Santa Pola i Walesa

Mariano Rajoy es retira, de la política. Ha demanat el seu reingrés en la carrera del servei públic: tornar a ser registrador de la propietat. Fou l’aspirant més jove en treure’s aquesta oposició en tota Espanya, als 23 anys. Dels quatre germans Rajoy Brey hi ha tres que són registradors de la propietat i un altre, doncs, notari només. Rajoy té plaça de fa molts anys a Santa Pola, a Alacant. I sembla que hi vol tornar. Després de més de trenta anys d’accelerada vida política pot sonar a jubilació a la costa mediterrània.

Recorda inevitablement a Lech Walesa. El líder polonès del sindicat Solidaritat i primer president de la Polònia democràtica. Un home que es va jugar la vida per aportar llum a la funesta Pomerània soviètica, per ajudar als seus. Una cosa tan senzilla i tan principal com la llibertat. Un ideal tan elevat que només es pot entendre de peus a terra, al costat de casa, a la teva feina. Walesa, que va liderar la independència del seu país, quan ja va haver de plegar de la política (després de perdre molt de suport i treure un 1% dels vots) diuen que va tornar a la seva feina anterior, la que practicava quan resistia el comunisme: tècnic electricista en unes drassanes. Això és un mite, Walesa mai va tornar a fer de lampista. Després de deixar la presidència el 1995 no va parar de fer política i activisme. A banda, va deixar lamentables opinions sobre els homosexuals.

Santa Pola per Rajoy són les drassanes de Walesa. Aquell retir digne i rodó per una carrera plena d’èxits. Molt em temo que l’exlíder del PP, com Aznar, estarà pendent de què perpetren els seus successors i que en qualsevol moment farà la seva. A la seva manera, “sin que se note el cuidado”, però manant.

Article publicat al setmanari Ripollès

Se’n van

En pocs dies hem perdut tres icones de la cultura espanyola: Mariano Rajoy, Julen Lopetegui (a la seva manera) i Màxim Huerta. A un el van fer fora, l’altre canvia de feina en el pitjor moment, i el darrer doncs dimiteix perquè li diuen després que se sàpiga que ha ‘distret’ més de 200.000 euros. Una moció de censura, deixar una feina en una entitat pública, i una dimisió per mala praxi. Això ja no sembla Espanya, podria semblar el Regne Unit, on els ministres marxen si se sap que no tenen a la dona de fer feines ben assegurada. Se’n van, però Espanya es queda, ja m’enteneu.

El que ens aporta la darrera actualitat és que res és etern, com ja sabíem, però ens afegeix un punt d’emoció: tot és nou i tot pot canviar. Serà allò de la societat líquida que tant parlen els llestos de la classe. En un moment en què el blanc i negre s’assembla molt al gris, els canvis són bons, són desitjables. Sovint no ens adonem que cal plantar la mirada i deixar passar. Que cal prendre distància per poder prendre velocitat. Que la inèrcia no és tal, si no que és una empenta que tossudament donem a la vida quan no volem mirar-li a la cara.

El món en què vivim només pot patir canvis bruscos, perquè només es pot fer d’aquesta manera. Ningú et diu: “Escolta, farem un canvi d’aquí uns tres mesos”. No. Venen i et diuen que ja no et necessiten, que ara hi ha un altre projecte. Pam. Fora. A reveure. I això ens toca fer amb el govern piruleta taronja de Pedro Sánchez, és un canvi ni bo ni dolent. Estiguem alerta. I pensem que se’n van, però potser és que els fem fora.

Article publica al setmanari Ripollès

La meva foto amb Rajoy

Ho recordo com si fos ahir. Era 3 de febrer de 2009. Roda de premsa del líder del Partido Popular, Mariano Rajoy. Qüestionat. Menystingut. Feia poc, el juny de 2008, havia superat pels pels el congrés del PP que es va celebrar a València on el president local, Francisco Camps, el va salvar. Rajoy començava a alçar la mirada després de la pressió que Esperanza Aguirre (o sigui Aznar) li havia posat a sobre. Que si tou, que si no sabia guanyar eleccions, que si no tenia mà ferma amb la seva gent. I mira’l, mai un Bambi arriba a president del Govern. Anem a aquell dia concret, el dia que em van fer una foto amb Rajoy, una foto en la que surto rient. Això és historieta però és Història també: Sóc el primer periodista que pregunta a Mariano Rajoy pels trajos de Francisco Camps i una trama de corrupció que es coneixeria després com Gürtel. El líder gallec em va replicar que tot plegat era una confusió i que com podia algú pensar que una persona com Camps posaria la seva carrera en qüestió a canvi d’uns quants vestits. Va ser la última pregunta de la compareixença, va ser la tercera.

Mentre els professionals del seu gabinet de premsa tractaven d’evaquar al seu home, els periodistes citats en un hotel de l’avinguda de Sarrià a Barcelona el vam encerclar. És la vella tàctica del ‘corrillo’. És una tradició religiosa a Madrid i aquí però no ho hem acabat d’establir com cal. Doncs bé, allí Rajoy ens va preguntar a nosaltres per una altra cosa, va fer conya amb aquella seva retranca i ens va fer riure a tots. Uns deu minutets eterns per al cap de premsa i la mar de sucosos per als que podiem tocar carn. Ell jugava. Tu em dius, jo et dic, tu me la fots, jo et pregunto, tu em dius entre línies,… esgrima fina. I en això Rajoy és i ha estat dels millors. La prova és la seva actitud i magisteri en les rèpliques parlamentàries: un autèntic boc.

