Espadaler, vergonyeta

La política és el més noble dels oficis, sempre i quan qui s’hi dediqui, pugui exercir la tasca amb noblesa. Quan la vilesa i la mediocritat taquen la política comença el camí cap a l’absurd, la tonteria, i els vots a VOX i d’altres. Crec que no hi ha nova o vella política, hi ha mala o bona política, perquè la fem les persones, àngels i dimonis. El cap de setmana passat va entrar en el nostre món la fórmula de la vaga de fam, com un últim intent de denunciar pacíficament la inacció cruel dels tribunals espanyols amb els presos polítics. Enfront d’aquesta situació, quatre dels presos polítics de Lledoners fan vaga de fam. Jordi Turull i Jordi Sànchez la van començar dissabte passat. Dos dies després s’hi van afegir Joaquim Forn i Josep Rull. Només puc mostrar el meu respecte i el meu neguit per aquests homes compromesos. 

En una d’aquestes entrevistes radiofòniques que es fan sense veu dels presos hem pogut saber del conseller Turull. En Jordi Turull, entre d’altres coses, va carregar contra Ramon Espadaler, exsecretari d’Unió Democràtica de Catalunya i actualment diputat al Parlament en el Grup Socialista perquè no s’ha interessat per ell. El també candidat Turull va lamentar que Espadaler no l’hagi visitat a la presó, apuntant que tots dos van ser “companys molts anys, jo era portaveu parlamentari de CiU i ell n’era portaveu adjunt”. Es més, el de Parets del Vallès dispara contra l’ex dirigent democristià i li demana “que després no vengui valors cristians”.

Quina mala llet! En Turull pot estar enfadat. Ho entenc. Com por no entendre-ho. Què val més per l’exescuder d’en Duran i Lleida? L’home o l’escó? Quedar malament al despatx uns dies o fer el que cal? No ho dic pel senyor Espadaler, sinó por tots nosaltres.

Article publicat al setmanari Ripollès

La vida que no tenen mentre ens barallem

Tancar el ulls quan et renten el cabell en una perruqueria moderna. Aquella aigua tebiona. Impossible recordar què et passa per davant mentre apretes les pestanyes. Aquella nyonya, la inconsciència sota xampú especial, la càmera lenta sense imatges, les llums que fan puntets. Et mig despertes, et porten a la cadira, et tallen el cabell i encara segueixes provant de recordar allò que estaves a punt de somiar. Cada instant va en contra teu perquè la memòria s’escola, quotidianitat avall.

Picar amb els dits a la barra de metall d’un bar, tot esperant que el cambrer et torni el contacte visual. Demanar un cafè, amb poca llet, o llarg, o si de cas amb llet de soja, que no és ni llet ni és res, però així després la panxa no se m’infla. Mira els entrepans per sobre del vidre, tot esquivant croissants, donuts i demés derivats industrial de la madalena. Picar l’ullet al mestre i demanar-ne un altre, mentre bades mirant la televisió o tan sols els que passen pel carrer, més atrafegats que no pas tu.

Sortir amb el turbo de la feina, arribar suat al cotxe, posar els llums i la ràdio. Avui et toca a tu. Has dit que aniries a recollir els nens a escola. Penses que cada any surten més aviat, que així no hi ha manera de ser pare, que n’estan fent un gra massa i que si no fos per les extraescolars i les àvies no saps com t’ho faries. No corres, perquè vas a veure els nens, no et queixes, perquè vas a recollir els nens i portar-los a música o al judo. Fer-te gran és adonar-se de que has d’estar ben preparat per quan arriben els moments importants. I ser l’esclau dels teus fills ho és.

Arribar a casa tard i de mal humor sense saber perquè. Respirar un moment mentre treus la rentadora i adonar-te que n’has de posar una altra, tot pensant en la feina, en que avui no ha anat bé del tot. Potser t’has oblidat d’alguna cosa, potser no has estat prou llest amb el proveidor o prou amable amb el client. Tens ganes de que sigui demà per posar-t’hi d’hora i arreglar-ho. Amb aquest agror sopes poc i tens el cap lluny de la truita i del llucet. Però tenir l’oportunitat l’endemà et dona aire i t’ofereix llum.

