Massa màgia per ser agost

Diu la dita que a l’agost la dalla no té repòs. No serà pas enguany. Serà per la pandèmia, serà perquè tothom vol fer vacances o serà perquè Déu nostre senyor té un bastó que pica i no fa remor que sembla que no hi ha vida a Catalunya. I menys encara vida intel·ligent. La política catalana ha quedat erma de debat. Uns pel debat intern -que no és tal-, d’altres per mantenir l’equilibri en la ineficàcia, i els de més enllà tot esperant que Madrid solucioni tots els papers de l’auca.

El retorn a l’escola. Segur que fa setmanes i mesos que el departament d’Educació de la Generalitat està estudiant com fer-ho i les millors garanties per tothom. És impossible que sigui d’una altra manera. O el dia a dia contra el virus de la Covid-19 de Sanitat. Esclar que sí. I gràcies. Però això és gestió, no és debat polític. Debat polític és què fem amb les ocupacions de propietats privades (no feu trampa amb els desnonaments), o quin és el futur de l’energia en aquest país o com protegim els nostres ajuntaments del nou atac de l’Estat, ara via romanents.

Deia que hi ha qui espera que Madrid ho solucioni tot, i ja és qüestió de fe francament. Però el catalanisme, entès com a moviment polític que té Catalunya en origen i fi del seu impuls, està igual. Així com l’independentisme, catalanisme, tenallat en debats sobre puresa i extorquit pel sentimentalisme de la injustícia que viu el país. Poca força argumental i moltes ganes que la vareta de Harry Potter funcioni. Massa màgia ens cal.

Com a lectura estival he trobat una petita joia d’en Josep Pla que porta per nom ‘Fer-se totes les il·lusions possibles’ (Destino/La Butxaca), en una notable edició de Francesc Montero. Són anotacions del geni de Palafrugell que van quedar fora de ‘Notes disperses’ sobretot i d’altres obres. Molt recomanable per la cruesa i, per tant, la franquesa. Sempre foteta i àcid carrega contra els dogmes de fe i els que no tenen raons al qui “convé que els arguments trobin en la mateixa naturalesa i en els sentiments la força que en si mateixos no troben”. I crec que ens trobem aquí, basats en sentiments. I considerant-me una persona sentimental -qui no ho és, oi?- considero que un cop escoltats els sentiments, un cop entesos, cal posar-se en marxa. Ja n’hi ha prou de melic. El sentimentalisme constreny, embafa i sobretot no deixa veure més enllà. És impossible avançar.

Si de debò hem d’arribar a Ítaca primer cal recordar que és una illa, que no hi arribarem a peu (no sé si algú cap caminar sobre l’aigua). Si la propera Diada de l’11 de setembre no som el pertinent milió de persones al carrer caldrà pensar què hem fet malament i tornar a escoltar als catalans i catalanes. Perquè l’evolució dels seguidors de l’independentisme no és ni serà exponencial. Per fer aquest cim cal passar per un coll ben farragós encara. I les últimes passes, que sempre es fan eternes, es fan a poc a poc. I amb aquella ràbia i esperança que dona veure la punta de dalt, sabent que cal esforç. I aquí del que estem parlant és de polítiques concretes.

El 2014 Escòcia va fer el seu referèndum amb garanties. L’independentisme va perdre amb el 44,7 per cent dels vots. Ara les enquestes diuen que traurien el 55 per cent. Com han arribat fins aquí? Doncs fent política i polítiques sense perdre de vista el cim i sense presses.

Article publicat a Nació Digital

Quim Monzó, gràcies

Tot els contes que he escrit i he llençat. Totes les veleïtats literàries que mai he tingut neixen en la revolució que per mi va ser Quim Monzó allà a la primera adolescència. Ara, coneixem que el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, dotat amb 20.000 euros, ha recaigut en Quim Monzó. Així, Monzó, amb 65 anys (un dels guardonats més joves) es suma a una llista on ja hi són Salvador Espriu, Joan Fuster, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Miquel Martí i Pol, Josep Benet, Jaume Cabré, entre d’altres. No el tingué mai Josep Pla perquè som un país tot sovint miserable i tot sovint superficial.