Doncs sí, després de la roda de premsa vam conversar animadament, i tinc un gran record de la seva bonhomia. I ara que es retira és el moment de fer l’epitafi en carn i ossos. I tothom serà amable. Perquè a més, doncs, diran que és una bona persona. Esclar. I per altra banda els seus errors clamorosos que l’humanitzen i que l’han fet un èxit al ‘Polònia’ i per tant a l’opinió pública catalana. És lamentable.

Perquè també recordo la seva acció política contra el meu país i (tots) els seus ciutadans. Com ha recollit “firmas contra Cataluña”, com ha impedit que moltes lleis socials veiessin la llum i com les ambicions nacionals de molt s’hagin convertit obligadament en independentistes. És més, recordo molt i molt bé com a causa de Rajoy i la seva negligència ara mateix persones bones que estimo i admiro pateixen presó. És per això senyor Rajoy que només li puc dir que adéu i bon vent.

Article publicat a El 9 Magazín

Anàlitica express de la moció de censura a Rajoy

En dos tuits:

La jugada del @eajpnv és immensa en tres nivells:

1. Traïció catalana a canvi dels pressupostos privilegiats
2. Degolla al @PPopular després de treure-li el suc
3. Governant a Euskadi amb els socialistes de la mà. Triple combo amb bones cartes, això sí.

Rajoy marxa? Assumeix la moció de censura. Prefereix que el facin fora i que el PSOE es mulli. Prefereix evitar eleccions que puguin donar ales a Ciutadans. Dona estabilitat al seu partit de cara municipals i autonòmiques. És això?

 

Espanya va ‘com un tiro’

Per fi Espanya aconsegueix un rècord mundial. No em refereixo a l’atletisme (on són Valentí Massana i Fermín Cacho?) ni al mal funcionament del sistema judicial. Per segon any consecutiu, Espanya ha batut el seu rècord històric d’exportacions d’armament amb 4.346,7 milions d’euros, un 7,3% més que en 2016. Per fer-nos una idea el pressupost de la Generalitat per a polítiques d’Educació és de 5. 684 milions d’euros. Tornem a les armes espanyoles, “la española como ninguna”. Segons un informe de les ONG de la campaya Armes Sota Control (Amnistía Internacional, Oxfam Intermon, Greenpeace i FundiPau) l’èxit espanyol en el gloriós mercat de les eines letals és important. Per països, allò que en deien geopolítica, destaca que més enllà dels membres de la UE i l’OTAN, que acaparen el 72,6 % de les vendes, Aràbia Saudita és el primer client de la indústria militar espanyola, amb 270,2 milions d’euros, un augment del 133 per cent respecte al curs anterior. Ai, “soy español, ¿a qué quieres que te gane?”.

Angela Merkel ha d’estar contenta amb el gran Mariano Rajoy, perquè creu, i Rajoy amb Merkel perquè compra. Alemanya va desbancar l’any passat al Regne Unit com a primer comprador d’armes espanyoles, amb 1.213 milions d’euros. I quin és el producte estrella? Tant en el cas alemany com en els del Regne Unit, França o Turquia gran part de la factura correspon als avions de transport que es girben a Sevilla. Les aeronaus suposen el 79% de les vendes espanyoles de material de Defensa (3.434 milions), mentre que les exportacions a països de l’OTAN o la UE, que sumen 3.154.000 (476,5 més que el 2016), representen el 72, 6%.

Fora d’aquest mercat, diguem-ne Atlàntic, lligat a grans programes multinacionals, Aràbia Saudita va substituir l’any passat a Egipte com a primer client de l’armament espanyol.  Des que el 2015 l’Aràbia Saudita va intervenir militarment a Iemen, al capdavant d’una coalició acusada de cometre crims contra la humanitat, les seves compres de munició espanyola gairebé s’han triplicat, passant de 34,7 milions d’euros (2016) a 90,1 (2017 ). L’any passat es van autoritzar lliuraments per 197,3 milions, la major part encara per executar.

Altra cosa és la traçabilitat d’aquests productes. Després de Riad, a on van a parar? Segons les dades, el segon comprador de munició espanyola és l’Iraq (33,3 milions en bales per al Ministeri de Defensa), seguit d’Emirats Àrabs Units, aliat del règim saudita al Iemen (27,3 milions en bombes, granades de morter, cartutxos i torpedes), el Marroc (14,8 milions en granades de morter i munició antiaèria) i Tunísia (11,4 milions en munició d’artilleria, cartutxos i granades). Aquests cinc països àrabs acaparen el 70% de la munició espanyola que es ven a tot el món. Els Estats Units, sempre criticats, tenen uns comitès de seguiment molt seriosos amb la industria armamentística. A Espanya no és així. Un altre motiu per voler un país nou i millor.

Article publicat a El 9 Magazín