Però tot això que tu i jo podem fer, o no fer, disfrutar o maleïr, hi ha qui no pot fer-ho. De fet, potser ni se’n recorden. El 16 d’octubre del 2017 Jordi Sànchez i Jordi Cuixart passaven la seva primera nit a presó. Estan inmersos en un procés judicial absurd, tendenciós i provocador. I amb ells mig Govern de la Generalitat. Fa un any que els ‘Jordis’ no tornen a casa i no poden fer res del que he descrit abans. La pèrdua del dia a dia, el robatori de la teva vida. Potser per això caldria serrar una mica més les dents abans d’escopir verí als nostres aliats, que no tenen perquè ser els nostres amics, però sí que hem de saber que anem al mateix vaixell. Sumem dignitat a la paciència.

Article publicat a El 9 Magazín

Espanya, “la Manada”

No podem parar d’indignar-nos. No ens ho permeten. Espanya, com dirien al sud del nostre país, és ofenedora. Aquest dimecres 11, l’endemà que el jutge suspengués com a diputats a Oriol Junqueras, Jordi Sánchez, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva i al president Puigdemont, el Govern de la monarquia aixeca la suspensió a un militar amb condemna ferma. I olé!

El butlletí oficial de Defensa va publicar dimarts que el militar Alfonso Jesús Cabezuelo, membre de ‘la Manada’ i condemnat a nou anys de presó per abús sexual d’una dona jove en els Sanfermines de 2016, passa al servei actiu pendent d’assignació de destinació a Sevilla, deixant així la situació de suspensió de funcions. “Està disponible pel director general del mando de personal de l’exèrcit i adscrit a efectes administratius a la Subdelegació de Defensa al Sevilla”, recull aquesta publicació. Recordeu que el guàrdia civil Antonio Manuel Guerrero, membre d’aquest ramat de criminals fastigosos, tampoc serà suspès.

Què més ha de passar? Per què la Justícia espanyola es pot permetre aquests ‘desajustaments’? Com pot una Administració Pública estar en contra de la meitat dels seus administrats, les dones? Lamentablement ‘la Manada’ no és quelcom que avergonyeixi prou.

És clar que Pedro Sánchez és molt més amable que el PP corrupte de la caspa. Però Espanya segueix sent Espanya i no té pinta de canviar. Sobretot, i això és definitiu, perquè no vol canviar. Tots aquests escàndols de violència masclista (també tenim un cas recent a Molins de Rei) demanen una solució urgent. I anar perdonant als violadors segur que no és cap solució. Vergonya ens/us hauria de donar!

Article publicat al setmanari Ripollès

“Borbones, ladrones”

Espanya és un lloc encantador. L’Estat espanyol és per contra una claveguera farcida de decisions arbitràries contra els ciutadans. I tot basat en la sacrosanta Constitución española de 1978. Aquest text inamovible i veritat absoluta diu en el seu article vintè que “es reconeixen i protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció”. El dret a la “producció i creació literària, artística, científica i tècnica” també està recollit, així com el dret a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La Constitución, a més, descarta totalment la censura prèvia, i em fa recordar els segrestos de diverses edicions de la revista El Jueves.

Amb tot això, hem sabut que el raper mallorquí Valtonyc haurà d’entrar a la presó. El Tribunal Suprem ha confirmat la condemna de tres anys i mig de presó que l’Audiència Nacional va imposar a Josep Miquel Arenas Beltrán per delictes d’enaltiment del terrorisme, calúmnies i injúries greus a la Corona, i amenaces no condicionals en les seves cançons. De res han valgut els arguments de l’acusat que recordant el dret a la llibertat d’expressió i a la creació artística. Per altra banda, el rap és el que té, és provocador. El Jueves i Valtonyc tenen un nexe: creuen en la llibertat i han topat amb la monarquia borbònica hereva del franquisme.

Les cançons de Valtonyc a mi no m’agraden. El rap és una cosa que em costa i el trap ni t’explico. Potser perquè avui estic en pau amb mi mateix però tanta agressivitat no em commou. Ni el GRAPO ni ETA ni els fills de Cospedal. En canvi, m’agrada la cançó “La mataré” de Loquillo i entenc que la salvatge lletra és tan sols ficció. No entenc que en l’època del P2P i l’internet es pretengui segrestar una cançó, i encara em sembla més medieval empresonar artistes. Propi de la URSS o de la Xina.

