La bufetada que està venint

Aquest agost que deixem enrere és el mes més de vacances que recordo des que no vaig a l’escola. Hi havia molta necessitat de poder recuperar el confort d’abans de la pandèmia, i així estan les xarxes socials plenes d’unicorns. Hi ha urgència per tenir un món endreçat i previsible, un món on després del ‘bon dia’ ja sapiguem a què atenir-nos. Hi haurà neguit ben aviat quan de nou ensopeguem amb una realitat que ens recorda dia rere dia que vivim perduts en la indolència i angoixats per la manca d’expectatives. Fastiguejats.

La decadència d’una societat és difícil de diagnosticar en temps real, ja vindran sociòlegs i historiadors a anomenar aquest petit espai de temps, però si som capaços d’entendre aquest ensopiment general com alguna cosa més que un estat d’ànim ja és fàcil adonar-se que estem tocant fons com a grup. Com a individus també, ningú se n’escapa. A més, aquest estiu a causa de les situacions viscudes als Jocs Olímpics amb els casos de Naomi Osaka i Simone Biles que van admetre situacions d’angoixa i de malestar mental sembla que ens hem donat permís per parlar de tota la salut i allò de “estar bé estar malament”. Estem trencats quan fins ara creiem que érem molt flexibles. I ara vindran tots els idiotes que fa anys deien que estaven estressats i ara diran que estan angoixats, quan mai han patit res d’això com qui ho pateix de debò, que sovint és de manera silent i avergonyida.

En tot aquest magma trobem que la política catalana està en un estat zombi, que la política espanyola només vol fer que pintar un mica en el quadre dantesc d’Afganistan, i que la política europea i mundial no té cap resposta als canvis de paradigmes econòmic, cultural i social que estem patint (disminució de llibertats, caiguda de la competència i creació de megacorporacions, poc interès per la cultura…). Una gran època per estar viu! Com deia algú que en sap, haver nascut al segle XX a Europa Occidental et dóna molt pocs motius per queixar-te, i estem fent poc més que sobreviure.

I és en aquesta opulència que l’estupidesa hi té el millor caldo de cultiu. Per una banda, perquè amb l’amabilitat i l’autoengany es perd la crítica i la confrontació. Els talibans no estan només a l’Afganistan, ja m’entenen. El bonisme en què vivim ens porta a no permetre que es xiuli l’alcaldessa de Barcelona en un pregó, a què a la televisió pública catalana es critiqui l’accent d’una periodista (que parla català, idiotes) o que tornem amb el ‘Volem Acollir’ buit de sentit però ple d’autosatisfacció per tal d’obrir la porta a deu (10!) persones afganeses. I estem molt satisfets, que bé ser català i anar publicant fotos de somni a les xarxes socials. Feien falta les vacances, per desconnectar diuen. N’estem segurs? És com allò que fan els nens petits que quan s’amaguen es tapen els ulls, si ells no veuen ningú els veu.about:blank

La bufetada que ens ve és tremenda. No serà la maleïda pandèmia (que ha vingut per quedar-se, ja parlem de sisena onada i lo que te rondaré morena), no serà la crisi econòmica, no serà l’imminent atzucac de la política catalana i espanyola, no: serà la desídia. La nostra és una societat deprimida que no vol anar a teràpia. Anem donant puntades endavant als problemes reals que tenim, que van des de la pràctica impossibilitat d’accedir a preus d’habitatge assumibles pel nivell de vida a què ningú respon un bon dia en una botiga. Perquè el nostre problema és que no tenim problemes, i així la bufetada que està venint ho tindrà ben senzill per doblegar-nos com els putxinel·lis en què ens hem convertit.

Article publicat a Nació Digital

Els números canten, Espanya

El ministeri de Defensa (que paguem entre tots, encara) augmenta el seu pressupost un 10,7% aquest 2018, per bé que l’any passat ja va incrementar-se notablement, fins al punt que, si s’aproven els comptes, haurà crescut un 46,1% des del 2016. Olé! Una altra dada dels comptes del simpàtic ministre Montoro: A banda de pensions (144.834,3 milions) i desocupació (17.702,2 milions), una de les majors partides del pressupost va dedicada a la seguretat i les institucions penitenciàries (8.418,2 milions). Què curiós. I una dada més: Interior també augmenta un 132% els pressupostos per a la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia a Catalunya. Números canten.

Habitualment parlar de xifres és feixuc. Però els pressupostos són les intencions posades en números. No hi ha ningú més polític que el responsable d’Economia, compte amb ells i elles. I de tot això que parlem caldrà veure després les execucions que habitualment per part d’Espanya són incomplertes, sobretot a Catalunya. Ens enganyen, i punt.

