Catalans, no sabem opinar

No hi ha més cec que el que no vulgui veure, però és encara pitjor aquell que ni pot ni vol i ni se li passa pel cap obrir els ulls. Les editorials, els comentaris, els tertulians i tot plegat queden descol·locats el 21 de desembre. El ‘post’ (ens) ha deixat cecs als periodistes catalans (o els seus caps). El dia després de les eleccions espanyoles més interessants en lustres i fiasco. I pocs ítems per titular: S’ha acabat el bipartidisme espanyol, el ‘procés’ queda d’aquella manera i Podem diu que propiciarà un referèndum per Catalunya. Poc o molt ha estat això, i algunes brometes sobre Duran i Lleida. Doncs no, no és això. O és que no sabem opinar? Ja no sabem buscar títols?

Hi ha més titulars possibles i reals: ERC guanya a Convergència en unes eleccions és un titular que a més requereix matisos interessantíssims. Podem venç a Catalunya per l’eix social i no pel nacional, per molt que parli del referèndum és una altra capçalera possible. I els partits estatals són més que minoritaris a Catalunya un altre possible títol. Ho escric a raig, però és el que trobo a faltar. Ens deixem endur pel primer títol que sentim o llegim. Seguim l’agenda de l’altri, inclús titulant! Per què hauríem de sobreviure si no sabem diferenciar-nos entre nosaltres? Al final se sabrà tot.

Deia Dostoievski que “som desgraciats perquè no sabem que som feliços”, però en el nostre cas sembla que tenim una opinió publicada majoritària i establerta perquè no sap que hi ha un més enllà, que hi ha els matisos i el sentit crític. Per cert, el sentit crític no és està contra d’una idea o d’una altra si no ser capaç, sobretot, de ser autocrític, amb totes les lletres. I ara, en un moment en que els periodistes ens ofeguem en el nostre propi cinisme val la pena prendre una mica d’aire i capbussar-se en les nostres contradiccions.

No hi ha opinions millors que d’altres, és clar que no. Però sí que hi ha de més ben formada i és la que hauríem d’oferir a la societat. Si us plau, no costa tant titular amb una mica de gràcia i educada mala llet.

Article publicat a Mèdia.cat

Anuncis

Duran i Lleida, el nou Albert Rivera

Ve de zero i ve amb gana. Es tracta d’un polític català que vol fer carrera a Espanya. Algú que ha vist un forat en el camí del mig. Algú que creu que les fórmules que hi ha ara mateix a Catalunya i a Espanya no són representatives d’una gran majoria que, silent, encara no li ha donat la raó. Parlo d’Albert Rivera? No pas, em refereixo a Josep Antoni Duran i Lleida.

Albert Rivera és ja un polític consolidat, amb un projecte volgudament ambigu i espanyolista. No hi ha incògnites darrere seu, hi ha foscor però també lluentons per aquells que s’hi vulguin enlluernar. El magnífic líder i timoner de Ciudadanos ha convertit una idea de després de sopar d’un grup d’intel·lectuals ressentits en un partit de moda. Ell va venent el peix, a veure qui li compra.

Tornem-hi. Duran i Lleida, que ha fet quasi tots els papers de l’auca, vol ser Albert Rivera. I li segueix l’estela. De fet ahir es va reunir amb el president del govern del regne d’Espanya, senyor Mariano Rajoy, qui diu que el va escoltar “atentament”. Duran, que fa temps que ha abandonat la fantasia de ser ministre d’Exteriors d’Espanya, es va trobar amb Rajoy just després de Pedro Sánchez, del mateix Rivera, de Pablo Iglesias, i després fins i tot d’Alberto Garzón (que es veu que és el líder d’allò que es diu Izquierda Unida). Sembla que Rajoy es reuneix amb qualsevol. Això a Aznar no li passava.

