Etiqueta: Margaret Thatcher

Entrevistes: Heredia, Sackur, Crick

Potser perquè em vaig formar en la premsa escrita de paper, o potser perquè sóc antic, o perquè encara flipo amb The Economist, o per tot plegat, però crec que en una notícia el menys important és qui la signa. La signatura és el bé més preuat del periodista, és la font de la vanitat i el segell de qualitat i d’entesa amb qui t’edita els titulars. És veritat que la veu a la ràdio i la cara a la televisió ja aporten un extra d’identificació. Però m’interessen els titulars, els continguts. També haig de dir que tinc els meus autors preferits: la crònica d’en Jordi Bianciotto, les anàlisis de Ferran Casas, els fiblons de Lola García, els bitllets d’en Maiol Roger, les perspectives d’en Ramon Besa… I hi insisteixo, el que m’importa és què diuen.

Però en el noble i injuriat gènere de l’entrevista aquesta meva llei té falles. Sí que haig de relacionar qui millor informació treu amb un nom: Mònica Terribas, Jordi Nopca o Josep Maria Espinàs, o d’altres. I fa uns dies hem vist i comprovat com d’important és saber qui és l’entrevistador/a. Sobretot saber que n’hi ha un. Fa molts anys que es va dient que no, que “no farem una entrevista, és més aviat una conversa informal”. Sembla un truc per distreure l’entrevistat, que naturalment està en tensió. Comença el ping-pong i has d’estar a punt. Parlo de Lídia Heredia, conductora d’”Els Matins” de TV3, que fa uns dies va tenir un episodi d’aquells incòmodes que va torejar amb paciència fins que va arribar al límit humà de resistència en una entrevista amb Albert Rivera.

Després de diversos minuts d’acidesa i fel del president de Ciudadanos, aquest va acusar Televisió de Catalunya de ser un “aparell de propaganda separatista”, de “mentir” i de “manipular” a favor de l’independentisme. Es va limitar a retreure a Heredia que no li preguntés sobre el “cop d’estat” dels plens del 6 i 7 de setembre del 2017. Una pregunta que Rivera esperava i que, com que no la hi van fer, ho va considerar un indicador de la “manipulació” de TV3. “Vostè fa les preguntes que vol, però no em digui que no manipula si no em pregunta què va passar al Parlament el 6 i 7”, va dir Rivera en mode automàtic. Heredia, que va recordar-li que havia tractat a bastament la qüestió, va fer notar el fet que Rivera li digués en directe quines preguntes havia de fer: “Les vol fer vostè, les preguntes?”, va apuntar. “Vostè té vocació de periodista i d’editor de programes de televisió”, va reblar la presentadora.

Un gomet per Lídia Heredia per aguantar l’atac. A les entrevistes hi ha tensió, sí, nois, i així ha de ser si es vol arrencar un queixal, però, i l’educació?

Això em porta a l’entrevista del reporter de Channel 4 Michael Crick, que preguntà fins a sis cops a la primera ministra del Regne Unit, Theresa May, què va fer ella quan els governs de Margaret Thatcher, del seu mateix partit, titllaven Nelson Mandela de terrorista. May intenta un parell de veròniques però Crick és granític i només fa que repetir la pregunta. May acaba dient: “Vostè sap quin va ser el meu paper”. Tot queda clar. Entrevistador amb les preguntes arrelades en la tossuderia.

I finalment, en una entrevista que té una mica de les dues coses. El ministre d’Afers Exteriors espanyol, Josep Borrell, al programa “HardTalk” amb Stephen Sackur. No és una fotesa. Sackur un dia interroga Matteo Salvini i l’altre una presidenta d’una farmacèutica top, i tothom en surt escaldat. Però alerta, amb preguntes. Amb aquell accent anglès tan brutal, Sackur empeny Borrell cap a les contradiccions de l’estat espanyol i a com la causa contra els dirigents independentistes pot arribar a semblar una farsa. Sí, l’entrevistador té una opinió. Prou de fer veure que això de l’objectivitat existeix, o que fins i tot és desitjable. I és amb aquesta pregunta que Borrell ha de dir: “Jo personalment preferiria que aquesta gent estigués en llibertat condicional. Crec que hi ha altres maneres d’assegurar que no fugin”. Pam, titular.

En tot cas, només volia reblar la idea que el periodisme té moltes formes i l’entrevista n’és una, i serveix per entretenir, per opinar i per informar. No la perdem, i fixem-nos en casos com els d’Heredia, Crick i Sackur: es pot fer bé.

