La vida que no tenen mentre ens barallem

Tancar el ulls quan et renten el cabell en una perruqueria moderna. Aquella aigua tebiona. Impossible recordar què et passa per davant mentre apretes les pestanyes. Aquella nyonya, la inconsciència sota xampú especial, la càmera lenta sense imatges, les llums que fan puntets. Et mig despertes, et porten a la cadira, et tallen el cabell i encara segueixes provant de recordar allò que estaves a punt de somiar. Cada instant va en contra teu perquè la memòria s’escola, quotidianitat avall.

Picar amb els dits a la barra de metall d’un bar, tot esperant que el cambrer et torni el contacte visual. Demanar un cafè, amb poca llet, o llarg, o si de cas amb llet de soja, que no és ni llet ni és res, però així després la panxa no se m’infla. Mira els entrepans per sobre del vidre, tot esquivant croissants, donuts i demés derivats industrial de la madalena. Picar l’ullet al mestre i demanar-ne un altre, mentre bades mirant la televisió o tan sols els que passen pel carrer, més atrafegats que no pas tu.

Sortir amb el turbo de la feina, arribar suat al cotxe, posar els llums i la ràdio. Avui et toca a tu. Has dit que aniries a recollir els nens a escola. Penses que cada any surten més aviat, que així no hi ha manera de ser pare, que n’estan fent un gra massa i que si no fos per les extraescolars i les àvies no saps com t’ho faries. No corres, perquè vas a veure els nens, no et queixes, perquè vas a recollir els nens i portar-los a música o al judo. Fer-te gran és adonar-se de que has d’estar ben preparat per quan arriben els moments importants. I ser l’esclau dels teus fills ho és.

Arribar a casa tard i de mal humor sense saber perquè. Respirar un moment mentre treus la rentadora i adonar-te que n’has de posar una altra, tot pensant en la feina, en que avui no ha anat bé del tot. Potser t’has oblidat d’alguna cosa, potser no has estat prou llest amb el proveidor o prou amable amb el client. Tens ganes de que sigui demà per posar-t’hi d’hora i arreglar-ho. Amb aquest agror sopes poc i tens el cap lluny de la truita i del llucet. Però tenir l’oportunitat l’endemà et dona aire i t’ofereix llum.

Però tot això que tu i jo podem fer, o no fer, disfrutar o maleïr, hi ha qui no pot fer-ho. De fet, potser ni se’n recorden. El 16 d’octubre del 2017 Jordi Sànchez i Jordi Cuixart passaven la seva primera nit a presó. Estan inmersos en un procés judicial absurd, tendenciós i provocador. I amb ells mig Govern de la Generalitat. Fa un any que els ‘Jordis’ no tornen a casa i no poden fer res del que he descrit abans. La pèrdua del dia a dia, el robatori de la teva vida. Potser per això caldria serrar una mica més les dents abans d’escopir verí als nostres aliats, que no tenen perquè ser els nostres amics, però sí que hem de saber que anem al mateix vaixell. Sumem dignitat a la paciència.

el 9 magazin 181020

Article publicat a El 9 Magazín

L’1 d’octubre supersònic

Faré una cosa molt mal vista darrerament, citaré al doctor Martin Luther King: “El progrés humà no és automàtic ni inevitable. Tots els passos cap a l’objectiu de la justícia requereixen el sacrifici, el sofriment i la lluita; els esforços incansables i la preocupació apassionada dels individus que s’hi dediquen”. Són paraules del reverend King del 10 de febrer de 1961, quan tenia 32 anys, set anys abans de ser assassinat per la intolerància. És cert que comparar el procés sobiranista català amb la lluita pels drets civils del Estats Units de fa més de mig segle és absurd, a banda d’una ucronía.

