Més Anna Tarrés que Joan Herrera

El títol d’aquest article, a més de per cridar l’atenció, és per demanar cert tipus d’actitud dels nostres dirigents mentre duri això que hem anomenat “el procés”. Anna Tarrés fou entrenadora de la selecció espanyola de natació sincronitzada i va guanyar el que es podia guanyar i va posar aquest esport entre els més atractius i seguits de la televisió a casa nostra. Però ai, a aquesta senyora li van retreure males maneres, que pressionava molt a les seves nedadores, que era massa exigent. Ja hi som. Es va muntar tota una conxorxa i tot de nedadores la van acusar de tot. Després d’un bon resultat als Jocs Olímpics de Londres la van fer plegar.

Per què és catalana? No. Per què és dona? Tampoc. Per què és contundent i crítica? Doncs sí. Vivim en una societat en què la crítica és mal vista i poc digerida i en què la contundència s’entén com mala fe. Tenim la pell cada cop més fina i això ens porta cap a l’estupidesa grupal.

Dic que ens cal més Anna Tarrés que Joan Herrera però menteixo. Ens cal tothom. Sobretot la tradició i l’espai sociològic d’ICV-EUiA. Però no puc entendre que cada cop que hi ha algun avenç en el procés sobiranista –el darrer, la carta del president Mas a Rajoy- des d’Iniciativa sempre s’hi troba algun però. Defensen la centralitat del Parlament, molt bé. Però no es pot minar ni la credibilitat ni la dignitat de la figura del president de la Generalitat.

De vegades sembla que a ICV no l’estimin prou. Sembla que estiguin tristos. Per una banda, perquè ERC li ha pres qualsevol protagonisme possible en l’Operació Dret a Decidir. I per altra banda, els cops efectistes i enginyosos dels diputats de les CUP els deixen com a petitburgesos enfront de l’electorat esquerranós. Herrera té (encara) l’oportunitat ideal per ser una espècie de cap de l’oposició i alhora un protagonista central de la política catalana. Suggeriment: mentre segueix picant amb l’agenda social hauria de sumar-se a l’agenda nacional. Si et passes el dia remugant, ningú et fa cas. Si algú té algun dubte que miri cap al PSC versió Pere Navarro i entendrà de què parlo.

Aquest mes d’agost serà més mogut del que molts pensen, però no ho veurem, però cal preparar-se. El pròxim mes de setembre serà regirat perquè l’agenda pública ho exigeix (Diada, Debat de Política General,…), però els partits, tots, haurien de decidir com volen i poden col·laborar en “el procés” ara. El lideratge ara recau en el president Mas, que s’ha entregat a la causa, cal veure qui més està disposat a jugar-se-la. Perquè ara és moment de decidir si es vol ser testimoni caduc d’aquesta vella època autonòmica o si es vol ser actor de la nova Catalunya el dia després, allà al segon semestre de 2014.

(Publicat a Nació Digital)

Herrera erra?

Mentre el Partit del Socialistes ha decidit seguir muntats en el Dragon Kahn (Pere Navarro i allò de que tothom és federalista o anar de bracet amb la Plataforma per Catalunya a l’Hospitalet) sorgeix com alternativa tossuda en l’espectre de l’esquerra (amb el permís d’ERC) la formació Iniciativa per Catalunya Verds, els anomenats hereus del PSUC. Sí, ICV ja es va fer pregar però va entrar en la Declaració de Sobirania del Parlament i defensa com el que més el dret a decidir, basant-se en la radicalitat democràtica. Però res és el que sembla i els matisos (o ambigüitat) ja han sortit. La puta i la Ramoneta? No, això és cosa de la dreta conservadora i burgesa.

Aquests darrers dies el copresident d’ICV, Joan Herrera, ha tingut un parell de moments de glòria que han estat errors gruixuts però que potser ell creu que li van bé. Sempre atent al rebot ofensiu el copresident ecosocialista va comentar la moció aprovada a l’Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat (vots de PSC, PP i Plataforma per Catalunya) en contra de la celebració d’un referèndum a Catalunya. Digué Joan Herrera: “La moció de l’Hospitalet sobre la consulta és un error”.