Efectivament les llibertats tenen límits. Tot està comprès en les lleis, però sempre que hi ha alguna cosa contra el rei d’Espanya i família la cosa es complica. No passa res per representar la decapitació del president Puigdemont, això és humor. No conec Valtonyc. De fet, fins aquesta setmana no l’havia sentit ni escoltat mai.

La sentència del raper mallorquí assegura que els continguts de les seves lletres van més enllà de “l’expressió de consciència amb objectius polítics, solidaritats amb els presos o camaraderia nascuda de vincles ideològics”, per tant, “no queden amparats en la llibertat d’expressió o difusió d’opinions invocada per l’acusat i la seva defensa”. Ai las, més enllà de l’expressió de consciència, diu. I com? No agrada, entenc, però no es posa a la presó algú perquè no t’agradin les seves idees, o sí? I ara em venen al cap Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, a més dels Jordi Turull, Meritxell Borràs, Josep Rull, Dolors Bassa, Raül Romeva i Carles Mundó. Perquè la intolerància és la font de tot, porta a la rancúnia i a la persecució. Per ser catalans? Potser sí, però sobretot perquè no som com ELLS volen que siguem.

Article publicat a Mèdia.cat

Tu també ets un polític

Perdoni que el tracti de tu, però fer títols té aquestes coses. Has d’escollir. I sempre que decideixes comets errors. I d’això va la política, la gestió, la vida familiar i la vida en general. A la pel·lícula Any Given Sunday (Un dia qualsevol) el personatge central el porta un tal Al Pacino i en un discurs memorable i molt usat, sobre guanyar cada polzada, comença dient: “He comès tots els errors que un home de la meva edat por haver comès”. No està malament. Sovint, quan penso en coses que penso quan no penso en altres coses, em repeteixo aquesta frase i, mira, dec anar força bé. Amb això vull dir que la vida és el que fas mentrestant.

Esculls constantment. Ets el que mira la televisió i esbufega quan parla segons qui, el que passa ràpid el diari quan et trobes segons quines collonades. Ets dels que parla al bar però tampoc et vols barallar. Ets dels que mai recorda quan toca pagar l’assegurança del cotxe. Ets dels que creu que no costa tant posar un mirallet a les cruïlles dels carrers i que hi ha qui s’ha fet d’or amb la pintura vermella de les zones 30. Ets dels que creus que els impostos estarien molt bé si no fossin tan elevats pels treballadors i donessin més serveis. Ets dels que t’agradaria que no hi hagués tanta cua als CAP i que a l’escola no haguessin de demanar material als pares.

 

La vida segueix, què vols fer-hi, qui dia passa, any empeny. I riem i bevem, i busquem llocs per dinar, i quedem amb aquest i amb aquell, i ens preocupem pels fills que ens fan riure i ens treuen de polleguera. La vida és fer camí. I si vols que aquest camí no sigui només teu sinó que pugui ser prou ample per més gent, doncs tens una preocupació, diguem-ne, social. I t’apuntes a l’AMPA, o vas a les reunions del club esportiu o de l’agrupament escolta. I vas a la manifestació de la Diada. I vas al 9-N, i amagues unes paperetes per l’1 d’octubre, i participes en el Gran Recapte i en el que calgui. Ets d’aquells que, mira tu, pitjor és no fer res.

I et poses un llacet groc, i tens el domàs d’Òmnium al balcó, i una estelada de clauer, i mira vas fent. Però és que ara ja el pes de la llei pot anar per tu. Tot el que fas és polític. No hi ha cap diferència entre tu i jo i en Quim Forn i l’Oriol Junqueras. Diga’ls-ho a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. No hem d’oblidar els noms d’aquests i dels que estant fora no són lliures, pendents de què diuen o ja a l’exili. Tu també ets un polític si només fas que pensar i promoure unes idees. Tenim un Tribunal Constitucional que no s’ha llegit la Constitució. Tu també ets un polític, fem el que toca.

Article publicat a EL 9 NOU Magazín