Sumar zero no és sumar

Sembla que hi ha coses que tornen, com els pantalons acampanats o la mania d’escoltar música alta sense auriculars pel carrer. “Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria; era l’època de la fe i l’època de la incredulitat”. Així comença Història de dues ciutats de Charles Dickens, i em transporta als dies que estem vivint de polèmica llancívola en el món del Partit Demòcrata, de Junts per Catalunya i d’altres “actors de l’espai” com pugui ser la Crida Nacional o d’altres grups menys representatius. 

L’independentisme viu, amb una mica de visió històrica, el seu millor moment. Està impregnat en la societat catalana. Les seves raons i arguments cada cop són més acceptats i si tots ens traguéssim l’estómac en un referèndum, el sí arrasaria. Però no. Els partits independentistes més atomitzats que mai. Esquerra Republicana ahir demanava unitat, ho vaig haver de llegir dues vegades. Els reis del “ja us ho fareu mentre jo vagi primer a les enquestes” sembla que volen dividir el desencís dels votants. La CUP doncs bé, només l’argumentari en contra de votar contra el suplicatori de Laura Borràs és de ciència-ficció.

I ens queda Junts per Catalunya, una fórmula d’èxit que tenia un bon precedent en Junts pel Sí. Una bona idea del president Artur Mas que va recollir el president Carles Puigdemont. Però des de les eleccions del 2017, mesos després de l’1 d’octubre que sembla que anem afamats d’èxits. De la pressa, la maleïda sensació de velocitat, és el que part d’una generació de polítics s’ha tornat addicta. Canvis i girs. Dreceres i personalismes. Titulars i tuits. I així ens trobem amb l’independentisme hormonat. Musculatura feble, però per fora inflada. Visualment potent i amb uns peus de fang que fan feredat.

I aquí arriba la mala notícia de la no entesa per la configuració de Junts per Catalunya. Durant dos anys ha estat una fórmula electoral d’èxit. Sense cap mena de dubte. Però ha estat marcar gols i no saber defensar la porteria. La gestió dels grups parlamentaris, especialment, ha estat estranya i sovint atzarosa. Allà on cal ideologia clara per poder legislar hi ha hagut massa sovint confusió. El camp municipal sempre té un altre sentir i molts ritmes, i allà aquesta fórmula, de tenir el Partit Demòcrata com a base i de sumar independents, ha funcionat (com sempre havia fet Convergència, d’altra banda). De moment la cosa anava així i aixà. Semblava lògic arreglar aquestes disfuncions.

Fa un any que els presidents Mas i Puigdemont van parlar del tema i es van instar a crear un model. Fa mig any que el consell nacional del Partit Demòcrata va obligar-se a transitar cap a Junts per Catalunya. Fa 3 mesos que les negociacions del Partit Demòcrata amb la Crida van quedar parades per la crisi sagnant de la Covid-19. I fa 10 dies que hi ha pressa, molta pressa. Hi ha eleccions?

A més ara volen manifestos i tuits més o menys encertats. Sembla sensat entendre que hi hagi qui vol que una fórmula d’èxit es mantingui o es millori. I sembla molt sensat també que hi hagi que per estar en una societat no permeti que se’l menystingui o directament se l’anul·li. Com escrivia Dickens, estem en el millor i el pitjor dels temps. Tenim la idea-marc (que també és veritat que cal explicar el què i el perquè de la bondat de la independència) però l’organització ens fa figa perquè estem més preocupats fent de catalans, o sigui, apunyalant-nos.

Lamento portar una altra citació, però vull recordar a Antonio Gramsci quan deia que “les idees i la lluita no viuen sense organització”. I fins ara, i els marxistes i més d’esquerres segur que em donen la raó, no hi ha millor manera de fer política que amb un partit polític. Crear-ne un altre? Potser sí. Carregar-se’n un que representa una part de la societat? Segur que no. La suma zero no és sumar. Tant de bo aviat puguem dir que hi ha acord el món independentista. Però des dels nyerros i cadells, des de la Busca i la Biga o carlins i isabelins que sabem que ens costa. Si anem separats que sigui, com a mínim, tenint-nos al costat i no de front. Però en política de vegades sona la flauta, i potser llavors tots tindrem sort.

