Quim Monzó, gràcies

Tot els contes que he escrit i he llençat. Totes les veleïtats literàries que mai he tingut neixen en la revolució que per mi va ser Quim Monzó allà a la primera adolescència. Ara, coneixem que el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, dotat amb 20.000 euros, ha recaigut en Quim Monzó. Així, Monzó, amb 65 anys (un dels guardonats més joves) es suma a una llista on ja hi són Salvador Espriu, Joan Fuster, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Miquel Martí i Pol, Josep Benet, Jaume Cabré, entre d’altres. No el tingué mai Josep Pla perquè som un país tot sovint miserable i tot sovint superficial.

És un premi mediàtic? Ho dic perquè Monzó és a més de novel·lista i contista, també guionista de cinema, traductor, articulista i col·laborador històric de programes de ràdio d’èxit. La llista de llibres que formen part del meu esquema mental és més o menys heterogènea però hi té molta presència en Monzó. ‘L’illa de Maians’, ‘La magnitud de la tragèdia’ o ‘El perquè de tot plegat’ són alguns títols que dic de memòria.

És amb Monzó que també entenc la importància de ser traduït a altres idiomes. Sempre m’ha impressionat la potència de Cabré, Rodoreda i el mateix Monzó en llengua alemanya. És el nostre Paul Auster o John Irving, per entendre’ns. L’estil és Raymond Carver totalment, un altre meu referent. Però no és un escriptor literari, és un home que escriu. Això el fa proper i el fa creïble. Això fa que sempre el vulguis llegir i també que sovint n’esperis sempre més.

No diré que Monzó em decep. Però sí que li tinc molta exigència, perquè tot sovint ha fet de mi algú millor, més curiós i més raonable, més senzill i menys imbècil. Gràcies. Quan ha escrit ficció m’ha connectat a la raó i quan escriu sobre la realitat em remou l’estòmac. És literalment actual. De fet, rep un premi d’una entitat que té el president a la presó. Digne de ‘Benzina’ i de Franz Kafka.

Monzó va acceptar el premi com és ell, tímid i al contraatac. Aquell punt mític quan feia amb Ramon Barnils i Jordi Vendrell el llegendari “El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico” de Catalunya Ràdio, escola que ens inspira encara. I Monzó va avisar de que la llengua catalana ha quedat arraconada en els darrers anys: “Anem cap a una irlandització del català”, digué. “A mi em sembla perfecte que Catalunya sigui un Estat, però sigui un Estat o no, em sembla penós un Estat com Irlanda”, on la llengua és arraconada. El premi és per nosaltres que podem llegir-lo, i fins i tot podríem fer-li cas.

Article publicat a El 9 NOU Magazín