Lledoners: lliçons i deures

Dimecres, 11 de juliol de 2018. Sant Joan de Vilatorrada, 35 graus sense ombra possible, al costat del Mas Mollet. Són les 12:56 i una ‘càpsula’ del Cos de Mossos d’Esquadra escorta una furgoneta blanca, discreta i simple, plena de dignitat i noblesa. Hi van els tres consellers que faltaven per complementar l’aberrant col·lecció de presos polítics catalans que ara són a la presó de Lledoners (i també una consellera i l’expresidenta del Parlament a Puig de les Basses). Sé que només ha estat veure passar una furgoneta, però encara tinc l’emoció a la gola. Un instant en què no saps què dir, en el que no et poden sentir. Només veure allí les famílies, els seus somriures a mig cas i els seus cors plens d’emoció.

Això és el que tenim ara a Lledoners. La nostra esperança, la nostra vergonya i sobretot la nostra raó moral, l’imperatiu categòric de l’independentisme i de la democràcia. Perquè sí, hi ha bons i dolents. Hi ha qui té raó i qui no la té, i a més la vol treure. Tots els que estan privats de llibertat ens donen diverses lliçons. Una, primera, l’exigència de la unitat en el camp de joc sobiranista. I també en associacions i partits. Gent a la presó, i al carrer mesurant el grau de puresa de l’oli extraverge.

Una altra lliçó: tanta dignitat no cap en una presó. Al mòdul 2 de Lledoners tenim els representants de la Catalunya que vol votar, i que majoritàriament vol un país nou fet amb els ciutadans d’avui i els anhels del demà. El president Herbert Hoover digué: “La llibertat és una finestra oberta per on s’aboca la llum de l’esperit i de la dignitat humana”. Són a presó i la dignitat la romanen intacta, és més, crec que augmenta, entre barrots.

Els deures que ens deixen els de Lledoners (i les de Puig de les Basses) són clars: unitat, manteniment de la lluita cívica i acció política intel·ligent. Des d’una perspectiva periodística costa d’entendre la disensió. I sobretot en l’àmbit polític hispanofrancés que ens envolta, on la prioritat nacional és claríssima i s’uneixen sempre que cal defensar el bé comú. No sé si la cosa és fer república, si toca ara fer república o si la república ens l’estem fent a sobre. Però sí que puc entendre que l’acció del Govern ha de ser ara intel·ligent i sincronitzada, tots els departaments han d’anar a la mateixa velocitat de creuer. I qui no segueixi el ritme, doncs fora, i que en vingui un altre, ja m’enteneu. No ens podem permetre dreceres, no existeixen, ho sabem. I també sabem que si ens quedem quiets els exèrcits de la calúmnia i de la brutalitat vindran a per nosaltres. És fàcil, oi?

Article publicat a Nació Digital

Anuncis

“Borbones, ladrones”

Espanya és un lloc encantador. L’Estat espanyol és per contra una claveguera farcida de decisions arbitràries contra els ciutadans. I tot basat en la sacrosanta Constitución española de 1978. Aquest text inamovible i veritat absoluta diu en el seu article vintè que “es reconeixen i protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció”. El dret a la “producció i creació literària, artística, científica i tècnica” també està recollit, així com el dret a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La Constitución, a més, descarta totalment la censura prèvia, i em fa recordar els segrestos de diverses edicions de la revista El Jueves.

Amb tot això, hem sabut que el raper mallorquí Valtonyc haurà d’entrar a la presó. El Tribunal Suprem ha confirmat la condemna de tres anys i mig de presó que l’Audiència Nacional va imposar a Josep Miquel Arenas Beltrán per delictes d’enaltiment del terrorisme, calúmnies i injúries greus a la Corona, i amenaces no condicionals en les seves cançons. De res han valgut els arguments de l’acusat que recordant el dret a la llibertat d’expressió i a la creació artística. Per altra banda, el rap és el que té, és provocador. El Jueves i Valtonyc tenen un nexe: creuen en la llibertat i han topat amb la monarquia borbònica hereva del franquisme.

Les cançons de Valtonyc a mi no m’agraden. El rap és una cosa que em costa i el trap ni t’explico. Potser perquè avui estic en pau amb mi mateix però tanta agressivitat no em commou. Ni el GRAPO ni ETA ni els fills de Cospedal. En canvi, m’agrada la cançó “La mataré” de Loquillo i entenc que la salvatge lletra és tan sols ficció. No entenc que en l’època del P2P i l’internet es pretengui segrestar una cançó, i encara em sembla més medieval empresonar artistes. Propi de la URSS o de la Xina.

Efectivament les llibertats tenen límits. Tot està comprès en les lleis, però sempre que hi ha alguna cosa contra el rei d’Espanya i família la cosa es complica. No passa res per representar la decapitació del president Puigdemont, això és humor. No conec Valtonyc. De fet, fins aquesta setmana no l’havia sentit ni escoltat mai.

La sentència del raper mallorquí assegura que els continguts de les seves lletres van més enllà de “l’expressió de consciència amb objectius polítics, solidaritats amb els presos o camaraderia nascuda de vincles ideològics”, per tant, “no queden amparats en la llibertat d’expressió o difusió d’opinions invocada per l’acusat i la seva defensa”. Ai las, més enllà de l’expressió de consciència, diu. I com? No agrada, entenc, però no es posa a la presó algú perquè no t’agradin les seves idees, o sí? I ara em venen al cap Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, a més dels Jordi Turull, Meritxell Borràs, Josep Rull, Dolors Bassa, Raül Romeva i Carles Mundó. Perquè la intolerància és la font de tot, porta a la rancúnia i a la persecució. Per ser catalans? Potser sí, però sobretot perquè no som com ELLS volen que siguem.

Article publicat a Mèdia.cat

Tu també ets un polític

Perdoni que el tracti de tu, però fer títols té aquestes coses. Has d’escollir. I sempre que decideixes comets errors. I d’això va la política, la gestió, la vida familiar i la vida en general. A la pel·lícula Any Given Sunday (Un dia qualsevol) el personatge central el porta un tal Al Pacino i en un discurs memorable i molt usat, sobre guanyar cada polzada, comença dient: “He comès tots els errors que un home de la meva edat por haver comès”. No està malament. Sovint, quan penso en coses que penso quan no penso en altres coses, em repeteixo aquesta frase i, mira, dec anar força bé. Amb això vull dir que la vida és el que fas mentrestant.

Esculls constantment. Ets el que mira la televisió i esbufega quan parla segons qui, el que passa ràpid el diari quan et trobes segons quines collonades. Ets dels que parla al bar però tampoc et vols barallar. Ets dels que mai recorda quan toca pagar l’assegurança del cotxe. Ets dels que creu que no costa tant posar un mirallet a les cruïlles dels carrers i que hi ha qui s’ha fet d’or amb la pintura vermella de les zones 30. Ets dels que creus que els impostos estarien molt bé si no fossin tan elevats pels treballadors i donessin més serveis. Ets dels que t’agradaria que no hi hagués tanta cua als CAP i que a l’escola no haguessin de demanar material als pares.

 

La vida segueix, què vols fer-hi, qui dia passa, any empeny. I riem i bevem, i busquem llocs per dinar, i quedem amb aquest i amb aquell, i ens preocupem pels fills que ens fan riure i ens treuen de polleguera. La vida és fer camí. I si vols que aquest camí no sigui només teu sinó que pugui ser prou ample per més gent, doncs tens una preocupació, diguem-ne, social. I t’apuntes a l’AMPA, o vas a les reunions del club esportiu o de l’agrupament escolta. I vas a la manifestació de la Diada. I vas al 9-N, i amagues unes paperetes per l’1 d’octubre, i participes en el Gran Recapte i en el que calgui. Ets d’aquells que, mira tu, pitjor és no fer res.

I et poses un llacet groc, i tens el domàs d’Òmnium al balcó, i una estelada de clauer, i mira vas fent. Però és que ara ja el pes de la llei pot anar per tu. Tot el que fas és polític. No hi ha cap diferència entre tu i jo i en Quim Forn i l’Oriol Junqueras. Diga’ls-ho a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. No hem d’oblidar els noms d’aquests i dels que estant fora no són lliures, pendents de què diuen o ja a l’exili. Tu també ets un polític si només fas que pensar i promoure unes idees. Tenim un Tribunal Constitucional que no s’ha llegit la Constitució. Tu també ets un polític, fem el que toca.

Article publicat a EL 9 NOU Magazín

EL9 NOU Magazín 180216

Amb el cul nevat

Ai, Espanya. Què difícil és ser periodista a Espanya, on no paren d’aparèixer casos de corrupció, negligència o bé d’estupidesa. Molta feina, cregui’m. No em refereixo a la secció de successos. Parlo de l’Administració. La immensa majoria de funcionaris i de dirigents són excel·lents professionals, de debò, i després hi ha gent com el Gregorio. El director de la Direcció General de Trànsit (DGT), Gregorio Serrano, ara està de moda per la gestió que va dur a terme del caos a l’autopista AP-6 al seu pas per Segòvia el 6 de gener. Un Dia de Reis emblanquinat a Castella, quan més de 3.000 vehicles van quedar atrapats a la via durant gairebé 20 hores per la intensa nevada.