Els sobiranistes catalans, perquè hi ha molts catalans que no són sobiranistes (molts), som membres d’un moviment polític i social profundament pacífic i amb un estomac de ferro colat. La Catalunya d’avui no pateix discriminació de raça ni d’origen, no hi ha restaurants per blancs ni lavabos per negres. Tothom pot votar el que vulgui lliurement i sense por a expressar les seves idees, excepte alguna hòstia o escopinada que t’endús per dur un llaç groc. A la Catalunya d’avui tothom es tractat de la mateixa manera davant de la Justícia, no com a l’Alabama dels anys seixanta, o això vull pensar. Vivim en harmonia, menys quan ens perseguim per llaços grocs o menys quan hi ha qui creu que la nostra llengua perseguida s’imposa arreu.

Tot plegat ens porta a l’1 d’octubre de 2017. El dia en que no havíem de votar. No haviem de votar perquè no ens posaríem d’acord entre nosaltres i perquè la totpoderosa Espanya no ens ho permetria. Tampoc havíem de votar perquè la Diada de llavors no era prou representativa, ni les manifestacions espontànies, ni Puigdemont anava de debò, que Esquerra anaven a la seva i que el PDECat són uns trilirís. Doncs mira.

Doncs l’1 d’octubre vàrem votar. Ens van atonyinar la política espanyola, sí la política: la policia només era l’eina, i l’”a por ellos”. Vam votar. Amb totes les garanties que vam poder oferir. Efectivament, hi havia por, i qui la va causar? Doncs això. Fa un any d’aquest nou dia nacional a commemorar. Tenim places i carrers arreu, normal. I ha passat tot de manera supersònica. No ens adonem de la velocitat a la que anem. Potser perquè tenim pressa o potser perquè estem insatisfets. Potser és la mateixa cosa.

Però el que queda com a lliçó d’aquella tardor calenta i indignant és que només es fa camí amb sacrifici. El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, a la presó ja prop d’un any, velocitat supersònica, ja ho va dir fa pocs dies: “Ho tornaria a fer”. Coi, i la resta també, oi? Cuixart ens demana coratge. Ell, que està empresonat. Li prenc les paraules: preparem-nos per a una tardor que demanarà de nou el bo i millor de cadascú de nosaltres.

el 9 magazin 180926

Article publicat a El 9 Magazín

«Indepes» enamorats dels «indepes»

Estem cansats de dir i sentir allò de que no pot ser que el que és urgent passi per davant d’allò que és important. Vida només en tenim una (ja parlarem de com afrontem l’altra en un altre article), i el que és segur és que només tenim una fitxa per aprofitar-la. Així doncs, compte. I volem una vida plena d’emocions, d’anades i vingudes, de sabor a fel i de regust a victòria. Per això ens enamorem (i patim). Hi ha qui no ho pot evitar, hi ha a qui li costa i hi ha qui senzillament se li passa ben ràpid. I els independentistes estem enamorats. De qui? Doncs dels independentistes.

Ara bé, ben barallats, com una família nombrosa amb una herència sucosa. Això som els catalans independentistes. Bé, els no independentistes també, però de moment viuen la mar de bé a la contra. Aquest enamorament fa que siguem selectius. No podem estimar tot el moviment, només un/una pot despertar el nostre amor incondicional. Tot ens fa gràcia, i creiem que cada gest, cada missatge, cada alè va dedicat a nosaltres d’una manera o una altra. Puigdemont, Junqueras, Rovira, Gabriel, Mas, Turull, Rull, Forcadell o Cuixart, no són només cognoms si no que són icones. Són imants. I si t’agrada un no et pot agradar l’altre. Som així de collonuts.

Hi ha casos recents que demostren la meva teoria a l’estil Doctor Soler. Crec que Clara Ponsatí està enamorada, o ho estava. D’algun d’aquests líders i quan va veure que tot allò promès no va arribar com i quan ella (legítimament) volia, doncs va posar un canal pel mig i ara toca carregar contra el mort i qui el vetlla. Sona a desenamorament de grau 4. Però de veritat. Altra història és la de Santi Vila, el Salieri del Procés, que va mantenir un afer amb Puigdemont, però més sexual que romàntic, ja m’enteneu. L’infern és ple de bones intencions sí, i de més coses.

