Els números canten, Espanya

El ministeri de Defensa (que paguem entre tots, encara) augmenta el seu pressupost un 10,7% aquest 2018, per bé que l’any passat ja va incrementar-se notablement, fins al punt que, si s’aproven els comptes, haurà crescut un 46,1% des del 2016. Olé! Una altra dada dels comptes del simpàtic ministre Montoro: A banda de pensions (144.834,3 milions) i desocupació (17.702,2 milions), una de les majors partides del pressupost va dedicada a la seguretat i les institucions penitenciàries (8.418,2 milions). Què curiós. I una dada més: Interior també augmenta un 132% els pressupostos per a la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia a Catalunya. Números canten.

Habitualment parlar de xifres és feixuc. Però els pressupostos són les intencions posades en números. No hi ha ningú més polític que el responsable d’Economia, compte amb ells i elles. I de tot això que parlem caldrà veure després les execucions que habitualment per part d’Espanya són incomplertes, sobretot a Catalunya. Ens enganyen, i punt.

Si he posat aquestes xifres sobre la taula és perquè no ens oblidem a què ens enfrontem. Ara que hi ha molts que surten de la ratera es diu que perquè no tornem a abans de l’inici del procés independentista, posem que el 2012. Doncs perquè tot era un drama, benvolguts. I les xifres, repassar-les, ens diuen que sigui PP o PSOE (ni m’imagino Ciutadans) sempre ens menystenen i inverteixen poc o poquíssim: i ja no val parlar dels Jocs Olímpics de 1992, quan es va fer l’AVE Madrid-Sevilla per cert.

Aquestes són les seves ‘fake-news’. L’espiral de mentides que van abonant els partits i mitjans espanyols-espanyolistes. Tot val. I mentre els pressupostos són un paper oficial i suposadament honorable (tant de bo el PNB es mantingui ferm contra Rajoy) hi ha un altre pilar de la (no) política del PP amb els palmeros habituals: No hi ha cap dubte de que l’espanyolisme usa els CDR per vincular l’independentisme i la violència. És de manual: si tens un enemic exterior tothom està distret i no pensa en el desastre interior.

Posaré un exemple. El cap de setmana passat va tenir lloc una explosió a un concessionari de Mercedes-Benz de la Via Augusta barcelonina. Es tracta d’un incident que no va provocar cap ferit ni generar danys materials de gravetat. Ara bé, diversos mitjans no van dubtar ni un moment a atribuir aquest atac al nou satanàs: els CDR. És més, el portaveu de Ciudadanos al Congrés dels Diputats, el barceloní Juan Carlos Girauta i Vidal, es van afanyar a compartir amb cridaners titulars apel·lant a la suposada “kale borroka”. Vaja, doncs la veritat sempre acaba aixafant l’odi. Des del concessionari van comunicar que en cap cas creien que era un atac de cap CDR si no més aviat una bretolada. El Cos de Mossos d’Esquadra ho investiga.

I mentre ens bombardegen amb els CDR etarres, els empressonats rebels i demés mandangues es pensen que ens oblidarem de què hem vingut a fer aquí. I no.

Captura de pantalla 2018-04-06 a les 11.49.06

Article publicat a El 9 Magazín

Anuncis

Pirineu 2022, la traïció de Barcelona?

Sembla que no tindrem Jocs Olímpics d’Hivern a Barcelona-Pirineu. Bé, que no ens hi presentarem. En tot cas no és definitiu, ni si ni no, però sembla que no. Tot plegat un invent de l’alcalde Jordi Hereu que ningú sap com tractar.Sembla que s’estava convertint en un problema polític per l’alcalde Xavier Trias, que prou mal de caps pateix. Però era un símbol. Era la manera de que Barcelona actués de capital del país. Era la manera d’encendre reformes al Pirineu, un 1% de població i un 20% de territori de Catalunya. Hagués estat bo només sent-ne candidat. Però això sembla que no ha comptat. Trias diu que no perquè el Comitè Olímpic Internacional no s’ho acaba de creure del tot, com si aquí sí que ens ho creguéssim.

Ara bé, no tot és tan senzill. He parlat en els darrers dies amb dues persones molt intel·ligents de l’Alt Urgell i ben coneixedores del pa que s’hi dóna. Per una banda, em diuen que uns Jocs Olímpics no és el que cal al Pirineu. Que no està preparat per oferir consum massiu d’esports de neu. Que hauria de diversificar l’oferta del territori, proposar turisme de qualitat, dinamitzar la gastronomia. En definitiva, que cal un model previ i que això no vindrà per uns Jocs d’Hivern, per molt que porti inversions en infraestructures, endarrerides i necessàries. I per altra banda, quasi amb un punt maquiavèlic, hi ha qui em diu que aquesta manca de compromís amb el Pirineu sempre serà un greuge. Així doncs, serviria per demanar més atenció i inversió de part de la resta del país. Victimisme o tàctica negociadora? No me l’esperava aquesta. No crec que Barcelona hagi traït al Pirineu, sí crec que ha marejat una mica la perdiu.

M’agradaria que Catalunya tingués uns Jocs Olímpics d’Hivern, però potser no toca ara ni avui. Ja veurem. En tot cas, l’alcalde de La Seu d’Urgell i diputat, Albert Batalla, ja ha dit que pensa seguir amb la idea. Tant de bo se’n pugui sortir.

Com a post-data i com a definició de que no sabem ben bé on som, aquest parell de tuits: