Enquestes, mitjans i mitges veritats

La setmana passada fou la de les enquestes. Per una banda, la d’El Periódico on s’explica (amb una mostra de 800 entrevistes) que ERC superaria a CiU en unes eventuals eleccions catalanes i que això de l’independentisme perd força en favor d’una cosa anomenada “tercera via”. Aquest passat diumenge el diari El País també en publica una on això de la “tercera via” prèn molt de protagonisme, fet que permet fer una editorial contra el radicalisme independentista. Res de nou, setmanes abans el diari La Vanguardia també assegurava que el mapa electoral com el coneixíem s’havia esberlat i ara hi havia una cosa tota nova, i donava empat entre CiU i Esquerra, amb avantatge del partit de Macià i Companys.

Aquesta era una primera lectura: CiU s’enfonsa pel seu radicalisme. Però esclar, ERC puja pel seu radicalisme. Els habituals analistes diuen allò de que “més val l’original a la còpia”, i així ja està tot dit. Tot fàcil, treus uns escons aquí i els poses allà, poses uns percentatges aquí i els treus d’allí. Bé, també es diu allò del desgast del Govern, i aquí sí. Pocs a Europa no han rebut bufetades per la seva acció de govern en plena crisi. És impossible ser popular. I ja està? No, aquests tres estudis que he mencionat ens volen fer creure que CiU s’enfonsa per independentista i perquè a més l’independentisme s’enfonsa també, ara es porta això de la “tercera via”.

Més enllà del protagonisme que pugui tenir en cada mitjà de comunicació cert dirigent polític d’un o altre partit el conflicte va més enllà perquè el conflicte ja ha començat. Començarem a dir mitges veritats. Com a mínim als mitjans diguem-ne neutrals l’estratègia és clara i potser varia la tàctica. Carregar-se tot el que tingui que veure amb el sobiranisme/independentisme, varia el to i la cadència de clatellades. I reconec que el debat és bo, que m’agrada trobar arguments contraris a la independència perquè ens fan crèixer a tot. Ah, i efectivament diaris com Ara o El Punt Avui fan campanya independentista, no passa res.

I és que les enquestes no fan política. Poden ajudar a crear marcs mentals, estats d’opinió (curiós que un estudi d’opinió condicioni l’opinió, oi?) i fins i tot poden preocupar o no, però no són manera de fer política. Qui seguia molt la demoscòpia per a fer política era José Luis Rodríguez Zapatero, i bé, ja sabeu com va anar.

Ara el que cal fer és asseure’s sense discutir gaire en públic i fer el que cal fer, parlar en la ponència parlamentària i decidir data i pregunta, com deia en Josep Rull. El compromís amb la consulta no pot ser més clar, si està pressupostat i tot! I entenc que això no agradi a tots els apòstols de la “tercera via”, però la vida és com és i cal preguntar. Cal preguntar clarament i no embolicar la troca.

Aquest tuit és d’un diputat del PSC al Congreso de los Diputados, no puc estar més en desacord. L’argument sembla diàfan però amaga massa coses. Per una banda, totes les opcions són respectables esclar però cadascú té el pes que té al Parlament. I per altra banda, quines són totes les opcions? Si la independència és quelcom eteri, què és la “tercera via”? I el federalisme? Fa temps que no miro pel·lícules de fantasía però vaja no m’estranyaria que en la nova entrega d’El Hobbit hi sortís un socialista català.

I tot això suposa tensions als partits? Esclar. Però sembla que només afecti a Convergència, i potser caldria veure què passa a Esquerra, perquè a Unió ja veiem que s’alcen veus contràries a la crítica al procés. Tot ben normal, és un moment complicat perquè es contrauen les militàncies i les inèrcies.

En tot cas, i per acabar, s’està volent deixar la idea de que l’independentisme no només és una cortina de fum de diversos polítics si no que pel que fa al suport popular té a veure amb una esbravada. Amb una sortida endavant perquè no hi havia alternatives, fins ara que ens hem empescat la “tercera via” i la moderació. Però no, el sobiranisme té idees polítiques darrere. Com a mínim les tenen els independentistes i a mi m’agraden. Així doncs #seguim i no deixem que el soroll ens atordeixi.

Anuncis

Chacón suma, Catalunya creix

Imatge

Avui era un jorn gloriós per als catalans i per la nostra política. Avui el PSC tenia pensat votar diferent del PSOE al Congreso de los Diputados en una proposta de resolució que defensa el dret a decidir dels catalans. De fet són tres textos, un de CiU i un d’ICV als que dóna suport el PSC, i un altre d’ERC al que no donen suport. Però a l’albada ja s’estenia l’interrogant: què pensa de tot això Carme Chacón, cap de cartell del PSC? Doncs la resposta clara: es desmarca i votarà en contra. Aquesta catalana d’Esplugues de Llobregat diu que no pensa participar en “la ruptura de Catalunya amb Espanya” i que el seu objectiu és “treballar per l’entesa”. I ha insistit que “per coherència” amb el programa amb què es va presentar a les llistes “no donarà suport” a cap de les tres resolucions en discussió. Olé! La que va treure més vots que ningú a Catalunya en unes eleccions espanyoles amb allò del talante de Zapatero ara es presenta com a xarop contra el rupturisme. Chacón juga un altre partit, el del lideratge del PSOE que per poc va estar a punt d’assolir juntament amb l’ex secretari d’organització del PSC, José Zaragoza, ara famós per la seva (pressumpta) relació amb els detectius de Método 3. Aquesta maniobra d’avui a Chacón li suma prestigi a Espanya, i més enfront d’un Rubalcaba gris i enrocat.

La veritat és que a Chacón se li pot dir de tot però no que és incoherent. Ella està en contra del dret a decidir i també creu que l’Estatut va anar un pèl més enllà i que el catalanisme és bàsicament un lobby victimista ben organitzat com deia en aquest famós article signat juntament amb l’expresident espanyol Felipe González. Era de preveure doncs que Chacón no vulgués votar a favor d’això, sorprèn però l’actitud dels socialistes. Pere Navarro explica a qui el vol escoltar que els textos presentats per CiU i ICV no són els mateixos que al Parlament i que s’acosten molt al que desitja el PSC.

El PSC ha cremat les naus o no? Si ens basem només en el que ha passat avui sembla que sí. I més si llegim bé el que diu el coordinador del PSC al Congreso, el reusenc Francesc Vallès. Dirigents del PSOE com l’inmortal Alfonso Guerra o de postmoderns com Tomás Gómez o Guillermo Fernández Vara ja avisen de que això no pot seguir tal com està i que ja és hora de partir peres. Bé, ara Navarro i els seus ja tenen el seu moment èpic per iniciar un relat nou que porti el PSC a tornar a néixer. I és més a donar més cos a la reivindicació nacional catalana.

Potser al final tot sigui com diu el bo d’en Maiol Roger en aquest seu tuit: