I si la immersió (també) era mentida?

Fa temps que sospito que la República ens ha fet perdre la nació, o gairebé. La república catalana no l’hem vist i la consciència nacional està vidriosa, més víctima de la hipermetropia que de la miopia, comencem a no veure-hi de prop. Malgrat que la velocitat de la política catalana és supersònica a l’hora de trobar i sobrepassar conflictes creats per ella mateixa cal parar atenció en l’acord interruptus sobre política lingüística de fa uns dies.

No fa ni dues setmanes ensopegàvem amb un acord entre ERC, Junts, PSC i comuns per pactar un nou marc normatiu que “blindés el català a l’escola”. El motiu d’aquesta germanor era la sentència del TSJC per la que s’obliga al fet que un 25% de les classes es facin en castellà. En el seu moment el conseller Cambray va subratllar que la Generalitat no podia fer res per contravenir aquest mandat. En temps de descompte es va registrar una iniciativa per modificar la llei de política lingüística –que va néixer amb gran consens– amb l’objectiu de fer compatibles la llengua catalana i castellana sense percentatges. I després d’una polèmica de Twitter provocada per qui no veia clar aquesta mesura Junts se’n va desdir. Olé.

El problema no és la manca de densitat dels acords a Catalunya, ni tan sols que un grup parlamentari s’ho repensi hores després de sumar-s’hi, o que si un altre fa trampa. El que corprèn és que amb tot estem veient que de nou a Catalunya el rei va nu. I en aquest cas la immersió lingüística -que sempre diem que és un model d’èxit avalat pel Consell d’Europa- està en crisi. Perquè ara, dècades després, i també gràcies a una tensió dramàtica amb el col·lectiu de mestres i professors, ens adonem que la panacea de la immersió no és tal, que en el fons tant de bo es pogués aplicar la sentència del TSJC i que les classes fossin un 75% en català. Ja que aquest sil·logisme seria fàcil de fer. Per què el president Aragonès -i totes les forces catalanistes- no han sortit a la càrrega amb aquest argument? Reclamant que tres quartes parts de les hores lectives siguin en català per llei? Doncs perquè la immersió és un unicorn intocable. I som el país dels símbols que sovint en comptes d’inspirar-nos són tan sols una nosa pesadíssima.

Un recent estudi del Síndic de Greuges sobre els usos lingüístics a les escoles de tot el país subratlla que si s’apliqués la sentència del TSJC “s’agreujarien les disfuncions” del sistema educatiu i el castellà tindria en realitat una presència a l’aula del 35%, perquè ara ja hi ha un fort component bilingüe a les classes que els tribunals no estan tenint en compte i caldria afegir-hi, a més, una matèria més íntegrament en castellà. I la immersió? Doncs l’unicorn va nu. Ens hem volgut creure que tenim un país que no existeix. Un món en què tothom declama Víctor Català o Gabriel Ferrater al pati en comptes de recitar cançons de reggaeton i brometes del Rubius. I el més greu és el que hem trigat a despertar del son dels justos. Molts han preferit creure que a les escoles catalanes tot era com una comèdia costumista de TV-3, com si els professors sortissin de les Teresines i els alumnes fossin els de l’extinta família del Super 3. De nou, els símbols i l’immobilisme feliç.

Soc fill de la immersió lingüística, que vaig mamar en escola concertada i en escola pública. Als que venim de la dècada del “Naranjito” no només ens va recuperar amb oficialitat i vigor la llengua del país, se’ns va posar en comunicació directa amb una altra part del país que pensava, sentia i estimava en una altra llengua. Un sol poble, sí. La immersió llavors va acoblar dues realitats sociolingüístiques que no només van aprendre a conviure, van sumar-se sense trepitjar-se. I segurament això ha estat un èxit per dues generacions. Però la Catalunya multilingüística d’avui -més de 300 llengües parlen els alumnes catalans- té molts i diversos reptes que cal repensar. I no em refereixo a les actuals queixes laborals dels docents ni a les teoritzacions dogmàtiques d’alguns filòsofs de pa sucat amb oli.