A Ponsatí, com a d’altres corferits, li passa com a la llegendària cançó de Sinatra, Fly me to the moon, quan diu allò de “please be true”. Esclar, tots volem que allò què perseguim, qui volem, el perquè ens movem no només sigui de veritat si no que a més ho tinguem a tocar dels dits. Però no, la vida és dura, la vida és una putada rere una altra. I toca tirar endavant. Sigui com sigui: partits, govern, institucions, ANC, Òmnium o el club de futbol del poble. Tothom a remar. Perquè això és l’amor. L’amor és patir. L’amor és renunciar. L’amor és voler mirar amb algú -en aquest cas els teus conciutadans, encara que t’insultin- un mateix horitzó. Lamento tants clixés, però ara no ens podem perdre en cites de Habermas o Baumann.

Estem enamorats dels indepes. Ens al·lucina el relat, l’èpica, però sobretot el relat. I és cardinal, importantíssim, d’acord. Però en comptes de mirar d’eixamplar la base potser que mirem a casa, a la nostra parella i cuidem d’aquest amor que de vegades és cactus i de vegades és bonsai. Com deia Nacha Pop “en un mundo descomunal siento mi fragilidad” i també allò de “me da miedo la enormidad donde nadie oye mi voz”. L’amor és bo però també és un abisme i mentre fem proves d’amor i actes de fe hem de recordar tota la feina feta: tot allò que està preparat malgrat tothom digui que no hi ha res o les accions socials del Govern. Perquè això és aquell vessant de l’amor que t’ancora a terra, i que per tant et permet volar. Resumint: cal endreça a la teva vida per poder estimar i ser estimat. Va, a córrer.

Article publicat a Nació Digital

qYN3vWjN

Fa por, ara toca il·legalització

Va venint poc a poc, sense que ens adonem de la magnitud de la tragèdia. El passat dimecres el compte de Twitter del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, deia: “Llega el turno del ‘terrorista pacífico’, como vaticinó Agustí Gil Matamala. Nos mantienen en prisión por rebelión sin violencia, en una sinrazón de estado contra los derechos humanos.”. Patapam. Cuixart la clava. Qui és Gil Matamala, per cert? Doncs un veterà advocat i activista. Entre d’altres coses cal recordar que Gil Matamala entre el 1960 i el 1975 va defensar en judici a militants de Comissions Obreres davant el Tribunal d’Ordre Públic i anys després a independentistes catalans de Terra Lliure en l’Operació Garzón. És important saber de qui parlem. Com quan parlem del Partido Popular de Rajoy i Manuel Fraga o del PSOE de Felipe González i Alfredo Pérez Rubalcaba. El diagnòstic que avança Cuixart és tan lamentable com cert. La persecució de l’activisme independentista ha arribat al punt de detenir per terrorisme persones per pertànyer a un CDR, i per parlar de com muntar protestes.

És la demostració de que ens persegueixen, demà pots ser tu, i tant, com diu la campanya. Ens estan perdonant la vida. És la tàctica colonial de detenir aleatoriament als esclaus i exemplifica. Mireu què us passarà. Aquest dimecres l’inefable ministre de Justícia, Rafael Catalá, ho ha deixat molt clar al diputat del PDCat, Carles Campuzano, quan li ha dit: “Usted tiene mucha suerte. Usted puede venir aquí con un lazo ofensivo en la solapa. Porque ese lazo quiere decir que hay presos políticos, y no hay presos políticos en España. En España hay políticos presos. En Cataluña hay quién no puede ir por la calle sin que los amenacen, los escrachen o los pinten”. És duríssim.

