Amb el cul nevat

Ai, Espanya. Què difícil és ser periodista a Espanya, on no paren d’aparèixer casos de corrupció, negligència o bé d’estupidesa. Molta feina, cregui’m. No em refereixo a la secció de successos. Parlo de l’Administració. La immensa majoria de funcionaris i de dirigents són excel·lents professionals, de debò, i després hi ha gent com el Gregorio. El director de la Direcció General de Trànsit (DGT), Gregorio Serrano, ara està de moda per la gestió que va dur a terme del caos a l’autopista AP-6 al seu pas per Segòvia el 6 de gener. Un Dia de Reis emblanquinat a Castella, quan més de 3.000 vehicles van quedar atrapats a la via durant gairebé 20 hores per la intensa nevada.

El bo d’en Serrano s’ha defensat de les acusacions per haver seguit la incidència des de la seva Sevilla natal i ha obviat les responsabilitats d’una eventual mala gestió, com si fos Homer Simpson, tot apuntant als conductors i a l’empresa concessionària. Molts es mostren indignats perquè l’amic Gregorio hagués seguit les incidències des del seu domicili sevillà. El problema no és Sevilla, que és una maravilla. Ho és la fatxenderia. La idea de que la culpa és dels usuaris i que tu ja pots fer de director de la DGT per WhatsApp, mentre prens guirlache i mantecados.

Parlem del Gregorio perquè així no parlem dels ministres Zoido i De la Serna, responsables reals de la cosa. Qui realment té el cul nevat són aquests dos senyors. I trobo a faltar també la loquaç vicepresidenta totpoderosa, senyora SSS. Al ministre Zoi- do tot aquest embolic el va enxampar a l’estadi Ramón Sánchez Pizjuán, a la capital del Nervión, on al derbi sevillà el Betis va sacsejar Hispalis guanyant a domicili al màxim rival per 3 a 5. D’aquests números sí que se’n recordarà el ministre d’Interior, el hacedor de Piolines, però de l’AP-6 o dels 1.066 ferits de l’1-O segur que no. No va amb ells. El sintagma “responsable polític” és molt clar. S’entén perfectament. Ningú no té la culpa que nevi ni que hi hagi tornados. Ara bé, sí que cal donar la cara i procurar solucions per als teus conciutadans, que no súbdits.

M’agrada l’exemple de la nevada perquè és una situació en la qual un polític, ministre o conseller o alcalde, ha de respondre sense careta. No hi ha tàctica ni estratègia. Hi ha decisió. Com la de Quim Forn el malaurat 17 d’agost. Potser el conseller Forn sí que deu passar fred a Estremera enmig de la neu, mentre que Zoido es lamenta encara de la victòria del Betis, ben calentet tot i tenir el cul nevat.

 

Article publicat a EL 9NOU VOR 180112

Anuncis

En quedem quatre

Dilluns de desembre, de desembre congelats. Pendents del cel i de la C-17. Amb el cap posat en una setmana curta, de dos dies on has de fer de tot i força. Però és també un dia de bones notícies. A Madrid, villa y corte, metròpoli hispànica, ens diuen que si paguen una alta fiança i després d’un mes de presó els consellers Bassa,
Borràs, Mundó, Rull, Turull i Romeva podran tornar a casa. Emoció esclatant per totes les persones de bé, només cal pensar en les famílies. La llibertat és poder avorrir-te, passar la mà pels
cabells dels teus fills, la mirada còmplice amb la teva parella, fer un tallat només per passar el temps, badar, fer el ronso un diumenge.

Però no hi som tots. Resulta que hi ha quatre persones que encara són a la presó. Estremera o Soto del Real. Tenen nom d’indrets pels que aventurajava el Quixot. No són mites ni llegendes sino que són l’etern mirall on la democràcia espanyola s’haurà de mirar. No només
avui, ni quan es demani el vot el proper 21-D. La democràcia espanyola ha quedat tocada. Ho lamento. Com lamento que Itàlia sigui un teatre de titelles o que el Regne Unit no sàpiga què fer
amb el Brexit o que la gran Merkel ara tingui problemes de company de viatge. La relació entre la UE i els Jordis és total. El futur polític europeu és la cara d’Oriol Junqueras i d’en Quim Forn.

Estem cansats, saturats, de parlar del tema. Primer vàrem estar amb el procés amunt i avall, després amb el 155 i la nostra moral d’esclau. Però el que més m’al·lucina de tot és com normalitzem el silenci. Com deixem passar les coses. La Generalitat intervinguda. Miri, és que la Generalitat és una cosa de tots. L’escola en català està en joc, vivim l’any 2017. El govern espanyol
demana crèdits per pagar les pensions, ara. I més exemples. Vull dir que no és
qüestió d’ideologia. És qüestió de política en el sentit més bàsic i dramàtic
del terme. És cansat dir als altres que no es cansin, però és inevitable.

Encara en quedem quatre a la presó. Prendrem espelmes, anirem a Brussel·les amb llaços grocs i ara ens barallarem pels vots. Cal fer-ho i és de justícia. Però la cosa va més enllà. El passat 1-O el Govern, amb uns noms i uns cognoms, va complir la seva paraula i va permetre votar a la ciutadania. Ara
no podem tornar 20 anys enrere quan el que volem és el futur. Un horitzó on puguem ser responsables dels nostres errors, tot això volem.

Publicat a El 9 NOU VOR 171207