Vox a ‘First Dates’

Sóc un omnívor televisiu. Tot m’ho menjo, tot m’ho gasto. No ho dic per justificar-me sinó per avisar-vos que la meva dieta com a espectador va del Big Mac a la tòfona i del Donette Nevado fins a la coca de Llavaneres. Miro de tot, en qualsevol format, de qualsevol manera, a qualsevol hora, de qualsevol gènere i idioma que us pugueu imaginar. Però mai he estat prou home/dona per ser crític de televisió. Però sí que tinc la meva opinió, sempre canviant, sobre què cal fer o no cal fer als mitjans de comunicació. I començo a veure alguna cosa estranyota.

Sóc usuari esporàdic de diversos programes d’encefalograma pla com és el cas de ‘First Dates’. La versió espanyola que presenta Carlos Sobera és senzilla i simple i acull una sèrie d’individus que busquen parella amb un menú de 10 euros. Un format que porta centenars de capítols i que sembla no cansar els espectadors (a Catalunya té més audiència que a Espanya). Em va frapar un capítol determinat en què Marta i Vicente es van conèixer al famós restaurant-plató-aparcament i van començar a parlar. Dues persones altament tatuades –en escreix, pel meu gust carca i xaró. Van anar fent-se preguntetes. Miradetes. Que si la roba, que si li miro el pentinat. Ens fem una mica els simpàtics. Fins aquí cap novetat.

Segueixo escarxofat al sofà pensant en qualsevol altra cosa, amb la tele en segon pla. Però esclata la bomba: a tots dos els agrada “molt la política”. Ostres, això és una notícia. Mai a la vida havia conegut la tàctica de parlar de l’estat de la nació per lligar. De fet, m’incorporo al sofà, obro els ulls nivell Doctor Slump, i em disposo a seguir escoltant aquest relat digne de Tolstoi. Estan tots dos excitadíssims. Perquè han trobat una ànima bessona. Pels tatuatges? No. Per les aficions estranyes i/o estúpides? No, ni tan sols perquè ambdós són aficionats al rock. No. Tots dos són de Vox.

“Em fa molta ràbia que quan dic que sóc de dretes o de Vox em diguin que sóc una fatxa, una feixista o una franquista”, confessa la Marta, separada amb dos fills. No li agrada. Tornem-hi. Tots dos parlen de política durant el sopar, de fet, es pregunten l’un a l’altre si els agrada el tema, si són de dretes o d’esquerres. I coincideixen. El Cupido més estrany. I l’home, Vicente, amb pinta de gran solter, insisteix que li agrada el tema: “M’agrada molt aquest partit nou, Vox”. Ella, encantada i alleugerida, sospira i diu: “Jo en sóc afiliada”. Es piquen els punys.

I que bé tot, oi? Obvio la part en què defensa Franco. Considero que tothom pot pensar i dir el que cregui. Absolutament. I més en un programa de televisió fet per una entitat privada, i que hi ha llibertat del tot. Ara bé, ens adonem que estem blanquejant l’ultradreta? Els programes d’humor ara tenen un problema amb l’aparició dels ultres masclistes. Qualsevol conyeta centra automàticament el PP més dur des d’Aznar i Fraga i Ciutadans, que estan en un màxim nivell de centralisme i d’anticatalanisme. Estem normalitzant els fatxes, només és això. Però si permetem que juguin al nostre joc haurem de jugar fort, al límit del reglament, i no permetent que guanyin cap partit. No ens deixem provocar, aquest no és el nostre partit.

Article publicat a Mediacat

Fa por, ara toca il·legalització

Va venint poc a poc, sense que ens adonem de la magnitud de la tragèdia. El passat dimecres el compte de Twitter del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, deia: “Llega el turno del ‘terrorista pacífico’, como vaticinó Agustí Gil Matamala. Nos mantienen en prisión por rebelión sin violencia, en una sinrazón de estado contra los derechos humanos.”. Patapam. Cuixart la clava. Qui és Gil Matamala, per cert? Doncs un veterà advocat i activista. Entre d’altres coses cal recordar que Gil Matamala entre el 1960 i el 1975 va defensar en judici a militants de Comissions Obreres davant el Tribunal d’Ordre Públic i anys després a independentistes catalans de Terra Lliure en l’Operació Garzón. És important saber de qui parlem. Com quan parlem del Partido Popular de Rajoy i Manuel Fraga o del PSOE de Felipe González i Alfredo Pérez Rubalcaba. El diagnòstic que avança Cuixart és tan lamentable com cert. La persecució de l’activisme independentista ha arribat al punt de detenir per terrorisme persones per pertànyer a un CDR, i per parlar de com muntar protestes.