És un premi mediàtic? Ho dic perquè Monzó és a més de novel·lista i contista, també guionista de cinema, traductor, articulista i col·laborador històric de programes de ràdio d’èxit. La llista de llibres que formen part del meu esquema mental és més o menys heterogènea però hi té molta presència en Monzó. ‘L’illa de Maians’, ‘La magnitud de la tragèdia’ o ‘El perquè de tot plegat’ són alguns títols que dic de memòria.

És amb Monzó que també entenc la importància de ser traduït a altres idiomes. Sempre m’ha impressionat la potència de Cabré, Rodoreda i el mateix Monzó en llengua alemanya. És el nostre Paul Auster o John Irving, per entendre’ns. L’estil és Raymond Carver totalment, un altre meu referent. Però no és un escriptor literari, és un home que escriu. Això el fa proper i el fa creïble. Això fa que sempre el vulguis llegir i també que sovint n’esperis sempre més.

No diré que Monzó em decep. Però sí que li tinc molta exigència, perquè tot sovint ha fet de mi algú millor, més curiós i més raonable, més senzill i menys imbècil. Gràcies. Quan ha escrit ficció m’ha connectat a la raó i quan escriu sobre la realitat em remou l’estòmac. És literalment actual. De fet, rep un premi d’una entitat que té el president a la presó. Digne de ‘Benzina’ i de Franz Kafka.

Monzó va acceptar el premi com és ell, tímid i al contraatac. Aquell punt mític quan feia amb Ramon Barnils i Jordi Vendrell el llegendari “El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico” de Catalunya Ràdio, escola que ens inspira encara. I Monzó va avisar de que la llengua catalana ha quedat arraconada en els darrers anys: “Anem cap a una irlandització del català”, digué. “A mi em sembla perfecte que Catalunya sigui un Estat, però sigui un Estat o no, em sembla penós un Estat com Irlanda”, on la llengua és arraconada. El premi és per nosaltres que podem llegir-lo, i fins i tot podríem fer-li cas.

Article publicat a El 9 NOU Magazín

‘No ho faran’

El periodisme, en el seu cinisme inherent, ha estat un dels notaris més intransigents de la història política catalana recent. En l’època republicana hom pot descobrir i comprovar com vàrem tenir grans periodistes (gràcies Quim Torra i Acontravent). Eren durs, enginyosos, fotetes, partidistes, bohemis, anàrquics tot sovint. Eren periodistes. Molt bons periodistes. I recupero noms com Josep Maria Planes, Irene Polo, Paco Madrid,…, més enllà dels Xammar, Pla, Sagarra i demés santoral. I eren descreguts, esclar. Els periodistes som l’escorpí que li demana a la granota ajuda per creuar el riu i a meitat de la feina clavem el fibló mortal per ambdós. Som així.

Però una cosa és ser per defecte descregut i un altra és no poder confiar mai en res. I ho dic per això que en diem el procés sobiranista. «No ho faran», no deixo de sentir-ho. Inclús de part de periodistes en principi treballant per la causa, diguem-ne. Però no, anem a la moda. Els estats d’ànim tipus Dragon Kahn d’aquest país són per fer-se’ls mirar, però la classe periodística hauríem de tenir una mica més d’altura de mires, hem d’obrir focus.

El procés de Catalunya cap a la independència és d’un èxit clamorós. A nivell historiogràfic anem a velocitat supersònica. Potser anem massa ràpid, diran alguns. Però en tot cas estem fent, estem creant un nou país. I no podem estar en contra de tot. Dubtar? És clar que sí, és la feina. I comprovar dades i no donar res per fet. Demanem, preguntem, investiguem, però no fem anàlisi de casinet. Prou de fer tallats i esbufegar: «No ho faran». Quan estem a dalt de tot d’animats som testimonis d’un país que està canviant i quan el suflé rebaixa una mica doncs restem avorrits i per tant, com que la realitat no ens agrada prou ens la carreguem.

Som uns ionquis de l’actualitat i de l’actualització constant de l’actualitat. Les notícies són espurnes d’aquesta gran roda d’esmicolar que és l’actualitat d’avui. La culpa no és de les eines digitals sinó de l’ús i abús que en fem. Els reportatges llargs no tenen espai, malgrat que algú confongui dues entrevistes llargues amb un tema ben bastit.

I de fet, està tot inventat: llegiu en Planes o la Polo. Periodisme sí, rendició nacional no.

Article publicat a Media.cat