El bo d’en Serrano s’ha defensat de les acusacions per haver seguit la incidència des de la seva Sevilla natal i ha obviat les responsabilitats d’una eventual mala gestió, com si fos Homer Simpson, tot apuntant als conductors i a l’empresa concessionària. Molts es mostren indignats perquè l’amic Gregorio hagués seguit les incidències des del seu domicili sevillà. El problema no és Sevilla, que és una maravilla. Ho és la fatxenderia. La idea de que la culpa és dels usuaris i que tu ja pots fer de director de la DGT per WhatsApp, mentre prens guirlache i mantecados.

Parlem del Gregorio perquè així no parlem dels ministres Zoido i De la Serna, responsables reals de la cosa. Qui realment té el cul nevat són aquests dos senyors. I trobo a faltar també la loquaç vicepresidenta totpoderosa, senyora SSS. Al ministre Zoi- do tot aquest embolic el va enxampar a l’estadi Ramón Sánchez Pizjuán, a la capital del Nervión, on al derbi sevillà el Betis va sacsejar Hispalis guanyant a domicili al màxim rival per 3 a 5. D’aquests números sí que se’n recordarà el ministre d’Interior, el hacedor de Piolines, però de l’AP-6 o dels 1.066 ferits de l’1-O segur que no. No va amb ells. El sintagma “responsable polític” és molt clar. S’entén perfectament. Ningú no té la culpa que nevi ni que hi hagi tornados. Ara bé, sí que cal donar la cara i procurar solucions per als teus conciutadans, que no súbdits.

M’agrada l’exemple de la nevada perquè és una situació en la qual un polític, ministre o conseller o alcalde, ha de respondre sense careta. No hi ha tàctica ni estratègia. Hi ha decisió. Com la de Quim Forn el malaurat 17 d’agost. Potser el conseller Forn sí que deu passar fred a Estremera enmig de la neu, mentre que Zoido es lamenta encara de la victòria del Betis, ben calentet tot i tenir el cul nevat.

 

Article publicat a EL 9NOU VOR 180112

En quedem quatre

Dilluns de desembre, de desembre congelats. Pendents del cel i de la C-17. Amb el cap posat en una setmana curta, de dos dies on has de fer de tot i força. Però és també un dia de bones notícies. A Madrid, villa y corte, metròpoli hispànica, ens diuen que si paguen una alta fiança i després d’un mes de presó els consellers Bassa,
Borràs, Mundó, Rull, Turull i Romeva podran tornar a casa. Emoció esclatant per totes les persones de bé, només cal pensar en les famílies. La llibertat és poder avorrir-te, passar la mà pels
cabells dels teus fills, la mirada còmplice amb la teva parella, fer un tallat només per passar el temps, badar, fer el ronso un diumenge.

Però no hi som tots. Resulta que hi ha quatre persones que encara són a la presó. Estremera o Soto del Real. Tenen nom d’indrets pels que aventurajava el Quixot. No són mites ni llegendes sino que són l’etern mirall on la democràcia espanyola s’haurà de mirar. No només
avui, ni quan es demani el vot el proper 21-D. La democràcia espanyola ha quedat tocada. Ho lamento. Com lamento que Itàlia sigui un teatre de titelles o que el Regne Unit no sàpiga què fer
amb el Brexit o que la gran Merkel ara tingui problemes de company de viatge. La relació entre la UE i els Jordis és total. El futur polític europeu és la cara d’Oriol Junqueras i d’en Quim Forn.

Estem cansats, saturats, de parlar del tema. Primer vàrem estar amb el procés amunt i avall, després amb el 155 i la nostra moral d’esclau. Però el que més m’al·lucina de tot és com normalitzem el silenci. Com deixem passar les coses. La Generalitat intervinguda. Miri, és que la Generalitat és una cosa de tots. L’escola en català està en joc, vivim l’any 2017. El govern espanyol
demana crèdits per pagar les pensions, ara. I més exemples. Vull dir que no és
qüestió d’ideologia. És qüestió de política en el sentit més bàsic i dramàtic
del terme. És cansat dir als altres que no es cansin, però és inevitable.

Encara en quedem quatre a la presó. Prendrem espelmes, anirem a Brussel·les amb llaços grocs i ara ens barallarem pels vots. Cal fer-ho i és de justícia. Però la cosa va més enllà. El passat 1-O el Govern, amb uns noms i uns cognoms, va complir la seva paraula i va permetre votar a la ciutadania. Ara
no podem tornar 20 anys enrere quan el que volem és el futur. Un horitzó on puguem ser responsables dels nostres errors, tot això volem.

Publicat a El 9 NOU VOR 171207