d’entendre. Potser els nous combois seran macos i lluents, potser agradaran més a cert tipus de gent. Però vaja, de ser útils, poca cosa. Hi ha qui diu que quan s’acaben unes obres tot anirà més ràpid i serà oli en un llum.

Catalunya està veient passar el tren. Sí, com a país som com aquesta famosa línia de tren. Hem anat avançant i hem anat recorrent tot el camí que feia falta. Potser ara sí que hem accelerat, però tots sabíem quin era el nostre destí. Que si federalisme, que si peix al cove, que si confederalisme, que si la república de colors. Tots volíem –i volem– una Catalunya plena en un nou marc. Jo vull un estat propi i que no m’atabalen.

Però no, nosaltres ara estem mirant-nos el melic. Estem pendents dels vagons, de si hi entren bicicletes, de si els seients es mouen, de si hi cabem tots o de si hi ha fil musical. I la locomotora? Qui ha de tirar del carro és el president Mas no només per comandar la llista més votada mai a Catalunya (i no em surten ara amb allò que anava de quart a la candidatura, que ja ens afaitem!), sinó perquè és el president del país.

Cal entendre totes les negociacions i els estira i arronsa propis. Ara bé, hi ha coses innegociables. Hi ha coses que van contra la pròpia essència de la democràcia i de la representativitat. Voler prescindir del president Mas només obeeix a l’odi i a l’estultícia. Els catalans mai hem volgut rei, d’acord, però totes les causes necessiten líder i nosaltres fa temps que en tenim un per la nostra. I és algú que ha de comandar la nau fins que el nou país nasca. El tren passa per davant i estem a punt de perdre’l. Podem tindre una, dos o tres oportunitats, però no gastem el crèdit: posem-nos ja a sumar i a viure plenament tots com a país.

Article publicat al setmanari L’Ebre

Rajoy, Pronovias, tancs i maniobres

Entre la picada d’ullet d’Albiol a Arrimadas i l’alegre ignorància de Rajoy sobre la nacionalitat espanyola dels catalans no sé encara a qui votar el 27-S. Just ahir Mariano Rajoy va perpetrar un dels ridículs més gloriosos que recordo a la política espanyola. La seqüència d’humor absurd és magistral: va ser incapaç de respondre al periodista Carlos Alsina sobre com es retiraria la ciutadania espanyola i europea als catalans quan siguem independents. El periodista d’Onda Cero (que no és precisament una emissora independentista) va tirar de Constitució i va recordar que la sagrada carta magna impedeix retirar la nacionalitat espanyola a tots els “espanyols d’origen”. I aquí el drama. Rajoy no contesta, silenci, i replica preguntant: “i la [nacionalitat] europea què?” Llavors, cruel, Alsina va reblar el clau i va recordar que la nacionalitat europea s’adquireix pel simple fet de tenir l’espanyola. I a partir d’aquí hilaritat i vergonya.

Rajoy no és cap oligofrènic. Fou el registrador de la propietat més jove d’Espanya, amb 23 anys. El més curiós del tema és que el segon és el seu germà Enrique. I ho ha estat tot al Partit Popular, a l’ombra de Manuel Fraga i de José María Aznar. Per cert, té una germana que també és registradora de la propietat. Curiositats familiars. Això sí, la seva tàctica ha estat sempre la de no respondre, la de deixar podrir els conflictes i aparèixer al final com l’única opció, l’única solució. Però amb Catalunya això no ha servit i no servirà. No es tracta de Gürtel ni de l’espionatge de Madrid o el Palma Arena. No. Es tracta de democràcia, d’arguments, de xoc de sobiranies, de política en definitiva. I Rajoy (i la direcció del Partit Popular) ha fracassat. Fa olor d’Alfons XIII abans de fugir després de les eleccions municipals de 1931, les que al final van servir per proclamar la Segona República espanyola.

Alfons XIII era també la punta de l’iceberg d’un sistema espanyol de cacics. Avui no és així. Avui ningú actuaria usant la seva posició econòmica i laboral sobre ningú per suggerir el sentit del vot dels seus treballadors. O sí? Doncs sí, en ple 2015 empreses com Pronovias i Almirall (mai podrem agrair prou l’existència d’Almax) “recomanen” als seus treballadors que no es posin gaire en això de la independència, que potser marxarien de Catalunya. Ai las! Que marxin, vindran molts d’altres i portaran molta feina. L’efecte capital que tindrà Barcelona serà brutal i caldrà saber vehicular l’energia del nou estat a tot el país.

