Presidenta Cifuentes, gràcies!

A aquesta hora del matí la presidenta de la Comunidad de Madrid, senyora Cristina Cifuentes, no ha dimitit. I molt em penso, i ja fa dies, que aquesta senyora no només no dimitirà si no que es tornarà a presentar a les eleccions autonòmiques de l’any que ve (només queda un any, aguanta) i les guanyarà. Una de les darreres bretolades de la presidenta Cifuentes és aquesta: renuncia al seu màster en Dret sobre comunitats autònomes que va obtenir a la Universitat Rei Juan Carlos. I ho fa en una carta al rector, Javier Ramos, on demana disculpes i el tuteja. Tot molt normal, oi? I com pot renunciar a un màster que no té! És sideral. I no dimitirà. I el president Rajoy tampoc la farà dimitir, o cessar-la. Mai, i menys ara.

Tant de bo l’erri. Tant de bo aquesta senyora dimiteixi i el PP de Madrid es regeneri. A l’altra banda tenim Ciutadans que, amb alegria, espera que el cadàver del rival passi per davant. Però comença a fer pudor aquesta estratègia de no mullar-se mai de mai. Ja li va passar a Podemos i la seva aparent hiperactivitat reformista. Ciutadans no vol ser el dolent de la pel·lícula, vol que el PP s’estavelli i recollir els fruits a les properes eleccions. Però no fa res. Sí que ha alertat de que li donava un mes a Cifuentes per dimitir o si no executaria una moció de censura. En realitat no ho vol fer, hauria de votar de la mà amb Podemos, una foto que no vol i que a més és el seu primer reclam electoral: som tan purs que mai pactaríem amb Pablemos i Errejón, que són la pesta soviètica i diuen que volen crear una Espanya plurinacional.

Amb tot això la presidenta farsant pren aire uns dies. S’han demostrat falses totes les seves explicacions, ha conspirat per falsificar i fer falsificar documents oficials, ha prestat testimonis falsos en seu parlamentària. Una joieta. Però ara, mentre la màquina mediàtica del PP engega el ventilador per emmerdar els altres, ella s’agafa fort. Més val passar uns dies de vergonya i després continuar que no fer-se la digna.

Paco Camps, Jaume Matas, Luis Bárcenas, Carlos Fabra, Ricardo Costa, Francisco Granados, Ignacio González, entre d’altres són els èxits del Partido Popular de José María Aznar, Rodrigo Rato i M. Rajoy. I ara Cifuentes és una cirereta del pastís. Però ens demostra que sí, que hi ha una classe de polítics que són dolents i que el sistema els acaba escupint. Aquí, de nou, cal agrair el paper de la premsa, sempre denostada pels polítics i també poc valorada pels ciutadans.

O sigui que gràcies a persones com la presidenta Cifuentes el periodisme recupera el seu sentit i provoca que vostè, amable lector o lectora, sigui un ciutadà encara més exigent amb el món que ens envolta i que permet que dos activistes pacifistes portin més de sis mesos en presó preventiva acusats d’un delicte inexistent, així com diversos representants del poble de Catalunya.

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 Magazín 180420

Anuncis

Fa por, ara toca il·legalització

Va venint poc a poc, sense que ens adonem de la magnitud de la tragèdia. El passat dimecres el compte de Twitter del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, deia: “Llega el turno del ‘terrorista pacífico’, como vaticinó Agustí Gil Matamala. Nos mantienen en prisión por rebelión sin violencia, en una sinrazón de estado contra los derechos humanos.”. Patapam. Cuixart la clava. Qui és Gil Matamala, per cert? Doncs un veterà advocat i activista. Entre d’altres coses cal recordar que Gil Matamala entre el 1960 i el 1975 va defensar en judici a militants de Comissions Obreres davant el Tribunal d’Ordre Públic i anys després a independentistes catalans de Terra Lliure en l’Operació Garzón. És important saber de qui parlem. Com quan parlem del Partido Popular de Rajoy i Manuel Fraga o del PSOE de Felipe González i Alfredo Pérez Rubalcaba. El diagnòstic que avança Cuixart és tan lamentable com cert. La persecució de l’activisme independentista ha arribat al punt de detenir per terrorisme persones per pertànyer a un CDR, i per parlar de com muntar protestes.

És la demostració de que ens persegueixen, demà pots ser tu, i tant, com diu la campanya. Ens estan perdonant la vida. És la tàctica colonial de detenir aleatoriament als esclaus i exemplifica. Mireu què us passarà. Aquest dimecres l’inefable ministre de Justícia, Rafael Catalá, ho ha deixat molt clar al diputat del PDCat, Carles Campuzano, quan li ha dit: “Usted tiene mucha suerte. Usted puede venir aquí con un lazo ofensivo en la solapa. Porque ese lazo quiere decir que hay presos políticos, y no hay presos políticos en España. En España hay políticos presos. En Cataluña hay quién no puede ir por la calle sin que los amenacen, los escrachen o los pinten”. És duríssim.

