Doctrina Parot, improvisació i mans al cap

Complicat, complicat, complicat. Parlar de la fi de la doctrina Parot és quelcom complicat i encara més si es tracta de l’alliberament d’una terrorista. Em va passar ahir en el debat de Badalona Televisió, Olla de Grills, però crec que potser per escrit jo mateix m’ho explicaré millor. Avui el polèmic i exagerat articulista Arcadi Espada publica un article que podria signar jo mateix (amb matisos esclar) perquè el gran debat torna a planar sobre nosaltres: llei i justícia són la mateixa cosa? No pretenc fer un tractat de filosofia del Dret però tots podem entendre la feblesa de la frontera entre una cosa i l’altra. I això costa molt d’entendre. No vull fugir d’estudi, però posaré alguns tuits de les darreres hores que trobo significatius de com s’ho prèn la ciutadania tot plegat.

Exemples diversos. Reaccions de tots colors. Però vaja, i sense voler fugir d’estudi, considero que cal fer una reflexió a nivell legislatiu espanyol. Els dos grans partits espanyols no han entès que cal alguna cosa més. No es pot caminar només amb la política antiterrorista de base d’acció policial d’una banda i amb la llei de partits de l’altra. Tots sabien que Estrasburg diria alguna cosa així (15 jutges a favor i 2 en contra, fins i tot el magistrat espanyol a favor de la sentència) sobre un requeriment de 2006. No s’ha pogut fer res? Si saps que la Constitució no et permet la doctrina Parot com a subterfugi gens subtil per a la cadena perpètua canvia les lleis, millora-les. A mi la doctrina Parot no m’ha agradat mai per això, perquè és hipòcrita i perquè fa trampa.

Ara la pilota la tenen els jutges, que obeiran. Europa ha parlat però cal veure què passa amb la sobirania penal dels estats membres. Això sí, el govern del PP seguirà amb la seva política antiterrorista, sembla que no volen aparéixer com a tous, quan el que interessa ara més que mai és ser àgils i flexibles.

No seré jo qui defensi els terroristes, però hi ha una lectura més política (en clau basca) que cal tenir en compte dos anys després de que ETA hagui aturat la seva acció criminal i covarda. Això pot ajudar a que de retruc s’acostin posicions en el procés de pau? Tant de bo. Però en essència la qüestió és que delinqüents amb dotzenes de morts surten al carrer. Cru i sense matisos, però és així. Altra cosa és si creiem en la reinserció o no. Jo hi crec, però entenc que en afers com el que ens ocupa el penediment hauria de ser alguna cosa a tenir en compte. Sé que té més a veure amb la moral que amb la legalitat, però vaja ja he avista de que la frontera entre ambdós mons és vaporosa.

Però la doctrina Parot no només afectava a presos d’ETA si no a d’altres criminals autors de terribles infàmies, com el cas de l’assassí d’Alcàsser. Tot plegat no podria haver-se previst? Em molesta aquesta actitud general de la culpa és d’Europa i ara tots corrent amb les mans al cap.

Anuncis

Narcís Serra, legalitat i barra

Els fets: Narcís Serra i Adolf Todó, expresident i exdirector general de Catalunya Caixa, respectivament, han hagut de declarar davant del jutge com a imputats (vídeo). Han hagut d’explicar per què van aprovar sobresous per a l’equip directiu el 2010 quan l’entitat ja s’havia vist obligada a demanar ajuts públics. Modestament, vaig escriure un reportatge a l’anuari Media.cat on tractava de posar llum sobre com s’ha esberlat el model de caixes català i vaig voler atorgar un merescut protagonisme al senyor Serra.

Caixa Catalunya (avui integrada en Catalunya Caixa) va esdevenir una entitat agressiva sota el seu mandat, sobretot en el mercat immobiliari. Una de les característiques d’aquest tipus de gestió acostuma a ser premiar la guàrdia pretoriana, el consell, amb sous importants. Els d’aquesta entitat amb ànima social eren escandalosos. Però per Serra tot s’ajustava a preus de mercat i tot es va fer bé. Em frapa aquest tall de Narcís Serra: “crec que he aclarit que la meva actuació i la tot el Consell d’administració va ser legal, lleial inclús diligent respecte dels problemes als quals la Caixa s’havia d’enfrontar”. El senyor Todó a més apunta que el Frob (Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria) va donar suport als seus sous. Qui vigila al vigilant, oi?

Tot sovint ens apareix el mateix debat sobre la legalitat i l’ètica. Les lleis són un cos, un camí marcat per on podem caminar. Altra cosa és com anem per aquest recorregut que en teoría és vàlid, acceptat per tots. El que va passar a Caixa Catalunya té més relació amb la pornografia que amb la legalitat. Va ser un exemple, entre d’altres, de què ens ha portat a aquesta crisi que vivim. No sóc jurista ni economista, però sospito que aquest ‘respecte’ per la legalitat farà que ni Serra ni Todó hagin de pagar massa responsabilitats per la gestió apocalíptica de Caixa Catalunya. Hi ha qui creu que Serra hauria d’anar a la presó perquè hi ha risc de que destruexi proves. El cas és complicat en formes. Sóc un ferm defensor de l’Estat de Dret, m’agradaria que funcionés més i millor. Segurament les nostres lleis però, que no estan preparades per tant de cinisme, no podran arribar més enllà en l’afer de Serra i Todó. Una cosa és la legalitat i altra cosa la barra, i aquí ja costa més.