Independentisme inútil?

El 16 de novembre de 2003 em trobava en plena nit electoral al quarter general d’Esquerra Republicana, no recordo ben bé on, i quan el sondeig de TV3 va donar 46 diputats a CiU i 23 a ERC tothom ho donava per fet: pacte l’endemà. Les forces nacionalistes, llavors, podien fer majoria i Josep Lluís Carod-Rovira donaria suport a un gabinet d’Artur Mas i els seus joves sobradament preparats per tal tenir una Generalitat d’un catalanisme potent i modern.

Això és el que veiem tots. Però sempre hi ha l’augur. Al meu costat, un periodista que quasi em triplicava l’edat es va posar al costat del televisor, i es va posar a sumar totes les xifres de la pantalla. I va començar a cridar: “Les esquerres sumen i aquests fills de puta no ho diuen”. Vaig pensar que anava passat de sucre i que què coi deia aquest iaio. Era jove i (més) estúpid. Després de la conya que vam fer entre tots. Però vaig fer el mateix que aquest senyor i a la llibreta -abans anàvem amb paper i bolígraf els periodistes- vaig fer un quadret on posava 42, 23 i 9, les xifres de PSC, ERC i ICV.

Així va néixer el tripartit d’esquerres. Que després vam saber que s’havia girbat molts mesos abans en un passeig per la platja tarragonina entre el mateix Carod-Rovira i qui seria president, Pasqual Maragall, tot teoritzat en l’olivera italiana (L’Ulivo) dita progressista, que el 1996 havia portat Romano Prodi al Palazzo Chigi. Ja estava pensat, plantejat, estudiat i sobretot pactat. Però vam fer setmanes de negociació de putxinel·lis. Comptaven amb l’Iniciativa per Catalunya de Joan Saura, que només podia dir que sí. I el context després de 23 anys de Jordi Pujol era el que era.

I ara vinc al 14 de febrer de 2021. Resultats coneguts. Un 51% de vots independentistes arreu del país. Un 53% de participació, d’acord, però les regles són les que són. Posem peròs: les eleccions les ha guanyat el PSC -per primer cop en vots i en escons, el 2003 ho va fer en vots- i a Barcelona l’independentisme arriba al 44%. L’independentisme té diverses sumes per formar govern. Per què es tracta de tenir un Govern independentista, oi? O no?

Comencen les fal·làcies i els aiaiai. Salvador Illa ha guanyat però té impossible formar Govern o ser investit. Pere Aragonès és qui té la responsabilitat d’obrir el ball. Ara tindrem negociacions, equips i prelatures fent reunions, declaracions i promeses, fins que en uns dies arribem als vetos creuats, als no pot ser i als “és que l’altre no cedeix” i allò de “ens veiem obligats a fer tal”. Putxinel·lis de nou. 

Sospito, i això que faré ara és fatal, que passarà el que ja vaig escriureQue el triangle doble, triple i màgic, el tripartit per fases i capítols, acabarà sortint vencedor. Cadascun dels vèrtexs liderant la seva institució. Una triangulació que permet a Pedro Sánchez viure tranquil i a la llarga afeblir l’independentisme, que ajuda a ERC a dissoldre Junts, i que dona oxigen a una Ada Colau que fa temps que diu que marxa mentre es posa formigó a la cadira de l’ajuntament. Tothom guanya al planeta progre. Poc desgast, més enllà de Twitter i d’alguns articles a la premsa digital.

Amb tot, una victòria independentista sí. Ara bé, lluny de l’esperit de l’1 d’octubre de 2017. Realment, passar pàgina. No hi haurà república amb un 50% dels vots com alguns van prometre i remoure. Els catalans hem posat el país en un nou atzucac, enganxant la política cap a l’esquerra, amb un biaix radical i ultra, i amb posicions que ens porten a una dolça becaina. A banda, onze diputats ultres de dreta, racistes, masclistes i absurds, als que caldrà tractar amb total intolerància. Els catalans hem aconseguit guanyar i perdre a la vegada. Toca seguir treballant, seguir explicant-se i adonar-se de que la solució està anant cap el centre i no tibant des dels extrems.

