Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va ser el partit més important i rellevant de finals del segle XX i principis del XXI a Catalunya, i amb continuïtat. Sense treure cap mèrit a d’altres que, com el PSUC o el PSC, són pilars de la construcció democràtica d’aquest país durant les darreres dècades. La Convergència de Jordi Pujol i Miquel Roca, de Max Cahner i Ramon Trias Fargas, de Joan Guitart i Josep Laporte, d’Artur Mas i tants d’altres va modelar una gran part de la política institucional catalana, així com va bastir l’Estat del benestar que avui encara gaudim i critiquem. Ara bé, l’ombra de la corrupció (poc demostrada) i la confessió del president Pujol sobre la deixa rebuda i el delicte fiscal comès van obligar una part de la direcció convergent a mutar “l’invent”.
Per molts, fins llavors, Convergència era com el Reial Madrid de la política catalana: podia jugar malament, no tenir estrelles, però sempre guanyava. Un alcalde veterà de la zona del Penedès sempre diu que una part de la seva campanya es basa en “no apostis mai contra un convergent”. Convergència s’amaga i desapareix lentament mentre es crea el Partit Demòcrata Europeu Català o PDECat, que neix coix i mancat de lideratge clar. Són Marta Pascal i David Bonvehí qui prenen el timó del nou partit, que, malgrat la seva voluntat d’obertura, s’alimenta amb antics convergents (sempre seran convergents, com els gaullistes, ideologies que de vegades no tenen partit). De fet, es posa de manifest que ser convergent és una manera de fer i no una forma de militància de partit com tenen altres formacions rellevants del país. CDC era un moviment capitanejat per un líder omnívor com fou Jordi Pujol i després per Artur Mas, un home de partit sobretot, malgrat que molts només en tinguin una visió de president del país o de cap de l’oposició.
Els fets d’octubre de 2017, les conseqüències del referèndum i de la proclamació de la independència van provocar que el Govern de la Generalitat —i les principals forces independentistes— quedés dividit. I no només entre polítics a l’exili i polítics a la presó. També en maneres de dibuixar horitzons. Catalunya havia estat sacsejada, i la política nacional havia vist el miratge de Junts pel Sí (2015) i el naixement de Junts per Catalunya (2017) primer com a plataforma i després com a partit. Junts per Catalunya fou pensada com un instrument per poder presentar una candidatura liderada pel president Puigdemont a les eleccions del 21 de desembre de 2017. El món convergent i el món d’Esquerra ja estaven, com sempre, confrontats pel lideratge electoral. La candidatura era formada per molts noms del PDECat, però ja recollia persones de fora de la política que o bé venien del món associatiu o bé del recent activisme independentista com Laura Borràs, Aurora Madaula, Quim Torra o sobretot Jordi Sànchez, número 2 de la llista.
L’estratègia frontista i trencadora de Junts va perdent gas en lloc de desgastar ERC
I es pronuncia el distanciament entre la via més unilateral i la via més moderada. Per una banda, serien el president Puigdemont i Laura Borràs, per entendre’ns, i per l’altra, el món del PDECat, que es va resistir a entrar a la Crida i que creia que Junts tan sols havia de ser una plataforma electoral. En cap cas o es va discutir el lideratge de Puigdemont, instal·lat a Brussel·les. A mesura que hi va haver convocatòries electorals, la tensió entre el planeta Junts i l’univers PDECat es va fer molt evident. Junts va decidir formar-se com a partit polític perquè considerava que el PDECat era inflexible i un instrument caduc per a la confrontació que calia. Tot plegat acaba en divisió, es trenca el grup parlamentari a Catalunya —quedant la majoria de diputats a la banda de Junts— a mitjan 2020, i poc després a Madrid. La majoria de quadres governamentals i institucionals marxen al nou partit Junts —amb un litigi encara obert per la propietat de la marca del partit— perquè consideren més nítid el lideratge del president Puigdemont sense la cotilla del PDECat. També hi ha una multitud d’independents que s’introdueixen en la nova organització de Junts, provinents de l’Assemblea, d’Òmnium o simplement atrets per Puigdemont i nous lideratges com el de Laura Borràs. Qui es manté al PDECat és perquè no entén els moviments de Junts i els considera oportunistes o bé perquè no comparteix la cultura política dels independents.
