Treballadores i dones

Sovint veiem que vivim en sobreentesos. Dia de la Dona, Dia de la Dona Treballadora, el 8 de març. Doncs, és clar que les dones són treballadores! I s’ha de reivindicar cada moment. Sempre cal anar a la poesia. Maria Mercè Marçal ho va escriure perfecte: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. Noies, endavant, trepitgeu fort.

Avui només penso en dones que ens han fet millors a tots. Per exemple, Montserrat Roig i allò que “l’amor és massa cruel perquè tingui la tendresa de l’amistat”. O la millor escriptor-escriptora en la nostra llengua, Mercè Rodoreda. Flipant és la seva correspondència amb en Joan Sales. Mai amb les lletres he diferenciat el gènere de l’autor.

No crec massa en la visió de gènere, potser perquè penso i actuo com si fóssim iguals. Vaig anar a escola on tot érem nens. No hi havia cap nen negre a classe tampoc però mai vaig entendre que el meu món no tingués ni dones ni negres. I mai vaig pensar que alguna dona no fos treballadora.
Sent adult i vivint al món real cada cop sóc més feminista, diguem-ne. Vull dir que el masclisme em sembla tan absurd com imbècil. Com el racisme. I a més, ens surt caríssim com a societat. Només puc estar a favor de les reivindicacions i crec que tots els homes hi hem de ser. Ara bé, fem les coses normals i normalitzem-nos.

Article publicat al setmanari Ripollès

Anuncis

No som ni podem ser ultres

La natura és “essència, atributs, propis d’un ésser” i la naturalesa és “el fet d’ésser d’un país o una nació determinats”. Això diu el diccionari. En el nostre país tenim ultres. Sí, habitualment es considera ultra algú que titllem d’ultradreta. El pou històric i cultural català i espanyol, mercès a 40 anys de “pau franquista” i a diferents mostres de prefeixisme fa que sigui així.

Doncs sovint es parla d’ultra, com d’ultra-esquerra. És curiós, en diem d’extrema esquerra en tot cas. I de cap manera, com sí es fa amb l’ultradreta, se’n té una consideració negativa. No defenso l’ultradreta, ni els seus plantejaments xenòfobs, absurds i violents. Quedi clar, només vull remarcar que el marc mental que tenim els catalans -basat en el relat historiogràfic i polític que rau en la dècada de 1970s- té un biaix. Té tota la raó de ser, però és incomplet.

La natura ultra és intolerant. Sigui del color que sigui. I en aquest país estem tendint a la trinxera periodística, com no havia passat des dels anys 30 seriosament i des dels 70-80 més de saló. Però no hi ha dues trinxeres. La clàssica esquerra-dreta ja no funciona. Ni tan sols independentisme-espanyolisme. No. Perquè la nostra naturalesa és comuna. Tots som catalans, som una nació social, una nació mestissa i forta. Perquè no hi ha motiu social per la trinxera. Hi ha qui fomenta l’odi social, qui vol ressuscitar la revenja com a motiu vital quan el que tenim tots és un futur comú i no pas un passat separador.

La nostra naturalesa ens impedeix tenir una natura ultra. Per l’esquerra o per la dreta. Sí, la història de cada país ens porta a tenir una cultura o una altra. Tot i que ja no és novetat avui, trobar banderes de la Unió Soviètica en mítings electorals seria xocant en gran part d’Europa, aquí no. Un amic txec ho podria trobar ultra, però coneix la història catalana i ho tolera. Els nostres símbols són comuns, com ho són la llengua i la cultura. Ho és la manera de fer, Òmnium o l’Assemblea, però també els cercles de Podem o les trobades de la CUP. Som els mateixos, pensem diferent, però som i serem els mateixos.

Que l’etiqueta dels atacs no ens distregui. Sigui Fernández Díaz i el GAL informatiu o siguin d’altres agents amb pell de xai. I acabo recordant paraules que no són meves. Les primeres, de fa uns anys ja i d’un dels millors escriptors del segle XX, Joan Sales: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils”. I les finals són d’ahir, del president Puigdemont: “Estem davant d’un dels escàndols més greus de la democràcia. Hem de marxar el més aviat possible!”. Perquè hem de reeixir per natura i per la nostra naturalesa.

Article publicat a Media.cat