De la detenció dels CDR ens diuen que ja havien avisat. L’actitud fatxenda, perdonavides, de l’administració espanyola, on no es veu la divisió entre govern i sistema judicial és perillossísima. I francament, fa por. Espanya em fa por.  La por diuen que ha de canviar de bàndol. No és necessari, només hem de recordar que la por és una emoció i que ara necessitem cap clar i coratge ferm.

Seguirem anant a dinar amb els amics i a comprar al supermercat. Anirem a treballar amb aquella alegria i a buscar els nens a escola. Tot va bé, em diran. Efectivament, però ‘ells’ ens volen desactivats i pensant en les nostres cosetes. Però és que l’altre dia va ser Tamara Carrasco, com ho van ser els Jordis o els consellers. I ens diuen que compte amb portar el llacet groc. Jo en porto diversos, per cert. Demanin a l’editor la meva adreça i vinguin a casa a detenir-me. I després ja tocarà il·legalitzar les organitzacions. I després, ja no hi haurà res il·legal, ni legal.  

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 Magazín 20180414

“Borbones, ladrones”

Espanya és un lloc encantador. L’Estat espanyol és per contra una claveguera farcida de decisions arbitràries contra els ciutadans. I tot basat en la sacrosanta Constitución española de 1978. Aquest text inamovible i veritat absoluta diu en el seu article vintè que “es reconeixen i protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció”. El dret a la “producció i creació literària, artística, científica i tècnica” també està recollit, així com el dret a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La Constitución, a més, descarta totalment la censura prèvia, i em fa recordar els segrestos de diverses edicions de la revista El Jueves.

Amb tot això, hem sabut que el raper mallorquí Valtonyc haurà d’entrar a la presó. El Tribunal Suprem ha confirmat la condemna de tres anys i mig de presó que l’Audiència Nacional va imposar a Josep Miquel Arenas Beltrán per delictes d’enaltiment del terrorisme, calúmnies i injúries greus a la Corona, i amenaces no condicionals en les seves cançons. De res han valgut els arguments de l’acusat que recordant el dret a la llibertat d’expressió i a la creació artística. Per altra banda, el rap és el que té, és provocador. El Jueves i Valtonyc tenen un nexe: creuen en la llibertat i han topat amb la monarquia borbònica hereva del franquisme.

Les cançons de Valtonyc a mi no m’agraden. El rap és una cosa que em costa i el trap ni t’explico. Potser perquè avui estic en pau amb mi mateix però tanta agressivitat no em commou. Ni el GRAPO ni ETA ni els fills de Cospedal. En canvi, m’agrada la cançó “La mataré” de Loquillo i entenc que la salvatge lletra és tan sols ficció. No entenc que en l’època del P2P i l’internet es pretengui segrestar una cançó, i encara em sembla més medieval empresonar artistes. Propi de la URSS o de la Xina.

Efectivament les llibertats tenen límits. Tot està comprès en les lleis, però sempre que hi ha alguna cosa contra el rei d’Espanya i família la cosa es complica. No passa res per representar la decapitació del president Puigdemont, això és humor. No conec Valtonyc. De fet, fins aquesta setmana no l’havia sentit ni escoltat mai.

La sentència del raper mallorquí assegura que els continguts de les seves lletres van més enllà de “l’expressió de consciència amb objectius polítics, solidaritats amb els presos o camaraderia nascuda de vincles ideològics”, per tant, “no queden amparats en la llibertat d’expressió o difusió d’opinions invocada per l’acusat i la seva defensa”. Ai las, més enllà de l’expressió de consciència, diu. I com? No agrada, entenc, però no es posa a la presó algú perquè no t’agradin les seves idees, o sí? I ara em venen al cap Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, a més dels Jordi Turull, Meritxell Borràs, Josep Rull, Dolors Bassa, Raül Romeva i Carles Mundó. Perquè la intolerància és la font de tot, porta a la rancúnia i a la persecució. Per ser catalans? Potser sí, però sobretot perquè no som com ELLS volen que siguem.

Article publicat a Mèdia.cat