La ruptura és evident en les darreres eleccions catalanes de febrer de 2021 quan el PDECat i Junts s’hi presenten separata, mesos escassos després d’un divorci traumàtic. El PDECat no hi aconsegueix representació parlamentària amb la candidatura d’Àngels Chacón, tot i quedar molt a prop d’obtenir un diputat per Lleida. I Junts, amb Laura Borràs al capdavant, obté el tercer lloc en unes eleccions molt disputades amb menor participació i 32 diputats, darrere dels 33 del PSC i dels 33 d’ERC. Per fi, Esquerra queda al davant de Junts en unes eleccions al Parlament i després de tedioses negociacions aconsegueix un pacte de Govern pel qual obté la presidència i la condició de soci sènior. Amb aquesta nova posició, l’estratègia frontista i trencadora de Junts, en lloc de prendre ales per tal de desgastar Esquerra, perd gas. El sector més moderat de Junts que poden representar el vicepresident Puigneró o el conseller Giró aposta per una governabilitat pragmàtica i no perdre cap oportunitat amb ERC com a partit de Govern i eficaç.
Data clau per al futur de Junts: 4 de juny, a Argelers
Tot això ja se sap, però convé tenir-ho en compte. El pròxim 4 de juny, Junts té el seu congrés a Argelers i Carles Puigdemont no repetirà com a president i l’actual secretari general, Jordi Sànchez, no es presenta a la reelecció. Escenari obert a Junts, doncs. De fet, hi ha diversos horitzons.
Per una banda, tot sembla indicar que el proper líder orgànic de Junts serà Jordi Turull, un convergent de la vella escola, amb una carrera completa al Govern de la Generalitat, que fins i tot va ser candidat a la presidència, però la CUP va evitar que hi accedís, i amb un sentit clar de l’organització. Un dels presos polítics, home de partit, coneixedor de la lampisteria de les institucions, un generador de tropes, vinculat a Oriol Pujol en el passat i líder de facto del sector convergent de Junts. Serà molt difícil discutir el lideratge de Turull: està fet per ser el secretari general del partit, càrrec al qual no va poder arribar ni a Convergència ni al PDECat a causa dels vetos encreuats.
El lideratge de Laura Borràs va coix, malgrat la legió de seguidors irreductibles que té
Un horitzó més nuvolós té Laura Borràs, destinada a ser presidenta del partit, un paper institucional, que va arrasar Damià Calvet en les primàries per ser candidata a la Generalitat. Amb tot de cara no va guanyar. Presidenta del Parlament amb moltíssima presència mediàtica però amb una llosa complicada de treure’s de sobre: el cas de presumpta corrupció pel suposat tracte de favor a un proveïdor en 18 contractes menors quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes, que va dirigir entre el 2013 i el 2018. Està investigada per prevaricació, frau a l’Administració, malversació i falsedat. A banda de la qüestió judicial, cal tenir en compte la qüestió moral i també com entén el Parlament el seu propi Reglament i si el fet que comparegui davant d’un tribunal hauria d’apartar-la de la seva responsabilitat. Borràs assegura que és innocent i que és víctima de la persecució d’independentistes que l’Estat protagonitza des de fa anys. En tot cas, i malgrat la legió de seguidors irreductibles que té, el lideratge de Borràs va coix.
Un cop Sànchez ha baixat dels cavalls abans que el descavalquessin, la resta de presos polítics de l’univers Junts com ara Quim Forn i Josep Rull semblen fora de joc. Forn, sobretot, sembla que no vulgui saber res de la política i no apareix gaire, més enllà d’actes a Barcelona. En canvi, Josep Rull —amb una carrera similar a la de Turull però amb un biaix més intel·lectual i poc habitual en la política catalana dels darrers anys— és a la recambra a la disposició de Turull i amb diverses accions de promoció del seu llibre i de les seccions locals de Junts arreu del país. A l’exili només Lluís Puig s’ha volgut involucrar en actes de Junts des de la distància.