Si he posat aquestes xifres sobre la taula és perquè no ens oblidem a què ens enfrontem. Ara que hi ha molts que surten de la ratera es diu que perquè no tornem a abans de l’inici del procés independentista, posem que el 2012. Doncs perquè tot era un drama, benvolguts. I les xifres, repassar-les, ens diuen que sigui PP o PSOE (ni m’imagino Ciutadans) sempre ens menystenen i inverteixen poc o poquíssim: i ja no val parlar dels Jocs Olímpics de 1992, quan es va fer l’AVE Madrid-Sevilla per cert.

Aquestes són les seves ‘fake-news’. L’espiral de mentides que van abonant els partits i mitjans espanyols-espanyolistes. Tot val. I mentre els pressupostos són un paper oficial i suposadament honorable (tant de bo el PNB es mantingui ferm contra Rajoy) hi ha un altre pilar de la (no) política del PP amb els palmeros habituals: No hi ha cap dubte de que l’espanyolisme usa els CDR per vincular l’independentisme i la violència. És de manual: si tens un enemic exterior tothom està distret i no pensa en el desastre interior.

Posaré un exemple. El cap de setmana passat va tenir lloc una explosió a un concessionari de Mercedes-Benz de la Via Augusta barcelonina. Es tracta d’un incident que no va provocar cap ferit ni generar danys materials de gravetat. Ara bé, diversos mitjans no van dubtar ni un moment a atribuir aquest atac al nou satanàs: els CDR. És més, el portaveu de Ciudadanos al Congrés dels Diputats, el barceloní Juan Carlos Girauta i Vidal, es van afanyar a compartir amb cridaners titulars apel·lant a la suposada “kale borroka”. Vaja, doncs la veritat sempre acaba aixafant l’odi. Des del concessionari van comunicar que en cap cas creien que era un atac de cap CDR si no més aviat una bretolada. El Cos de Mossos d’Esquadra ho investiga.

I mentre ens bombardegen amb els CDR etarres, els empressonats rebels i demés mandangues es pensen que ens oblidarem de què hem vingut a fer aquí. I no.

Captura de pantalla 2018-04-06 a les 11.49.06

Article publicat a El 9 Magazín

Pirineu 2022, la traïció de Barcelona?

Sembla que no tindrem Jocs Olímpics d’Hivern a Barcelona-Pirineu. Bé, que no ens hi presentarem. En tot cas no és definitiu, ni si ni no, però sembla que no. Tot plegat un invent de l’alcalde Jordi Hereu que ningú sap com tractar.Sembla que s’estava convertint en un problema polític per l’alcalde Xavier Trias, que prou mal de caps pateix. Però era un símbol. Era la manera de que Barcelona actués de capital del país. Era la manera d’encendre reformes al Pirineu, un 1% de població i un 20% de territori de Catalunya. Hagués estat bo només sent-ne candidat. Però això sembla que no ha comptat. Trias diu que no perquè el Comitè Olímpic Internacional no s’ho acaba de creure del tot, com si aquí sí que ens ho creguéssim.

Ara bé, no tot és tan senzill. He parlat en els darrers dies amb dues persones molt intel·ligents de l’Alt Urgell i ben coneixedores del pa que s’hi dóna. Per una banda, em diuen que uns Jocs Olímpics no és el que cal al Pirineu. Que no està preparat per oferir consum massiu d’esports de neu. Que hauria de diversificar l’oferta del territori, proposar turisme de qualitat, dinamitzar la gastronomia. En definitiva, que cal un model previ i que això no vindrà per uns Jocs d’Hivern, per molt que porti inversions en infraestructures, endarrerides i necessàries. I per altra banda, quasi amb un punt maquiavèlic, hi ha qui em diu que aquesta manca de compromís amb el Pirineu sempre serà un greuge. Així doncs, serviria per demanar més atenció i inversió de part de la resta del país. Victimisme o tàctica negociadora? No me l’esperava aquesta. No crec que Barcelona hagi traït al Pirineu, sí crec que ha marejat una mica la perdiu.

M’agradaria que Catalunya tingués uns Jocs Olímpics d’Hivern, però potser no toca ara ni avui. Ja veurem. En tot cas, l’alcalde de La Seu d’Urgell i diputat, Albert Batalla, ja ha dit que pensa seguir amb la idea. Tant de bo se’n pugui sortir.

Com a post-data i com a definició de que no sabem ben bé on som, aquest parell de tuits: