Rajoy, Pronovias, tancs i maniobres

Entre la picada d’ullet d’Albiol a Arrimadas i l’alegre ignorància de Rajoy sobre la nacionalitat espanyola dels catalans no sé encara a qui votar el 27-S. Just ahir Mariano Rajoy va perpetrar un dels ridículs més gloriosos que recordo a la política espanyola. La seqüència d’humor absurd és magistral: va ser incapaç de respondre al periodista Carlos Alsina sobre com es retiraria la ciutadania espanyola i europea als catalans quan siguem independents. El periodista d’Onda Cero (que no és precisament una emissora independentista) va tirar de Constitució i va recordar que la sagrada carta magna impedeix retirar la nacionalitat espanyola a tots els “espanyols d’origen”. I aquí el drama. Rajoy no contesta, silenci, i replica preguntant: “i la [nacionalitat] europea què?” Llavors, cruel, Alsina va reblar el clau i va recordar que la nacionalitat europea s’adquireix pel simple fet de tenir l’espanyola. I a partir d’aquí hilaritat i vergonya.

Rajoy no és cap oligofrènic. Fou el registrador de la propietat més jove d’Espanya, amb 23 anys. El més curiós del tema és que el segon és el seu germà Enrique. I ho ha estat tot al Partit Popular, a l’ombra de Manuel Fraga i de José María Aznar. Per cert, té una germana que també és registradora de la propietat. Curiositats familiars. Això sí, la seva tàctica ha estat sempre la de no respondre, la de deixar podrir els conflictes i aparèixer al final com l’única opció, l’única solució. Però amb Catalunya això no ha servit i no servirà. No es tracta de Gürtel ni de l’espionatge de Madrid o el Palma Arena. No. Es tracta de democràcia, d’arguments, de xoc de sobiranies, de política en definitiva. I Rajoy (i la direcció del Partit Popular) ha fracassat. Fa olor d’Alfons XIII abans de fugir després de les eleccions municipals de 1931, les que al final van servir per proclamar la Segona República espanyola.

Alfons XIII era també la punta de l’iceberg d’un sistema espanyol de cacics. Avui no és així. Avui ningú actuaria usant la seva posició econòmica i laboral sobre ningú per suggerir el sentit del vot dels seus treballadors. O sí? Doncs sí, en ple 2015 empreses com Pronovias i Almirall (mai podrem agrair prou l’existència d’Almax) “recomanen” als seus treballadors que no es posin gaire en això de la independència, que potser marxarien de Catalunya. Ai las! Que marxin, vindran molts d’altres i portaran molta feina. L’efecte capital que tindrà Barcelona serà brutal i caldrà saber vehicular l’energia del nou estat a tot el país.

I els bancs? Ai els bancs. Perquè són bona gent, però si no Caixa d’Enginyers hauria de publicar anuncis als diaris donant les gràcies a bancs catalans. Un cop segrestades i violades les caixes catalanes tensar la relació dels catalans amb les entitats financeres no ha estat una bona idea. La coerció no ha servit mai amb els catalans que sempre hem estat més conformistes que mesells.

Però tot està controlat. L’exèrcit espanyol es traslladarà a Cubelles per fer maniobres militars a mitjans d’octubre. El Ministeri de Defensa ha anunciat que desplegarà més de 70 soldats i una desena de vehicles en una propietat privada, que no concreta. Com diria Rajoy “és una disquisició que no duu enlloc”, però per si de cas ja tenim les tropes apuntant. Gràcies per tot Mariano.

Article publicat a Nació Digital

Anuncis

Romeva i el profeta cueta

En català correcte no es diu “cutre”, però ja m’entenen. Podria dir-ne lamentable, miserable o penosa. Em refereixo a l’altra llista. Sí, hi ha la llista unitària del sí per al 27-S (Romeva, Mas i Junqueras) i hi ha l’altra. Però no és una altra candidatura per a aquestes eleccions. És una altra candidatura per a unes altres eleccions. Però no parlem del 27 de setembre i el referèndum en forma d’eleccions autonòmiques? Sí, però hi ha qui va més endavant, gent visionària. Així Iniciativa per Catalunya Verds, EUiA i Podem (els de l’odi) ja han presentat oficialment la candidatura de cara a les eleccions espanyoles per tenir grup propi al Congrés. Ja podeu dir adéu a ICV, de pas.

