Llarena embogeix

Això ja sembla una cançó de La Trinca. Surrealisme. Cos a terra, que venen els nostres! Ara, el jutge Pablo Llarena requereix al ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, que l’informi al més aviat possible sobre en què es basa per afirmar que no es va gastar ni un euro en l’organització del referèndum. El magistrat del Tribunal Suprem diu que les afirmacions de Montoro contradiuen les proves que figuren en el sumari.

Com s’atreveix Montoro a dir que l’1-O no es va finançar amb diners de la Generalitat? S’ha begut l’enteniment? Però tranquils, que SuperLlarena ja s’ha embolicat amb la capa i perseguirà ara al ministre més antipàtic (amb Catalá, Méndez de Vigo, SSS, Cospedal,…) del govern de M. Rajoy. Si ara algú torna de viatge i li dius que el jutge madelman, Pablo Llarena, va per Montoro segurament no entendria res, i se’n tornaria a anar de viatge.

La investigació sobre el delicte de malversació està sota secret de sumari, en una peça separada. Llarena ja va ordenar a la Guàrdia Civil que investigués i Hisenda ja va enviar diversos informes, fa 15 dies, que avalen la versió de Montoro. A veure nois, la Generalitat té els comptes intervinguts ja des de l’estiu, molt abans de l’aplicació del 155 i de la famosa consulta. És més, els proveïdors de diversos materials van declarar com a testimonis que mai van arribar a cobrar res perquè ni tan sols sabien a qui havien de facturar. O serà que Montoro ens va pagar el referèndum?

Article publicat al Ripollès

Anuncis

“Borbones, ladrones”

Espanya és un lloc encantador. L’Estat espanyol és per contra una claveguera farcida de decisions arbitràries contra els ciutadans. I tot basat en la sacrosanta Constitución española de 1978. Aquest text inamovible i veritat absoluta diu en el seu article vintè que “es reconeixen i protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció”. El dret a la “producció i creació literària, artística, científica i tècnica” també està recollit, així com el dret a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La Constitución, a més, descarta totalment la censura prèvia, i em fa recordar els segrestos de diverses edicions de la revista El Jueves.

Amb tot això, hem sabut que el raper mallorquí Valtonyc haurà d’entrar a la presó. El Tribunal Suprem ha confirmat la condemna de tres anys i mig de presó que l’Audiència Nacional va imposar a Josep Miquel Arenas Beltrán per delictes d’enaltiment del terrorisme, calúmnies i injúries greus a la Corona, i amenaces no condicionals en les seves cançons. De res han valgut els arguments de l’acusat que recordant el dret a la llibertat d’expressió i a la creació artística. Per altra banda, el rap és el que té, és provocador. El Jueves i Valtonyc tenen un nexe: creuen en la llibertat i han topat amb la monarquia borbònica hereva del franquisme.

Les cançons de Valtonyc a mi no m’agraden. El rap és una cosa que em costa i el trap ni t’explico. Potser perquè avui estic en pau amb mi mateix però tanta agressivitat no em commou. Ni el GRAPO ni ETA ni els fills de Cospedal. En canvi, m’agrada la cançó “La mataré” de Loquillo i entenc que la salvatge lletra és tan sols ficció. No entenc que en l’època del P2P i l’internet es pretengui segrestar una cançó, i encara em sembla més medieval empresonar artistes. Propi de la URSS o de la Xina.

Efectivament les llibertats tenen límits. Tot està comprès en les lleis, però sempre que hi ha alguna cosa contra el rei d’Espanya i família la cosa es complica. No passa res per representar la decapitació del president Puigdemont, això és humor. No conec Valtonyc. De fet, fins aquesta setmana no l’havia sentit ni escoltat mai.

La sentència del raper mallorquí assegura que els continguts de les seves lletres van més enllà de “l’expressió de consciència amb objectius polítics, solidaritats amb els presos o camaraderia nascuda de vincles ideològics”, per tant, “no queden amparats en la llibertat d’expressió o difusió d’opinions invocada per l’acusat i la seva defensa”. Ai las, més enllà de l’expressió de consciència, diu. I com? No agrada, entenc, però no es posa a la presó algú perquè no t’agradin les seves idees, o sí? I ara em venen al cap Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, a més dels Jordi Turull, Meritxell Borràs, Josep Rull, Dolors Bassa, Raül Romeva i Carles Mundó. Perquè la intolerància és la font de tot, porta a la rancúnia i a la persecució. Per ser catalans? Potser sí, però sobretot perquè no som com ELLS volen que siguem.

Article publicat a Mèdia.cat

Mariano, naniano

Com a periodista i com a ciutadà puc dir que estic content amb el moment que vivim. Sí, surt corrupció (pressumpta) per tot arreu. Abans no hi era? I tant! Això vol dir que ara la Justicia i la premsa estan fent bé la seva feina, amb resultats. Dit això, el cas Bárcenas és realment paradigmàtic. Tot apunta, tal i com descobreix avui El País, que dirigents del Partido Popular com María Dolores de Cospedal, Rodrigo Rato, Jaime Mayor Oreja, Javier Arenas, Ángel Acebes i l’exdirigent Francisco Álvarez Cascos van rebre pagaments en negre de part del tresorer del partit. No, no m’oblido de l’actual president del Gobierno, Mariano Rajoy, que també apareix en els papers de Bárcenas. A més, apareixen capítols sobre ‘trajes’ o ‘corbatas’ destinats a Rajoy que no fan més que recuperar l’essència roïna del cas Camps.

Tots els líders implicats han desmentit les acusacions. Rajoy encara no, perquè sobre ell no s’havien posat els focus. Quan el cas Bárcenas esclata, ai las, és el diari El Mundo qui ho explica. I vés tu, sembla que queden nets i lliures Rajoy i Cospedal. Vaja, quina casualitat. És més, Cospedal demana auditories i es treu les puces de sobre. Tot això amb Esperanza Aguirre rient per les cantonades. El president d’un partit, i d’un govern, com és el cas de Rajoy ha de donar explicacions. Estic d’acord, molt d’acord, en que els polítics i els governants no poden estar tot el dia responent articles de premsa -i crec que no han de fer-ho-, perquè no sempre són concrets, per dir-ho d’alguna manera. Ara bé, les proves fetes públiques avui, el llibre de comptes de Bárcenas, provoquen que tot l’embolic prengui relleu d’assumpte d’Estat. Dimitir seria la solució democràtica, republicana i madura. No ho veurem.

Coneixent lleument el personatge diria que no farà res. El famós ‘tententieso’ que és Mariano Rajoy farà com sempre: quedar-se quiet i esperar que passi la tempesta. Així, d’aquesta manera, ha conseguit esdevenir president del Gobierno. Per què hauria de canviar? Si España fos un país civilitzat amb una dreta civilitzada, tothom estaria demanant explicacions. A la ‘villa y corte’ amb la polarització fanàtica d’avui això esdevindrà un partit de futbol anglès dels vuitanta, ple de hooligans cridant i amb cops de peu al mig del camp. No en treurem l’entrallat, però una cosa està clara per al futur: Mariano, naniano.