Article publicat a Nació Digital

​Sou uns desagraïts

A casa t’ho deien: “dóna les gràcies”, cal ser agraït, saluda, digues adéu. És igual que pensis, d’esquerres, de més esquerres (que és el que diuen la majoria de catalans quan els pregunten) o de dretes: creiem que si fem les coses bé doncs tot anirà bé. Diga-li karma, diga-li equilibri de la força, diga-li Déu Nostre Senyor. Sense posar-se transcendental. Si mires al teu voltant es poden donar les gràcies per tantes coses. Per ser agraït cal ser humil, i aquí la cosa comença a anar pel pedregar. I en política s’ha de ser agraït, no ja per noblesa ni per l’efecte papallona, perquè sí, per imperatiu categòric.

Fa unes setmanes que he estat engolit per un revival. Es tracta dels companys (i sobretot companyes) de l’institut que, per culpa de les xarxes socials, han muntat un sopar… pel setembre! Bona previsió, res de la República per demà. Ja s’ha muntat una prèvia per abril, una altra per final de mes i ja fa setmanes que hem recuperat el contacte i com si fóssim nanos de disset anys anem prenent cafès i cervesetes. I francament, des que he reconnectat amb aquesta gent tinc una sensació diàfana d’agraïment i de franquesa total.

Som tots iguals, humilitat i no prendre’s massa seriosament la part regular de la vida. Tots sobre la quarantena, parlem de tot i de res, de nens i de gintònics i de com de mals estudiants érem. I som d’una generació on podem parlar de política sense enfadar-nos, estiguem un a l’Antàrtida i l’altre al Pol Nord. I de les converses noto que no hi ha l’odi als polítics i a la política que en principi els mitjans i els “experts” ens diuen que ens ofega. Això sí, el que noto és que volen professionals, lideratges i solucions.

“Crec en la professionalitat, però tocar no és una feina. Has d’estar agraït per tenir l’oportunitat de tocar”, va dir en una ocasió el virtuós trompetista Wynton Marsalis. La política, la vocació de servei públic, o com li vulgueu dir, és quelcom que enganxa i que té un punt d’artístic. És un sacerdoci, com ho és la cuina, el periodisme o qualsevol feina sense horaris i sense horitzó a llarg termini. Ja m’enteneu. I els polítics han de ser professionals. Perdó, han d’acabar sent professionals. Des de la societat civil a la política? Perfecte, això només fa que sumar.

Ara bé, després organització i organització, perquè parafrasejant Gramsci, sense organització no hi ha idees. I ara anem justets d’idees, com a mínim per fer-les públiques. L’independentisme vol un país millor, autogovernat, toca anar explicant i certificant el com. Sí que hi va haver qui va treballar per la República des del Govern de la Generalitat. Sí que hi ha coses dissenyades i preparades. Cal seguir. No es tindrà demà, ni demà passat. Però el camí ja s’ha començat.

Som tots uns desagraïts. Potser tu una mica més. Qui ha fet qui i per què en els darrers anys? El 9 de novembre de 2014: Convergència i Artur Mas. L’1 d’octubre de 2017: Junts pel Sí (CDC-Partit Demòcrata i Esquerra) i Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Era la unitat. El gran moment de l’independentisme. Era una solució de continuïtat. I sí, l’injust maç de la justícia espanyola va esguerrar aquest projecte polític. Escapçat i desanimat. Som també presos de les contradiccions i de les desconfiances. Però com en qualsevol relació, de parella o laboral o d’associació de veïns, cal sacrifici. Ara estimem sense estar enamorats. Pot millorar, segur. Però cal dir la veritat, donar les gràcies. També demanem generositat, i tothom diu que és generós, però el que toca és cedir per poder creure, per poder avançar. Canviar no canviarem, però millorar, per què no?