És la demostració de que ens persegueixen, demà pots ser tu, i tant, com diu la campanya. Ens estan perdonant la vida. És la tàctica colonial de detenir aleatoriament als esclaus i exemplifica. Mireu què us passarà. Aquest dimecres l’inefable ministre de Justícia, Rafael Catalá, ho ha deixat molt clar al diputat del PDCat, Carles Campuzano, quan li ha dit: “Usted tiene mucha suerte. Usted puede venir aquí con un lazo ofensivo en la solapa. Porque ese lazo quiere decir que hay presos políticos, y no hay presos políticos en España. En España hay políticos presos. En Cataluña hay quién no puede ir por la calle sin que los amenacen, los escrachen o los pinten”. És duríssim.

De la detenció dels CDR ens diuen que ja havien avisat. L’actitud fatxenda, perdonavides, de l’administració espanyola, on no es veu la divisió entre govern i sistema judicial és perillossísima. I francament, fa por. Espanya em fa por.  La por diuen que ha de canviar de bàndol. No és necessari, només hem de recordar que la por és una emoció i que ara necessitem cap clar i coratge ferm.

Seguirem anant a dinar amb els amics i a comprar al supermercat. Anirem a treballar amb aquella alegria i a buscar els nens a escola. Tot va bé, em diran. Efectivament, però ‘ells’ ens volen desactivats i pensant en les nostres cosetes. Però és que l’altre dia va ser Tamara Carrasco, com ho van ser els Jordis o els consellers. I ens diuen que compte amb portar el llacet groc. Jo en porto diversos, per cert. Demanin a l’editor la meva adreça i vinguin a casa a detenir-me. I després ja tocarà il·legalitzar les organitzacions. I després, ja no hi haurà res il·legal, ni legal.  

Article publicat a El 9 Magazín

“…y no pido perdón”

Espanya és una cosa extraordinària. No només com deia Manuel Fraga: “Spain is different”, sinó perquè és un indret del món on tot és possible. Tot allò cutre, no allò del somni americà. Espanya no és la meca dels emprenedors, però té altres coses. Fa uns dies Marta Sánchez va revolucionar les xarxes socials amb la versió que havia fet de l’himne espanyol. Estem parlant de la Marcha Real o Marcha de Granaderos. Tot va comencar dissabte, quan la cantant gallega, per sorpresa, va cantar l’himne espanyol amb lletra durant el concert per celebrar els seus 30 anys de carrera al Teatre de la Zarzuela de Madrid. “Marco incomparable”, en diuen.

Van faltats d’amor a Madrit, no n’hi ha prou amb la bandera més gran del món a la plaça Colón. Els hem provocat, diuen els espanyols de Barcelona. Però, alerta, quina lletra, això ja no és culpa nostra: “Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón y no pido perdón. Grande España, a Dios le doy las gracias por nacer aquí, honrarte hasta el fin”. Personalment, el que més em sorprèn és “y no pido perdón”. Hi ha motius? En principi ser espanyol no és dolent. Altra cosa és revisar la història, però només tinc dos mil caràcters i escaig.

 

Segons el president de tots els espanyols, Mariano Rajoy, “la inmensa mayoría de los españoles nos sentimos representados” amb l’himne de Sánchez. Gran alegria nacional, fins i tot la Guàrdia Civil va felicitar la cantant per una iniciativa que, diuen, “vol unir i sumar, i no restar ni dividir”. Cosa diferent és atonyinar ciutadans que voten, suposo. La inefable dirigent del PP Andrea Levy parla de “sano nacionalismo” en referència a la versió de Sánchez. Amb tant de cinisme em cauen llàgrimes com a punys.

Marta Sánchez ha atès televisions i ràdios madrilenyes des de Miami, Florida, els Estats Units d’Amèrica. És allà on viu i tributa. Patriota tennista, diguem-ne. Però això no és cap penyora, ha posat lletra al chunda, chunda! I a més, això de posar lletra a la Marcha de Granaderos ve de lluny. Ja ho van provar un tal Eduardo Marquina el 1927 i un any després el poeta andalús José María Pemán (per encàrrec de Miguel Primo de Rivera) ho va aconseguir amb èxit, pregunteu als grans de casa.