Article publicat a Nació Digital

Pornografia de presos i pressupostos

No entenc què fan els polítics independentistes al Congrés dels Diputats negociant uns pressupostos autonòmics, diuen. És el nou mantra dels tertulians i opinadors escorats al CDR, passant ja per sobre dels partits sobiranistes, que són molt dolents i molt indocumentats, i molt ignorants, i molt naïfs, i molt de tot. Jo sí que ho entenc. Els independentistes dels vuitanta deien que s’havia de boicotejar les eleccions espanyoles perquè “a Madrid no se’ns havia perdut res”, i recordo en Carod-Rovira ja voltant el segle XXI que replicava “a Madrid se’ns ha perdut tot”. Mentre paguem la broma, anem reclamant el que és nostre. Doncs això, qui no entengui que cal un focus a la capital d’Espanya és que viu en un món paral·lel on les assemblees i les plataformes d’amics i saludats els hi han embotit el caparró. Negociar? Sí. Gratis? De cap manera. Amb els presos? Mai.

Segueix l’avís (ultimàtum?) que va llançar el president Torra al president Pedro Sánchez al debat de política general, perquè va lligat amb pressupostos. I en això, potser pot sorprendre, sembla que hi ha la unitat deguda entre el PDECat (que alguns veuen moribund) i ERC (que d’altres consideren amortitzada), com a mínim, a Madrid. I avui dia aquest plantejament potser no sembla tan estrany com en el seu dia, quan tothom va carregar contra el president de la Generalitat.

I sobre la famosa negociació que a Madrid fa tanta falta, jo no sóc Perry Mason però trobo poc coherent demanar suport als pressupostos del PSOE mentre el seu fiscal general segueix demanant 25 anys de presó a qui demana el vot. No és acceptable el xantatge que, si no aprovem els pressupostos de Sánchez, vindrà alguna cosa pitjor. Que ve el llop! Més 155? Més presó? No es veu diferència entre aquest govern i l’anterior. Tampoc el nou Miguel Strogoff del PSOE, el professor Pablo Iglesias, sembla més tendre, però ens renya si no donem el sí pels 900 euros de sou mínim. Tot plegat per sortir a la foto, pornografia.

He de pensar (encara sóc un demòcrata, què voleu) que hi haurà un judici just i, sobretot, televisat. I que TOTHOM ho sàpiga TOT. La justícia espanyola fa dubtar, perquè de moment tot sembla un judici polític, una causa general contra allò que fa flaire d’independentista, de sobiranista o, fins i tot, de català. Perquè si no és així, de què cal tenir por? Que es faci el judici, però ara mateix. Amb el codi penal a la mà és palmari que no hi ha delicte de rebel·lió, ni de sedició ni delicte de malversació de cabals públics. I si condemnen als presos polítics (a qualsevol d’ells, un vaixell només) caldrà fer l’Interrail fins al Tribunal d’Estrasburg. Però que no vinguin amb galindaines i ximpleries. No estan a la mateixa alçada la negociació d’uns pressupostos que la llibertat dels representants de la ciutadania castigats per fer el que van prometre i pel que se’ls va votar.

Article publicat a Nació Digital

El nostre Cristiano Ronaldo

No sé com s’ho fa però Cristiano Ronaldo, el CR7 del Madrid, és el millor jugador de futbol del món. Una altra cosa és Leo Messi, que està per sobre dels mortals i que es dedica a l’art en format gespa. Però Cristiano sempre hi és en les grans ocasions. És un tipus que potser no cau gaire simpàtic als no-madridistes. Normal. Però és un líder per als madridistes o, si més no, confien en ell. Això és el que ens cal.

Amb consellers i activistes a la presó i el president Puigdemont als llimbs alemanys, no és tant un moment de buscar noms sinó de confiar. De confiar en alguna cosa. En el cas de Cristiano Ronaldo ell té fe en què sempre acabarà guanyant. Això és el madridisme, i el barcelonisme d’ençà que Joan Laporta va arribar a les nostres vides, tot seguint aquell boig anomenat Cruyff. Doncs això. Canvieu els noms, però ja hem tingut Artur Mas, Carles Puigdemont, Jordi Turull, Josep Rull, Marta Rovira, Oriol Junqueras, Joan Puigcercós, Clara Ponsatí i tots els que vulgueu. Ja tenim base, per no parlar dels dos milions i escaig de votants independentistes, i pujant. Som 2018 i hi ha qui diu que el procés va començar el 2012.