Ja hi ha marcades eleccions al parlament espanyol? Doncs no, però sembla que Pablo Iglesias ja ho sap. Un autèntic profeta. I aquesta llista “cutre” per unes altres eleccions s’anomena Podem-Catalunya Sí que es pot. Aquest és el nom de la candidatura a Catalunya dels que volen canviar Espanya no se sap ben bé en què. Sona tot a passat de moda. Als vuitanta. És com si Joan Subirats i Antonio Franco, per exemple, parlessin ara de renovació i de noves idees. Ah, què si que ho fan? Doncs sí que anem actualitzats. Bé, tothom té dret a reciclar-se o reinventar-se. Sí, però potser hi ha algun límit de credibilitat.

Però catalans, tots tranquils! Pablo Iglesias s’ha compromès amb nosaltres. Sí, el profeta de la cueta ha dit que es compromet a respectar la voluntat dels catalans. És més, el senyor Iglesias defensa que aquesta voluntat (després atacaran el lèxic dels nacionalistes) s’ha d’articular a partir d’un procés constituent. I què és el procés d’independència d’una nació si no un procés constituent de cap a peus? John Adams i Thomas Jefferson (o Vaclav Havel si preferiu) eren independentistes, però sobretot eren persones que tenien un model de societat per al nou país que ajudaven a crear. Com nosaltres.

La pregunta què em trobo arreu ara és: independència per a fer què? Doncs per fer el que creguem i decidim, reis del meu cor! Quan estiguem escrivint la nostra constitució assistirem a la convenció redactora més ‘progre’ de la història de la humanitat. Els catalans (recordeu l’Estatut de 2005) som especialistes en embolicar-nos, en buscar garanties a les garanties i en ser més papistes que el papa. Tindrem una constitució d’esquerres, bonista, garantista i naïf. Però aquest és l’escenari posterior al que és més important: poder decidir com volem que s’articuli el nostre país, la nostra gent, la nostra nació, nosaltres.

Educació pública o concertada? Model sanitari escandinau o americà? Dinamarca o l’Equador? Sobrepassem el 27-S, que guanyi el sí i que puguem parlar de com volem que sigui Catalunya i responguem les nostres preguntes. Perquè la voluntat què tan respecta el profeta universitari només es pot saber llegint els vots de les urnes. Senyor Iglesias, el 27S posi’s “las gafas del cerca”.

Article publicat a Nació Digital

Sobre les ambaixades, les dades

Sobre les ambaixades, les dades

De vegades és millor veure dades que no pas començar a discutir. Les dades són bones. Sé que quan hom veu dades d’un partit doncs tira a posar-les en dubte. Esquerra Republicana té entre les seves files l’actiu diputat maresmenc Pere Aragonès que és autor de l’etiqueta #cosesdelBOE sota la que s’agrupen exemples de la despesa de l’administració espanyola en qüestions que no semblen prioritaries a priori per mantenir l’Estat del Benestar. Aquest infogràfic és força esclaridor.

El nostre Debat és que no tenim Estat sent una Nació

El nostre mal no vol soroll, deia el clàssic. El nostre camí serà feixuc i ple d’obstacles i de bufetades, diu el president Mas. El nostre Debat és que no tenim Estat sent una Nació, i deixem-nos d’orgues. Per part de qualsevol president espanyol sempre hem de sentir la mateixa cantarella: “Cap altre govern com el meu ha fet més per Catalunya”. Això és el que es pot parlar de Catalunya en un debat com el que ha acabat avui. L’entesa entre Catalunya i Espanya ha arribat a la fatiga. Ningú vol saber-ne res de l’altre. Ambient previ al divorci, quan els dos saben que ja res va bé. Anem al xoc, i res serà com abans, això segur.

Source: elpais.com via Aleix on Pinterest

L’altre tema del dia, sense cap mena de dubte, és la publicació del darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat. Per una banda cal destacar que l’independentisme, sembla, es manté i que gairebé un 55% de catalans votarien a favor de la independència de Catalunya. Visca!

A més aquests dies, i més avui, es repeteix la lletania aquesta de que l’aposta electoral de Convergència i Unió, i molt especialment del president Mas, ha sortit malament. Tal i com revela l’enquesta del CEO per primer cop ERC seria l’opció preferida dels catalans en vot directe, per davant de CiU. I què? És un error de Convergència i Unió (o de qualsevol polític) dir el que pensa? Em posa dels nervis. La política té molt de càlcul, de tàctica, de maniobra. Sí, d’acord. Però també té a veure, i molt, amb les conviccions.
Artur Mas  podria haver fet una altra campanya o fins i tot podria no haver convocat eleccions. Sí, però va preferir tirar pel dret. Que segur que pensava que li aniria a favor, o potser algú del seu entorn ho creia. La cosa va anar com a va anar amb una participació altíssima. I probablement, uns dels costos de que Catalunya sigui independent sigui que un partit de la importància i transversalitat profunda com Convergència quedi debilitat pel procés. Seria el més normal, la veritat. Però això ja és un altre tema.