Però per què “és un error” per al copríncep d’ICV? Doncs perquè no és oportú, deia, plantejar-se el posicionament envers la consulta perquè ara és moment de dret a decidir, no de demanar el vot. Ai! Cínic o ingenu? En essència el debat sobre el dret a decidir és un debat democràtic, efectivament. Però ara Catalunya està jugant una partida gran, per nens grans, amb Espanya a l’altra banda del taulell. Herrera no considera que els catalans viuríem millor sent només catalans? No és més senzill transformar la societat (com cregui cadascú) tenint un estat propi? A què ve això? Tacticisme potser, però de curta volada.

Això sí, treure pit signant un conveni amb Izquierda Unida. El coordinador dels postcomunistes espanyols, Cayo Lara, es va felicitar per “l’acord concret” sobre el suport sense fissures al dret a decidir del poble català. Diuen que això condicionarà l’agenda política espanyola. Tant de bo, però això a IU li surt gratis i a més IU té el pes que té per molt que no agradi certs intel·lectuals. Què diu el paper? Comprometre’s a “treballar conjuntament de manera coordinada per un model d’Estat federal, plurinacional, social i republicà, que incorpori el dret a decidir”. Això sí que motiva! Sembla que aquesta esquerra sempre va dues passes tard en el camí de la història, aquesta etapa ja està superada.

I per acabar d’emocionar a la tropa amb aquest acord ICV-IU cal saber que “l’exercici del dret a decidir s’ha de basar en la voluntat de negociació amb l’Estat, fent servir els mecanismes legals existents o acordant-ne  la reforma, si es considera necessari”. Sideral. Ostres, senyor Herrera, vol dir que no erra?

(Publicat a Nació Digital)

El suïcidi del PSC i l’opció Herrera

Sembla que al final el Partit dels Socialistes deixa de banda l’art de “la puta i la Ramoneta”, o no? Però no, però sí. Segueix despistant, o sigui que segueixen fent la viu-viu sense despentinar-se, molt millor que en Jordi Pujol, ara amb la reforma federal de la Constitució. Potser seria més fàcil aconseguir que Falete es tiri de cap des d’un trampolí, o que en Duran Lleida no torpedinés CDC per vici. Tot són utopies, com diuen els polítics quan critiquen, ben legítimes. El PSC s’està suïcidant, poc a poc, però creu que navegant entre dues aigües es mantindrà. Cal recordar que els socialistes són la tercera força parlamentària i tenen 20 diputats, i poques esperances de remuntar. Ho destaco perquè per al PSC –i el que representa- això és misèria. Tractant de tapar vies d’aigua espanyolista cap a Ciudadanos i PP potser estan obrint forats més grossos a la barca catalana.

Gerro d’aigua freda, sí. Si fa unes setmanes (el passat 13 de març) van encoratjar el catalanisme afegint-se a la declaració de sobirania del Parlament, havent-se encarat al PSOE i a Carme Chacón, ara tornem pel camí de la indefinició. L’habitual, em diran alguns. Amb la LOAPA ja vam veure de quin peu calcen, diran d’altres més veterans. Potser sí, però això no treu que el PSC representi a molts i molts catalans que necessiten d’una eina política, d’un partit, que els ajudi a aconseguir els seus anhels. Milers de persones que no podem obviar, no. Deixo la poesia per dir que la reforma federal que propugna l’equip de Jaume Collboni (es veu que mana molt) no fa el fet. Als votants tipus PSOE els hi semblarà una martingala i als anomenats catalanistes els hi semblarà un coitus interruptus. Això sí, tindrem uns dies amb titulars.

Amb aquesta sagnia i també per mèrits propis en Joan Herrera, ara dit copresident d’Iniciativa per Catalunya Verds, és el cap de l’oposició. Que sí, que ja és que és l’Oriol Junqueras. Em refereixo a que el paper de fuet del Govern se l’ha quedat ell tot solet, sobretot en el camp de l’esquerra clàssica, devorant el PSC. Altra cosa és el problema que té amb les CUP. Figues d’un altre paner. Herrera té ara l’opció de menjar múscul socialista a Barcelona i rodalia. I haurà de tenir gana.