Com fer-ho, la pregunta. Doncs fa temps que els catalans, quan voten, van decidir que els diferents accents del país havien de presentar-se per separat i debatre projectes diferents. I per acabar de quadrar, els catalans volen que aquests accents després s’uneixin i formin un acord esdrúixol i complex. Coi de catalans. Per això sorprèn que hi hagi qui demani o defensi un partit únic, ni de dretes ni d’esquerres. No s’entén quan tenim grans lideratges i quan es vol que la força sigui “de la gent”. Veig poc agraïment.

Article publicat a Nació Digital

Puigdemont es queda

Pobre Albert Rivera. S’està perdent la independència! La majoria parlamentària independentista decidí ahir posar-se d’acord i marcar el setembre de 2017 com LA DATA DEL REFERÈNDUM. Bé, el Debat de Política General d’ahir va ser un passeig triomfal pel president Carles Puigdemont. És així. Política social és independència i a l’inrevés. Debat sí, però fluix. Iceta no és tan bo com per evitar el naufragi del socialisme mundial, Fachin encara actua en un fanzine, i el Dúo Sacapuntas no se surt del guió. I la CUP va fer una mica de Gremlin i una mica de Gizmo.

Ara bé, el president és com un funàmbul. Tothom espera que caigui. Però no cau ni caurà. Un home que porta notes escrites en fulls arrencats de llibreteta és dels nostres. Un home al que se li escapa un “hòstia!” a la tribuna d’oradors és dels nostres. Els nostres. La gent que compleix la seva paraula, que parla clar i com el que porta una botiga o una empresa petita: es treballa el futur des de l’avui. Ningú pensa en Puigdemont com un passavolant.
Puigdemont ha vingut per quedar-se, sap greu pels que esperen un tripartit basat en sensacions i demoscòpia a la carta. És el president del “referèndum o referèndum”. És el seguidor d’Artur Mas i Gavarró, d’aquella seva fermesa contra incrèduls, malèvols i totalitaris de tota mena. El president de la Generalitat no és un fusible. Cal recordar la frase de Juvenal: “Pocs reis descendeixen al si de Ceres sense ferides mortals”. Crec que ell ho sap. Ningú arriba a alcalde sent Bambi.

Ara està de moda dir que Mas i Puigdemont estan enfadats. Que un està gelós i que l’altre està cansat de tant de consell i conhort. Sí que parlen i sí que no sempre estan d’acord. Una relació normal, saludable de fet. Punt i seguit.

En la nostra actualitat centrifugadora cal posar (tots) els missatges en quarantena. És una obligació periodística, de sentit comú. I sobretot cal fixar-se en el missatger. Sóc dels que crec en la campanya perpètua, que la política no pot parar com no para la societat a la que serveix. Però aquesta historieta només interessa a alguns. Encara tenen la pistola fumejant. Els estic veient. El moment passa per sobre de les nostres petites guerres. Si ens tanquem en muralles serem presoners. Junt pel Sí és una UTE, d’acord. Però cal pensar amb les llums llargues. Ja hem passat molts moments històrics. “Cal passar la vergonya de coincidir amb d’altres amb els que no havien coincidit abans”, deia ahir el president Puigdemont.

El Debat de Política General, la qüestió de confiança, el futurible debat de pressupostos,… per alguns sembla tot el mateix. I tenen raó. Estem construint un nou Estat. Tots, els favorables, els contraris i els cínics abstencionistes. Setembre de 2017 és la data que ens posem. D’això es tractava. O no?

Maquiavel (sempre Maquiavel) adverteix a De les conxorxes que el fracàs en una conjura es dóna perquè “a l’executor li pot flaquejar l’ànim per respecte o per pròpia covardia”. Si algú (vingui del sud o del nord) espera que Puigdemont caigui solet va errat. Si algú espera que la conjuntura espanyola, els editorials de certs diaris barcelonins o les tertúlies de certes teles els hi facin la feina tinc males notícies: qui vulgui peixos que es mulli el cul.

Article publicat a Nació Digital: http://www.naciodigital.cat/opinio/13869/puigdemont/es/queda