Però a mi el que em preocupa de debò de l’enquesta del CEO és l’augment de la desafecció. Poc o gens satisfet amb la democràcia, 84.9%. Funest i lamentable. S’està creant un caldo de cultiu favorable al populisme de tot signe que pot portar aquest país i aquesta nostra societat al barranc més ferotge de tots. I això no és només cosa dels polítics, som nosaltres. Quin país volem doncs? Apa, a córrer.

El resum de tot plegat podria ser això

Pot ser simplista perquè és un tuit. Però bàsicament crec que l’estat de la qüestió és el que ha piulat el portaveu d’ERC al Congreso de los Diputados, Alfred Bosch:

 

I després ja cal valorar què han de fer els partits per refundar-se (però sense perdre’ls), què han de fer els Governs per garantir la legalitat, què ha de fer la Justícia per poder ser justa i què hem de fer els ciutadans per poder actuar a més de xiular i emprenyar-nos.

Tan de bo el problema fos Sánchez Camacho, però no

Qui em coneix i/o ha treballat amb mi en això del periodisme sabrà que sóc molt poc amic de la teoria de la conspiració o de la conxorxa. Sóc molt de Guillem d’Ockham i de la seva navalla: si hi ha dues hipòtesis la més senzilla serà la que més s’acosti a la veritat, resumint. I això ve a tomb de la trama d’espies que sembla que ha esberlat el famós oasi català en les darreres setmanes. Bé, i es pot fer a tots els casos de corrupció que ens ocupen darrerament. Fa un dies que dic que estem contaminats. I, alerta, com bé diu en Roger Palà en aquest article a Nació Digital no podem caure en la conspiranoia perquè alguna cosa hi ha. Efectivament, com en tot sistema democràtic, hi ha corrupció i sempre afecta més a qui ha estat més temps en el Govern. D’acord. Altra cosa és que es pot fer per arreglar-ho, i espero notícies ben aviat dels partits catalans. I una altra cosa és que això sigui només un tema català, fet al que des de Madrid s’han apuntat ràpidament. No serà que els oasi estan fora de Catalunya?

Però torno al que deia al principi. No sóc de creure en conxorxes, però sobre la trama d’espies cada cop té més sentit, per senzilla, la hipòtesi de que Alicia Sánchez Camacho, delegada del PP a Catalunya, estava d’acord amb els detectius i sabia que les converses amb l’ex de Jordi Pujol Ferrussola es grabarien. Així ho expliquen alguns dels implicats, i menys mal que es coneixen algunes dades perquè des d’alguns partits ja s’abocava la idea de que eren els de l’agència Método 3 que actuaven pel seu compte i després venien informes. Ara la policia deté responsables i escorcolla la seva seu, i tant, això s’ha de fer. Però cal més.

El PP es defensa i demana el llibre de clients de l’agència de detectius. És una mica com la declaració de la renda de Mariano Rajoy, aquestes coses no s’apunten. I la defensa dels populars m’indigna una mica. Sí, perquè no es basa en els fets si no que ataca amb la tàctica del ventilador, de l'”i tu més”, i sobretot perquè sembla que el PP, amb la que està caient des de fa anys, no tingui res a veure amb la corrupció a Espanya. No acostumo a fer-ho però avui he contestat a un diputat perquè m’ha semblat d’un cinisme extraordinari. No s’ha de fer, ho confesso, però no me n’he pogut estar i he seguit el seu joc. Jo confesso.

Més enllà de la relació del PP amb les escoltes es podria aprofundir en si el moment en que vivim de corrupció express té a veure amb el procés sobiranista. A veure, poc o molt sí que té que veure. No ho relaciono amb CiU, com fan els seus dirigents (i ho entenc) perquè és obvi que afecta als demés partits catalans: PSC, Convergència, Unió i una mica també ERC. El PP ja té la seva cosa esclar. Els serveis d’intel·ligència espanyols (CNI) han d’estar al cas: han de fer la seva feina. Si el gabinet de Mariano Rajoy fa el possible per asfixiar les comunitats autònomes (això sempre vol dir Catalunya) què no farà la intel·ligència? Guerra bruta? Potser sí. I què voleu? És la seva feina i s’ha de comptar amb això.Però cal ser exemplars.