De la detenció dels CDR ens diuen que ja havien avisat. L’actitud fatxenda, perdonavides, de l’administració espanyola, on no es veu la divisió entre govern i sistema judicial és perillossísima. I francament, fa por. Espanya em fa por.  La por diuen que ha de canviar de bàndol. No és necessari, només hem de recordar que la por és una emoció i que ara necessitem cap clar i coratge ferm.

Seguirem anant a dinar amb els amics i a comprar al supermercat. Anirem a treballar amb aquella alegria i a buscar els nens a escola. Tot va bé, em diran. Efectivament, però ‘ells’ ens volen desactivats i pensant en les nostres cosetes. Però és que l’altre dia va ser Tamara Carrasco, com ho van ser els Jordis o els consellers. I ens diuen que compte amb portar el llacet groc. Jo en porto diversos, per cert. Demanin a l’editor la meva adreça i vinguin a casa a detenir-me. I després ja tocarà il·legalitzar les organitzacions. I després, ja no hi haurà res il·legal, ni legal.  

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 Magazín 20180414

A prop de l’imperi on mai es pon el sol

El 1899, a més de la fundació del FC Barcelona o el naixement de Humprey Bogart i Jorge Luis Borges, va haver algun altre fet digne de recordar. Farcit de deutes, el govern espanyol va signar la venda de centenars d’illes de l’actual Micronèsia a favor de l’imperi alemany, per un total de 25 milions de pessetes de l’època. No obstant això, en detallar les illes incloses en la cessió, quatre minúsculs illots van quedar sense registrar. Trobem la mort en l’oblit. Una cinquantena bona d’anys més tard, un investigador del CSIC, Emilio Pastor, es va adonar d’això i va alertar al generalísimo Franco que, tècnicament, Espanya encara mantenia possessions en el que va ser l’extrem més oriental del seu imperi on mai es ponia el Sol. Això era molt abans de l’illot de Perejil, per entendre’ns, però amb la mateixa filosofia.

M’ho imagino, què temptador. En plena postguerra. Una proposta que revifava els vells somnis de tenir una província que fes que a Espanya no es posés mai el sol. Una proposta que va quedar en res, però que va arribat gairebé intacta fins fa tan poc com 2014, quan el govern de M. Rajoy va haver de contestar sobre aquestes suposades possessions espanyoles en seu parlamentària. I vaja, que res de res.

Però us imagineu? Propietats d’ultramar. Parlem de (petits) llocs de veritat, amb pedres i palmeres: Guedes (atoló anomenat Mapia i que pertany a Indonèsia avui), Coroa (Rogerik, Illes Marshall), Ocea (l’illot Matador, actualment submergit) i Pescadores (és Kapingamarangi). I si Franco, o bé el democràtic Rajoy, haguessin dit que sí, que s’havia d’anar allà a Nova Guinea a mirar ‘qué hay de lo mío’? Un imperi.

De fet, potser seria la cura al tracte colonial que ens dispensa l’Estat espanyol que tots paguem. Sí, perquè al final tot és un tema de servei, de valor i de cost. És com canviar de companyia de telèfon. Que costa molt al principi i després et quedes ben alleujat. Si hi hagués aquestes illes del Pacífic potser tota la cosa madrilenyejadora es fixaria en els cocoters i aquí podríem viure en pau.

Abans els ‘conquistadores’ eren gent de terra endins que anaven pels oceans buscant cristianitzar indis i expoliar les seves mines. A Catalunya ja fa molt que som catòlics. I això de fer l’indi se’ns dóna de cine. Potser que vagin a l’altra punta de món a fer-se els homenots. Aquí tenim feina, si els tribunals ens deixen, i si no també.

Article publicat a El 9 Magazín.

El 9 nou magazín 180323

Parlament i presó

Espanya segueix amb la persecusió del govern independentista de Catalunya.De moment, el jutge omnipotent, senyor Llarena, ha citat per aquest divendres els diputats Marta Rovira Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull per revisar-ne les mesures cautelars. Això és una represàlia en tota regla perquè s’obre la porta a revocar la llibertat i (tornar a) posar a la presó els acusats. També té la intenció, sembla ser, de comunicar als advocats l’ordre de processament. I, amb aquest pas, podria decidir la inhabilitació preventiva dels que tingui a la presó. En tot cas, més enllà de com es torturi la llei veurem què passa perquè el que es vol és aturar el sobiranisme “por lo civil o por lo militar”.

Estem en allò que deia el “terrorista” Maximilien Robespierre: “El terror no és més que la justícia ràpida, severa i inflexible”. La caricatura és la de Pablo Llarena, en sol·litud, acaronant un gatet i rient com un boig mentre dicta interlocutòries salvatges contra els nostres consellers i representants. Però no, és una maquinària ben greixada. Un jutge instructor té molt poder? Sí, segurament massa. Caldria revisar-ho: feina per Espanya. Però tenim davant un exèrcit de togues i advocats de l’Estat. Només cal veure M. Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría, o Rafael Catalá. Superfuncionaris de villa y corte. Mèrit i capacitat per anar pujant en la carrera judicial però obediència deguda. Cánovas i Sagasta, Espanya no ha canviat.  Castella ens ofega i ens pega la cleca quan ens passem de llestos. Mig Govern fent voltes per Europa? Doncs lleparan els que estan aquí. És infantil, però funcionen així.

Per si hi ha algun dubte només cal disfrutar de la sensibilitat que veiem al govern espanyol de M. Rajoy: Sáenz de Santamaría (la filla, no el franquista), s’ha enorgullit de que ja han destituït 260 càrrecs de la Generalitat. Sí senyor, brava! És el que interessa, el que importa. Ni pensionistes ni res. És un tarannà feudal, senyorial, colonial. No és una opinió és una constatació de fets, com dir que l’esquerra espanyola està lamentablement trepitjada i desapareguda.

Potser aquest dijous aconseguim un plenari extraordinari per investir en Jordi Turull i Negre com a Molt Honorable President de la Generalitat. Tant de bo (què dirà el rei Felipe?). Però per què no es podia abans? No es pot assenyalar el responsable. Té raó Junqueras, ara no és hora de retrets, perquè quan comencem serà gros, això. Les responsabilitats són múltiples, de tots els grups amb representació al Parlament. Algunes més sagnants que d’altres. Però és moment de generositat (sempre dels mateixos) i de recordar perquè estem tots aquí, com l’1 d’octubre. I sobretot moment de no perdre la dignitat. Els que estan o van estar a la presó ja ho saben. Gràcies.

Article publicat a Nació Digital.

“…y no pido perdón”

Espanya és una cosa extraordinària. No només com deia Manuel Fraga: “Spain is different”, sinó perquè és un indret del món on tot és possible. Tot allò cutre, no allò del somni americà. Espanya no és la meca dels emprenedors, però té altres coses. Fa uns dies Marta Sánchez va revolucionar les xarxes socials amb la versió que havia fet de l’himne espanyol. Estem parlant de la Marcha Real o Marcha de Granaderos. Tot va comencar dissabte, quan la cantant gallega, per sorpresa, va cantar l’himne espanyol amb lletra durant el concert per celebrar els seus 30 anys de carrera al Teatre de la Zarzuela de Madrid. “Marco incomparable”, en diuen.

Van faltats d’amor a Madrit, no n’hi ha prou amb la bandera més gran del món a la plaça Colón. Els hem provocat, diuen els espanyols de Barcelona. Però, alerta, quina lletra, això ja no és culpa nostra: “Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón y no pido perdón. Grande España, a Dios le doy las gracias por nacer aquí, honrarte hasta el fin”. Personalment, el que més em sorprèn és “y no pido perdón”. Hi ha motius? En principi ser espanyol no és dolent. Altra cosa és revisar la història, però només tinc dos mil caràcters i escaig.

 

Segons el president de tots els espanyols, Mariano Rajoy, “la inmensa mayoría de los españoles nos sentimos representados” amb l’himne de Sánchez. Gran alegria nacional, fins i tot la Guàrdia Civil va felicitar la cantant per una iniciativa que, diuen, “vol unir i sumar, i no restar ni dividir”. Cosa diferent és atonyinar ciutadans que voten, suposo. La inefable dirigent del PP Andrea Levy parla de “sano nacionalismo” en referència a la versió de Sánchez. Amb tant de cinisme em cauen llàgrimes com a punys.

Marta Sánchez ha atès televisions i ràdios madrilenyes des de Miami, Florida, els Estats Units d’Amèrica. És allà on viu i tributa. Patriota tennista, diguem-ne. Però això no és cap penyora, ha posat lletra al chunda, chunda! I a més, això de posar lletra a la Marcha de Granaderos ve de lluny. Ja ho van provar un tal Eduardo Marquina el 1927 i un any després el poeta andalús José María Pemán (per encàrrec de Miguel Primo de Rivera) ho va aconseguir amb èxit, pregunteu als grans de casa.

Marta Sánchez canta de por, cançons inanes, però canta molt bé. Fins i tot va estar apadrinada per Alfredo Krauss, poca conya. Però ara serà una icona del guerracivilisme més caspós espanyol. De la polsera amb l’estanquera i del cabell a lo Luis de Guindos. Res és modern. Per cert, l’any 2012 es va presentar una proposta per part del partit polític Ciudadanos – Partido de la Ciudadanía amb una versió de l’himne escrita el 2007 per, ai las, Joaquín Sabina. Res canvia.

Article publicat a El 9 NOU Magazín

El9nou 2018-02-24