El problema del català no és el castellà, o no només. Òbviament, el castellà és una llengua potentíssima, amb tot l’aparell de l’Estat darrere, amb un ecosistema mediàtic sensacional i amb una cultura universal que fa que sigui un dels grans idiomes del món. I jo vull que a l’escola catalana s’aprengui tot d’aquesta llengua i cultura, no només perquè més de la meitat dels ciutadans ho tingui com a materna, és que suma. I això no hauria de fer tremolar el català, ni els catalanoparlants. Cal continuar promovent la llengua i la cultura catalanes, mereixen i necessiten protecció, però també intel·ligència i amb voluntat de seducció i una mica de filldeputisme. Tenim un nou Pacte Nacional per la Llengua. Tant de bo sigui un nou impuls. Tanmateix, crec que fa temps que hem perdut de vista que la lluita per la llengua no està a les aules, està al pati, a les tauletes i xarxes socials. Perquè el nostre melic avorreix molt.

Article publicat a Nació Digital

De fora vingueren, i que som sexys ens recordaren

“A mi el català m’és útil per la feina sí, però sobretot és que m’agrada”. Aquesta frase és del Carlos -no es diu així en realitat, però no té cap culpa que jo sigui un bocamoll- i és la meva parella lingüística. És d’un país del sud d’Amèrica del Sud i és un investigador científic centrat en aspectes biològics que a mi em fascinen i que no acabo d’entendre, talent que suma. Des de fa ja unes setmanes, i amb una puntualitat exquisida malgrat tots els meus desajustaments, en Carlos i jo fem quasi una hora de conversa via videoconferència.

Sí, sóc voluntari lingüístic. Sí, és una cosa molt senzilla de fer i hi ha moltíssimes formes d’accedir-hi. No vull fer massa publicitat, però està molt ben muntat i funciona. Però les paraules d’en Carlos, que a més està estudiant per treure’s els certificats pertinents de domini de la llengua catalana, són reveladores. Fa poc vaig participar en una tertúlia a CatOpina i discutint sobre la qüestió de la salut de la llengua diversos espectadors van trucar denunciant que, tot i conèixer el català i usar-lo durant anys malgrat no ser la seva llengua materna, ara veien com se’ls imposava el seu ús. I que davant d’això, en rebel·lia, preferien no utilitzar-lo.

No sé si són casos comptats. Potser tan sols és una percepció. Visc al Baix Llobregat i aquest darrer cap de setmana a Cornellà vaig trobar cartells de la campanya de Asamblea por una Escuela Bilingüe que reclama el 25% de classes en castellà. Moviment que està tenint cert èxit en la via judicial i que fa trontollar el sistema educatiu català i la immersió lingüística.

Amb en Carlos parlem de tot. De com cuida als gats amb una sèrie d’eines increïbles, de com és viure a Barcelona, que té un familiar periodista i que, per tant, entén que jo sigui tan pesat i parli tantíssim. Però quan li demano perquè viu a Barcelona m’explica que amb la seva parella, que feia un màster a França, van visitar diversos llocs de turisme aprofitant la seva estada a Europa. Van decidir-se fàcilment per casa nostra. I li faig broma dient-li que no comptava amb el català com a problema. En Carlos, que és un home seriós i de mentalitat científica, em diu que no només no és un problema sinó que aprendre una llengua nova no és només un repte, és també una forma de créixer i que el sorprèn no trobar més presència del català.

Li he recomanat llibres de la Carlota Gurt i d’en Jaume Cabré, de Josep Pla i de Maria Barbal. Li faig autocrítica del nivell del català que usem els periodistes actualment, però que consumir mitjans de comunicació segur que l’ajudarà. Ja ho fa. No m’ho diu obertament, però sé que ho fa. Però encara no he tingut el valor de dir-li que aquest país va viure una època en què l’audiovisual era de primer nivell. El propi i el que importàvem. Com una generació va acceptar que el català era una llengua de prestigi per Bola de Drac i pels 30 Minuts, per La Vida en un Xip o per Nissaga de Poder. Em costa argumentar a favor d’alguna cosa que estimo com és la llengua catalana posant-me ploricó. És que abans si que anava tot bé. No ho vull fer. Sóc reiteratiu. El futur del català és ser sexy. Perdó, tornar a ser sexy.

