Sóc un supremacista

Tota acció té un efecte i aquest produeix conseqüència. Quim Torra és el 131è president de la Generalitat, i això no agrada a l’espanyolisme organitzat sota el paraigues del famós article 155. Només cal llegir el tuit d’Inés Arrimadas (del partit que el 2009 feia coalició europea amb la feixista Libertas), cap de l’oposició, per copsar el moment: “Aquí algunos ejemplos de lo que piensa Quim Torra, el candidato más radical que ha podido encontrar Puigdemont para alargar el procés y aumentar el conflicto y la fractura social. Supremacismo y odio puro. Si el Gobierno cree que ‘esto de Cataluña’ está solucionado, se equivoca.” I adjuntava unes captures d’uns tuits del president Torra de fa uns anys. Són paraules dures però sovint fora de context, i ja se sap que la ironia necessita còmplices. Resulta que Quim Torra, ciutadà i president, és un supremacista. Jo també ho sóc, ho confesso. I crec que ara és el millor moment per ser-ho.

Tot fa pensar que cal donar tot el suport democràtic als presidents Torra i Puigdemont, per motius diferents però per la mateixa cosa. Cal recordar també que la propera batalla democràtica haurien de ser les eleccions municipals i europees: així doncs els municipis hi han de ser i la política ha de ser exigent. No confio en la ‘nova política’, crec que de política hi ha de bona i de dolenta, i punt.

I ara el supremacisme. També s’ha qualificat Torra de nazi i de racista, així com de xenòfob, però això no és tan notícia. Per entendre’ns: ara els supremacistes acusen de supremacistes els que no tenen poder ni estat per legitimar la seva nació (això està al constitucional Estatut!). No és un ‘i tu més’, però la comparació pot ajudar la situació en el seu punt. Jo m’he llegit llibres i articles de Quim Torra. I m’han agradat i crec que no és una persona racista, xenòfoba, nazi o supremacista. De cap manera, però sí que té una visió del món. I això molesta. La concreció enfront del relativisme de la transversalitat de la buidor, cou.

El president Torra és un nacionalista català. Fa molt de temps que existeix això. No és una novetat. És plenament democràtic i al segle XXI no se li poden imputar elements del segle XIX perquè si juguem a això no podríem compartir el pati. Perquè no és un nosaltres contra ells. No. Fa temps que no ens interessa d’on vens, si no on vols anar. I els que hi estan en contra són els que no volen anar enlloc recordant que venien de fora, però de fora de la política catalana, que més enllà de sigles sempre ha estat integradora i pactista. I ara, per la república catalana també ho haurà de fer. Jo tinc i tenia pressa, però sé que m’hauré d’esperar.
El 9 magazín 180518

Article publicat a El 9 Magazín

Anuncis

El taronja no suma

A Catalunya, Cs (37 diputats), JxCAT (34), ERC (32), PSC (17), CCP (8), CUP (4) i PP (3). Al Vallès Oriental, Cs (26% dels vots), ERC (22%), JxCAT (21%), PSC (14%), CCP (7%), CUP (4%) i PP (3%). Les eleccions han quedat com han quedat. A l’àrea de Barcelona, el combat entre unionistes i sobiranistes ha estat porta per porta. L’única divisió social que hi ha, per molt que diguin, és la de les xifres de les urnes. I una participació alta, en una societat avan- çada, és un símptoma d’implicació. En un país on les xifres d’afiliació a partits i sindicats és molt menor que a l’Europa seriosa sorprèn la implicació de l’anomenada societat civil.

Als mitjans de comunicació sovint es categoritza la societat civil com a “persones i entitats independentistes”. Però això no és pas així. I sí que tenen visibilitat, esclar. Però se les ignora deliberadament. És com l’actitud del Barça respecte de l’Espanyol, que ningú se m’enfadi, ho dic amb tot el respecte. I això no m’acaba de fer el pes. I em refereixo a la Política. Als muni-cipis, aquesta frontera és molt menor i els regidors sobiranistes visiten entitats –diguem-ne– unionistes encara que siguin culturals, esportives o de lleure. I a l’inrevés no ho conec tant. Serà perquè no passa?

Abans es parlava del “cinturó vermell”. Una entelèquia desarmada. Ara es parla de “marea naranja”. Socialistes i comunistes durant anys van bastir complicitats sòlides en la societat civil de cada poble. No veig el mateix amb Cs. És tot com de pladur. Crec que el taronja no suma. M’adono que és una part de la població, de la meva societat, amb la qual m’és difícil relacionar-me. Aquesta mateixa gent, abans del taronja, havien estat blaus, vermells o violetes i sempre hi havia un camí, una manera d’acabar posant-se d’acord. Ara no ho veig.