El cas Mercuri s’ha tancat en fals, com el cas Pallerols. El cas ITV es veurà aviat, tot i que tot apunta a un crim que no es va fer. El cas Crespo cal esclarir-lo. I hi ha més casos en la recambra, casos que porten vuit anys oberts, esperant accions, que segur que vindran aviat. La Justícia espanyola no actua per lliure. És així, no me’n refio, està brutalment polititzada. Sánchez Camacho diu, com molts, que és ridícul relacionar l’espionatge amb un atac al procés sobiranista, però potser no ho és tant. Tan de bo el problema fos que Alicia Sánchez Camacho va ajudar a espiar la ex de Jordi Pujol Ferrussola (altra cosa és si aquest senyor ha de ser investigat, segurament sí). No, el problema és que tenim molta feina. Per una banda cal endreçar la casa. I a la vegada cal tornar a l’inèrcia imparable del procés sobiranista. Ens estan confonent. Així ens desanimen. No ens ho podem permetre perquè en política l’estat d’ànim és quasi el més important. Com digué Maurice Maeterlinck: “Cada cop que caiem en el desànim perdem molts dies de la nostra vida”. No ens ho podem permetre, tenim pressa, molta pressa.

Foment del Treball plega veles: eludeix el sobiranisme i el pacte fiscal

“No sé què es pensaven que anavem a fer avui. Ni que anéssim a proclamar la república independent de no sé què!”, deia entre riures el president de la patronal Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà, abans d’iniciar-se l’acte ‘Anem per feina’. Aquesta cita havia despertat gran expectació ja que s’esperava una crítica de Foment a l’aposta sobiranista del president Artur Mas. S’esperava que Gay de Montellà exigís el pacte fiscal com a far de la reivindicació catalana. Doncs res, ni una cosa ni l’altre. Ni renyar Mas ni treure pit amb la conciliació amb Espanya.

En un acte en el qual ha destacat l’absència de la Cambra de Comerç, el Cercle d’Economia i la patronal Pimec per la suposada politització de la cita, l’única demanda concreta ha estat demanar “un pacte pel creixement”. És més, Gay de Montellà ha volgut ser amable amb les administracions: “Reconeixem l’esforç de la Generalitat i del Govern central, però calen reformes”. Més dur ha estat quan ha demanat un canvi d’actitud enfront de la corrupció política: “Hem de pensar que més enllà dels mecanismes de control, l’honradesa i el prestigi social d’una organització va molt lligat a les actituds personals, i molt especialment dels seus directius”. Abans de que comencessin els discursos, Gay de Montellà no ha parat d’encaixar mans i de rebre felicitacions; anava crescut: “Que si aquell imputat, que si el Bustos, jo crec que ara aquests polítics estan molt nerviosos, ja se’ls hi baixaran els fums”, deia el president de Foment a uns empresaris, a la porta de la biblioteca de Foment.

En l’acte, que ha convocat 400 persones en la seu de la patronal a Via Laietana, destacava la presència de l’historiador Francesc Cabana, el professor Ramon Adell, el secretari general de la Confederació de Comerç, Miguel Ángel Fraile, i els empresaris ‘culés’ Joan Gaspart, Joan Castells i Enric Reyna. Per la seva banda, el president de Fepime, Eusebi Cima ha parafrasejat dues vegades Artur Mas: “En un moment excepcional calen decisions excepcionals”.

Manel Fuentes es justifica i ataca

El presentador de la cita ha estat el periodista i conductor d’El Matí de Catalunya Ràdio, Manel Fuentes, que ha justificat la seva participació en un esdeveniment precedit de polèmica. “Si algú proposa alguna cosa per sortir de la crisi cal escoltar i per això he vingut” ha dit. Ha estat força contundent contra les entitats que no han acudit a la cita: “Estic acollonit perquè han de ser molt perillosos aquesta gent (Foment) perque hi ha més baixes aquí avui que en una empresa un dilluns abans que comencés la crisi”. També ha carregat contra la classe política: “En tota la sala no hi ha ni un imputat per corrupció, cosa que no tots poden dir”. També ha ironitzat sobre la renúncia del Papa Benet XVI i sobre el fet que el Vaticà té Estat propi però no eludeix la crisi.

Publicat a El Singular Digital