En Duran no va aconseguir que en Ramon Espadaler i el sector oficialista d’Unió Democràtica entrés al Parlament. Diuen que va tenir mala sort, que tenen 100.000 catalans van donar suport a les seves tesis. Cert, i no es pot menystenir. Ara bé, ell sí que considera que gran part dels 1.600.000 votants de Junts pel Sí no volien la independència sinó que es negociés un nou encaix a Espanya i si fes falta doncs una consulta depèn de com. Ai, quin futuròleg. No sé si més Rappel o Mag Fèlix, però en tot cas poc encertat.

Duran té un gran problema: ara juga al purisme quan ha sigut el gran camaleó. Ara no s’hi val. No. No pots reivindicar la quintaessencia quan has estat el gran supervivent, sobretot perquè no t’has mullat. No ho critico, ho constato. Venir ara a fer l’estadista quan has estat el millor malabarista de l’immobilisme grinyola, i no pas poc. Jugar a fer de Rivera quan de Rivera ja n’hi ha un fa una mica de coseta. I diria una mica més, fa una mica de vergonyeta. I ara, per si no hi havia prou eleccions espanyoles amb Duran de candidat, i amb Rivera.

Article publicat a Nació Digital

La “convergentització”

Convergència i Unió (CiU) ha estat un artefacte polític esplèndid que ha funcionat durant dècades, amb mala salut de ferro. Així, Catalunya ha arribat al màxim d’autogovern i d’horitzó nacional (també gràcies a molta més gent òbviament). Poc discutible. Però a CiU feia anys que la cosa no anava bé, que ja no sortien tant i que al final ja no es parlaven, ja no tenien ganes de fer coses junts. CiU ja no existeix. Una separació amistosa diuen. Per a alguns el problema del procés era CiU i en Duran, ara ja no hi són. Suposo que ja no hi ha problema.

Crisi a la coalició que dóna suport al Govern vol dir canvis al Govern. Fet i debatut: marxen els consellers d’Unió (casualment oficialistes) i el president Mas configura un Govern convergent, a excepció de Ferran Mascarell. Comença la “convergentització”. I comença sense caretes i hauria de seguir sense excuses. Paraules del president: “El nou Govern està altament cohesionat en el seu últim objectiu nacional: que el poble de Catalunya es pugui pronunciar de manera definitiva sobre la constitució d’un Estat per a Catalunya”. CDC vol la consulta, el Govern és convergent ergo el Govern farà la consulta. O no? Jo crec que sí.

No us fieu de la premsa. Són els que deien/dèiem que no hi hauria 9-N perquè no hi hauria acord per la pregunta. Que CDC no trencaria amb Unió. Que Mas pactaria amb Rajoy. Que no hi hauria 27-S. Diuen, diuen, diuen. La realitat desmenteix sempre als periodistes. I som al cap del carrer a punt d’iniciar la campanya de les nostres vides i seguim despistats.

Munté, Ciuraneta, Borràs i Jané. Els cognoms de les noves cares del Govern. I aquestes cares diuen que actuaran com un sol home, a les ordres de Mas per assolir la consulta. No hi ha excuses. I Mas ja ha donat una ordre: Convergència ha de fer una pas enrere com a partit, però la seva gent ha de seguir empenyent i donant-ho tot. Això és el que va dir Mas a Molins de Rei. Cap segrest ni cap extorsió. El president ja sap que Esquerra farà la seva. I l’anomenada societat civil doncs farà el que cregui. Però ell no es quedarà mà sobre mà. De moment, la “convergentització” és fer de convergent, i si de cas que el mèrit se l’endugui un altre. Mas demana al partit que no faci de partit. Dur. Però els convergents faran el que toca. A tots ens cal una mica disciplina militar ara que l’hora greu s’acosta.

Aquests dies en una tertúlia radiofònica (cadascú té els seus vicis) he sentit que “la política l’han de fer els polítics” i que el president Mas no pot anar encolomant a la gent la seva responsabilitat. Més d’un milió i mig de persones vàrem sortir al carrer per dir que volíem votar. I això és fer política. Esquerra Republicana i la seva aliança volen fer política. La “convergentització” de Mas vol fer política. I tot plegat perquè la ciutadania fa política, no perquè els polítics facin de polítics. Perquè això dels tertulians de les ràdios dóna per molt, però nosaltres millor ens dediquem al país de veritat.