Tan de bo m’equivoqui perquè l’hora és greu. I jo no vull –perquè no n’hi ha cap necessitat– reconciliar-me amb ningú. No estic enfadat amb ningú. No he deixat de parlar amb ningú. Perquè són els que parlen de divisió i tensió els que l’han volgut crear. Amb uns arguments colonialistes mai vistos a Catalunya, excepte ara que el PP es descompon anant rere Rivera i Arrimadas. Em preocupa que, més enllà de les altes esferes el color taronja sigui impermeable, que sigui difícil de barrejar, que no lligui amb la resta del ventall cromàtic. Perquè els guetos s’autoimposen i jo no en vull cap al meu país, i menys d’aquells que pensen el contrari que jo. Els vull a prop.

Publicat a EL 9 NOU VOR 171222

Reconciliació? Vota normal

Campanya electoral de la vergonya. Aroma de 155, piolins i trasllats a Sixena. Entenent la normalitat com allò que fem cada dia, no com quelcom natural o adient. Enmig de tot plegat apareix Pablo Iglesias el complidor amb una proposta: “Un govern de reconciliació on hi hagi gent que pensi diferent, alguns independentistes i altres no, que puguin aconseguir una sortida diferent”. Reconciliació. No ha passat res. Ni presó ni exili ni hòsties. El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, sempre assegurant que ell és molt de pactar, també ha ofert un govern que tingui per objectiu “la reconciliació” entre Catalunya i Espanya.

Reconcilació? Hi ha hagut una guerra? Sembla que alguns sí que tenen aquesta consciència. Sí que pot semblar que alguns han tirat de manual militar. De guerra psicològica que en diuen alguns. Qui s’ha de reconciliar? Primer vam estar uns dies exigint autocrítica i després es reclamava que demanéssim perdó. I qui ho demana? Doncs la metròpoli. Els homes i dones del cap dret, els del 155. La barra és còsmica. El cinisme és brutal. Els arguments són pobres, nefastos, però efectius. Tornar a la normalitat. Que tots ens portem bé. Feu-vos un petonet i seguiu jugant. Molta gent d’aquest país, de bona fe, compra aquesta mortadel·la.

El vot és secret però sobretot és sobirà. Senyores i senyors, facin el que creguin. Sembla ser que el dijous 21 farem cua per votar, que hi serem molts i que tothom vol votar Ciutadans o el PSC. Al PP ja ni els diaris espanyols el veuen amb opcions.

L’expressió “tripartit del 155” ha fet fortuna. Però jo ho veig més com un trident. Més de Posidó, el déu del mar, de la marea i del naufragi. Només recordo unes onades. Iceta, hàbil i elegant, ha disparat al president Puigdemont subratllant que “quan un president crida a encarar-se a alcaldes obre la porta a violència verbal” i “qui sap si de l’altra”. A més, el candidat socialista ha promès un pla de xoc social de 3.000 milions per lluitar contra les desigualtats. Lloable, serà amb l’agència tributària i la hisenda pròpia que pregona i que el 155 (programa Espriu) s’ha endut per davant.

Una altra onada. El candidat de la franquícia del PP a Catalunya, senyor Xavier García Albiol insta Iceta a decidir-se: “O estàs amb Déu o estàs amb el diable”. Per si no esteu acostumats a la retòrica clàssica la traducció és: Iceta has de dir si estàs amb els partits independentistes o amb els espanyolistes. En tot cas, crec que el PSC no està per gaire pactes amb ERC, i menys amb el PDECat-Junts per Catalunya.

Onada final. La de la barra prèmium. La cap de l’oposició al Parlament, senyora Inés Arrimadas, que a un grup d’empresaris els hi va dir: “Les empreses voldran tornar si Cs guanya les eleccions”. I el messiànic és Puigdemont! Francament, no crec que com a societat tinguem necessitat de reconciliar-nos. És vergonyant l’anunci electoral del PP on assegura (un any més) que les famílies estan trencades i no es parlen per Nadal per l’independentisme. Tot plegat són petits exemples. Però no oblidem els Jordis i els membres del govern encara en presó preventiva. No és normal. I no ens hem de reconciliar ni amb el tripartit del 155 ni amb els comuns que es posen de perfil. Al carrer, a casa, tot va bé. M’abraçaré amb qui calgui. Seguim. I el dia 21 a votar normal, sense escarafalls ni pensant coses rares. Cal tornar a la normalitat per poder fer efectiu el somni.

Publicat a Nació Digital