Recordeu: dues emissores públiques

Sóc d’una generació que és massa jove per recordar la transició democràtica i massa gran per entendre què és Tik Tok. A més, vaig ser un consumidor precoç i irresponsable de la televisió des de molt petit i Déu m’ha atorgat una memòria prodigiosa per detalls mínims i amb prou feines sé què hi tinc al frigorífic.

Fa poc vaig ensopegar amb una edició del programa ‘Vostè pregunta’ que es va fer entre 1977 i 1984 del que se’n deia circuit català de Televisió Espanyola. El presentava un torrencial Joaquim Maria Puyal des dels estudis de Miramar –on ara hi ha un hotel estupendo– i entrevistava a personalitats de l’època amb l’ajuda dels espectadors que trucaven en directe i preguntaven.

Hi havia una edició brutal amb en Salvador Espriu i un d’excel·lent amb el flamant president Jordi Pujol. En ambdós casos, més enllà dels mites, el que m’excitava és que era un programa de servei públic, d’indubtable interès periodístic i d’una exigència brutal per als entrevistats.

Avui es podria fer? En el món de la telerealitat pactada, diria que no. Però vull confiar que als mitjans públics d’aquest país encara hi ha marge per fer això i més. I barrinant sobre això me n’adono que fa uns dies que TVE Catalunya duplica el nombre d’hores d’emissió en català a la nova temporada. Bona notícia sense cap mena de dubte.

De fet, fins i tot s’anuncia que la idea és multiplicar per quatre aquestes hores d’emissió. Fer-ho tot en català gairebé. Val a dir que venim de molt poca cosa, i d’una espècie d’eutanàsia del que suposa Televisió Espanyola a Catalunya, així com Ràdio 4. Aquesta nova temporada a ‘Sant Cugat’ –la ràdio es fa des del Poble Nou de Barcelona– és una demostració, no cap anunci, del fet que es poden prendre decisions fins i tot quan el pressupost no acompanya.

Són decisions valentes, i caldrà veure com evoluciona la nova graella i si s’acompleixen totes les expectatives. Sospito que aquest canvi ha vingut per quedar-se, però caldran resultats.

Que quedi clar que Televisió Espanyola també és una televisió pública catalana i de Catalunya. Durant anys ha fet una gran tasca i aquest retorn ha de ser una bona notícia. I un impuls per fer ‘competència’ a ‘La teva’, a TV3, que ha jugat sempre el paper de televisió nacional. El mateix amb Ràdio 4 i Catalunya Ràdio.

La diferència d’audiències entre RTVE i la CCMA a Catalunya és molt gran, molt. Però el que compta és que, televisions locals a banda, mentre no hi hagi projectes privats d’envergadura de televisió nacional, les dues emissores públiques facin la feina de representar tots i tothom i de poder ser referents d’un públic cada cop més heterogeni i atomitzat.

Podríem parlar de l’ús i defensa de la llengua i cultura catalanes, dels seus accents, de l’aposta real i continuada per nous projectes informatius i d’entreteniment –o de les dues coses a la vegada–, de buscar notícies fora de l’àrea de Barcelona o fins i tot de no fer informació per blocs temàtics. Podríem.

De moment, però, tenim una bona notícia que és que tenim una altra opció que ha aixecat la mà. I en això no cal ser maniqueu ni sectari, podem triar i remenar, podem sumar continguts com a consumidors i s’enriqueix l’imaginari col·lectiu del nostre país. Aprofitem i siguem exigents.

Article publicat a Mediacat

Premiar-nos per la Llengua

Haig de dir que a mi la Plataforma per la Llengua em va sacsejar en el seu moment. No diré que em va fer prendre consciència de la importància de la llengua pròpia, però sí de prendre-m’ho una mica seriosament. No he entès mai les llengües com un element a imposar, i l’activisme que se’n fa entenc que ha de ser quotidià. Creia que la Plataforma potser es passava de la ratlla, fa temps que vaig entendre que no era així. Qui més m’ha ensenyat sobre això han estat els immigrants d’altres ètnies que m’han demanat que els hi parlés en català, que és una llengua de prestigi també. Per això, crec que és important reivindicar a qui defensi o promogui la nostra llengua pròpia.

Els premis “Martí Gasull i Roig a l’exemplaritat en defensa de la llengua” tenen per objectiu fer que l’exemple de la tasca d’en Martí Gasull serveixi per inspirar, i també reconèixer, a totes aquelles persones i entitats que treballen a favor de la llengua catalana. Ara és moment de proposar candidats. I hauríem de tenir tots plegats una mica més d’autoestima. I recordar que el castellà també és la llengua de molts catalans, per alguns l’única, i que l’hem de respectar. I quan siguem un país normal caldrà defensar també el castellà. De moment, el català només ens té a nosaltres, i el mestratge de Gasull connecta amb els grans lingüistes i historiadors com Joan Solà o el pare Batllori, per no anar més enrere, tot recordant Pompeu Fabra.

Venim de lluny i potser per això volem anar encara més lluny. I una de les nostres particularitats és la llengua pròpia, i ho hauríem de veure més com una oportunitat que no pas com una càrrega. Fa poc el president de l’Aragó, Javier Lambán, va dir que Eduardo Mendoza, com tots els grans escriptors catalans escrivia en castellà. Suposo que era una provocació o una mostra impressionant d’ignorància. Gasull digué que “el català suma, i no ens podem permetre que per motius partidistes algú resti”. Doncs això, a sumar, i amb orgull.

Article publicat al setmanari Ripollès

Jo en dic constipat

No hi ha res pitjor que la intolerància. No la intolerància als aliments, que és molt incòmode, si no la que té a veure amb com ens expressem i pensem. Tranquils, no és un altre article sobre el Procés o l’1 d’octubre o els polítics segrestats o la democràcia espanyola a la turca. No. Però que quedi clar que tot segueix empantanegat. Posem-nos d’acord rapidet. Vull escriure sobre la intolerància lingüística catalana.

Hi ha un tipus de gent, amb ànsies de professor de llengua, que et corregeix quan parles. “Estic constipat” vaig sentenciar. “Serà refredat, no es diu constipat” em repliquen. “Com?” emeto jo. I a partir d’aquí la discussió. Que si el català central, que si l’oriental, que si el nord, que si el sud. Què no m’heu entès? Que no parlem català tots? És veritat que per ser tan poquets, Déu n’hi do com ens compliquem la vida, però vaja ens entenem.

Segons el benvolgut diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, Constipat és “Refredat en què les cavitats nasals són obstruïdes per abundants mucositats”. Ara em direu que en essència és un refredat. Però també pot ser un cadarn, una calipàndria, un catarro (sí noi), un constipat, un empitrament o fins i tot una grip o estar empiucat. Els metges potser em diran que no és ben bé el mateix. Però ja estem al cap del carrer: si m’entens per què em vols fer la vida impossible? I així amb tot. Fem-nos la vida senzilleta que Espanya ja la complica prou.

Article publicat al setmanari el Ripollès