Sóc molt de Déu, però

Sóc molt de Déu i molt poc de Willy Toledo, l’actor comunista chavista-castrista galifardeu. Willy Toledo serà processat per insultar a Déu i a la Mare de Déu. Així ho ha determinat el jutge del jutjat d’instrucció número 11 de Madrid. El titular del jutjat processa l’actor per un delicte contra els sentiments religiosos. La frase top de l’actor madrileny a Facebook, pels volts de Setmana Santa, fou: “Yo me cago en Dios y me sobra mierda para cagarme en el dogma de la santidad y virginidad de la Virgen María”. Ho poso en castellà perquè la sintaxi manté totes les vitamines d’aquesta manera. Em sembla d’un mal gust total, ofensiu i gratuït. Són declaracions que va fer després d’una polèmica a Sevilla per una processó reivindicativa (vés a saber de què) d’una confraria de la vagina.

Però això és un delicte? Contra qui? És una blasfèmia de primer ordre, però l’any 2018 no hi veig més enllà. No convidaré a cap dinar de germanor a aquest senyor. Però de moment no s’arxiva la causa oberta contra Toledo i es tira endavant el procediment tal com demanava l’Associació Espanyola d’Advocats Cristians (qui són i a qui representen?), que va ser qui denunciar l’actor. Cal recordar que Toledo és un actor i productor de teatre espanyol, membre del prestigiós grup Animalario. És fill del prestigiós doctor José Toledo, un dels pioners de la cirurgia toràcica a l’estat espanyol. Sí, sembla la radiografia del típic ‘progre’.

No és un delinqüent, no pas per això, potser sí per ‘Crimen ferpecto’ (sic). La Justícia ha de fer el que li toca amb qui toca. No només perquè moren dones a mans d’homes que no mereixen aquest nom, o perquè es perdin drets civils com la sorra cau entre els dits. Cagar-se en Déu no és cap delicte, és només una qüestió d’educació. I sobretot, deixeu a Déu en pau, que prou feina té.

Article publicat al setmanari Ripollès

Anuncis

Tan de bo el problema fos Sánchez Camacho, però no

Qui em coneix i/o ha treballat amb mi en això del periodisme sabrà que sóc molt poc amic de la teoria de la conspiració o de la conxorxa. Sóc molt de Guillem d’Ockham i de la seva navalla: si hi ha dues hipòtesis la més senzilla serà la que més s’acosti a la veritat, resumint. I això ve a tomb de la trama d’espies que sembla que ha esberlat el famós oasi català en les darreres setmanes. Bé, i es pot fer a tots els casos de corrupció que ens ocupen darrerament. Fa un dies que dic que estem contaminats. I, alerta, com bé diu en Roger Palà en aquest article a Nació Digital no podem caure en la conspiranoia perquè alguna cosa hi ha. Efectivament, com en tot sistema democràtic, hi ha corrupció i sempre afecta més a qui ha estat més temps en el Govern. D’acord. Altra cosa és que es pot fer per arreglar-ho, i espero notícies ben aviat dels partits catalans. I una altra cosa és que això sigui només un tema català, fet al que des de Madrid s’han apuntat ràpidament. No serà que els oasi estan fora de Catalunya?

Però torno al que deia al principi. No sóc de creure en conxorxes, però sobre la trama d’espies cada cop té més sentit, per senzilla, la hipòtesi de que Alicia Sánchez Camacho, delegada del PP a Catalunya, estava d’acord amb els detectius i sabia que les converses amb l’ex de Jordi Pujol Ferrussola es grabarien. Així ho expliquen alguns dels implicats, i menys mal que es coneixen algunes dades perquè des d’alguns partits ja s’abocava la idea de que eren els de l’agència Método 3 que actuaven pel seu compte i després venien informes. Ara la policia deté responsables i escorcolla la seva seu, i tant, això s’ha de fer. Però cal més.

El PP es defensa i demana el llibre de clients de l’agència de detectius. És una mica com la declaració de la renda de Mariano Rajoy, aquestes coses no s’apunten. I la defensa dels populars m’indigna una mica. Sí, perquè no es basa en els fets si no que ataca amb la tàctica del ventilador, de l'”i tu més”, i sobretot perquè sembla que el PP, amb la que està caient des de fa anys, no tingui res a veure amb la corrupció a Espanya. No acostumo a fer-ho però avui he contestat a un diputat perquè m’ha semblat d’un cinisme extraordinari. No s’ha de fer, ho confesso, però no me n’he pogut estar i he seguit el seu joc. Jo confesso.

Més enllà de la relació del PP amb les escoltes es podria aprofundir en si el moment en que vivim de corrupció express té a veure amb el procés sobiranista. A veure, poc o molt sí que té que veure. No ho relaciono amb CiU, com fan els seus dirigents (i ho entenc) perquè és obvi que afecta als demés partits catalans: PSC, Convergència, Unió i una mica també ERC. El PP ja té la seva cosa esclar. Els serveis d’intel·ligència espanyols (CNI) han d’estar al cas: han de fer la seva feina. Si el gabinet de Mariano Rajoy fa el possible per asfixiar les comunitats autònomes (això sempre vol dir Catalunya) què no farà la intel·ligència? Guerra bruta? Potser sí. I què voleu? És la seva feina i s’ha de comptar amb això.Però cal ser exemplars.

El cas Mercuri s’ha tancat en fals, com el cas Pallerols. El cas ITV es veurà aviat, tot i que tot apunta a un crim que no es va fer. El cas Crespo cal esclarir-lo. I hi ha més casos en la recambra, casos que porten vuit anys oberts, esperant accions, que segur que vindran aviat. La Justícia espanyola no actua per lliure. És així, no me’n refio, està brutalment polititzada. Sánchez Camacho diu, com molts, que és ridícul relacionar l’espionatge amb un atac al procés sobiranista, però potser no ho és tant. Tan de bo el problema fos que Alicia Sánchez Camacho va ajudar a espiar la ex de Jordi Pujol Ferrussola (altra cosa és si aquest senyor ha de ser investigat, segurament sí). No, el problema és que tenim molta feina. Per una banda cal endreçar la casa. I a la vegada cal tornar a l’inèrcia imparable del procés sobiranista. Ens estan confonent. Així ens desanimen. No ens ho podem permetre perquè en política l’estat d’ànim és quasi el més important. Com digué Maurice Maeterlinck: “Cada cop que caiem en el desànim perdem molts dies de la nostra vida”. No ens ho podem permetre, tenim pressa, molta pressa.