Ha passat de ser el hippy de la bici a ser una barreja de Gandhi i Michael Collins. Ara reclama al Govern que incompleixi la llei i aprovi uns pressupostos sense acatar les exigències de Madrid i Brussel·les. Saltar la paret. L’estocada a l’argumentari de Mas és bona: si val amb el dret a decidir hauria de valer per als pressupostos. L’opció Herrera pren cos. I en Pere Navarro pot acabar tan enfonsat com el mateix federalisme. Fins i tot el CIS, l’òrgan estadístic espanyol, assegura que l’independentisme és la idea majoritària entre els catalans. Federalisme? No, gràcies.

 

(Publicat a Nació Digital)

PSC, ICV i l’enganyifa de les primàries

En el terreny fangós de les ganivetades dialèctiques entre esquerra i dreta sempre apareix com a element a discutir la suposada “superioritat moral” de les forces d’esquerres, dites fins i tot progressistes. Un d’aquestes pedres de toc és això que se’n diu primàries. Són unes eleccions abans d’unes eleccions, de cara endins per escollir el candidat que escolliran els ciutadans. Ho fan els americans, diuen per tenir patent democràtica. És, en teoria, un exercici d’obertura i de transparència dels partits cap als ciutadans-electors. En essència és així, el problema és que molts dels que presumeixen de democràcia interna i de participació radical són els millors “cuiners” d’aquests processos. Fet i debatut, igual unes primàries a la “progre” que un “dedazo” tipus Aznar.

Qui fa bandera amb més orgull d’això de les primàries és Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) ja que fa més d’una dècada que les organitza a casa seva. I tenen tota la raó en fer-ho perquè a nivell municipal ho han treballat en alguns casos. Ara bé, és com aquella fondue/olla expréss/màquina de fer sucs que tots tenim per casa i que no fem servir mai. Ep, però la tenim! El reglament intern d’Iniciativa estableix que l’elecció dels caps de llista a les eleccions s’escullin a través d’un procés de primàries. En el cas més que probable (pel que diu la història en convocatòries catalanes i estatals) que únicament es presenti un candidat es convoquen igualment perquè serveixen com a “instrument de contacte amb els ciutadans”, més enllà de la relació habitual amb la militància. Una operació de màrqueting postcomunista en tota regla, abans n’haguessin dit propaganda suposo.

Hi van haver primàries la tardor del 2006: Saura necessitava 50 avals per presentar-se, i en va reunir 301. Un èxit, sense cap altre candidat. El juny de 2004 de nou primàries: Saura aconsegueix el 95 per cent del suport a les primàries d´ICV, tampoc hi ha llista alternativa. Cal anar fins la tardor de 2000 quan Saura, llavors vicepresident d’Iniciativa, va disputar el lideratge postcomunista i la candidatura a Rafel Ribó (actual Síndic de Greuges, tots ens sabem posicionar). Curiós, Saura accedeix al lideratge per primàries i durant el seu mandat d’una dècada no n’ha de fer cap més. El seu hereu, Joan Herrera (el de la bicefalia paritària amb Dolors Camats, sense rivals), igualment: el 2010 no va tenir oposició tampoc. Velles i noves tradicions.

Ah, i el PSC, no me n’oblido. Finalment (perquè ha costat) diuen que faran primàries per a les eleccions nacionals. Pagant un euro i fent signar un manifest progressista. Molt bé, però… a doble volta? Ai, no fos cas que amb una tirada no ens agradés què diuen els daus. Que no torni a passar com amb el PSC de Barcelona que es va regirar i va recolzar Jordi Hereu com a candidat en comptes de Montse Tura, llavors protegida de l’apparatchik socialista. Primàries sí, i tant, però ben lligades, no fos cas.

 

(Publicat a Nació Digital)