Doncs no, com el madridisme, venim de molt lluny. I tenim molts referents. Que si Juanito, que si Gento, que si Di Stéfano. Nosaltres venim de Pallach, Pujol, Benet, Barrera, Campmany, Maragall, Cullell, Carod,… Tenim planter. Crec que el president que cal investir és el president Carles Puigdemont, vagi per endavant. Però tenim planter, insisteixo i no parlo de qui ha de ser president o presidenta. Parlo de lideratge, dels polítics que es mouen. El fet de perdre els consellers Rull i Turull, o la marxa de Rovira han estat cops durs a la màquina de negociar. Ara bé, i perdoneu la ingenuïtat, però si no sabem res és que potser qui ara negocia és que ho està fent bé i discretament. Però crec en els lideratges, en les persones. Hi ha un algú? Hi ha un qui?

Però alerta, ha de ser algú de club. Estic en contra del Govern de tècnics, de persones de reconegut prestigi i tal i qual. És un moment de tensió política i calen polítics, de partit i no de partit si es vol. Però gent compromesa i amb trajectòria, amb compromís. Això és Cristiano Ronaldo, ben passats els trenta, ha deixat de ser un extrem o mitja punta per convertir-se en un “nou” clàssic. Què té menys velocitat? Doncs ho ha guanyat en col·locació. Aquí podem fer el mateix, Catalunya necessita aquest sacrifici. I sobretot necessita moltes opinions, però no necessita mentides (kale borroka? violència?) ni de falses veritat (el Govern Puigdemont estava preparant la República o no?), cal execució.

Govern? Sí, ràpid perquè el país ho necessita, no fem brometes. I començar a caminar i moviment, i fer fora el 155. Hem de jugar directe, poques passades, però bones. Si a la Lliga no ens ha anat bé doncs ens ho juguem tot a la Champions. Ara és el moment del nostre Cristiano Ronaldo.

Siuuuuu!

Article publicat a Nació Digital

 

Mas sempre té raó

Artur Mas: “Jo crec que tots els actors que van votar la declaració el 27 d’octubre sabien que no tenia recorregut real”. Aquest és un dels titulars que ahir va deixar el president Mas en una entrevista radiofònica. Pocs minuts després el president Carles Puigdemont admetia que les negociacions per formar Govern a Catalunya haurien d’haver anat més de pressa, però recordava que “la situació és complexa” i, atenció, demanava no caure en retrets.

Al president Mas sempre se l’ha d’escoltar. I més ara quan calen matisos enmig del maniqueisme adolescent de patriotes i traïdors. Pel president que té la casa embargada la prova que el 27 d’octubre va ser purament una acció parlamentària era que, després, el govern del país no s’havia reunit per prendre cap decisió. I això pica. Ningú ha enganyat a ningú, baixeu les armes, i el Govern va fer tot allò que tocava. Però el context històric era quan menys intens i dramàtic.

Diu Mas, i té raó, que en el món de la política hi ha un component simbòlic i estètic. Moltes vegades “un argument s’exagera o s’infla per quedar ben posicionat” davant l’opinió pública. I després la pregunta que ha indignat a nyerros i cadells: “Això és un engany o una exageració?”. D’aquí es desprèn per alguns que Mas reconeix que s’ha enganyat a la població. Fals! El president explica la pel·lícula per als nens grans.

“No posem tothom en el mateix sac. Mirem qui va dir què i llavors veurem que hi ha gent que va dir el que es pensava i van ser titllats de traïdors”, tota la raó. Dies alegres però amb aroma dels anys trenta. No ha de ser fàcil ser Puigdemont. Ni Junqueras.

Madrid no es va portar bé, de nou. De nou, demostrant que només hi ha independència com a sortida factible. Eleccions imposades, 155, hòsties i catalans agenollats. Perquè no som bascos i perquè ens volen eliminar/assimilar. És la història del nostre país, la dels catalans parlin el que parlin, i que sempre acabem rebent.

Mas parla del passat, del present i del futur. I de nou dic que se l’ha d’escoltar. I a Puigdemont, Junqueras, Homs, Rull, Turull, Carod, Ortega, Rigau, Jové,… Quants més millor. Parlar i compartir.

Jo era dels de “tenim pressa”. I després de córrer veig que potser era un error, no un engany. Artur Mas creu que l’independentisme ha comès l’error de posar-se terminis “per poder dir que ens ho creiem”. Sempre té raó. No és fer marxa enrere, és caminar millor.

Article publicat a Nació Digital