Dono voltes a tot plegat mentre parlo amb en Carlos i li recomano Plats Bruts i li passo la piconadora del rotllo que el que cal fer és tenir productes bons per poder arribar al públic. I poso d’exemple Merlí, la sèrie protagonitzada per Francesc Orella, que té tant d’èxit arreu. I llavors Déu Nostre Senyor il·lumina la conversa quan em diu que el seu pare, des de Sud-Amèrica, n’és un gran seguidor. I que, coi, que ell encara no l’ha vist i que potser s’hi hauria de posar. Perquè els catalans podem decidir si som sexys o no, però el català ho és vulguem o no i malgrat nosaltres.

Publicat a Mèdia.cat

Recordeu: dues emissores públiques

Sóc d’una generació que és massa jove per recordar la transició democràtica i massa gran per entendre què és Tik Tok. A més, vaig ser un consumidor precoç i irresponsable de la televisió des de molt petit i Déu m’ha atorgat una memòria prodigiosa per detalls mínims i amb prou feines sé què hi tinc al frigorífic.

Fa poc vaig ensopegar amb una edició del programa ‘Vostè pregunta’ que es va fer entre 1977 i 1984 del que se’n deia circuit català de Televisió Espanyola. El presentava un torrencial Joaquim Maria Puyal des dels estudis de Miramar –on ara hi ha un hotel estupendo– i entrevistava a personalitats de l’època amb l’ajuda dels espectadors que trucaven en directe i preguntaven.

Hi havia una edició brutal amb en Salvador Espriu i un d’excel·lent amb el flamant president Jordi Pujol. En ambdós casos, més enllà dels mites, el que m’excitava és que era un programa de servei públic, d’indubtable interès periodístic i d’una exigència brutal per als entrevistats.

Avui es podria fer? En el món de la telerealitat pactada, diria que no. Però vull confiar que als mitjans públics d’aquest país encara hi ha marge per fer això i més. I barrinant sobre això me n’adono que fa uns dies que TVE Catalunya duplica el nombre d’hores d’emissió en català a la nova temporada. Bona notícia sense cap mena de dubte.

De fet, fins i tot s’anuncia que la idea és multiplicar per quatre aquestes hores d’emissió. Fer-ho tot en català gairebé. Val a dir que venim de molt poca cosa, i d’una espècie d’eutanàsia del que suposa Televisió Espanyola a Catalunya, així com Ràdio 4. Aquesta nova temporada a ‘Sant Cugat’ –la ràdio es fa des del Poble Nou de Barcelona– és una demostració, no cap anunci, del fet que es poden prendre decisions fins i tot quan el pressupost no acompanya.

Són decisions valentes, i caldrà veure com evoluciona la nova graella i si s’acompleixen totes les expectatives. Sospito que aquest canvi ha vingut per quedar-se, però caldran resultats.

Que quedi clar que Televisió Espanyola també és una televisió pública catalana i de Catalunya. Durant anys ha fet una gran tasca i aquest retorn ha de ser una bona notícia. I un impuls per fer ‘competència’ a ‘La teva’, a TV3, que ha jugat sempre el paper de televisió nacional. El mateix amb Ràdio 4 i Catalunya Ràdio.

La diferència d’audiències entre RTVE i la CCMA a Catalunya és molt gran, molt. Però el que compta és que, televisions locals a banda, mentre no hi hagi projectes privats d’envergadura de televisió nacional, les dues emissores públiques facin la feina de representar tots i tothom i de poder ser referents d’un públic cada cop més heterogeni i atomitzat.

Podríem parlar de l’ús i defensa de la llengua i cultura catalanes, dels seus accents, de l’aposta real i continuada per nous projectes informatius i d’entreteniment –o de les dues coses a la vegada–, de buscar notícies fora de l’àrea de Barcelona o fins i tot de no fer informació per blocs temàtics. Podríem.

