La meva foto amb Rajoy

Ho recordo com si fos ahir. Era 3 de febrer de 2009. Roda de premsa del líder del Partido Popular, Mariano Rajoy. Qüestionat. Menystingut. Feia poc, el juny de 2008, havia superat pels pels el congrés del PP que es va celebrar a València on el president local, Francisco Camps, el va salvar. Rajoy començava a alçar la mirada després de la pressió que Esperanza Aguirre (o sigui Aznar) li havia posat a sobre. Que si tou, que si no sabia guanyar eleccions, que si no tenia mà ferma amb la seva gent. I mira’l, mai un Bambi arriba a president del Govern. Anem a aquell dia concret, el dia que em van fer una foto amb Rajoy, una foto en la que surto rient. Això és historieta però és Història també: Sóc el primer periodista que pregunta a Mariano Rajoy pels trajos de Francisco Camps i una trama de corrupció que es coneixeria després com Gürtel. El líder gallec em va replicar que tot plegat era una confusió i que com podia algú pensar que una persona com Camps posaria la seva carrera en qüestió a canvi d’uns quants vestits. Va ser la última pregunta de la compareixença, va ser la tercera.

Mentre els professionals del seu gabinet de premsa tractaven d’evaquar al seu home, els periodistes citats en un hotel de l’avinguda de Sarrià a Barcelona el vam encerclar. És la vella tàctica del ‘corrillo’. És una tradició religiosa a Madrid i aquí però no ho hem acabat d’establir com cal. Doncs bé, allí Rajoy ens va preguntar a nosaltres per una altra cosa, va fer conya amb aquella seva retranca i ens va fer riure a tots. Uns deu minutets eterns per al cap de premsa i la mar de sucosos per als que podiem tocar carn. Ell jugava. Tu em dius, jo et dic, tu me la fots, jo et pregunto, tu em dius entre línies,… esgrima fina. I en això Rajoy és i ha estat dels millors. La prova és la seva actitud i magisteri en les rèpliques parlamentàries: un autèntic boc.

Doncs sí, després de la roda de premsa vam conversar animadament, i tinc un gran record de la seva bonhomia. I ara que es retira és el moment de fer l’epitafi en carn i ossos. I tothom serà amable. Perquè a més, doncs, diran que és una bona persona. Esclar. I per altra banda els seus errors clamorosos que l’humanitzen i que l’han fet un èxit al ‘Polònia’ i per tant a l’opinió pública catalana. És lamentable.

Perquè també recordo la seva acció política contra el meu país i (tots) els seus ciutadans. Com ha recollit “firmas contra Cataluña”, com ha impedit que moltes lleis socials veiessin la llum i com les ambicions nacionals de molt s’hagin convertit obligadament en independentistes. És més, recordo molt i molt bé com a causa de Rajoy i la seva negligència ara mateix persones bones que estimo i admiro pateixen presó. És per això senyor Rajoy que només li puc dir que adéu i bon vent.

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 Magazín 180608

Anuncis

Nacionalisme madrileny

Oh, un 2 de mayo sense Cristina Cifuentes. La diada de la Comunitat de Madrid, que molts voldrien que fos l’espanyola, però passar per sobre del día de la Raza ja és dir molt, commemora l’aixecament del 2 de maig de 1808, revolta popular a Madrid, acabat en derrota a favor dels francesos, sorgit per la protesta davant de la situació d’incertesa política generada després del motí d’Aranjuez, una baralla entre Borbons. La protesta fou reprimida per les forces napoleòniques que manaven a la ciutat. D’això va venir una gran indignació i crides públiques a la insurrecció armada. I mira, els madrilenys celebren una derrota. Però ara és una efemèride que permet construir un mite, un element romàntic, la base del nacionalisme carrincló del segle XIX.

En aquest dia tan cerimoniós la majoria dels mortals hem pogut conèixer el president en funcions de la Comunidad, Ángel Garrido, que va retre homenatge als herois del 2 de maig, “amb els quals va néixer el sentiment d’Espanya com a nació”. Pobra Espanya. El número dos de l’expresidenta farsant va voler reivindicar “aquesta nació que la Constitució del 1978, la Constitució del consens, la Constitució de tots, defineix com ‘la pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols'”. Li va faltar parlar dels “cuarenta años de paz”. La mística espanyola, que és madrilenya i fagocitadora de castellans, gallecs, andalusos… és bastant fluixeta.

Del 2 de maig de 1808 es coneix poc la figura de Manuela Malasaña, costurera, i una espècie de Catalina d’Aragó madrilenya. Una dona del poble baix que defensà la seva ciutat mentre els nobles es posaven bé amb els francesos que odiaven tantíssim. I és que una revolta a la “villa y corte“, a una ciutat que va créixer per donar sostre a funcionaris i aristòcrates. És un Versalles sense Versalles, la còpia de mala qualitat espanyola: Alfredo Landa contra Alain Delon, Albert Rivera pentinant-se com Macron.

És curiós, i recaragolat, relacionar el 2 de mayo amb el nostre 1714. Perquè sempre serà millor el seu, de relat. Només per una qüestió: el manteniment (tot sovint per la força) de les tecles del poder real. Que sí, que hem tingut Cambó, el peix al cove, i dos presidents de la República, però que ha suposat el catalanisme per Catalunya? Doncs la supervivència, i gràcies a Jordi Pujol, en essència, i no pas de cap revolució. En canvi, el madrilenyisme, l’espanyolisme en definitiva, sí que ha esdevingut l’esquelet del relat del poder. Com l’Estat s’ha justificat, nosaltres ja tenim el relat i la raó, només ens queda empoderar-nos d’una vegada de les eines que ens pertoquen.

Però el que val és el Santiago Bernabéu i les banderes “rojigualdas” gegantines, com a plaça Colón. A més, aquest nacionalisme madrileny, que tot s’ho menja, és ja part de l’ADN de qualsevol espanyol. Insisteixo en què s’han carregat l’essència del noble poble castellà, i de les diferències entre els pobles d’Espanya, més enllà dels accents que subtitulen als programes de Telecinco.

I mentre a Madrid juguen a les pintures de Goya, el PIB de Catalunya ha anat guanyant pes sobre el conjunt de l’economia espanyola, passant de representar el 18,77% el 2012 al 19,18% el 2017. Mentre que una altra de les grans economies d’Espanya, la Comunitat de Madrid, no ha evolucionat amb la mateixa intensitat, ha passat de representar el 18,82% al 18,9%. Maleït independentisme, que malament li va a Madrid.

Article publicat a Nació Digital