I els bancs? Ai els bancs. Perquè són bona gent, però si no Caixa d’Enginyers hauria de publicar anuncis als diaris donant les gràcies a bancs catalans. Un cop segrestades i violades les caixes catalanes tensar la relació dels catalans amb les entitats financeres no ha estat una bona idea. La coerció no ha servit mai amb els catalans que sempre hem estat més conformistes que mesells.

Però tot està controlat. L’exèrcit espanyol es traslladarà a Cubelles per fer maniobres militars a mitjans d’octubre. El Ministeri de Defensa ha anunciat que desplegarà més de 70 soldats i una desena de vehicles en una propietat privada, que no concreta. Com diria Rajoy “és una disquisició que no duu enlloc”, però per si de cas ja tenim les tropes apuntant. Gràcies per tot Mariano.

Article publicat a Nació Digital

Romeva i el profeta cueta

En català correcte no es diu “cutre”, però ja m’entenen. Podria dir-ne lamentable, miserable o penosa. Em refereixo a l’altra llista. Sí, hi ha la llista unitària del sí per al 27-S (Romeva, Mas i Junqueras) i hi ha l’altra. Però no és una altra candidatura per a aquestes eleccions. És una altra candidatura per a unes altres eleccions. Però no parlem del 27 de setembre i el referèndum en forma d’eleccions autonòmiques? Sí, però hi ha qui va més endavant, gent visionària. Així Iniciativa per Catalunya Verds, EUiA i Podem (els de l’odi) ja han presentat oficialment la candidatura de cara a les eleccions espanyoles per tenir grup propi al Congrés. Ja podeu dir adéu a ICV, de pas.

Ja hi ha marcades eleccions al parlament espanyol? Doncs no, però sembla que Pablo Iglesias ja ho sap. Un autèntic profeta. I aquesta llista “cutre” per unes altres eleccions s’anomena Podem-Catalunya Sí que es pot. Aquest és el nom de la candidatura a Catalunya dels que volen canviar Espanya no se sap ben bé en què. Sona tot a passat de moda. Als vuitanta. És com si Joan Subirats i Antonio Franco, per exemple, parlessin ara de renovació i de noves idees. Ah, què si que ho fan? Doncs sí que anem actualitzats. Bé, tothom té dret a reciclar-se o reinventar-se. Sí, però potser hi ha algun límit de credibilitat.

Però catalans, tots tranquils! Pablo Iglesias s’ha compromès amb nosaltres. Sí, el profeta de la cueta ha dit que es compromet a respectar la voluntat dels catalans. És més, el senyor Iglesias defensa que aquesta voluntat (després atacaran el lèxic dels nacionalistes) s’ha d’articular a partir d’un procés constituent. I què és el procés d’independència d’una nació si no un procés constituent de cap a peus? John Adams i Thomas Jefferson (o Vaclav Havel si preferiu) eren independentistes, però sobretot eren persones que tenien un model de societat per al nou país que ajudaven a crear. Com nosaltres.

La pregunta què em trobo arreu ara és: independència per a fer què? Doncs per fer el que creguem i decidim, reis del meu cor! Quan estiguem escrivint la nostra constitució assistirem a la convenció redactora més ‘progre’ de la història de la humanitat. Els catalans (recordeu l’Estatut de 2005) som especialistes en embolicar-nos, en buscar garanties a les garanties i en ser més papistes que el papa. Tindrem una constitució d’esquerres, bonista, garantista i naïf. Però aquest és l’escenari posterior al que és més important: poder decidir com volem que s’articuli el nostre país, la nostra gent, la nostra nació, nosaltres.

Educació pública o concertada? Model sanitari escandinau o americà? Dinamarca o l’Equador? Sobrepassem el 27-S, que guanyi el sí i que puguem parlar de com volem que sigui Catalunya i responguem les nostres preguntes. Perquè la voluntat què tan respecta el profeta universitari només es pot saber llegint els vots de les urnes. Senyor Iglesias, el 27S posi’s “las gafas del cerca”.

Article publicat a Nació Digital

Sobre les ambaixades, les dades

Sobre les ambaixades, les dades

De vegades és millor veure dades que no pas començar a discutir. Les dades són bones. Sé que quan hom veu dades d’un partit doncs tira a posar-les en dubte. Esquerra Republicana té entre les seves files l’actiu diputat maresmenc Pere Aragonès que és autor de l’etiqueta #cosesdelBOE sota la que s’agrupen exemples de la despesa de l’administració espanyola en qüestions que no semblen prioritaries a priori per mantenir l’Estat del Benestar. Aquest infogràfic és força esclaridor.