Article publicat a Mèdia.cat

La importància de crear un ‘-isme’

Copio de manera brutal la noticia express, l’obituari, amb punt analític, que ha publicat The Economist en relació a la mort de Margaret Thatcher. Òbviament no és imparcial (ni pretèn ser-ho) i és una publicació britànica de caire conservador. Del que més destacaria de l’article és com és d’important o destacable és ser capaç de crear un -isme.

 

Margaret Thatcher. The lady who changed the world

ONLY a handful of peace-time politicians can claim to have changed the world. Margaret Thatcher, who died this morning, was one. She transformed not just her own Conservative Party, but the whole of British politics. Her enthusiasm for privatisation launched a global revolution and her willingness to stand up to tyranny helped to bring an end to the Soviet Union. Winston Churchill won a war, but he never created an “ism”.

The essence of Thatcherism was to oppose the status quo and bet on freedom—odd, since as a prim control freak, she was in some ways the embodiment of conservatism. She thought nations could become great only if individuals were set free. Her struggles had a theme: the right of individuals to run their own lives, as free as possible from the micromanagement of the state.

In Britain her battles with the left—especially the miners—gave her a reputation as a blue-rinse Boadicea. But she was just as willing to clobber her own side, sidelining old-fashioned Tory “wets” and unleashing her creed on conservative strongholds, notably the “big bang” in the City of London. Many of her pithiest putdowns were directed towards her own side: “U turn if you want to”, she told the Conservatives as unemployment passed 2m, “The lady’s not for turning.”

Paradoxes abound. Mrs Thatcher was a true Blue Tory who marginalised the Tory Party for a generation. The Tories ceased to be a national party, retreating to the south and the suburbs and all but dying off in Scotland, Wales and the northern cities. Tony Blair profited more from the Thatcher revolution than John Major, her successor: with the trade unions emasculated and the left discredited, he was able to remodel his party and sell it triumphantly to Middle England. His huge majority in 1997 ushered in 13 years of New Labour rule.

Yet her achievements cannot be gainsaid. She reversed what her mentor, Keith Joseph, liked to call “the ratchet effect”, whereby the state was rewarded for its failures with yet more power. With the brief exception of the emergency measures taken in the wake of the financial crisis of 2007-08, there have been no moves to renationalise industries or to resume a policy of picking winners. Thanks to her, the centre of gravity of British politics moved dramatically to the right. The New Labourites of the 1990s concluded that they could rescue the Labour Party from ruin only by adopting the central tenets of Thatcherism. “The presumption should be that economic activity is best left to the private sector,” declared Mr Blair. Neither he nor his successors would dream of reverting to the days of nationalisation and unfettered union power.

On the world stage, too, Mrs Thatcher continues to cast a long shadow. Her combination of ideological certainty and global prominence ensured that Britain played a role in the collapse of the Soviet Union that was disproportionate to its weight in the world. Mrs Thatcher was the first British politician since Winston Churchill to be taken seriously by the leaders of all the major powers. She was a heroine to opposition politicians in eastern Europe. Her willingness to stand shoulder to shoulder with “dear Ronnie” to block Soviet expansionism helped to promote new thinking in the Kremlin. But her insistence that Mikhail Gorbachev was a man with whom the West could do business also helped to end the cold war.

The post-communist countries embraced her revolution heartily: by 1996 Russia had privatised some 18,000 industrial enterprises. India dismantled the licence Raj—a legacy of British Fabianism—and unleashed a cavalcade of successful companies. Across Latin America governments embraced market liberalisation. Whether they managed well or badly, all of them looked to the British example.

But today, the pendulum is swinging dangerously away from the principles Mrs Thatcher espoused. In most of the rich world, the state’s share of the economy has grown sharply in recent years. Regulations—excessive, as well as necessary—are tying up the private sector. Businessmen are under scrutiny as they have not been for 30 years. Demonstrators protest against the very existence of the banking industry. And with the rise of China, state control, not economic liberalism, is being hailed as a model for emerging countries.

For a world in desperate need of growth, this is the wrong direction to head in. Europe will never thrive until it frees up its markets. America will throttle its recovery unless it avoids over-regulation. China will not sustain its success unless it starts to liberalise. This is a crucial time to hang on to Margaret Thatcher’s central perception—that for countries to flourish, people need to push back against the advance of the state. What the world needs now is more Thatcherism, not less.