Ja fa dies, setmanes, que duren les armilles grogues. Es tracta d’uns grups de protesta francesos. Segur que recordeu que a principis de novembre es va iniciar la queixa contra l’augment previst dels impostos al dièsel i a la gasolina, que el president guai de la República, Emmanuel Macron, va insistir que ajudaria a la transició del país cap a l’energia verda. Però no. La gent no s’estava per orgues, i menys quan es toca la butxaca sense saber ben bé perquè. Doncs just abans de Nadal, uns 2.000 armilles grogues van trencar el cordó policial instal·lat en un dels peatges d’El Voló i van tallar l’autopista A9 que connecta amb la Jonquera. L’acció va provocar llargues cues tant en sentit nord com en sentit sud i, hores més tard, ja a la tarda, van ser desallotjats amb càrregues i gasos lacrimògens pels antidisturbis de la Gendarmeria. Els manifestants, al seu torn, van respondre la contundent actuació policial llançant pedres, palets i altres objectes des de dalt d’un dels ponts que creua la via. Tot molt normal.
Però, què volen aquesta gent de la roba fluorescent? Sempre és el mateix: reclamar a Macron que, o bé dimiteixi o bé convoqui una consulta en relació a les mesures que vol tirar endavant. Amb tot, s’acumulen els pollastres en els dos sentits de la marxa sobretot a l’autopista AP-7 a Figueres i la Jonquera.
És un objectiu massa concret per ser un moviment civil? Una protesta, sigui o no llarga, és un element polític? És clar que sí. Té algun element comú amb l’independentisme català? La mobilització, bàsicament. Però hi veig una diferència gran i greu: bastir una república catalana no és una cosa que es faci només tallant carreteres. Cal més suc, i sobretot molta paciència i resistència. Així ens ha tocat jugar.
Publicat al setmanari El Ripollès
joanfoguet.cat 