Marta Sánchez canta de por, cançons inanes, però canta molt bé. Fins i tot va estar apadrinada per Alfredo Krauss, poca conya. Però ara serà una icona del guerracivilisme més caspós espanyol. De la polsera amb l’estanquera i del cabell a lo Luis de Guindos. Res és modern. Per cert, l’any 2012 es va presentar una proposta per part del partit polític Ciudadanos – Partido de la Ciudadanía amb una versió de l’himne escrita el 2007 per, ai las, Joaquín Sabina. Res canvia.

Article publicat a El 9 NOU Magazín

Rajoy, Pronovias, tancs i maniobres

Entre la picada d’ullet d’Albiol a Arrimadas i l’alegre ignorància de Rajoy sobre la nacionalitat espanyola dels catalans no sé encara a qui votar el 27-S. Just ahir Mariano Rajoy va perpetrar un dels ridículs més gloriosos que recordo a la política espanyola. La seqüència d’humor absurd és magistral: va ser incapaç de respondre al periodista Carlos Alsina sobre com es retiraria la ciutadania espanyola i europea als catalans quan siguem independents. El periodista d’Onda Cero (que no és precisament una emissora independentista) va tirar de Constitució i va recordar que la sagrada carta magna impedeix retirar la nacionalitat espanyola a tots els “espanyols d’origen”. I aquí el drama. Rajoy no contesta, silenci, i replica preguntant: “i la [nacionalitat] europea què?” Llavors, cruel, Alsina va reblar el clau i va recordar que la nacionalitat europea s’adquireix pel simple fet de tenir l’espanyola. I a partir d’aquí hilaritat i vergonya.

Rajoy no és cap oligofrènic. Fou el registrador de la propietat més jove d’Espanya, amb 23 anys. El més curiós del tema és que el segon és el seu germà Enrique. I ho ha estat tot al Partit Popular, a l’ombra de Manuel Fraga i de José María Aznar. Per cert, té una germana que també és registradora de la propietat. Curiositats familiars. Això sí, la seva tàctica ha estat sempre la de no respondre, la de deixar podrir els conflictes i aparèixer al final com l’única opció, l’única solució. Però amb Catalunya això no ha servit i no servirà. No es tracta de Gürtel ni de l’espionatge de Madrid o el Palma Arena. No. Es tracta de democràcia, d’arguments, de xoc de sobiranies, de política en definitiva. I Rajoy (i la direcció del Partit Popular) ha fracassat. Fa olor d’Alfons XIII abans de fugir després de les eleccions municipals de 1931, les que al final van servir per proclamar la Segona República espanyola.

Alfons XIII era també la punta de l’iceberg d’un sistema espanyol de cacics. Avui no és així. Avui ningú actuaria usant la seva posició econòmica i laboral sobre ningú per suggerir el sentit del vot dels seus treballadors. O sí? Doncs sí, en ple 2015 empreses com Pronovias i Almirall (mai podrem agrair prou l’existència d’Almax) “recomanen” als seus treballadors que no es posin gaire en això de la independència, que potser marxarien de Catalunya. Ai las! Que marxin, vindran molts d’altres i portaran molta feina. L’efecte capital que tindrà Barcelona serà brutal i caldrà saber vehicular l’energia del nou estat a tot el país.

I els bancs? Ai els bancs. Perquè són bona gent, però si no Caixa d’Enginyers hauria de publicar anuncis als diaris donant les gràcies a bancs catalans. Un cop segrestades i violades les caixes catalanes tensar la relació dels catalans amb les entitats financeres no ha estat una bona idea. La coerció no ha servit mai amb els catalans que sempre hem estat més conformistes que mesells.

Però tot està controlat. L’exèrcit espanyol es traslladarà a Cubelles per fer maniobres militars a mitjans d’octubre. El Ministeri de Defensa ha anunciat que desplegarà més de 70 soldats i una desena de vehicles en una propietat privada, que no concreta. Com diria Rajoy “és una disquisició que no duu enlloc”, però per si de cas ja tenim les tropes apuntant. Gràcies per tot Mariano.

Article publicat a Nació Digital