Article publicat a Nació Digital

Imaginant Duran

Una mica exprés. Però la veritat és que ho he llegit i m’he quedat una mica parat: Duran renyant Rajoy per no fer els deures amb Catalunya i que això por portar a una DUI. En Josep Antoni Duran i Lleida té una capacitat innata per a prendre l’iniciativa, per a estar al lloc adequat perquè el focus li doni llum. Darrerament ha estat força protagonista del debat sobiranista al nostre país tot defensant el que ell anomena tercera via o demostrant que la seva relació amb el president Mas no passa pel seu millor moment.

Però avui ha deixat a molts a contrapeu. Al Congreso de los Diputados li ha eztibat al president Mariano Rajoy: “Si no és capaç de donar una resposta d’estat a Catalunya, es trobarà una declaració unilateral d’independència”. És més, ha volgut subratllar alguna cosa més: “El problema al qual faig referència, requereix política en majúscules. Em fa la sensació que vostè és dels que creu que el temps ho soluciona tot i en aquest cas no és així. Com més temps passa, més s’encongeix l’espai per trobar una solució”, ha dit  Duran. I amb això què ha volgut dir? En David Miró del diari ARA ha escrit que és una altra manera de posar pals a les rodes del procés. Jo no ho veig tan clar. Per context i precedents és el més senzill de creure. Però de vegades potser cal imaginar.

Sí, estic estupefacte, però i si en Duran és el nostre agent doble? El president del comité de govern d’Unió Democràtica ha demanat a Rajoy si té una agenda política per a Catalunya apuntant que ens trobem davant d’un conflicte polític amb un gran suport social i que requereix una resposta política. I si en Duran està realment apretant a Rajoy per portar-lo a un carreró sense sortida, a nivell polític, des de el que es podria anomenar moderació? I si és allò de que “els que volem seguir sent espanyols ja no tenim arguments”? Ja sé d’on venim i a on volem anar, però somiar és gratis.

El suïcidi del PSC i l’opció Herrera

Sembla que al final el Partit dels Socialistes deixa de banda l’art de “la puta i la Ramoneta”, o no? Però no, però sí. Segueix despistant, o sigui que segueixen fent la viu-viu sense despentinar-se, molt millor que en Jordi Pujol, ara amb la reforma federal de la Constitució. Potser seria més fàcil aconseguir que Falete es tiri de cap des d’un trampolí, o que en Duran Lleida no torpedinés CDC per vici. Tot són utopies, com diuen els polítics quan critiquen, ben legítimes. El PSC s’està suïcidant, poc a poc, però creu que navegant entre dues aigües es mantindrà. Cal recordar que els socialistes són la tercera força parlamentària i tenen 20 diputats, i poques esperances de remuntar. Ho destaco perquè per al PSC –i el que representa- això és misèria. Tractant de tapar vies d’aigua espanyolista cap a Ciudadanos i PP potser estan obrint forats més grossos a la barca catalana.

Gerro d’aigua freda, sí. Si fa unes setmanes (el passat 13 de març) van encoratjar el catalanisme afegint-se a la declaració de sobirania del Parlament, havent-se encarat al PSOE i a Carme Chacón, ara tornem pel camí de la indefinició. L’habitual, em diran alguns. Amb la LOAPA ja vam veure de quin peu calcen, diran d’altres més veterans. Potser sí, però això no treu que el PSC representi a molts i molts catalans que necessiten d’una eina política, d’un partit, que els ajudi a aconseguir els seus anhels. Milers de persones que no podem obviar, no. Deixo la poesia per dir que la reforma federal que propugna l’equip de Jaume Collboni (es veu que mana molt) no fa el fet. Als votants tipus PSOE els hi semblarà una martingala i als anomenats catalanistes els hi semblarà un coitus interruptus. Això sí, tindrem uns dies amb titulars.