Un dels grans interrogants serà el rol de futur de Jaume Giró, que té el suport del sector pragmàtic de Junts
I, si es busca una generació per sota, apareixen per força noms com Elsa Artadi o Josep Rius amb molt de pes específic a l’organització. Artadi sembla compromesa amb la seva tasca a l’Ajuntament de Barcelona, on apareix a molta distància d’Ada Colau, de Jaume Collboni o d’Ernest Maragall. Rius, home de confiança de tots els líders de Junts, és l’actual portaveu de la formació. El president del grup parlamentari, Albert Batet, procura que el seu paper en quasi totes les àrees del partit el promogui a més quotes de lideratge. És molt interessant seguir quin rol vol prendre el vicepresident Jordi Puigneró, que no va voler enfrontar-se a Borràs en el passat. I el gran interrogant és el paper de Jaume Giró. L’actual conseller d’Economia, sembla que compti amb el beneplàcit del sector de la corbata de Junts i també amb la complicitat de diversos quadres territorials del partit que combreguen amb la idea de fer una acció de Govern pragmàtica i que permeti espolsar-se ERC de sobre fent el que feia Convergència: governant.
El futur de Junts: pragmàtic o unilateralista
En el nou sanedrí de Junts ben segur que hi haurà molts integrants del món dels independents, ja integrats a la formació, i de la corda de Borràs i del president Quim Torra, més abonats a l’unilateralisme i incòmodes amb la política clàssica i el possibilisme que porta a pactes com el de la Diputació de Barcelona amb el PSC. Aquí trobem Míriam Nogueras, portaveu a Madrid; Aurora Madaula, vicepresidenta del Parlament; Joan Canadell, diputat; i no es descarta que hi hagi algun tapat, algun altre independent que pugui o vulgui jugar fort.
El momentum polític que viu el país, malgrat el Catalangate, i la proximitat de les eleccions municipals (un any i escaig per a les urnes), no convida a molta èpica. Els alcaldes i les alcaldesses de Junts, que són molts i importants, prefereixen que el partit adopti un vessant més pragmàtic i que compatibilitzi amb enginy la reivindicació nacional amb la fiabilitat d’un bon gestor. A banda, la intenció de pescar entre alcaldes del PDECat també demana una estratègia suau i amb molta autonomia local. De fet, veurem més marques pròpies que mai la primavera vinent. Després ja caldrà veure com estan assignats els vots per consells comarcals i diputacions, però la idea és primer les marques locals. Aquesta prioritat pot fer que noms rellevants com Marta Madrenas o Anna Erra prefereixin un paper menys compromès i exigent.
Junts vol recuperar llençols perduts: en clau municipal, en espais com Centrem i amb el nou talent convergent
Junts vol recuperar llençols que ha perdut en les darreres bugades. Per això està molt interessat en com perviurà el PDECat (que compta amb dotzenes d’alcaldes i dirigents institucionals arreu, a banda de quatre diputats al Congrés) i de si Centrem se’n surt. Hi ha molt de talent convergent que pot quedar orfe malgrat que ja s’està organitzant. En tot cas, la crisi de lideratges que viu la societat catalana no és aliena a Junts i costarà veure moltes sorpreses en el proper congrés.
Es tracta d’un conclave d’assentament, de consolidació d’una estructura que també ha estat un moviment i en alguns moments ha funcionat com un club de fans. El context polític del país ha colpejat el món juntaire de manera exagerada. Cal pau i ciència portes endins, no hi ha gaire marge de dubte per creure que la ponència política que surti d’aquest congrés sigui radical i rupturista, però això ja és de portes enfora, molt convergent.
Esquerra Republicana és un partit molt més consolidat i molt vertical; no ha patit tant. La mateixa naturalesa de Junts provoca aquesta indecisió, que la mà de ferro de Jordi Sànchez no va poder anul·lar, i aquesta multitud de veus que fabrica un soroll que impedeix tot sovint tirar endavant. Si hi ha ordre i s’imposa l’ànima més convergent, Junts té molts punts per esdevenir un partit referencial més enllà dels resultats electorals d’ara i bastir-se com un pilar del país. I així segur que no torna a passar el sí, però no de Junts al Parlament sobre la proposició de llei a la cambra catalana per modificar la Llei de política lingüística, que ha estat la gran metàfora del moment que viu avui el partit.
Article publicat a Crític
joanfoguet.cat 