De moment, però, tenim una bona notícia que és que tenim una altra opció que ha aixecat la mà. I en això no cal ser maniqueu ni sectari, podem triar i remenar, podem sumar continguts com a consumidors i s’enriqueix l’imaginari col·lectiu del nostre país. Aprofitem i siguem exigents.

Article publicat a Mediacat

Premiar-nos per la Llengua

Haig de dir que a mi la Plataforma per la Llengua em va sacsejar en el seu moment. No diré que em va fer prendre consciència de la importància de la llengua pròpia, però sí de prendre-m’ho una mica seriosament. No he entès mai les llengües com un element a imposar, i l’activisme que se’n fa entenc que ha de ser quotidià. Creia que la Plataforma potser es passava de la ratlla, fa temps que vaig entendre que no era així. Qui més m’ha ensenyat sobre això han estat els immigrants d’altres ètnies que m’han demanat que els hi parlés en català, que és una llengua de prestigi també. Per això, crec que és important reivindicar a qui defensi o promogui la nostra llengua pròpia.

Els premis “Martí Gasull i Roig a l’exemplaritat en defensa de la llengua” tenen per objectiu fer que l’exemple de la tasca d’en Martí Gasull serveixi per inspirar, i també reconèixer, a totes aquelles persones i entitats que treballen a favor de la llengua catalana. Ara és moment de proposar candidats. I hauríem de tenir tots plegats una mica més d’autoestima. I recordar que el castellà també és la llengua de molts catalans, per alguns l’única, i que l’hem de respectar. I quan siguem un país normal caldrà defensar també el castellà. De moment, el català només ens té a nosaltres, i el mestratge de Gasull connecta amb els grans lingüistes i historiadors com Joan Solà o el pare Batllori, per no anar més enrere, tot recordant Pompeu Fabra.

Venim de lluny i potser per això volem anar encara més lluny. I una de les nostres particularitats és la llengua pròpia, i ho hauríem de veure més com una oportunitat que no pas com una càrrega. Fa poc el president de l’Aragó, Javier Lambán, va dir que Eduardo Mendoza, com tots els grans escriptors catalans escrivia en castellà. Suposo que era una provocació o una mostra impressionant d’ignorància. Gasull digué que “el català suma, i no ens podem permetre que per motius partidistes algú resti”. Doncs això, a sumar, i amb orgull.

Article publicat al setmanari Ripollès

Jo en dic constipat

No hi ha res pitjor que la intolerància. No la intolerància als aliments, que és molt incòmode, si no la que té a veure amb com ens expressem i pensem. Tranquils, no és un altre article sobre el Procés o l’1 d’octubre o els polítics segrestats o la democràcia espanyola a la turca. No. Però que quedi clar que tot segueix empantanegat. Posem-nos d’acord rapidet. Vull escriure sobre la intolerància lingüística catalana.

Hi ha un tipus de gent, amb ànsies de professor de llengua, que et corregeix quan parles. “Estic constipat” vaig sentenciar. “Serà refredat, no es diu constipat” em repliquen. “Com?” emeto jo. I a partir d’aquí la discussió. Que si el català central, que si l’oriental, que si el nord, que si el sud. Què no m’heu entès? Que no parlem català tots? És veritat que per ser tan poquets, Déu n’hi do com ens compliquem la vida, però vaja ens entenem.

Segons el benvolgut diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, Constipat és “Refredat en què les cavitats nasals són obstruïdes per abundants mucositats”. Ara em direu que en essència és un refredat. Però també pot ser un cadarn, una calipàndria, un catarro (sí noi), un constipat, un empitrament o fins i tot una grip o estar empiucat. Els metges potser em diran que no és ben bé el mateix. Però ja estem al cap del carrer: si m’entens per què em vols fer la vida impossible? I així amb tot. Fem-nos la vida senzilleta que Espanya ja la complica prou.

Article publicat al setmanari el Ripollès