Amb aquesta sagnia i també per mèrits propis en Joan Herrera, ara dit copresident d’Iniciativa per Catalunya Verds, és el cap de l’oposició. Que sí, que ja és que és l’Oriol Junqueras. Em refereixo a que el paper de fuet del Govern se l’ha quedat ell tot solet, sobretot en el camp de l’esquerra clàssica, devorant el PSC. Altra cosa és el problema que té amb les CUP. Figues d’un altre paner. Herrera té ara l’opció de menjar múscul socialista a Barcelona i rodalia. I haurà de tenir gana.

Ha passat de ser el hippy de la bici a ser una barreja de Gandhi i Michael Collins. Ara reclama al Govern que incompleixi la llei i aprovi uns pressupostos sense acatar les exigències de Madrid i Brussel·les. Saltar la paret. L’estocada a l’argumentari de Mas és bona: si val amb el dret a decidir hauria de valer per als pressupostos. L’opció Herrera pren cos. I en Pere Navarro pot acabar tan enfonsat com el mateix federalisme. Fins i tot el CIS, l’òrgan estadístic espanyol, assegura que l’independentisme és la idea majoritària entre els catalans. Federalisme? No, gràcies.

 

(Publicat a Nació Digital)

Rajoy, Duran, Colau i la demagògia

Primer de tot: aquest article no acusa a Mariano Rajoy, Josep Antoni Duran i Lleida i a Ada Colau de ser demagogs ni de practicar la demagògia, en cap cas. Un altre tema seria si se’ls pot imputar per aquest càrrec. Portem uns dies, setmanes i mesos força convulsos on les onades de notícies no ens deixen tenir perspectiva perquè estem contaminats. Busquem al diccionari el mot demagògia: “Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables”. Contaminats estem.

Parlar d’emotivitat i de Rajoy pot resultar un oxímoron. Però el cas és que el president del Govern espanyol i del Partit Popular ha decidit que per esvair qualsevol dubte sobre la corrupció que plana sobre seu i sobre el seu partit havia de publicar la seva declaració de renda. Quin exercici de la transparència! Mireu “españolitos”: Rajoy diu que està net. Endavant. Com es podia llegir aquests dies per les xarxes socials: “El Dioni nunca robó un furgón. En su declaración de la renta no aparece”.

 

Ara anem amb Duran. Amb prou feines fa dues setmanes que s’ha tancat amb deshonor el cas Pallerols. Doncs en comptes d’amagar-se, què fa en Duran? Atacar al seu soci convergent i “recomana” a Oriol Pujol que estant imputat pel cas ITV el millor que pot fer és dimitir. No està gens malament. Sobretot tenint en compte que aquest cap de setmana ha hagut de fer una col·lecta al consell nacional del partit per recollir fons per a la indemnització que ha de pagar pel cas Pallerols. És més, Duran ens premia: avança el congrés del partit per recuperar la credibilitat.

I ara ve la part complicada: tocar un tòtem. Entenc les simpaties que desperta la portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), Ada Colau. Fa una molt bona feina, necessària malauradament, i ha aconseguit posar en l’agenda el drama dels desnonaments. La setmana passada prengué notorietat en titllar de “criminal” el secretari general de l’Associació de la Banca, Javier Rodríguez Pellitero, durant la intervenció que feia davant la comissió d’economia del Congrés. Es referia al suïcidis de persones que són desnonades. Un xic maniqueu.

Colau va aprofitar per “alertar” que si s’esgoten les vies per aconseguir la dació en pagament, els ciutadans “assenyalaran al carrer” els diputats que no donin suport a la ILP. Ui, sembla un xantatge light (pressumpte, en tot cas senyor jutge). Tot el que digué Ada Colau, tot, és el que molts ciutadans podem pensar amb l’estómac. Aplaudiments arreu. Té raó? Potser sí. Espanya passa de les ILP, bé, excepte de la de fer dels toros “fiesta nacional”. Però entenc que la pressió democràtica té altres mecanismes i que potser ens apropem massa al sentit primigeni del mot demagògia. Per cert, pel que fa a la ILP sobre els desnonaments, Unió demana que CiU voti a favor d’aquesta iniciativa, “perquè sigui possible aquest debat”. Oportunisme? En un altre article.

(Publicat a Nació Digital)